dimarts, 30 de setembre del 2014

SEDUCTORAMENT DESOBEDIENTS

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓGairebé que us ho podria prometre... Que sí, que fins ara he estat molt obedient, de debò. Per la meva formació... Per la meva vocació personal... En fi, que si haguessin de fer una carta de recomanació com les d'abans, les lloances i les garanties serien excelses. Tant que, després de la lectura, em podrien posar tot un seguit de medalles. Esagerata, cara! Provocadora, direi!

Però, sempre hi ha un però, darrerament m'estic tornant desobedient, segons alguns, és clar. I no només això, sinó seductorament desobedient a la legalitat espanyola per a ser obedient a la legalitat catalana. 

I, tot escoltant aquest matí a la Camacho, se m'ha acabat de confirmar. Perquè, quan ha dit que si sortíem al carrer seríem "unos sediciosos", crec sincerament que s'ha equivocat i volia dir "unos seductores". I és que això de la seducció em porta de cap. Hi penso molt. Agnès, para el carro que tu...

Literàriament convé seduir per a enganxar els lectors. Teatralment no cal dir-ho, l'expressió corporal hi ajuda. Ara, tot depèn de la química, perquè hi ha una química en l'art de la seducció. Hi ha unes substàncies al cervell que no sé com es diuen i que t'atrauen envers l'altre de manera convolgente, al màxim. 

Suposo que quan les dues substàncies coincideixen en l'atracció mútua llavors salta la "chispa", no? Sóc inexperta en aquest terreny de l'amor humà, així és que si dic alguna bajanada, no m'ho tingueu massa en compte. Ah, i, a tot això, no cal ser cap adonis per a seduir una o un altre, ni de la primera volada, ni tenir molta terra a l'Habana.

Doncs mireu, em trobo seductorament atreta envers la desobediència de l'Espanya que dia sí dia també em diu que no a tot. I em trobo seductorament obedient envers la Catalunya que em demana el parer sobre el full de ruta que ha de seguir en els propers temps. I no puc fer-hi res. Així és que ho sóc tot: desobedient i obedient... 

Les espurnes han saltat en l'atracció cap al pol positiu i la desobediència cap a qui em maltracta des de fa tant de temps s'ha tornat tant i tant convolgente que "vivo sin vivir en mi", com diria la gran santa castellana, Teresa d'Ávila, "que muero porque no muero". Delicious, no? Transgressorament eclèctica... diran els meus detractors. I don't care!

Ara és l'hora de ser seductorament desobedients a la legalitat espanyola. No importen ideologies, credos, edats o preferències. Perquè tu decideixes a qui has de desobeir en aquest moment crucial de la història del nostre poble. 

Ara és l'hora d'obeir la legalitat catalana i seduir d'altres perquè també ho facin. No importen naixements ni procedències. Perquè tu decideixes a qui has d'obeir per a dir si creus que Catalunya ha de ser un estat i, en cas afirmatiu, un estat independent. 

Viurem lliures o morirem. Hi ha alguna cosa més misteriosa i convolgente que aquesta?

dilluns, 29 de setembre del 2014

VISCA LA CATALUNYA LLIURE I SOBIRANA

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓAvui mateix els poders executiu i legislatiu de l'estat espanyol han posat en marxa els mecanismes que consideren legals per a suspendre la llei de consultes i el decret de convocatòria de la consulta del 9 de novembre.

Però... No ens representen. Ja no. No són els nostres poders executiu ni legislatiu. Han deixat de ser-ho. La distància s'ha fet tan abismal entre Catalunya i Espanya... I no és cosa d'un factor sol, sinó d'un conjunt de decisions maldestres, de lideratges mal portats, d'odis creats i recreats... De causes, per tant, objectives i subjectives conjugades amb la certesa que un bon nombre de catalans veuen factible ara passar de l'independentisme del cor a l'independentisme polític, real, concret, tangible...

Perquè el poble de Catalunya té plena sobirania per a decidir què vol fer amb el seu futur, dotat de les garanties legals, executives, legislatives i parlamentàries que li són pròpies. Garantides per un marc estatutari, uns representants escollits democràticament i un moviment social que es ve manifestant a favor de decidir quin país de futur es vol construir.

Uf, Agnès. Estàs embalada! Només faltaria. Amb la celeritat que es prenen certes decisions, no si val a badar. Com no si val deixar per a no sé quan la resposta que tant el govern català com l'espanyol han de donar en les properes hores: fins on estan disposats a arribar? Aquesta és la pregunta del "mil.lió". Fins on? 

Del Rajoy ni tan sol sabem què podem esperar pel que fa a la resposta. Es mou en un món tan petit... Tan raquític... Tan de pataleta infantil... En la compareixença després del consell de ministres, ha deixat fer tres preguntes i ha estat incapaç de contestar-les. Patètic! És tan impossible canviar l'eix terraqüi, com fer moure el Mariano de les seves postures pètries. Lamentable. 


Del president Mas esperem consens amb les forces polítiques que van pactar data i preguntes. Esperem la coherència entre el que ha dit fins ara i el que farà. Esperem la responsabilitat d'estat que correspon al moment històric que vivim. 

I esperem sacrifici, president, encara que no quedi massa bé usar aquesta paraula en certs ambients. Esperem la renúncia als interessos personals i de partit en favor del poble de Catalunya. I això és esperar molt, oi? Però és el que toca. I li ha tocat a vostè. I morir a un mateix costa, i tant, i molt. I que el seu partit també ho faci... Potser encara costa més.

I de mi, què s'espera? I de tu? I de nosaltres? Fins on estem disposats a arribar? També ens hem de fer aquest qüestionament. No podem amagar el cap sota l'ala o mirar cap a un altre costat esperant que els de dalt se les apanyin. Ah no, ja no.

Ara és l'hora de tornar a sortir a les places i als carrers per a refermar la nostra voluntat com a poble, pacíficament, cívicament. Amb fermesa, decisió i implicació personal i comunitària. Perquè Tu decideixes quin rumb vols donar a la teva vida política i social com a poble. És l'hora de respondre fins on estem disposats a arribar i de quina manera. 

Demà som convocats a les 7 de la tarda davant dels nostres ajuntaments. El crit, ja el sabem, encara que se'ns faci un nus a la gola: Viurem lliures o morirem! Visca la Catalunya lliure i sobirana, la teva, la meva, la nostra!

dissabte, 27 de setembre del 2014

UN DIA EMOCIONANT, EXCITING, ECCITANTE

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. Emocionant el dia. No dic històric, ni transcendental, ni solemne. Senzillament, an exciting day, una giornata emozionante o eccitante. Les paraules no són meves, sinó d'un bon amic. I és que vivim jornades intenses, molt i molt intenses, plenes de l'emoció de la primera vegada, del "per fi ha arribat", del "ho hem aconseguit", del... "que nos quiten lo bailao". De l'Ara és l'hora, en definitiva.

Dies irrepetibles
Dies per a gairebé no perdre'ns ni una gota del temps que tenim la sort d'acompanyar. Dies per a esgarrapar fins l'últim segon d'un esdevenir de situacions úniques, memorables, irrepetibles. Altres compatriotes els haguessin volgut tastar. Els compartim de cor amb ells amb la memòria agraïda, que no és només un simple record, sinó que actualitza els seus esforços, les seves reivindicacions, les seves lluites i les seves conquestes, sense les quals no haguéssim arribat fins el matí del dissabte 27 de setembre de 2014.


Així comença
Es convoca la consulta sobre el futur polític de Catalunya que tindrà lloc el dia 9 de novembre de 2014. Aquest és el contingut ras i curt de l'article 1 del decret signat pel president Artur Mas, en virtut del qual es fa efectiu que els ciutadans de Catalunya puguin exercir del dret a decidir el futur polític de Catalunya segons els principis de legitimitat democràtica, pluralisme i legalitat.

A la sala Verge de Montserrat
L'acte curosament preparat dintre i fora del camp, podríem dir. Hi ha molts detalls, és clar. Però cadascú es fixa en aquells que li són significatius. I jo em fixo en el nom de l'espai del Palau de la Generalitat on s'ha signat el decret: la sala Verge de Montserrat.

