FEM UN PAS ENDAVANT: SOM-HI

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. Després del descans d'ahir, és un dir, és clar, el post d'avui, en principi havia de ser més reposadet. Però les paraules de la Soraya sobre els escenaris i el president Mas han encès una mica la guspira del meu cervell un tant... matxambrat... o, millor dit, revolucionat per col.lisions hormonals que ara serien complexes d'explicar. Estic al voltant dels 50. Potser amb això ja ho dic tot, no? 

I ja ens argumentaràs, Agnès, que tenen a veure els escenaris, el president i el teu cervell premenopàusic. Bufa, costa de pronunciar i tot. En primer lloc, tan de bo que tot plegat ens provoqués un somriure per sota el nas o fins més eloqüent i tot. Convé treure ferro a les situacions vertiginoses que es van succeint els darrers dies. I tant que sí. I si, a més, les contemplem des d'una "cuarentona" nervi, com jo, ara mateix... la cosa puja de to. És broma, carissimi, "al mal tiempo, buena cara".

A part que "de mal tiempo", rien de rien, no? M'ensumo que el president sap molt i molt cap a on va. I que la resta estan i estic, m'incloc, una tant out, fora de joc. Per això no em voldria perdre ni un punt, què dic, ni una coma, ni us respir, ni un moviment de celles... No fos cas que em desaparegués el fil conductor del desconegut que anem construïnt.

Apa, noia, que els qui perdem el fil som nosaltres, lectors astorats i perplexos per les teves revelacions personals i per intentar lligar-les... Amb la consulta, potser? Amb el govern espanyol, que no ho vol aparentar, però està "más perdido que un pulpo en un garage"? I amb la resta de mortals que anem movent el cap a dreta i a esquerra com si seguíssim un partit de tenis?

I si per postres ens dediquéssim a visualitzar 20 vegades el quasi plor del Junqueras, homenot fornit amb barba, podem passar de la comèdia a la tragèdia en un obrir i tancar d'ulls. I és que això de voler ja, ara i aquí, el què de la independència és d'un sentiment...

Bromes a part, sí que aquest temps convuls que ens toca viure és la mar d'emocionant, trepidant... I "para muestra un botón". El primer dia d'obertura d'inscripcions per a ser voluntari de la consulta alternativa, va prenent aquest nom, s'ha arribat ja al 30% dels necessaris. I és que no ens ho han de demanar dues vegades. El full de ruta, com afirmen alguns analistes, es va complint inexorablement. 

Així és que, Soraya, la nostra és una obra teatral d'intriga, de suspens... But els escenaris són clars i catalans. Ara mateix la propera representació serà a Barcelona, a la Plaça Catalunya, el proper diumenge 19 d'octubre a les 12.30h. El títol, Fem un pas endavant. 

I el repartiment comptarà amb actrius i actors de la talla de Carme Forcadell, Muriel Casals, Carme Sansa, Eduardo Reyes, Lluís Llach... entre d'altres. Ah, i el públic omplirà la sala-plaça de gom a gom, però si vols que et reservin un lloc a la fila zero, encara hi ets a temps. 

Ara és l'hora d'enfilar aquesta agulla amb el fil d'un propòsit que no dic i em poso a apedaçar. És l'hora d'assentar els peus en terra i proclamar-nos hereus d'un temps de dubtes i renúncies en què els sorolls ofeguen les paraules i amb molts miralls mig estrafem la vida. L'hora de tenir a penes el que tenim i prou: l'espai d'història concreta que ens pertoca, i un minúscul territori per viure-la.

Ara és l'hora de posar-nos dempeus altra vegada i que se senti la veu de tots solemnement i clara. És l'hora de cridar qui som i que tothom ho escolti. L'hora de vestir-se com bonament li plagui, i via fora!, que tot està per fer i tot és possible. (Miquel Martí i Pol)

I EL GRAN DICTADOR SI FECCE BAMBINO

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. Creativitat, procés, decideixes, país, novembre, legalitat, campanya, tu, nou, vull, assemblea, cultural, plebiscitàries, manifestació, decidir, catalana, òmnium, mans, via, consulta, "V", humilitat, 2014, participatiu, nosaltres, Catalunya, fer, dret, meta, 9, eleccions...

