dimecres, 30 d’abril del 2014

TOTS PODEM SER MOISÈS

Pensava titular el que avui comparteixo d'aquesta manera: Tots som Guardiola. M'ho ha suggerit l'insidiós titular que anava passant per sota al canal 24h mentre dinava amb el meu pare en un bar: El Real Madrid le ha dado una lección a GuardiolaNi sóc massa de futbol, ni de Guardiola en si, però ho trobo fastigós, que voleu que us digui. La manipulació informativa està a l'ordre del dia i és d'una impunitat imparable i escandalosa.

Moisès obre les aigües del mar Roig, Perico Pastor

Una altra bona raó per a decidir: no ser prepotents, ni voler donar lliçons a ningú, ni ferir amb tanta malícia sensibilitats dels altres diferents de mi. L'altre es terra sagrada, mereixedor d'un descalça't a l'estil de Moisès. Per cert, ell va liderar la sortida del poble hebreu de l'Egipte esclavitzador. Així és que canvio el títol primer per aquest altre: Tots podem ser Moisès.

dimarts, 29 d’abril del 2014

SÓC NORMAL: DORMIRÉ TRANQUIL.LA

Ara mateix estic molt contenta! En primer lloc, perquè m'acabo d'assabentar que hi ha una colla de sardanes de Barcelona, de nova creació, que porta el meu nom: "9 novembre". M'ho ha comunicat el pare d'una de les balladores amb molt d'orgull, m'ha semblat captar. 

I això em fa doblement feliç: he nascut i viscut els primers anys de la vida a Barcelona, ja ho vaig insinuar un cop, a Sant Andreu. I, a més, Nou Novembre és el meu pseudònim, el nom que marca una segona etapa en la meva història personal, com quan abans les monges es canviaven el nom -us acabo de donar, per cert, una altra pista sobre mi-. Sí+Sí.

D'altra banda, també he descobert, que no sóc tan anormal com em pensava. Com el 41% dels 1000 casos estudiats, jo també sóc de les que dormo en posició fetal. En el meu cas, amb els braços en creu. I diu que això denota que sóc una persona sensible que tendeix a les relacions intenses. Vés per on. És el que voldria. Ah, i que sóc tímida, al principi. M'ho han clavat! I això que no he participat en la investigació. Us ho puc assegurar.


I la tercera cosa, perquè convé que hi hagi sempre una tercera qüestió, que no via, atenció! Doncs la tercera té una mica a veure amb la segona, amb la normalitat. Ahir vaig dir que no parlaria d'ell, i no l'esmentaré, però també formo part dels més de set milions de catalans que dia rere dia som insultats i agredits de "paraula, obra i omissió" per tots els que ens consideren "bitxos" rars perquè parlem una altra llengua, tenim una altra identitat i volem decidir el futur del nostre poble. 

Sintonia amb els altres, relacions intenses, normalitat compartida. Tres en una més que boníssima raó per a fer la consulta. Aquesta nit dormiré tranquil.la.

dilluns, 28 d’abril del 2014

VULL SER ALTERNATIVA: CALMA

Aquesta nit no us parlaré del Pere Navarro, ni de la senyora que el va agredir, ni de la Pilar Rahola que diu que fa petonets quan li peguen, ni del funeral del Tito, ni del plàtan que li van llençar a l'Alves, ni... Ni de la Constitució catalana que estan redactant... Perquè de tot això i més en va tothom i arreu ple.

No. Vull ser alternativa, almenys una mica. I de què us parlaré? Doncs de la calma. De la calma? T'has tornat boja? T'ha entrat una mena de delirium tremens que t'ha deixat "cao"? Doncs sí i no! O millor dit sí+sí. En què estaria jo pensant.

Us recordeu d'aquella cançó que cantàvem als campaments: "Perduts en la immensa mar blava, les mans al timó de la nau". Doncs crec que ara travessem per aquesta etapa del viatge cap a Itaca. Anem esmaperduts en la immensitat d'un oceà ple de pirates, de cants de sirena, d'illes inhòspites, de nàufrags tocats de l'ala. Això sí, pretesament amb les mans al timó de la nau.


Perquè la tàctica de l'enemic és fer-nos trontollar i arrabassar-nos el timó de la vida i de la pàtria. I com va dir un savi que entenia molt d'aquestes coses: en tiempo de desolación no hacer mudanzaPer això, ara, més que mai, per arribar a fer la consulta se'ns demana calma, fermesa i serenitat. Més que raons, uns bons flotadors per arribar a port, no?

Per cert, l'estrofa del cant acabava: "sols penso tornar al teu costat". Què romàntic, oi?

diumenge, 27 d’abril del 2014

NO ERA NEGRA PER CASUALITAT

Sempre he pensat que no era negra per casualitat, ni pel pas del temps, ni pel fum dels ciris... O que, en qualsevol cas, aquests i/o altres fenòmens físics més o menys explicables en fossin només la causa. No crec en les casualitats...

Havia de ser "moreneta" la nostra patrona perquè no ens creguéssim una mena de raça ària exclusiva, exclusivista i, el que és pitjor, excloent. La nostra és una terra de barreges de mil i un colors, de mil i un costums, de mil i un regustos. I això és precisament el que ens enriqueix i el que ens fa catalans de socarrel des d'accents diferents, des de procedències inimaginables i amb un obertura al món impressionant.


Tenir una Verge bruna per patrona no és, en si mateixa, és clar, una raó per la consulta, però saber-nos plurals, pintats, rebregats, embrutits per tempestes i combats ens dóna força i coratge per a seguir endavant amb la dèria, tan de bo no sigui tan sols una quimera, de decidir què volem ser i de quina manera ho volem ser.

I com que l'esperança "es lo último que se pierde" prenem-nos aquesta estrofa del Virolai de Mn. Cinto com un desig i un anhel de canvi per a tots: espanyols i catalans. Perquè una altra España és possible i una altra Catalunya és també possible: Dels catalans, sempre sereu princesa. Dels espanyols estrella d'Orient.

Moltes felicitats a les Montserrats!!!

dissabte, 26 d’abril del 2014

LA VIDA ÉS UNA TÓMBOLA

La més genuïna "España de charanga y pandereta" es va mostrant en tot el seu esplendor, amb personatges també "de charanga y pandereta", que mouen els fils de les seves pròpies marionetes al so de no sé quin “cantar” ni quina "saeta". Rima i tot, vés per on!

I nosaltres fent de públic més o menys endormiscat, cridaner, histèric, fins i tot... Donant cops de puny a l'aire per a indignar-nos per la declaració desafortunada de no sé quin líder polític, o per les suposades entrevistes secretes encapsades en un llapis, o per les paraules que ens sulfuren d'un Jiménez de los Santos o de l'empresària del Madrid Arena. Per no dir la darrera de les notícies: es veu que hem de finançar la Feria de Abril: olé!

Mentrestant, altres s’estan acomiadant del Tito. I d’altres es preparen per a la canonització dels dos papes a Roma… I encara d’altres, com jo, hem tingut com una visió: hem vist el Carlos Fuentes, vestit de diaca, a l’aplec pasqual de Sabadell, sí, al de “Queremos opinar” de Intereconomia i que ara negocia la seva incorporació al 13tv. 


I és que “la vida es una tómbola”, com cantava la Marisol? Potser sí per a l’"España de charanga y pandereta", però no hauria de ser així per a nosaltres que som un poble alegre, unit i combatiu? Ho som de debò? That is the question. Seria una bona raó per a la consulta, no?

divendres, 25 d’abril del 2014

ADÉU... QUINA SORT HAVER-LO TINGUT ENTRE NOSALTRES

Doncs avui em toca dir altra vegada adéu. A un dels nostres, a un que formava part de l'equip de la millor raó som nosaltres. Porto una bona temporada dient adéu. Adéu a persones que han estat per a mi referents, que han acompanyat un tros més o menys llarg de la meva vida. 

I acomiadar-se costa, sempre costa. Representa deixar certes seguretats que et protegeixen fins i tot de tu mateixa, a voltes. No, no és que seguís especialment la trajectòria del Tito, però és d'aquelles persones que saps que hi són, allà, en el rerefons de la vida, de la història que et toca viure, i que quan t'assabentes que han marxat... No sé, et fa cosa, t'entristeix, perquè som humans i som així: tendres, esbojarrats... Capaços del millor i del pitjor al mateix temps. Paradoxal...