Ah, com es nota la deriva religiosa, Agnès, que li vols donar a l'assumpte. I no només religiosa, sinó afectiva, per molts motius. A vegades els astres es confabulen per a fer coincidir, en aquest cas, la Verge bruna amb moments personals i institucionals de gran i de petita volada. 

Sota l'esguard de la patrona de Catalunya, el president i els qui l'acompanyaven han "teatralitzat" -per no dir escenificat, que ja està molt usat- la signatura. Parafrassejant una de les estrofes del Virolai de Mn. Cinto, si amb vostre nom començava nostra història, ara a la vostra protecció encomanem les aspiracions de llibertat del nostre poble. 

I, en el terreny més afectiu, fa un parell de dies m'explicava algú que seria capaç de posar-se damunt del llit dels seus pares, davant d'un quadre de la Mare de Déu de Montserrat, per a demanar la dolça companyia d'un àngel de la guarda despistat que volia desconnectar. Tot plegat misteriós. Però no té un cert misteri el que hàgim pogut arribar fins aquí i veiem convocada la consulta? Per a mi, sí. Ecco.

Rajoy a quilòmetres, Soraya rallada
I tot això mentre el Rajoy tornava de la Xina. Boníssima aquesta coincidència. No sé si haurà portat el "mantón" que cantava la sarsuela. Ma, una enrabiada monumental, segur que sí. A aquestes alçades se li ha acudit recórrer els 8 mil 8 cents quilòmetres de distància que separen Pekín de Barcelona. Massa tard, no? 

I pel que fa a la Soraya... Què direm. Que s'ha tornat a disparar el dispositiu de muñeca de famosa i com que la pobre va sortir defectuosa de fàbrica, ben rallada, no hi ha manera de fer-la callar: "la consulta no se celebrará porque es inconstitucional". O sigui, "siempre me dices lo mismo, tus palabras no puedo olvidar".

L'hora de l'emoció
Ara és l'hora de decidir quin volem que sigui el futur polític de Catalunya. És l'hora de portar fins a les darreres conseqüències el lema de la campanya: Tu decideixes. L'hora de viure l'emoció de cada instant com si fos el darrer de la nostra dependència i el primer de la nostra independència: exciting, no? 

divendres, 26 de setembre del 2014

SILENCIS EXPECTANTS

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓPotser aquest post només servirà pel que resta de nit. Espero que el "jefe" em perdonarà. Demà ja n'escriuré un al.lusiu a la signatura, però avui... Deixeu-me parlar de silencis que clouen etapes i de silencis que n'obren d'altres. O dit d'una altra manera: de silencis expectants.

En la vida d'una dona del XIX segur que n'hi havia molts de silencis: còmplices, imposats, conreats, volguts, buscats, estimats, odiats, trobats... I en la vida d'una dona del XXI també n'hi ha i de la mateixa calanya. Malgrat els sorolls... les músiques... els records... el que hauria pogut ser i no ha estat..., els silencis hi són, formen part de la nostra vida quotidiana i els necessitem per a viure com l'aire que respirem. 

I no és que solucionin les coses, no, però fan possible repensar-les cap endins, sospesar les situacions, reflexionar sobre els pros i els contres, valorar-ne les conseqüències, i actuar en conformitat al que la raó i l'honestedat conclouen que és el millor. El silenci pot ajudar al discerniment autèntic. 


Però també hi ha silencis que ens autoimposem a voltes com a mals menors, necessaris per a sobreviure, per a tirar amunt, com diria algú que m'estimo molt. Són silencis que ens dolen en si mateixos, però que alhora poden tenir un efecte guaridor sobre ferides que no hi bàlsam que pugui curar-les. Són silencis del cor que ens ajuden a elaborar els nostres dols, grans o petits, i no sempre per la mort d'algú. És clar.

Ah, i també hi ha un silenci de tardor, el que sorgeix quan tothom retorna a vida ordinària: la feina, el col.le, els projectes... I el silenci de la mare que contempla com dorm el seu fill amb un amor infinit.

I tot i que l'expresident Pujol ha parlat i ha cridat per a explicar l'inexplicable, el gran silenci expectant s'emporta el protagonisme pel que s'esdevindrà demà. Això en el gran teatre del món. En els petits teatres de barri o de poble els protagonistes seran uns altres: les dones i els homes que riuen i ploren segons els finals feliços o infeliços de l'espectacle de les seves vides.

Ara és l'hora de jugar la carta del silenci que fa madurar les grans decisions sense por. És l'hora del silenci expectant que ens farà renéixer com a poble. L'hora del silenci fecund que engendra nous projectes i nova vida per al nostre país i, tan de bo, per a tots els qui l'habitem.  

dijous, 25 de setembre del 2014

CRÒNICA D'UNA SIGNATURA ANUNCIADA

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓSerà el proper dissabte, en la companyia adequada, en l'escenari precís, amb la solemnitat assajada i amb les càmeres apunt. Els preparatius per a la crònica d'una signatura anunciada seran cuidats amb el màxim detall. 

Aquell dia 27 formarà part d'una hora desplegada en els moments precisos d'un temps que s'escola de pressa, però que restarà en la memòria de tots aquells que l'hem viscut en primera persona. D'una hora que a partir d'aquell instant continuarà succeint-se meticulosament fins que arribi al seu acompliment. 

El que passarà després no ho sabem del cert. Forma part del desconegut que ens toca assumir o rebutjar o canviar. Però només quan es produeixi, no abans ni després. Hi arribarà, d'això sí que podem estar-ne ben segurs.  

Com les gastes avui, Agnès, de... Cerquem la paraula adequada... Solemne, no, perquè ja l'hem posada al primer paràgraf. Greu, potser és massa seriosa. Ja ho tinc. Estàs com de pròleg de llibre o d'obra de teatre, millor. Els actors sabem qui són; el territori on es desenvolupa l'acció, també; el missatge, per descomptat... 

L'esdevenidor és el que no coneixem. I potser és millor així. Perquè ens fa restar amb el cor amatent, ens fa desinstal.lar-nos de les nostres comoditats i seguretats per anar al capdavant del desconegut. Recupero una de les raons no tan llunyanes, però precioses. 

Per cert, en aquella ocasió comentava un post d'un amic que feia referència a John Lenon. I ara que faig balanç de la jornada, me n'adono que m'ha arribat un missatge relacionat amb els Beatles i el Lenon: All you need is love. I m'he reconvençut. I tant que sí, no puc ni vull renunciar a l'amor, vull estimar i ser estimada perquè el temps goes by i vull que goes by amb la intensitat d'un kiss i d'un suspir de pel.lícula, per descabellat que pugui semblar. 

Ara és l'hora de viure el temps que se'ns regala com una oportunitat de canvi irreversible. És l'hora del carpem diem per a la nostra estimada Catalunya. És l'hora de mudar el rumb de la història d'esclavatge per una història de llibertat. Perquè al cap i a la fi el temps goes by i tot el que necessitem is love.

dimecres, 24 de setembre del 2014

PROJECTAR I PROJECTAR-NOS

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. Em pensava escapar per la porta del darrere perquè no em veiéssiu, però, un cop més, les ganes de recollir algunes de les millors raons per a fer la consulta han pogut més que el cansament i l'esvaïment.

Us proposo una de les que considero millors i molt actuals: Projectar i projectar-nos. Això és el que ens cal en aquest avui que a voltes sembla no tenir un demà millor per al qual apostar. I és clar que el tenim. Tenim futur com a poble reconegut perquè no sortim del no res. 

Tenim un passat, també, amb llums i ombres, però això és el que precisament ens dóna solidesa i ens fa aspirar a un demà proper, tan de bo, diferent, ple d’il·lusions. Hi haurà dificultats, és clar, som humans. Humans ferits, però, d'un amor que cap bàlsam pot amorosir del tot.

Ja m'he posat poètica, ho sé. Per això deixeu-me que us digui la frase completa d'on penja el final del tercer paràgraf: No hi ha bàlsam capaç d'amorosir la ferida incurable del meu cor (salm 69, 20-21).


Per cert, l'aquarel.la que us mostro és genial. No és fàcil representar un cor ferit d'amor. I a mi, la imatge em sembla senzillament suggeridora i trasbalsadora, no? És d'una artista terrassenca.

L'amor mou muntanyes. Crec que sobre l'amor ja he escrit en diverses ocasions. Però encara hi insistiré. I és que l'amor determina les nostres opcions, "le nostre scelte", com diuen els italians. 

