CATALUNYA NOMÉS ENS TÉ A NOSALTRES

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. Totes les causes justes del món tenen els seus defensors. En canvi, Catalunya només ens té a nosaltres (Lluís Companys).

I nosaltres som nosaltres, com diu la cançó. Ni els millors ni els pitjors... Ni els perfectament previsibles, ni els perfectament imprevisibles... Ni els més guapos, ni els més lletjos... Ni els "juro dir la veritat, tota la veritat i només la veritat", ni els mentiders compulsius... Ni els més a la dreta, ni els més a l'esquerra... I podríem seguir així fins a l'infinit i no acabaríem mai.

Desdramatitzo!!! Tan de bo! Perquè mira que ara per ara no sabem si plorar o riure. Només per haver vist la cara de traspassat del Rajoy després de la valoració inicial per la suposada no celebració de la consulta, ja valia la pena l'anunci matisat del president Mas d'un nou 9N amb locals, urnes i paperetes; o "la nueva ocurrencia de Mas", com l'han qualificat des de Madrid.  

I ens agradi o no, com mostra amb bon humor un company de fatigues molt enginyós, qui ho diu que no ens adaptem al que sigui? Ecco, qui ho ha dit? La Cup... que "donde dije Digo digo Diego" i posa un reguitzell de condicions? Iniciativa... que vol fer una performance a l'estil record guiness? O Esquerra Republicana que de tan ajudar, ajudar, ajudar en el que sigui, sembla una germaneta de la caritat de temps passats...?  

I aquí, estimats líders dels partits polítics que fins ara donàveu suport a la consulta del decret, el que compta és el que nosaltres, els habitants del planeta Catalunya, ja no dic estat català perquè el debutant ministre de justícia no em pugui "pillar", volem fer. I què volem? 

Ara per ara només volem ser nosaltres, semplicemente. Volem ser el nosaltres que portem el tresor de la Catalunya sobirana en gerres de terrissa. No de porcellana, ja s'ha esquerdat... I no aspirem a tant... Som fets de la terra, som humus... amb fortaleses... i, sobretot, amb moltes fragilitats. I és clar que la terrissa també es pot esquerdar i trencar i...  

Perquè Catalunya només ens té a nosaltres, a tu i a mi que sóc tan poca cosa... sola... Plegats podem arribar lluny. No avui, ni demà, ni tan sols el 9 de novembre ni potser immediatament després de les plebiscitàries. Com va dir el mateix Companys: Tornarem a sofrir, tornarem a lluitar, tornarem a vèncer. Com serà això? Quan? I don't know, but crec fermament que arribarà. 

Viurem lliures o morirem! I la llibertat és do i és conquesta. És regal misteriós que ens sedueix i ens transporta al desconegut i és lluita quotidiana que ens fa créixer com a persones i com a país. 

Per usar la metàfora del fang en mans del terrissaire: és conquesta que a les nostres mans es converteix en obra d'art original que conviu amb imperfeccions i impureses i, alhora, és do que ens inspira nous projectes malgrat les trencadisses. Perquè sempre que el fang sigui tendre es pot tornar a treballar. 

P.D.: Una petita confessió: em pensava que havia de tancar la paradeta, però de moment aniré obrint les 329 raons fins el "9N". M'encanta! Després... Déu dirà!