La veritat és que podria omplir tots els paràgrafs del post amb paraules claus d'aquests últims deu mesos. Quan estudiava periodisme, l'últim curs, vaig tenir un profe argentí que era un maniàtic de les paraules claus, de l'ús correcte i afinat dels mots, de l'estructuració del discurs escrit fins l'última coma, de la interpretació acurada de gràfics i estadístiques. I això ajuda, ajuda molt... Ho he de reconèixer.

Però, és clar, tothom no és igual i tothom no necessita discursos ben estructurats, ni tothom es trenca el cap a interpretar enquestes, ni tothom pensa molt bé les coses abans de dir impertinències o mentides de les quals te n'has de penedir tard o d'hora. No tothom, ni molt menys. Seria molt demanar... 

Fins i tot ho seria per als dirigents de l'estat espanyol, que dia rere dia ens obsequien amb interpretacions matusseres del que passa, no ja sobre el cas català, sinó sobre altres qüestions delicades i crucials, com ara la crisi de l'ebola, les targetes opaques de Caja Madrid o el recurs fàcil d'apel.lar a Hitler quan ja no saben amb quina de grossa insultar el que no comparteix els seus plantejaments.

Entre nosaltres, crec que amb el que no comptava Rajoy era haver de jugar aquests dies a tres jocs d'allò més creatius i perillosos. Perquè els independentistes "enemigos de España" se les pensen totes.

En primer lloc, ha de jugar a les endevinalles del govern català. Fem-ho més extensiu, Agnès. Bé, doncs, a les endevinalles proposades per la política catalana o, millor encara, a les de la societat civil de la Catalunya sobirana que s'albira a l'horitzó. Un joc molt difícil, ja que el porta a haver d'exercitar la matèria gris del seu cervell, si és que li'n queda, oi. 

I per si això fos poc, porta també des de fa una bona estona es troba reunit a porta tancada amb "sus muchachos" i la Soraya, "superwoman donde las haya", recomposant les peces del trencaclosques del 9N que no és referèndum ni consulta ni... Perquè n'hi ha alguna que no li encaixa i no sap en quin moment se li ha perdut o en quin punt ell s'ha perdut. 

I encara, en un exercici d'heroïsme sense precedents, s'ha ofert voluntari per a ser el "ahorcado" del joc del penjat, si no esbrina en poques hores com es farà el procés participatiu proposat. Perquè la petició d'inconstitucionalitat ja la té signada des d'ahir al migdia, però li falta el què, com dira l'amic Junqueras. Per cert... no sé si també s'oferiria a ajudar-lo, tot i que els d'Unió potser sí que s'hi prestarien...

I parlant de política i de processos i de Hitler... M'ha vingut com anell al dit una les efemèrides del dia que recull el diari "la Reppublica". Es fa ressò del 74è aniversari de l'estrena de la pel.lícula El gran dictador i ho il.lustra amb un vídeo que recull un extracte del monòleg més famós de la història del cinema. Un discurs, molt ben travat, per cert, que Charles Chaplin interpreta de manera magistral. Encara que sigui en italià us el recomano.

I és que... posats a imaginar... I si el Mariano, per influència d'aquests jocs, s'hagués fet una una mica bambino i demà ens sorprengués amb aquestes meravelloses paraules: Em sap greu, però jo no vull fer d'emperador de l'Espanya del no, no és la meva feina, no vull governar ni conquerir ningú, voldria ajudar tothom, si és possible...

Seria genial... I "de ilusión también se vive", no?

CATALUNYA NOMÉS ENS TÉ A NOSALTRES

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. Totes les causes justes del món tenen els seus defensors. En canvi, Catalunya només ens té a nosaltres (Lluís Companys).

I nosaltres som nosaltres, com diu la cançó. Ni els millors ni els pitjors... Ni els perfectament previsibles, ni els perfectament imprevisibles... Ni els més guapos, ni els més lletjos... Ni els "juro dir la veritat, tota la veritat i només la veritat", ni els mentiders compulsius... Ni els més a la dreta, ni els més a l'esquerra... I podríem seguir així fins a l'infinit i no acabaríem mai.

Desdramatitzo!!! Tan de bo! Perquè mira que ara per ara no sabem si plorar o riure. Només per haver vist la cara de traspassat del Rajoy després de la valoració inicial per la suposada no celebració de la consulta, ja valia la pena l'anunci matisat del president Mas d'un nou 9N amb locals, urnes i paperetes; o "la nueva ocurrencia de Mas", com l'han qualificat des de Madrid.  

I ens agradi o no, com mostra amb bon humor un company de fatigues molt enginyós, qui ho diu que no ens adaptem al que sigui? Ecco, qui ho ha dit? La Cup... que "donde dije Digo digo Diego" i posa un reguitzell de condicions? Iniciativa... que vol fer una performance a l'estil record guiness? O Esquerra Republicana que de tan ajudar, ajudar, ajudar en el que sigui, sembla una germaneta de la caritat de temps passats...?  

I aquí, estimats líders dels partits polítics que fins ara donàveu suport a la consulta del decret, el que compta és el que nosaltres, els habitants del planeta Catalunya, ja no dic estat català perquè el debutant ministre de justícia no em pugui "pillar", volem fer. I què volem? 

Ara per ara només volem ser nosaltres, semplicemente. Volem ser el nosaltres que portem el tresor de la Catalunya sobirana en gerres de terrissa. No de porcellana, ja s'ha esquerdat... I no aspirem a tant... Som fets de la terra, som humus... amb fortaleses... i, sobretot, amb moltes fragilitats. I és clar que la terrissa també es pot esquerdar i trencar i...  

Perquè Catalunya només ens té a nosaltres, a tu i a mi que sóc tan poca cosa... sola... Plegats podem arribar lluny. No avui, ni demà, ni tan sols el 9 de novembre ni potser immediatament després de les plebiscitàries. Com va dir el mateix Companys: Tornarem a sofrir, tornarem a lluitar, tornarem a vèncer. Com serà això? Quan? I don't know, but crec fermament que arribarà. 

Viurem lliures o morirem! I la llibertat és do i és conquesta. És regal misteriós que ens sedueix i ens transporta al desconegut i és lluita quotidiana que ens fa créixer com a persones i com a país. 

Per usar la metàfora del fang en mans del terrissaire: és conquesta que a les nostres mans es converteix en obra d'art original que conviu amb imperfeccions i impureses i, alhora, és do que ens inspira nous projectes malgrat les trencadisses. Perquè sempre que el fang sigui tendre es pot tornar a treballar. 

P.D.: Una petita confessió: em pensava que havia de tancar la paradeta, però de moment aniré obrint les 329 raons fins el "9N". M'encanta! Després... Déu dirà!

ENYOR SENTIT PER LA CATALUNYA LLIURE

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. Atrevir-se a aquestes hores de la nit a escriure unes ratlles que en alguns casos veuran la llum demà al matí és un esport d'aventura superarriscat en els temps que corren. Perquè vés a saber amb quina notícia ens despertem dimarts. I, per tant, el que ara i aquí escrigui segurament ja haurà caducat abans fins i tot de ser escrit i, no diguem, llegit. 

No sé si gosar dir que la consulta, tal i com la veníem anunciant i esperant, no se celebrarà. Això és el que indiquen les filtracions de la cimera d'aquest dilluns. I, és clar, la notícia, encara per confirmar, produeix una barreja d'incertesa i de recança difícils de mesurar, però reals, molt reals. Massa reals, potser.

I això em trasllada a un tema que darrerament m'apassiona: el de l'enyorament. No em refereixo al sentiment que provoca neguit, tristor, desig de tornar-hi i de repetir-hi perquè trobem a faltar una persona estimada, per exemple, o quelcom viscut. Això ja entra dintre de l'imaginari col.lectiu quan sentim la paraula enyor. 

Més aviat al.ludeixo a l'emoció profunda, que et sacseja per dins i que et deixa KO, quan trobes a faltar paraules i gestos i moments i... que no has sentit mai, que no has viscut mai... Mai, però que enyores amb una recança extraordinària, tan summament estremidora que et fa plorar o bé et fa posar de malhumor per la impossibilitat de sentir-los i tenir-los. 

I què diré de les persones... que mai has vist, ni tocat, ni escoltat i que mai t'han vist, ni tocat, ni escoltat... però que són tangibles, de carn i ossos... que les portes dintre del cor com si haguessis viscut amb elles esdeveniments... crucials. Com el cas que ocupa l'espai d'aquest post que s'està vestint una mica, només una miqueta, de principi de comiat.  

Entrem en la setmana decisiva. De fet, ja portem diversos dies que porten l'adjectiu d'històric, memorable... Ara n'afegim un altre: demà o bé demà passat seran dies crucials per al rumb de la reivindicació independentista per al nostre país. 

No vol pas dir que tot s'acabi, mancarebbe, sinó que les coses i les maneres i les persones prendran altres camins per a poder portar endavant el projecte comú. No oblidem la meta. La resta són mitjans per arribar-hi. Recordem les paraules del poeta: Todo pasa y todo queda, pero lo nuestro es pasar.

Ara és l'hora de no aferrar-nos als fulls de ruta traçats per a aconseguir la meta proposada: una Catalunya sobirana. És l'hora de discernir quines són les millors opcions i posar fil a l'agulla per a portar-les a terme. L'hora de dir sí a Catalunya per damunt d'ideologies, de recances i d'enyors.

Viurem lliures o morirem. Hem començat ja a morir una mica als nostres plans i maneres de fer i de ser per a escriure la història de la nostra llibertat des d'un full en blanc. Perquè encara no hem viscut mai la Catalunya lliure de demà, però l'enyorem com si l'haguéssim tinguda. Els italians diuen mi manchi molto. Doncs això, Catalunya plenament sobirana, mi manchi molto, anzi, moltíssimo!

1492-2014: NI SÍFILIS NI MIRALLS

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. 12 d'octubre. Memòria d'un genocidi. Res a celebrar. Ha caigut a les meves mans, com per art de màgia -i molts cops em passa això- un comentari sobre la festa d'avui. Les paraules que encapçalen el post recullen el títol. 

Es tracta d'una crítica ben fonamentada a l'anomenat descobriment d'Amèrica i a la història d'expol.lis, matances i opressions d'aquells pobles per part de l'Espanya despietada. Una Espanya preocupada pel benestar dels seus en contraposició amb la submissió imposada d'aquells "indis" despullats dels quals es dubtava, fins i tot, que tinguessin ànima. Quan, de fet, el qui semblaven que no en tenien o que la tenien ben amagada, eren aquells conqueridors violents, d'una inhumanitat esfereïdora.

A la seva novel.la Malinche, Laura Esquivel atribueix aquestes paraules a Malinalli, la dona indígena que va ser esclava i amant d'Hernán Cortés:

“La peor de todas las enfermedades nacidas de tu ambición no ha sido la viruela ni la sífilis. La más grave de todas las enfermedades son tus malditos espejos. Su luz hiere, como hiere tu filosa espada, como hieren tus crueles palabras, como hieren las bolas de fuego que tus cañones escupieron sobre mi gente. (…) Tus espejos devuelven a mi vista el espanto de las muecas abiertas que tienen los rostros de los hombres que se han quedado sin lenguaje, sin dioses. Tus espejos reflejan a la piedra sin volcán y al futuro sin árbol. (…) En las imágenes de tus espejos hay gritos y crímenes devorados por el tiempo”.

Ai, els miralls d'Espanya, de l'Espanya del segle XXI. Quines imatges ens ensenyen als catalans? Els crits i els crims que el temps devora, però que no aconsegueix esborrar del tot. També a nosaltres els seus miralls ens enlluernen i la seva trencadissa ens ensordeix amb els seus clams avorrits i estèrils que només saben repetir que no, i no, i no.

L'Espanya d'aquest 12 d'octubre ens fereix amb les seves incomprensions i menyspreus, "órdagos e imposiciones". Parafrasejo les pròpies paraules del Rajoy al diari "El País". Per cert, "quién los ha visto y quién los ve..." Enemics aliats per una causa comuna: no deixar-nos escapar dels conqueridors. Al.lucinant.

Els miralls d'aquesta Espanya ens retornen l'espant d'unes imatges que violen la intimitat de les persones més vulnerables. Reflecteixen un horitzó sense futur que esfereeix, i una ignorància insultant envers tot allò que és diferent i s'aparta de la imatge oficial.

Ara és l'hora de desfer-nos d'una vegada per sempre dels miralls de l'Espanya conqueridora que vol exhibir Catalunya com si d'un trofeu es tractés. És l'hora d'escapar-nos de l'espant dels rostres emmudits per la llei i colpejats per la prohibició d'usar la nostra llegua. L'hora de fugir de la mentida d'un diàleg que mil cops s'ha proposat i mil cops s'ha avortat.

Viurem lliures o morirem. No volem ser esclaus de res ni de ningú. No volem que se'ns encomani la pitjor de les sífilis d'aquest moment: l'odi que corromp l'ànima i l'estrangula i la mata. Visca la Catalunya lliure i sobirana.  

NOMÉS VOLEM VOTAR

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. Potser sí que seria una bona idea aquesta de confiar en el karma, en comptes de demanar augments per a equipar el sou de les dones al dels homes... Amb aquestes paraules es va expressar el director general de microsoft davant d'un públic eminentment femení. I després, és clar, amb les crítiques rebudes per l'afirmació, va rectificar.

Com que la consulta és femenina, podríem dir "eureka" si confiéssim en el karma per a veure si arriba a ser digne de poder ser celebrada segons la mentalitat de l'estat espanyol, que és eminentment masculí? Tot i que desconec en quin cicle de la reencarnació arribaria a ser quelcom plausible. 

O més aviat hauríem d'optar per la via dels suborns i de les targetes opaques? La mordida seria més efectiva? Podríem assessorar-nos amb la colla d'experts que tenen, ara sí, en aquestes qüestions, amb el supermascle Rato com a capo, després d'haver-se fulminat 3000 euros en begudes en una sola nit. 

È una vergonya, ho emfatitzo a la italiana, tot plegat... He sentit tantes vegades aquesta expressió entre els romans quan el tram que t'havia de portar del Trastevere a Largo Argentina tenia un retard infinit o s'aturava també infinitament sense que sabéssim el per què. 

I és que els catalans només volem votar. Així comença i acaba un altre discurs: l'article en anglès signat per Josep Guardiola, Josep Carreras, Jordi Savall, Joan Massagué, Pol Antràs i Xavier Sala i Martín. El podeu trobar en el bloc Neva dins del vidre, també traduït al català. 

A Espanya li toca deixar-nos anar, la qual cosa costa més que mantenir-se, no ja a la defensiva, sinó en la negativa i en el tancament més irracionalment sostenible. I és que el pitjor és veure-te-les amb un adversari curt i tímid, com és el cas que ens ocupa. Potser que també confiem al karma la transformació del Mariano... 

