AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. Creativitat, procés, decideixes, país, novembre, legalitat, campanya, tu, nou, vull, assemblea, cultural, plebiscitàries, manifestació, decidir, catalana, òmnium, mans, via, consulta, "V", humilitat, 2014, participatiu, nosaltres, Catalunya, fer, dret, meta, 9, eleccions...
La veritat és que podria omplir tots els paràgrafs del post amb paraules claus d'aquests últims deu mesos. Quan estudiava periodisme, l'últim curs, vaig tenir un profe argentí que era un maniàtic de les paraules claus, de l'ús correcte i afinat dels mots, de l'estructuració del discurs escrit fins l'última coma, de la interpretació acurada de gràfics i estadístiques. I això ajuda, ajuda molt... Ho he de reconèixer.
Però, és clar, tothom no és igual i tothom no necessita discursos ben estructurats, ni tothom es trenca el cap a interpretar enquestes, ni tothom pensa molt bé les coses abans de dir impertinències o mentides de les quals te n'has de penedir tard o d'hora. No tothom, ni molt menys. Seria molt demanar...
Fins i tot ho seria per als dirigents de l'estat espanyol, que dia rere dia ens obsequien amb interpretacions matusseres del que passa, no ja sobre el cas català, sinó sobre altres qüestions delicades i crucials, com ara la crisi de l'ebola, les targetes opaques de Caja Madrid o el recurs fàcil d'apel.lar a Hitler quan ja no saben amb quina de grossa insultar el que no comparteix els seus plantejaments.
Entre nosaltres, crec que amb el que no comptava Rajoy era haver de jugar aquests dies a tres jocs d'allò més creatius i perillosos. Perquè els independentistes "enemigos de España" se les pensen totes.
En primer lloc, ha de jugar a les endevinalles del govern català. Fem-ho més extensiu, Agnès. Bé, doncs, a les endevinalles proposades per la política catalana o, millor encara, a les de la societat civil de la Catalunya sobirana que s'albira a l'horitzó. Un joc molt difícil, ja que el porta a haver d'exercitar la matèria gris del seu cervell, si és que li'n queda, oi.
I per si això fos poc, porta també des de fa una bona estona es troba reunit a porta tancada amb "sus muchachos" i la Soraya, "superwoman donde las haya", recomposant les peces del trencaclosques del 9N que no és referèndum ni consulta ni... Perquè n'hi ha alguna que no li encaixa i no sap en quin moment se li ha perdut o en quin punt ell s'ha perdut.
I encara, en un exercici d'heroïsme sense precedents, s'ha ofert voluntari per a ser el "ahorcado" del joc del penjat, si no esbrina en poques hores com es farà el procés participatiu proposat. Perquè la petició d'inconstitucionalitat ja la té signada des d'ahir al migdia, però li falta el què, com dira l'amic Junqueras. Per cert... no sé si també s'oferiria a ajudar-lo, tot i que els d'Unió potser sí que s'hi prestarien...
I parlant de política i de processos i de Hitler... M'ha vingut com anell al dit una les efemèrides del dia que recull el diari "la Reppublica". Es fa ressò del 74è aniversari de l'estrena de la pel.lícula El gran dictador i ho il.lustra amb un vídeo que recull un extracte del monòleg més famós de la història del cinema. Un discurs, molt ben travat, per cert, que Charles Chaplin interpreta de manera magistral. Encara que sigui en italià us el recomano.
I és que... posats a imaginar... I si el Mariano, per influència d'aquests jocs, s'hagués fet una una mica bambino i demà ens sorprengués amb aquestes meravelloses paraules: Em sap greu, però jo no vull fer d'emperador de l'Espanya del no, no és la meva feina, no vull governar ni conquerir ningú, voldria ajudar tothom, si és possible...
Seria genial... I "de ilusión también se vive", no?
La veritat és que podria omplir tots els paràgrafs del post amb paraules claus d'aquests últims deu mesos. Quan estudiava periodisme, l'últim curs, vaig tenir un profe argentí que era un maniàtic de les paraules claus, de l'ús correcte i afinat dels mots, de l'estructuració del discurs escrit fins l'última coma, de la interpretació acurada de gràfics i estadístiques. I això ajuda, ajuda molt... Ho he de reconèixer.
Però, és clar, tothom no és igual i tothom no necessita discursos ben estructurats, ni tothom es trenca el cap a interpretar enquestes, ni tothom pensa molt bé les coses abans de dir impertinències o mentides de les quals te n'has de penedir tard o d'hora. No tothom, ni molt menys. Seria molt demanar...
Fins i tot ho seria per als dirigents de l'estat espanyol, que dia rere dia ens obsequien amb interpretacions matusseres del que passa, no ja sobre el cas català, sinó sobre altres qüestions delicades i crucials, com ara la crisi de l'ebola, les targetes opaques de Caja Madrid o el recurs fàcil d'apel.lar a Hitler quan ja no saben amb quina de grossa insultar el que no comparteix els seus plantejaments.
Entre nosaltres, crec que amb el que no comptava Rajoy era haver de jugar aquests dies a tres jocs d'allò més creatius i perillosos. Perquè els independentistes "enemigos de España" se les pensen totes.
I encara, en un exercici d'heroïsme sense precedents, s'ha ofert voluntari per a ser el "ahorcado" del joc del penjat, si no esbrina en poques hores com es farà el procés participatiu proposat. Perquè la petició d'inconstitucionalitat ja la té signada des d'ahir al migdia, però li falta el què, com dira l'amic Junqueras. Per cert... no sé si també s'oferiria a ajudar-lo, tot i que els d'Unió potser sí que s'hi prestarien...
I parlant de política i de processos i de Hitler... M'ha vingut com anell al dit una les efemèrides del dia que recull el diari "la Reppublica". Es fa ressò del 74è aniversari de l'estrena de la pel.lícula El gran dictador i ho il.lustra amb un vídeo que recull un extracte del monòleg més famós de la història del cinema. Un discurs, molt ben travat, per cert, que Charles Chaplin interpreta de manera magistral. Encara que sigui en italià us el recomano.
Seria genial... I "de ilusión también se vive", no?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada