COHERENT PER COMPROMÍS

Què més volem ser? Què més vull ser? Doncs COHERENT. Amb mi mateixa, en primer lloc, i amb els altres també. Déu meu, vaja compromís! 

Vull ser persona de paraula, de gest, de voluntat. Que allò que dic i allò que penso i allò que faig no mostrin tres Nou Novembres diferents, sinó la mateixa. Vivim tan dividits, a voltes. M'ho aplico. Visc tan dividida... 

Ai, ai... I això, què te a veure amb la consulta? Doncs molt, moltíssim, perquè sense transparència i coherència no anem enlloc. Potser tampoc no és temps d'anar amb el lliri a la mà, però sí de ser coherents amb el que volem construir com a poble. Més enllà de consultes o eleccions, cal tenir projectes transparents i coherents. No podria ser d'una altra manera, oi?

QUI SÓC: LA MEVA ESCALA DE VALORS

Què volem ser? Una bona pregunta no tan fàcil de contestar. Per tradició, per formació, per influències, per un munt de coses, en definitiva, cadascú té el seu model de societat que comparteix amb més o menys peculiaritats amb grups ideològics diferents. 

Però hi ha qüestions que podem posar en comú més enllà d'ideologies i creences i de modes. Qüestions com ara els valors que volem viure i que volem que els nostres fills facin seus. 

Uns valors, és clar, no només pensats o verbalitzats, sinó viscuts, almenys amb la bona voluntat de posar-los en pràctica. Perquè digue'm quina escala de valors tens i et diré qui ets. 

Doncs bé, tot i que alguns ja us els he ensenyat, en properes publicacions us continuaré explicant qui sóc. Gràcies per la paciència.

TRANSPARENT DE MENT I DE COR

Què volem ser? Què vull ser? Doncs em retrataré o, millor dit, m'aniré dibuixant a poc a poc, segur que no tan bé com les aquarel.les que sempre acompanyen les meves publicacions. 

Vull ser TRANSPARENT. És un dels valors més importants i aquests dies posat encara més de relleu veient tanta opacitat de ment i de cor. 

Però certament no escric per a jutjar ningú. Tothom té la seva història, la seva tradició personal, familiar, cojuntural. Tothom té el seu projecte sentit, com diria alguna escola psicològica, però tothom té també la capacitat de refer-lo si n'és conscient i es deixa treballar.

I per què transparent? Amb el valor que dibuixaré demà, ho entendreu millor. Disculpeu l'atreviment.

CONFIEM EN EL PROJECTE

Confiança! Una altra bona raó per a poder fer la consulta. Per al creixement d'una persona, la consolidació d'un projecte, la cohesió d'un equip de treball... és fonamental confiar: en una mateixa i en els altres. 

De fet, des de que ens llevem fins al vespre, no parem de posar la confiança en els altres. I aquests altres en mi. I em pregunto: com puc jo confiar en algú que una i altra vegada em fa una mala passada, em menteix i m'estafa? Volem decidir què volem ser i com volem ser. Deixem enrere tot allò que ens ho impedeix. Si confiem en aquest projecte, tot serà possible!

TENEN BOCA PERÒ NO PARLEN

Ai! Com em dol deixar-vos una mica abandonats. La feina, a voltes, no permet la dedicació que caldria. En fi... Paciència! Som-hi! Amb els anhels i els projectes ens acomiadàvem en la darrera publicació. Uns anhels i uns projectes que ben poc tenen a veure amb els del Sr. Rajoy que parla i parla des d'una desconnexió absoluta amb la realitat de la gent del carrer. Ja no dic només de la realitat dels catalans, sinó del conjunt de l'estat espanyol. 

Estem cansats de paraules inútils, farts de promeses incomplides. Per simplificar: estem desconcertats de tan polític que no toca de peus a terra. 

I em venen a la ment les paraules del salm referides als ídols, escrites fa milers d'anys: "tenen boca, però no parlen, orelles, que no hi senten, nas que no olora, seran com ells els qui el fabriquen i tots i els qui hi tenen confiança".

NO SEMPRE "A" ÉS EL MILLOR

Certes decisions majoritàries no ens han de fer trontollar. A vegades no perquè una majoria opini "A" vol dir que "A" sigui el millor o l'única possibilitat o la veritat. 