I quines són "le nostre scelte"? Un bona pregunta. Doncs tan senzilles com haver signat el nostre vot per la independència o haver participat un cop més en la Diada d'enguany o estar amatents a la convocatòria de la consulta i a les reaccions. Perquè no podem restar passius. 

Ara és l'hora d'escriure, viure, sentir i construir la nostra història perquè no volem que res ni ningú que ens sigui aliè ens digui el que hem d'escriure, de viure, de sentir i de construir, tot i que no acabem de trobar el bàlsam que pugui amorosir la ferida incurable del nostre cor.

dimarts, 23 de setembre del 2014

"INTERJECTEM" PER A SER UN NOU ESTAT

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓComenço a complir una de les promeses fetes els darrers dies... La de recuperar les raons del principi d'aquesta aventura singular que, a hores d'ara, crec que significarà un abans i un després en la meva vida. En molts sentits, tot i que encara camini a les palpentes, perquè no hi veig clar. I em costa. A mi que m'agradava tenir-ho tot tan "atado y bien atado". Paciència i serenitat.

Però ho faig des del nou estil. Ai, en això incompleixo la promesa. M'ho podreu perdonar? Espero que sí. Penseu que sóc, o millor, m'he tornat una mica despistada darrerament. Com aquests angelets bufons pintats al voltant d'alguna Mare de Déu que fan cara d'estar a la lluna de València. I aquests dies de tardor, ennuvolats i plujosos, trobo a faltar tant el sol. Idem d'eadem. Paciència i serenitat.

Bé, avui torno a recórrer a la meva inspiració per a introduir en el nostre vocabulari, almenys oficiós del català, una paraula inventada: interjectar. I el dia bé s'ho val perquè... tatxan, tatxan... Estem de festa. Why? El president Mas ha convocat la consulta i no ens n'hem assabentat, Agnès. No, no.



El tribunal de justícia de les Illes ha anul.lat el decret del trilingüisme del govern balear. Per tant, comencem a aplicar la paraula nova: el tribunal ha interjectat el decret malèvol de Bauzà que quasi costa la vida del Jaume Sastre. Oi que s'entén el que es vol dir? És una mena d'anglicisme procedent del verb "interject", sinònim d'interceptar, interposar, interrompre, però conjugat amb la necessitat de tenir un projecte comú perquè la interjecció sigui viable.

Tant parlar de llibertat aquests dies, heus ací un exercici de la llibertat d'expressió. Apa, noia, ci fai adesso la cortesia d'anar al gra? I tant. I ho faig recuperant, ara sí, una de les primeríssimes raons. Andiamo!

Ara és l'hora d'interjectar obstacles, mentides i desànims, amb un COMMON PROJECT que aplegui diferents sensibilitats. Des de la mà estesa i el cor obert podem aconseguir que Catalunya sigui reconeguda com a nou ESTAT. Si entre dos es fa una cosa, m'ho ha dit la musa, imagineu-vos el que podem fer entre tants. És increïble, no? Doncs, vinga, a interjectar tot allò que ens impedeixi ser lliures i decidir sobre el nostre futur.  

dilluns, 22 de setembre del 2014

CATALUNYA INTO THE NIGTH DELS TEMPS

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓAhir us vaig dir que tornaria a la contenció primera i de debò que aquest era el meu propòsit. Espero complir-lo, però un cop m'he decidit a escriure el post i teclejo ja sense parar, no sé què en sortirà. Sereu benèvols, oi que si?

La nit és un moment especialment diferent de la jornada. Jo no sóc, corregeixo, no era pas nocturna. Darrerament me n'he tornat una mica. És un bon moment per a llegir, quan tothom a casa s'ha recollit o dorm, també per a fer petar de tant en tant la xerrada amb algú que t'estimes molt. Per a revisar aquelles notes íntimes que recullen pensaments, poemes, crits interiors difícils d'exterioritzar. 

I per altres afers... com els amorosos, és clar que sí. Parafrassejant la lletra de la cançó titulada precisament into the night, "si pogués volar, et recolliria, et portaria into the night, i et mostraria un amor com el que mai veuràs".