Ara és l'hora de cridar en tots els idiomes possibles que the catalans just want to vote. És l'hora de proclamar que no s'ha de tenir por a la democràcia. L'hora de reivindicar sense por que només democràticament podrem decidir quin tipus de relacions volem establir amb Espanya. Perquè tu decideixes els temps i els moments.

Les meves nebodes dormen com dos angelets molt a la vora d'on teclejo. Només desitjo que en tots els àmbits de la seva vida puguin viure la seva plenitud humana en femení, sense haver d'equipar-se amb res i amb ningú, en una Catalunya lliure i sobirana. Ah! I amb karma o sense, és clar.

PARIM UN NOU IMAGINE

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. No sé si mai a la meva vida havia sentit tants despropòsits com avui. Sembla mentida que el govern espanyol pugui arribar a la mesquinesa de descarregar tota la seva ira i la seva ràbia culpant la infermera que, a hores d'ara, es debat entre la vida i la mort, pel contagi de l'ebola.

I els de la mateixa corda de la comunidad de Madrid, masclistes, a més, "empedernidos" i pocasoltes, "donde los haya", atrevint-se a comentar amb sorna si la noia havia anat a la perruqueria: "no debía estar tan mal". Cretins estúpids... que de tan mirar-se el melic seran portats al país on hi ha els plors i el cruixir de dents... Només Déu ho sap, Agnès, però...

Les dones tornen a ser les protagonistes. Sí, les mateixes de fa dos dies en el post que potser va semblar massa... mongil, perquè no dir-ho: Arran de terra. Les dones del XIX, del XX i del XXI, que potser per motivacions diverses -religioses, humanitàries, culturals- han estat i són i seran capaces de passar d'ideologies per a posar-se al servei dels seus contemporanis, essent més o menys conscients dels riscos que això els comportava, els comporta i els comportarà per a la conservació de la pròpia vida. 

Els meus posts no són d'anàlisi política, mai ho he pretès... Són reflexions en veu alta d'una dona, que es troba al final de la quarentena, precisament, en aquest temps, com deia ahir a ultimíssima hora, ple d'incerteses que cal governar, de dols que cal elaborar, de recances -les meves eternes recances- que cal integrar per a conviure-hi, de lluites que cal sostenir, de cansaments que cal gestionar, de decisions que s'han de prendre. 

Temps d'obrir nous camins... Per a seguir treballant... Aquest era el balanç, d'aquesta tarda d'estiu renovat, un cop acabada la cimera dels partits proconsulta a la Generalitat. Temps de quarentena, doncs, de prendre les constants vitals a la consulta per a discernir si hi ha possibilitat de fer-la amb garanties i de sospesar quina pot ser la millor manera de portar-la a terme.

Avui escric l'article amb la cançó Imagine de fons. Avui que fa 74 anys que naixia John Lenon. I justament tal dia com avui, un mes i quaranta anys després, l'assassinaven a la porta de casa seva. Avui que també és l'aniversari de l'assassinat del Che Guevara. Acabo de llegir aquest comentari que faig meu: Ningú no pot negar que ara cal un Imagine! I un val més morir dempeus que viure sempre agenollat! Encertadíssim! 

Ara és l'hora d'aprendre a governar la incertesa. És l'hora de parir un nou Imagine que ens faci vibrar. L'hora de seguir treballant, de lluitar per a portar el projecte comú que tenim entre mans: construir una Catalunya lliure i sobirana. Perquè tu decideixes que val més morir dempeus que viure sempre agenollat. I és que... si ho hem dit mil i una vegades, no? ...Viurem lliures o morirem.  

I encara que em censurin... M'és indiferent. Vull ser lliure, com el sol de tardor que ara surt i ara s'amaga, com canta la campanya d'Esquerra Republicana pel doble sí. El meu record i la meva pregària per la Teresa. Perquè es va acostar al malalt i al moribund i els va atendre, voluntàriament. I les llàgrimes se m'escapen i l'Imagine no para de sonar. I... demà serà un altre temps, oi?