No és que sigui especialment futbolera, però sóc del Barça. Només voldria repetir unes paraules que vaig llegir una vegada, les deien els familiars d'una dona que va passar moltes peripècies a la vida. Són molt senzilles, però tan de bo algú les digués de mi mateixa: "Quina sort que hem tingut de tenir-lo entre nosaltres!" Doncs, això, quina sort, Tito.

I, és clar, com que ja sabeu una mica com sóc, també voldria acabar avui amb aquestes altres paraules poètiques, molt boniques d'una cançó: "Quan la gerra a la font s'esmicola i el camí de pujada ja cansa, quan la vida és gresol que s'esberla... Senyor, sigueu amb nosaltres!" QUE AL CEL ENS PUGUEM VEURE.

LA MILLOR RAÓ SOM NOSALTRES

He compartit, he projectat, he somniat, m'he queixat i m'he retratat. A partir d'ara seguiré retratant-me, queixant-me, somniant, projectant i compartint... Però avui, quan l'hostessa m'ha recordat que havia de plegar la tauleta perquè érem a punt d'enlairar-nos i jo havia perdut el mon de vista, m'ha passat quelcom extraordinari. 


I és que he trobat el quid de la qüestió, el centre de la terra, l'arca perduda, o, millor, el tresor més preuat.. 329 raons per a poder fer la consulta? 500? 10? 

La millor raó som nosaltres: la Pilar, el Jordi, l'Anna, el Quim, la Rosamary, el Quico, la Rosa, el Ramon... I tants i tants d'altres, coneguts, anònims, normals, palpables, reals.

I nosaltres som nosaltres, com diu la cançó, i sabem la veritat. Demà més. Per cert, com m'inspira això de tornar a casa. Acabo d’arribar.

dimarts, 22 d’abril del 2014

SÓC IMMORAL

Sóc immoral. Una mica segur. Qui por dir que està lliure de pecat? Que tiri la primera pedra. I ara mateix m'acabo d'assabentar que ho sóc i ho som perquè unilateralment posem en perill la unitat d'España. Això ha declarat el portaveu de la Conferencia Episcopal Española, el sacerdot José María Gil Tamayo.

Pensava que ja havíem passat el divendres de dolor i que ens trobàvem al diumenge de resurrecció (que celebrem durant 50 dies), però es veu que no. Doncs sí, hem ressuscitat, he ressuscitat a una vida nova. 


Sóc major d'edat, tinc un cap per a pensar, com m'han dit tants cops. I en ple ús de raó em manifesto en contra d'aquestes declaracions: voler decidir el futur del nostre poble no és cap immoralitat. Mentir i atiar l'odi contra Catalunya sí que és immoral i fer-ho des de la cadena 13tv, l'accionista majoritària de la qual és la Conferencia Episcopal Española, és doblement immoral i vergonyós.

Després d'aquesta declaració que no em trec de la màniga -em sé els 10 manaments i us asseguro que no atempto contra cap d'aquests quan dic que vull allunyar-me d'una España que em menysprea-, avui us recomano un llibre que té molt a veure amb el tema que ens ocupa: "Ser independentista no és cap pecat". És del monjo i historiador Hilari Raguer, una excel·lent persona, d'altra banda, que aquesta tarda ha rebut la Creu de Sant Jordi per la seva defensa de la identitat cultural del nostre país. 

Per cert... La propera vegada que m'hagi de confessar pujaré a Montserrat. ¿Por qué será?

dilluns, 21 d’abril del 2014

RÀBIA ENTRE LES MANS

Aprofitaré aquesta estoneta per a deixar-vos amb la publicació d'avui. No vull anar a dormir tan tard, avui no. No us ha passat mai tenir ràbia interna per no haver fet algun gest que perfectament podríeu haver fet, però que no heu fet perquè us assembla que el qui l'havia de rebre no us donava entrada? Avui m'ha passat això i... Ara em fa ràbia, però no s'hi val tornar enrere. Potser un altre any serà diferent...

Això ens passa també a nosaltres, els catalans que volem decidir pacíficament el nostre futur. I pensem que potser podríem haver fet gestos d'acostament que haurien pogut canviar el curs de la història, però no ha estat així perquè ni els han volgut rebre... Tantes vegades he hagut de cedir, d'intentar comprendre, de voler posar-me en la pell de l'altre i... ha estat una mica inútil.


Ara ja no és moment de lamentar-nos, sinó d'encarar el present des de les arrels perquè el nostre futur com a poble sigui diferent.