A més, si ens haguéssim de guiar per majories... Què passa amb el més del mil.lió de persones que ha sortit al carrer per a manifestar que vol viure de manera diferent, que vol gestionar la seva quotidanitat des de la proximitat i no des d'instàncies allunyades, sobretot de cor i de ment, dels seus anhels i projectes?

SIGUEM FERMS EN ELS COMPROMISOS

Encara avui una tercera pista entre tants "despistes" que llegeixo i rellegeixo. Perquè arriba l'hora de fer-nos trontollar, de missatges equívocs, de promeses no acomplertes i de fugides d'estudi esperades i no tan esperades.

I és que mantenir-se ferm en els compromisos donats no està de moda en la nostra societat, ni tampoc valors com la perseverança o el mateix esforç. Si volem fer la consulta no hem de claudicar, si volem una Catalunya lliure, hem de començar a ser lliures nosaltres de debats estèrils que només porten al desànim i a l'"apaga y vámonos". Potser, això sí, que ens quedem amb el "vámonos" i amb la llibertat almenys interior del "no serem moguts". 

Tenim molta feina a fer. Mans a l'obra.

CONSCIÈNCIA QUE PLORA

La segona pista d'aquest agosarament que reclama la situació política i social que estem vivint és evitar haver de sentir una vergonya infinita per provocar situacions de violència i de mort inútils que per això mateix causen una repugnància sense mesura.

És això el que ens espera si algun dia volem creuar les fronteres d'una Espanya que tiroteja les ganes dels qui volen tenir una vida millor -ara no ens pronunciem sobre què vol dir millor- o, pitjor encara, que condemna a mort els drets humans més elementals?

I la meva consciència plora a mars... Suggerent aquarel.la, per cert.

DESCONCERTATS

El desconcert, més aviat, ens arriba a nosaltres. Acabo de sentir que els empresaris no volen saber res del procés. Diuen que es volen mantenir al marge. No sé ben bé què vol dir això de restar al marge.

Al marge de què o de qui? De la gent? De l'economia precària? Del poble que malda per a trobar un lloc digne on viure, on treballar, on estimar? Ens caldrà molta més creativitat del que podíem preveure, doncs. 

Primera pista per a ser encara més agosarats: seguir endavant amb la consulta i el procés sobiranista amb el cap, els braços i el cor malgrat alguns, tinguts per suposadament importants, ens deixin en l'estacada.

INSPIRACIÓ I CREATIVITAT

Inspiració i creativitat són potser dues eines que ens ajudarien a no repetir els típics esquemes del "tu dius, doncs jo encara la dic pitjor" o "tu fas, doncs jo encara la faig més grossa".

Hauríem de ser més agosarats en la nostra manera de reinvindicar-nos com a poble, com a nació sobirana. Hauríem d'anar més lluny des de la tranquil.litat i el convenciment que amb la força bruta o verbal ens comportem igual que els nostres adversaris. Hauríem d'arribar a desconcertar-los. I això com es fa? Demà prometo donar algunes pistes. Paraula de Nou Novembre.

LA CONSULTA: UNA INSPIRACIÓ DIVINA

Ahir em vaig assabentar que a l'escola de música municipal d'una ciutat andalusa només es paga una matrícula inicial. En canvi, a casa nostra, a més de la matrícula les mensualitats són força elevades. I la pregunta, és clar, és gairebé immediata. Per què?

¿Qué hemos hecho para merecer esto? Per què aquestes desigualtats territorials? Com he llegit aquest matí al singular digital, jo no era independentista però hi ha injustícies que clamen al cel. No serà, doncs, una inspiració divina això de la consulta? Aquesta podria ser una bona raó per a fer-la, no trobeu?

AMB EL COR A LA MÀ

Els complexos sovint ens traeixen, disfressen el nostre ésser més profund, ens fan posar màscares que amaguen el que realment som. També fan que ens passem la vida jutjant els altres, criticant-los perquè no fan les coses com nosaltres creiem que s'haurien de fer. Quan de fet, allò mateix que rebutgem és el nostre propi complex que veiem reflectit en el que és diferent de mi.

I si canvio la mirada sobre mi mateixa i sobre els companys de camí que la vida m'ha donat? I si aquesta nova manera de contemplar ens porta no a condemnar, sinó a perdonar-me i a perdonar el que és diferent de mi perquè té un tresor amagat? 

Dedico aquestes paraules a tots aquells que no penseu com jo i que ho feu des de la sinceritat i amb el cor a la mà.

CONTINUO SOMNIANT

Avui continuo somniant... I vols dir que això és una bona raó per a poder fer la consulta? Pensareu alguns. Doncs bé, almenys és una bona raó per a tenir esperança i creure que podem construir un país que s'allunyi de certs tics malaltissos que ara mateix ens ofeguen.

I somnio, per tant, que serem capaços de desfer-nos de les grandeses que exalcen només a un pocs i menyspreen a molts. Somnio que mai més no m'hauré de justificar per què sóc d'aquí. Somnio que seré capaç d'expressar el que sóc i el que sento i el que estimo sense complexos.

UN ALTRE MÓN ÉS POSSIBLE?

Un altre món és possible? Si entre tots busquem el bé comú i el construïm amb la nostra implicació i les ganes de millorar-lo, i tant que és possible. Ara mateix la veïna del pis de dalt està tocant el piano, concretament el Cant dels ocells. Està assajant, aquesta és la veritat. I ara sento la melodia del Titànic. 

Preciós, tot plegat. I em trasllado a aquest món nou on hi haurà exclosos, ni plors, ni mal... Ideal? Utòpic? I què té a veure tot plegat amb el dret a decidir? Diran sobretot els meus detractors. Doncs té a veure amb el futur, amb un demà no imposat sinó triat. Un món de somni? Potser sí, potser no.

ESCRIURE M'ENCANTA

Sempre m'ha agradat molt escriure. De petita, passada la febre de voler ser com una cantant italiana famosa de l'època, vaig dir que seria escriptora. Després, a mida que vaig anar creixent, es va anar dibuixant, d'una manera més clara, en l'horitzó de la vida la vocació de periodista.

M'estimo la meva llengua materna, a mos llavis més dolça que la mel, com diria Verdaguer. No renego de fer servir el castellà quan és necessari. Però no vull que a cop de sentències m'arribi a sentir estrangera en terra pròpia. 

Des de la senzillesa i la serenitat, ja sabeu que m'encanta, avui se'm torna a remoure la vocació infantil de cantant. I tararejo ben alt, ben fort: endarrere aquesta gent tan ufana i tan superba.

ESTIMAR: L'AUTÈNTIC PROBLEMA

Quan parlem del dret a decidir i d'una identitat que ens configura de cap a a peus no diem pas que ens considerem els millors o que siguem descendents d'una mena de raça pura superior, intocable, no.

La meva mare és de Barcelona i el meu pare d'un poble a prop de Pamplona. A casa sempre, tota la vida, hem parlat en català, sense cap dificultat. El meu pare el va aprendre des que es va instal.lar aquí en temps de la dictadura. 

Els pares no pensen com jo. I això ni per a mi ni per a ells no implica cap dificultat de relació. Perquè ens estimem. En canvi, amb tots aquells que s'esmercen a repetir des de la política, des dels mitjans de comunicació i ara des dels tribunals que a Catalunya la llengua és un problema sí que hi ha dificultats de relació perquè no m'estimen tal com sóc. I aquí sí que rau un autèntic problema.

MIRAR MÉS ENLLÀ

Sortir per a mirar més enllà del que visc en el meu petit, petitíssim món que m'he forjat. Mirar més enllà, no de qualsevol manera, és clar, sinó amb una identitat, amb una nacionalitat pròpia, definida, reconeguda. Perquè no puc, no podem renunciar a les nostres arrels.

Som ciutadans del món, però tocant de peus a terra. Una altra bona raó per a exercir el dret a decidir: no haver de renunciar a uns orígens que ens configuren de cap a peus. Som i volem ser catalans universals. Dit d'una altra manera: arrelats allà on som, oberts a tot el món.

GRÀCIES A TOTS!

Això de donar de gràcies és una altra molt bona raó per a poder fer la consulta. Perquè voldrà dir que amb l'esforç i la constància de molta gent anònima haurem pogut arribar fins aquí.