La nit té una màgia especial. I aquesta tarda que m'he entretingut a mirar, durar poc més de 4 minuts, el timelapse de Catalunya dirigit per Jordi Temple, he pensat: què preciosa és la nostra terra de nit, il.luminada amb les mil tonalitats del crepuscle i de l'alba. Al.lucinant! Us el recomano de totes totes.


I això perquè els espavilats de torn repeteixin una i altra vegada que el bloc sobiranista està portant el país a la foscor més terrible. Quina foscor? A les tenebres més espantoses havien condemnat Catalunya des de l'Espanya més recalcitradament lúgubre. Ells són els cecs. La nit pot ser tan clara com el dia. 

Per això infinitat de municipis van encenent petites llumetes amb el seu suport a la consulta a través de mocions que demanen que els ajuntaments garanteixin el procés democràtic de la mateixa i fan una crida a participar-hi de manera activa, cívica i pacífica.

Ara és l'hora de contemplar Catalunya into the night dels temps, a l'Heure Bleue, a la matinada o el capvespre, quan la llum d'un to blau intens omple de color tot el que es veu. És l'hora de mirar intensament cada racó del territori per a descobrir com va prenent una nova tonalitat: la de la llibertat anhelada, sospirada, i festejada. 

Ep! No em digueu que no és una bona raó per a fer la consulta. 

diumenge, 21 de setembre del 2014

FALTEN 49 DIES I UNA SIGNATURA

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓNo sé molt bé per on començar avui. Dec estar una mica com aquest dia primer de tardor: entre gris, xafogós, pesat... A l'espera d'un canvi de temps notable, segons he sentit per la ràdio quan tornava de Rubí.

Ja és alguna manera aquesta de trencar el gel parlant del temps, com quan anem a l'ascensor i se'ns fa llarg el trajecte i per dir alguna cosa exclamem: fa calor, oi? o quina manera de ploure.

I és que aquests dies estem també així: a l'expectativa de la signatura de convocatòria de la consulta i de la reacció del govern espanyol i del constitucional i dels mitjans, i d'Europa i de tots nosaltres i...

Falten exactament 49 dies pel 9 de novembre. Pot ser un bon moment per a recopilar les millors raons d'aquesta sèrie de les 248 escrites fins al dia d'avui. No per a reproduir-les exactament, això no, sinó per a rescatar les millors motivacions i tornar-les a dir d'una altra manera i aprofundir-les com si d'una espiral es tractés.

També pot ser un bon exercici, des del punt de vista estilístic, tornar a la contenció primera més serena, breu, despullada una mica de l'eclecticisme que darrerament s'ha apoderat dels meus dits i del teclat del meu portàtil que treu fum, en algunes ocasions. Encara que en això no m'hi puc comprometre del tot. Aquesta és la veritat.

Una altra cosa que ja fa uns dies que em ronda pel cap és que està arribant l'hora d'anar acomiadant el bloc. Si finalment hi ha consulta, que és el que l'Agnès i l'alter ego voldríem, doncs anirem escrivint fins el 9 i ens permetrem encara de valorar-ne els resultats. Si, pel contrari, el president decideix convocar eleccions anticipades, llavors sí que haurem de tancar la barraca i... Començar una altra història. No en dubteu pas!

Ara és l'hora de mantenir ferma l'esperança, despert el pensament, atenta la mirada, preparats els peus, expectant el cor, obertes les mans per a cridar que volem exercir el dret a decidir, per a mirar el país que volem construir des de la llibertat, per a abraçar-nos en senyal d'unitat... 

Per a sortir al carrer, si suspenen la consulta, i cantar amb tota l'ànima que ara és l'hora de recordar que tot allò que hem fet i tot allò que hem desitjat és l'essència mateixa del poble indestructible.

divendres, 19 de setembre del 2014

NOSALTRES A "LO NOSTRO"

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓDe veritat, que m'ho havia proposat... Dues coses.. Sóc una persona previsora, calculadora..., tot i que "de un tiempo a esta parte" estic més a la lluna de València -faltaria més, països catalans- que mai i em moc a impulsos del cor. I ja sé que això és una mica perillós per imprevisible...