Per aquest motiu, el relat d'avui parla de la ràbia. Espero que sigui catàrtic i m'alliberi de la meva per no haver fet el que podria haver fet. És la ràbia que expressava la Mercè Rodoreda a la Plaça del Diamant en aquell somni de mort, quan els fills es transformen en ous i unes mans els sacsegen "de primer sense pressa i aviat amb ràbia, com si tota la ràbia dels coloms i de la guerra i d'haver perdut s'hagués ficat en aquelles mans que sacsejaven els meus fills".

diumenge, 20 d’abril del 2014

I TU, QUÈ VOLS?

I continuo amb la poesia. Però abans... No sé si és "idiota" això de celebrar la Setmana Santa. Crec que els qualificatius podrien ser diversos, però "idiota" no se m'hagués acudit mai, la veritat. Ho he llegit i m'ha arribat a l'ànima.

En nom d'una falsa modernitat, d'un cansament mediàtic -que no dic que no hi sigui- i, deixeu-m'ho dir, no sé si em passaré, d'una ignorància ja no religiosa, sinó cultural... En nom de tot això, som capaços de carregar-nos les nostres tradicions. I no per això serem més independentistes o més "alliberats", o més "actuals"... Hi ha tantes coses que ens esclavitzen, que ens fan romandre en uns clixés "de modé" que... Com m'he engegat, i això que pensava anar a dormir aviadet.


Però continuo amb el que he començat: la poesia. I avui de regust religiós. Perquè els nostres poetes ho han estat. No em refereixo a la praxi religiosa, sinó al sentiment religiós, a la recerca de Déu, de quelcom que va més enllà de nosaltres mateixos o, com diria sant Agustí, que és més intim que la nostra intimitat. 

Ni més ni més menys que us he triat uns versos del poema "Tirallonga de monosíl.labs" de Pere Quart. És Déu qui comença preguntant: "I tu que vols?" I el poeta respon amb un seguit de monosíl.labs excepcionals que semblen pensats pel nostre avui. Ja callo i deixo que ell parli. Per cert, perdoneu, Déu és molt més pacient que jo. Us ho dic per experiència. Apa que se'm veu el llautó, oi? Va el poema.

I tu, què vols? / Jo / Doncs jo sols vull / -ei, si pot ser-:
Un poc de fam / i un xic de pa. / Un poc de fred / i un poc de foc.
Un xic de son / i un poc de llit. / Un xic de set / i un poc de vi / i un
poc de llet. / I un poc de pau. / Un poc de pas, / un poc de pes / i un poc de pis....

I a més, què vull? / Un xic de seny. / I un poc de temps. / I un xic de món./
I un poc de sort. / I un poc de mort. / I un poc de Vós. / Ei, si pot ser.

dissabte, 19 d’abril del 2014

RUNA DE CASA HUMIL

De la visita a la Vall d'Ora, em va frapar de manera especial algun dels poemes que vaig assaborir. I ho vull compartir amb vosaltres. Per exemple, ja que estem a l'any Vinyoli, el titulat "Runa" com que és molt breu, el reprodueixo: 


Mira: jo sóc una paret. Els pares van alçar-la
maó sobre maó fins a la mida
que veus, una paret de casa humil.
Fixa’t com es clivella,
com va esfondrant-se a poc a poc amb sord,
feixuc estrèpit.

Però ja a terra tot,
amb mans obreres de paraula,
nit rera nit,
pacientment plego la runa
i novament edifico.

Així és el casal de nostra pàtria. Sembla una mica a aquesta paret que amb molt d'esforç han construït els qui ens han precedit. La paret s'ha esfondrat però ara i aquí, nit rera nit, en pleguem la runa per a tornar-la a edificar. Així som nosaltres, els catalans: manobres i paletes pacients, de casa humil.

dimecres, 16 d’abril del 2014

VIOLÈNCIA: UN GRAN FRACÀS

A ritme de Joan Vinyoli, Pere Quart, Pons i Gallarza i... Toni Gol, he tingut l'oportunitat aquests dies de submergir-me en els hospitals carlins de la Vall d'Ora. Interessantíssim! Us ho recomano.

He pogut fer un tast d'història passada, entre el Solsonès i el Berguedà, com si m'hagués transportat amb la màquina del temps, en companyia d'un excel.lent guia i pilot, als anys 30 del segle XIX.