I donar gràcies és sortir d'una mateixa, reconèixer que no ho puc tot, que no sóc autosuficient. Donar gràcies vol dir fer un petit reconeixement a tots aquells que ens han precedit, a tots aquells que ens han deixat per herència una pàtria, una llengua i una fe. MOLTES GRÀCIES A TOTS!

Avui us deixo amb un il.lustrador que no para de donar gràcies en el seu bloc i que retrata una avantpassada nostra.

PERDONAR-NOS I PERDONAR

Potser trobeu a faltar el color. Jo també. Començava el dia una mica afectada per allò de la violència. Ja us he parlat de la pau en altres ocasions però potser hauríem d'aprofundir en el que significa.

La pau va més enllà de l'absència de guerra. La pau és un estat de benestar global que ens fa afrontar la vida, la de cadascú, des de la serenor -paraula que m'encanta, ja ho sabeu-. Que ens fa perdonar-nos i perdonar, donar gràcies i estimar incondicionalment fins i tot als que fan pintades a les façanes i trenquen finestres. Paradoxal, no?

FERMESA, SÍ. DURESA, MAI

Sembla que els ànims estan força alterats. Però la violència i el vandalisme no porten enlloc. Així volem construir el nou país? A cops de pintades que fan malbé el patrimoni i a cops de martell? Doncs jo no. A això no m'hi apunto.

Una bona raó per a poder fer la consulta és que tots hi tenim cabuda en la nostra nació. Fins i tot els qui no pensen ni com tu ni com jo. Fermesa, sí. Duresa, mai. Un bon consell.

NO A LES RETALLADES DEL CATALÀ

Acabava dient ahir que era engrescador construir un futur en llibertat i maduresa. Aquesta esperança sembla a voltes amenaçada per les retallades. La darrera a nivell lingüístic.

Volen canviar-nos el model escolar. Potser haurem de tornar a la meva època d'infantesa. A les acaballes de la dictadura teníem ja català amb un llibre sense lletra... Però la nostra història és plena de paraules.

Per més que s'hi entestin no ens podran fer callar.

INTEGREM LES DIFERÈNCIES

La pluralitat de pensaments, de projectes, d'iniciatives, fins de creences... ens enriqueix. I és que la independència no està renyida amb la inclusió de molts, amb els nascuts aquí i allà.

Voler decidir el nostre futur, voler gestionar el nostre país no vol dir uniformar, no vol dir pensament únic. Perquè tots som diferents. Integrar les diferències ens farà lliures i madurs. I això és engrescador. No creieu?

SUMEM

Tenir vida com a nació, de debò, sense complexos. Aquesta hauria de ser ara la nostra gran fita. I per això convé deixar les capelletes, els grups i grupets, els partidismes... Per a construir un nou demà ens hem de comprometre a fer de l'avui una oportunitat per a sumar.

Sumar és respectar, escoltar, dialogar, cedir, donar el braç a tòrcer que ja ens costa ja. Però val la vena. A què esperem? Tots hi tenim cabuda en una Catalunya unida des de la pluralitat.

PODER RESPIRAR EN LLIBERTAT

I després del dia gris, una jornada lluminosa, un cel blau esplèndid des de Sabadell. La vida batega amb força, malda per obrir-se pas malgrat els qui s'entesten en ofegar-la.

Una altra bona raó: poder respirar sense que algú em digui en quin tan per cent ho he de fer en català i en quin tan per cent, en castellà. Ah, perquè per si no ho sabíeu hi ha una manera catalana de respirar: la del qui ho fa tancant els ulls, sentint com l'aire omple els pulmons i deixant-lo anar a poc a poc, intensament.

ENCANT I SEDUCCIÓ

Avui el dia massa lluminós, climatològicament parlant no ho és, però no per això deixa de tenir el seu encant. Com poder decidir el nostre futur té el seu encant, perquè la vida està feta de mil i un colors, no només d'una escala de grisos o blanc i negre. I és que a la vida no tot són Rajoys ni Sánchezs Camachos. Sort en tenim, perquè seria molt trista, no? 

Una altra raó, o més aviat dues per a decidir: l'encant i la seducció.