A totes aquestes he deixat el paràgraf començat sense acabar. Cada dia em torno més transgressora i m'encanta ser-ho una mica, perquè falta ja em feia. Reconduïm la situació que les ratlles van corrent. 

Doncs m'havia proposat no parlar d'Escòcia, d'una banda, i, de l'altra, deixar descansar la meva mussa. Però ni una cosa ni l'altra, Agnès. Incorregible! No penso analitzar res, ni en sé, ni em toca, ni en tinc cap obligació, ni ganes. Em limito a repetir el que deia ahir que crec que encara avui és actual. Més enllà del resultat, "la democràcia ha guanyat a Escòcia i al Regne Unit". Això de citar-me... no sé si està massa bé, però si ja està dit i ben dit... Modèstia apart... 


Pel que fa a la mussa, en primer lloc voldria fer un excursus. He buscat per la xarxa com es podria dir quan és home, i el que he trobat té la seva gràcia. Des de qui proposa usar la paraula "inspiració", fins els qui es decanten per fer servir "adonis", tot i que tingui una connotació més relacionada amb la bellesa. El cas és que "adonis" em sona estrany, en un principi, però no em desagrada perquè bíblicament parlant em transporta a un salm preciós: "ets el més bell de tots els homes".

D'una manera o altra, el títol és seu, de 3 quarts de 10 del matí, per a ser més exactes quan, després d'una anàlisi breu del procés, el meu "adonis" ha conclòs: "Nosaltres a lo nostro". I aquesta expressió la relaciono amb l'eslògan d'una de les ràdios de més "salero" i olè de casa nostra: Ràdio Teletaxi del Justo Molinero. Ja ho sabeu: "lo nuestro". A més del cor i de la transgressió m'estic tornant molt reconciliadora amb les diverses realitats del país, no?

Ara és l'hora de "lo nostro". De donar suport als nostres polítics, que han aprovat la resolució de convocar la consulta. És l'hora de mantenir-nos ferms en "lo nuestro", sense defallir. Perquè "lo nostro" ho tenim al cor i als llavis. Primer, poder decidir. I després fer campanya per l'opció que creguem que més ens convé.

Creieu que el meu "adonis" em matarà? Espero que no. De tota manera, ja us explicaré com m'ha anat. Però sense massa distraccions, eh! A "lo nostro" que hi ha molt a fer i molt a decidir. El futur és a les nostres mans. I... Tot està per fer... Tot és possible.

dijous, 18 de setembre del 2014

AMB L'AI AL COR CRIDAREM FREEDOM

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. Quan llegiu el post, la que l'escriu encara no sabrà si ha guanyat el yes o el no en el referèndum per a la independència d'Escòcia. El que sí sé des de fa dies és que la democràcia ha guanyat a Escòcia i al Regne Unit.

També, a casa nostra, la democràcia és a punt d'aconseguir una de les seves grans fites, avalada per una majoria parlamentària que vol donar a Catalunya, ara yes, la majoria d'edat. Som ja prou grandets per a decidir què volem, com, quan i per què. En canvi, al Regne d'Espanya, des de la tossuderia més curta del món, i aquesta és la pitjor, juren i perjuren que la democràcia no triomfarà perquè amb la dictadura de la llei volen imposar-nos una dependència que ens ofega. 

No cal recordar el calendari proper... Hi ha coses que se'ns escapen, poden variar d'un o dos dies. Però les nostres ànsies de freedom no es rendiran a res ni a ningú. En tot cas, com em va dir algú, rendir-se a una bona lectura o al dolç son de la nit, això sí.

Avui, que fa un dia de tardor pujat quant al color, el sol ara surt i ara s'amaga. Com si anés dient ara yes, ara no. De tota manera, que el sol s'amagui no vol dir que no hi sigui... Jo, particularment, el trobo a faltar si no hi és. I li he dit... Ja sabeu que sóc una mica "rara", i fins i tot parlo amb el sol de tardor que il.lumina i escalfa les meves foscors. Bòlids, astres... Compta Agnès no t'hagin de portar a Pere Mata.