I he vist amb els ulls de la imaginació els ferits liberals i carlins, els moribunds al camp de batalla, les germanes de la caritat portant el ranxo i una mica de consol enmig del més gran fracàs. Perquè la violència és el més gran fracàs d'una humanitat ferida d'inhumanitat.

Per això avui, més que mai, m'uneixo a la publicació que corre per aquestes latituds: No a la violència... Guanyarem en pau. Perquè si no és en i amb pau, no guanyarem pas. Paraula de Nou de Novembre.

dissabte, 12 d’abril del 2014

VIVIM CATALUNYA

Potser que avui reprengui això de donar raons per a la consulta, o pel que se li assembli, perquè ja fa dies que vaig una mica per lliure. Millor dir que continuaré donant raons per a exercir el dret a decidir sense complexos de culpabilitat, d'inferioritat o de qualsevol altra mena. Perquè mira que en tenim de complexos.


Una bona raó pot ser la de mesurar la nostra consciència de poble. Visualitzar amb la suma de vots que ens importa el que passa a casa nostra. Que no és només cosa d'uns quants que sempre volen sortir a la foto i para de contar. 

Convé que ens impliquem fins al fons. És clar que no ens equivocarem mai si no optem mai. Però que trist seria no prendre decisions per por a equivocar-nos. La maduresa d'un poble, com la de les persones, creix a mesura que agafem el volant de la pròpia existència amb les postres mans i anem triant camins en les cruïlles de la vida, de la història…

No deixem que ens visquin la vida. Crec que era un eslògan que corria fa temps. Avui no deixem que ens visquin Catalunya des d’una Espanya atrinxerada en la crisi, el legalisme i l’esclerosi paralitzant i paralitzadora. Vivim Catalunya!

divendres, 11 d’abril del 2014

DONCS SÍ, SOM AIXÍ!

Doncs sí, som així. Una mica com els italians, amb un complex de culpa eterna. Ells, per haver-se deixat enredar pel feixisme i col.laborar en la deportació massiva de jueus. Ho he notat tants cops a Roma en les commemoracions, els discursos, els autobusos que fins no fa massa portaven el rètol de deixar asseure els mutilats de guerra...

Nosaltres, perquè no hi ha ningú que ens encaixi del tot i pensem que ho hauríem hagut de planejar i de portar a terme d'una altra manera. Sempre igual. Som insegurs i això ens condiciona força. Som una mica malcontents, i això ens enrabia de quina manera. Som llepafils, i això ens fa repel.lents. En definitiva, som insatisfets, potser perquè no ens acabem de trobar còmodes en la manera d'entendre'ns com a país. 


Per això, la paciència que una i altra vegada som cridats a exercitar, primer de tot ens l'hem d'aplicar a nosaltres mateixos. Ens hem de perdonar a nosaltres mateixos. 

No hi ha ningú que sigui perfecte. Ens convé anar-nos desprenent del Paradís dels primers pares. Ens hem de saber veure "nus" per a acceptar les pròpies vergonyes.

D'aquesta manera serem més comprensius amb els altres. Personalment, valoro molt l'espontaneïtat de la més "novata" al Parlament, perquè ens va acostar a la vida real i concreta. I sobretot perquè es va mostrar com una persona normal.

De tota manera... Som així! Estimem-nos així. I... relaxem-nos un xic que bona falta ens fa!

dijous, 10 d’abril del 2014

PARADOXAL: COMO LA VIDA MISMA

Nau sideral, illa de Robinson Crusoe i ara acabo de llegir que Catalunya és una mena de territori apatxe. Aquestes tres imatges evoquen soledat, confrontació, incomunicació, càstig etern... 

Som una mena d'autistes crònics els catalans? Amb ales per a vagar per l'espai, això sí; o amb aletes, si és que hem d'arribar a la illa del punt i final; o amb un munt de cabelleres tallades com a trofeus, si fem el paper de sioux indomables.

De la sèrie "Confnats".
Autor: Dani Torrent
L'important, crec jo, és que no aconsegueixin reduir-nos a una reserva que sigui una mena de presó de la qual no en puguem sortir. Seria molt trist. Com Hansel i Gretel. És molt trist, tot plegat. 

L'únic consol que em queda és pensar que la consulta que porta el meu nom ha vingut a enriquir, com no passava des del segle d'or espanyol, la literatura castellana del segle XXI amb l'elucubració de tants pensadors que de manera conscient o inconscient generen metàfores extraordinàries, com les que acabo de comentar. Paradoxal, no? Como la vida misma.

dimecres, 9 d’abril del 2014

QUIN MÓN DE MONES: PACIÈNCIA

En fi! Paciència, que és la mare de la ciència. Em repeteixo moltes vegades. També en la qüestió que ens ocupa, la de poder votar per a decidir sobre el futur del nostre país. I ja costa, ja, tenir paciència amb les actituds que exhibeixen aquells que es diuen els representants del poble espanyol, titulars delegats de la sobirania nacional... Quin món de mones! I mai millor dit.


Ara, el que més preocupada m'ha deixat és la radicalitat d'alguns plantejaments, concretament els de la Rosa Díez. No sabria massa com qualificar-la. M'esforço a ficar-me en la seva pell, prové d'una comunitat marcada pel terrorisme, però no me'n surto. Sobretot perquè es mostra com una roca inexpugnable, amb una fredor que fa por perquè és tan irracional... I això que se les dóna de racional: res de sentiments, res d'identitats.


Però les identitats que ella nega hi són, es donen, es construeixen. Ella mateixa n'és expressió d'una d'aquestes identitats: ressentida, agre, cínica, deshumanitzada... En el fons em fa pena, molta pena. 

I encara que sé que mai no em llegirà, li dedico aquest pensament d'una dona excepcional, la meva preferida, Etty Hillessum: "No hem de fer que els altres pateixin amb la nostra pròpia tristesa". Perquè la vita è bellissima. Ja ho sabeu i feia dies que no ho deia.

dimarts, 8 d’abril del 2014

ÉS QÜESTIÓ DE TEMPS I AFANY

Degut a la meva convalescència, he tingut la paciència, i quasi recaic en l'intent, d'empassar-me bona part del debat. Precisament no he seguit el torn de rèpliques, que deu haver estat el més interessant, pel que alguns de vosaltres comenteu.

I "visto lo visto", i "oído lo oído", crec sincerament que, tal com deia ahir, ens veiem abocats al pitjor dels casos: esmerçar temps i afany, recullo un dels comentaris al post, per a aconseguir que ens deixin decidir sobre el nostre futur.

I una molt bona dosi de paciència i creativitat, molta creativitat per seguir fent camí. Comparteixo l'expressió del portaveu d'ERC: "pur si muove", tot citant Galileu Galilei. I mira que li va costar a l'home convèncer el Rajoy de torn que la terra es movia. 



Doncs sí, Sr. Rajoy, Sr. Rubalcaba, Sra. Díez... Catalunya es mou, la gent del nostre país es mou: als carrers, a les places... I ho fa en bona part empesa per vostès, defensors d'una legalitat obsoleta que ens empresona i ens asfíxia. Els catalans hem apretat a còrrer cap endavant i ningú ens deturarà: és qüestió de temps, només de TEMPS i AFANY. I d'això els catalans som uns experts.

dilluns, 7 d’abril del 2014

EN EL MILLOR DELS CASOS

En el pitjor dels casos demà els micròfons del parlament espanyol emmudiran quan parlin els defensors de la consulta. En els pitjors dels casos no podrem omplir la Diagonal perquè una plaga de llagostes ens barrarà el pas i haurem de girar cua. 

En el pitjor dels casos no podrem celebrar la consulta perquè ens hauran segellat les urnes amb una silicona a prova de bombes. En el pitjor dels casos no hi haurà eleccions plebiscitàries perquè les paperetes s'hauran remullat de tal manera que serà impossible distingir unes d'altres. 


En el pitjor dels casos Murphy o el banyetes, segons les sensibilitats, ens impediran qualsevol moviment proindependència. En el pitjor dels casos aquest refredat em condemnarà a fer llit sine die.

I en el millor dels casos? Que passarà? Que la voluntat ferma d'una Catalunya lliure ens farà superar tots els pitjors dels casos. Aquesta és la nostra força. La que prové del nostre interior. Res ni ningú ens la podrà prendre. Deliri? Perplexitat? Temps, només és qüestió de temps... en el pitjor dels casos, és clar.

diumenge, 6 d’abril del 2014

FEBRE PER UNA CATALUNYA LLIURE

Fins aquí he arribat. El cos ha dit prou. Baixada de defenses. Refredat refredadíssim. Sóc al llit. Estic, per tant, una mica out de tot. Així és que em deixo anar i encara que em surti del guió no em puc resistir de deixar d'omplir el meu petit espai de cada dia.

De fet, com ja he dit, crec, m'agrada molt escriure, però em fa mandra això d'omplir les pàgines d'un llibre, d'una novel.la. Si aconsegueixo arribar al 9 de novembre amb les 329 raons per a poder fer la consulta, és probable que m'animi a fer-ho.

Entre raó i raó comparteixo una tros de mi mateixa. És veritat que des de l'anonimat. Quan arribi a l'objectiu d'aquest perfil-pàgina potser seria bo revelar qui sóc, però no ho tinc del tot clar. No està malament això de mantenir un cert misteri. Tota persona humana té quelcom de misteriós, d'impenetrable, de sorprenent...

La nostra terra, formada per un munt d'éssers humans misteriosos, impenetrables i sorprenents, és, per això mateix, misteriosa, impenetrable i sorprenent. Potser deliro. El termòmetre no puja gaire, però la febre per una Catalunya independent s'eleva per moments. Bogeria de l'amor?

dissabte, 5 d’abril del 2014

LA VIDA ÉS DURA

No hi ha punt de restauració del sistema. Ens ho ha dit avui la Carme Forcadell. No hi ha punt de retorn. Suposo que vol dir que no podem tornar a la situació actual. Estem vivint per això moments últims, d'aquests que de la mateixa manera, amb les mateixes circumstàncies ja no es repetiran mai més.

I això em fa una mica de por, us sóc sincera. Deixar certes seguretats sempre fa recança. Tornar a començar fa mandra. És un risc, una aventura. El dolor de morir és goig de néixer.

Si us hagués de parlar de la meva vida també diria que passo per un d'aquests últims moments en el qual no hi ha punt de retorn. Tot i així no puc deixar de preguntar-me sobre les meves arrels. Crec que és ben lícit i necessari perquè no parteixo de zero. Com el nostre país. 

No venim del no-res, no som fruit de l'atzar. Entenc que tot això és discutible. És el que m'ha vingut al cap i que consti que avui m'havia proposat anar a dormir d'hora perquè em ronda un refredat. 

Acabo. Parafrasejant una frase evangèlica podríem dir que tothom que té posada la mà a l'arada i mirar enrere no és apte per al nou país que s'albira. Paraules dures, com la vida es dura.

divendres, 4 d’abril del 2014

"ME LO REPITA", SI US PLAU

"Sono stanca morta". Si en fes una traducció literal hauria de dir estic cansada, morta. Però és clar això de les traduccions és relatiu, ja diu la dita també en italià "traduttore, tradittore". S'estén perfectament, oi? Traductor, traïdor.

Doncs bé, no sé amb quines paraules hauríem de qualificar els traductors de l'audiència nacional perquè més que de pèssim nivell, hauríem de dir de poca capacitat de professionalitat en l'escolta. 


I és que sentint avui un resum de les pífies en les traduccions dels qui declaraven, es percebia un baixíssim nivell d'escolta. M'explico. És més difícil traduir "por" per "miedo" que un "no vaig tenir por" per un "tuve miedo", "o quiso decir que tuvo o no tuvo". Fatal, perquè a més de no traduir un "no", que mira que era fàcil, confonien el personal de mala manera. 

Heus ací, que la manca d'una escolta atenta i activa era el pitjor en la traducció. I aquesta imatge la podríem aplicar perfectament a les nostres relacions amb Espanya perquè, a més de confondre el personal, els dirigents espanyols estan mancats d'una competència bàsica i elemental en qualsevol persona de govern: l'escolta.

Per cert, parem nosaltres l'oïda i escoltem, escoltem i escoltem. Serà la nostra millor arma contra el tancament i la sordesa institucional. I si no entenem el que ens diuen: "Me lo repita", si us plau.

dijous, 3 d’abril del 2014

US ESTIMO FINS AL CEL!

La veritat és que pensava anar-me'n a dormir. Avui ha estat una jornada de reunió maratoniana que m'ha deixat extenuada. De fet, últimament em trobo força cansada. Tot i així, a casa hem fet una sobretaula llarguíssima, tot comentant com ens ha anat el dia a unes i a altres. Misteri...

I ara em disposava a apagar l'ordinador amb la recança de no haver publicat almenys una raó, però els vostres "m'agrada" a la pàgina, i especialment a la publicació "Avui estic de relax..." m'han pujat l'autoestima "facebokera" fns a límits insospitats. 

No m'allargaré. Sé que tinc pendent els deures referits a les actituds per a créixer en llibertat interior, que no ho és tot, com em feu notar alguns de vosaltres. Però que és molt i molt important, creieu-me. 

És l'aniversari del meu nebot, i ja us vaig dir que m'inspiraven molt les sortides que tenen els meus nebots, així és que per fer-vos enveja us diré que mai ningú no m'ha declarat un amor com el seu: "Tieta, t'estimo fins el cel". 

Aquest és el meu bona nit especial per aquest vespre: us estimo fins al cel. Fins demà!!!

dimecres, 2 d’abril del 2014

OPTEM PER UNA CATALUNYA LLIURE

Un de vosaltres m'ha fet una encertadíssima pregunta: penses esperar fins el 9 de novembre per a ser lliure? No m'he pogut resistir i he contestat desseguida -cosa que no acostumo a fer-. 


Aprofundint sobre la meva primera resposta impulsiva, crec fermament que a mesura que anem fent opcions a la vida exercitem la llibertat. Algú pot dir que a vegades en les eleccions no és que siguem plenament lliures, és veritat, perquè acostumem a estar condicionats. Quantes vegades triem el pitjor mal possible, us sona, no, aquesta expressió? 


I doncs, què hem de fer? No tinc pas receptes, però conrear el nostre espai interior -us prometo que ni em dedico ni em va massa això de l'autoajuda-, ens fa créixer com a persones lliures. Jo ho he experimentat.

Des del convenciment que res ni ningú no pot violar la nostra intimitat més profunda, llancem-nos a l'aventura d'optar per una Catalunya lliure que anirà creixent en llibertat a mesura que els qui hi vivim anem fent ni que sigui petites opcions.

MÉS DE 100 RAONS


Molt bon dia! M'hagués agradat fer-vos saber ben solemnement que ja havia arribat a la raó n. 100, però resulta que ja he passat la xifra. Tot i que, de fet, vaig amb retard segons les meves previsions. Em costa posar-me al dia! 

De tota manera, com diria un psicòleg conegut, això t'ho autoimposes, has de ser més lliure. En aquest sentit, penso que vaig triar el colom de Picasso com a foto de perfil precisament per a descriure aquest anhel de llibertat que porto a dins.


No tingueu por, no em posaré a definir que és la llibertat, feina tindria, d'altra banda. El que sí voldria és tornar a compartir amb vosaltres una idea que em ronda i em ronda: ser lliures o no ser-ho, no és només qüestió de circumstàncies externes que poden ser més o menys favorables. Hi ha un grau molt alt d'allò que alguns anomenen llibertat interior i que per a mi té molt a veure amb unes actituds bàsiques que em permetré anar desgranant a poc a poc. 

Apa! Torno a ser la Nou Novembre de fa un temps. I és que enyorava aquesta part de mi mateixa. Espero que no se us faci massa feixuc suportar-me.

dimarts, 1 d’abril del 2014

FELIÇOS ELS PACIFICADORS

Avui estic de relax. M'he pres el dia una mica "lliure". És un dir perquè he estat netejant els banys i l'habitació, que bona falta li feia. I fent companyia a una persona gran que està malaltona i que m'estimo molt. Però tot amb calma. Ja tocava.

I amb calma em prenc també les tant "traídas y llevadas" paraules del Cardenal Rouco amb motiu del funeral d'estat d'Adolfo Suárez. Que us haig de dir que no hàgiu dit vosaltres i altres bons amics que, per cert, són catòlics, apostòlics i romans i estan també ben empipats.


Doncs ja ho sabeu. En la meva línia de serenitat i de pau, i mai millor dit, em permeto recordar al Cardenal i a tots els "guerrers d'altre temps" que Jesús va dir a les Benaurances: "Feliços els qui treballen per la pau, Déu els anomenarà fills seus". Em penso que al cel ens trobarem amb moltes sorpreses, no???

Per cert, espero amb ànsia la gigafoto. Fins després.