A Pere Mata no sé, però ara mateix visc amb un neguit que m'envaeix i em xafa i no sé què tinc... Què passarà a Escòcia? Què passarà per aquí quan surti promulgada oficialment la consulta? I què passarà amb el sol de tardor que m'inspira tant i que a vegades desapareix? Se'm trencarà el cor?

Ara és l'hora de cridar freedom, encara que estiguem amb l'ai al cor, al Parlament, a les places i als carrers, als tribunals, al consell de ministres extraordinari... Arreu! Perquè és now i som nosaltres. I no hi ha volta de full: Viurem lliures o... morirem? I ara mateix un raig de sol s'apodera de les meves espatlles i m'embolcalla. I el meu cor s'asserena i, buff, l'estrès baixa de to. Yes, of course... Hi és!

dimecres, 17 de setembre del 2014

ÉS ARA I SOM NOSALTRES

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. Si no es ara, quan? Si no som nosaltres, qui? Ahir al vespre em va arribar la imatge de perfil que podeu veure al bloc i a les 329 raons o a Nou Novembre amb les dues preguntes. Me la va enviar un amic afeccionat a les arts plàstiques en estelades. És broma. Perquè el meu amic és un expert en arts... escèniques... i en d'altres tipus. I em quedo curta.

Si no és ara, quan?

I crec que aquestes paraules del líder de la CUP, si no m'equivoco, són molt encertades -tot i que no em consideri especialment inclinada per aquesta formació política-. Sobre la primera part no tinc gran cosa més a dir. Hem repetit fins a la sacietat que ara és l'hora. 

Des del meu eclecticisme lingüístic, literari, religiós... que a uns molesta, a d'altres desconcerta, i a d'altres enganxa, fins i tot he arribat a comparar aquest moment amb l'hora favorable, el kairós, no m'atreveixo a dir de Déu, a tant no arribo, però sí del present que ens toca viure. 

I aquesta hora és apassionant perquè és un revulsiu per a molts de nosaltres que vivíem en la grisor més tètrica. És l'hora d'aixecar-nos, deixem les obres pròpies de la fosca i revestim-nos l'armadura del combat a plena llum. Nou Testament heavy metal.

El meu amic, el de les arts escèniques, em va dir un dia que el cristianisme està com més a prop de l'anarquisme que del comunisme. I tot que a mi això repetir-ho em fa una mica de "iuiu", per formació (deformació) vocacional... I per la història passada... que ara no remouré, no, hem patit prou uns i altres... crec que té una mica de raó. MaredeDeúSenyor! Com diria ell, catxis...

Si no som nosaltres, qui?

Tanco el parèntesi. Si hem arribat fins aquí es perquè s'han donat tota una sèrie de circumstàncies i sobretot de persones que s'hi han deixat la pell al llarg de la nostra història com a poble. També a finals dels 60 del segle passat, també el 1967. Mira que anar a coincidir amb l'Alícia amb l'any de naixement. Hi ha que neixen estrellats, nena.

Hem de saber d'on venim per moltes coses. Em quedo amb una d'elles. Per agrair tantes companyes i tants companys que han anat al capdavant del desconegut sense por i han reivindicat i lluitat i mort i viscut per veure Catalunya com un estat independent.

Ara ens toca a nosaltres agafar el relleu. Tal com som. Els d'esquerres i els de dretes, i els de centre, i els anarquistes, i els cristians i els musulmans -qui ha dit que no!- i els agnòstics i els ateus. Des del respecte i el bon fer, comuns a tots, per a lluitar, convèncer i decidir que volem ser un país com els altres, tan de bo millor que els altres en humanitat i humilitat, això sí. Lluny de la prepotència i de l'arrogància d'alguns que no puc suportar de cap de les maneres.

És ara i som nosaltres. El poble que persisteix en tots i en cadascú de nosaltres! 

dimarts, 16 de setembre del 2014

MAI ÉS TAN FOSC... NI TAN CLAR

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓLa setmana política va entrant en un crescendo que ens ha de portar fins a la convocatòria de la consulta del 9 de novembre. Les previsions que alertaven sobre la guerra bruta, el tuit de les armes encerclant Mas, per exemple; o a cara descoberta, amb Margallo com a protagonista, perquè Rajoy ni s'atreveix, amenaçant-nos amb la suspensió de l'autonomia, es van succeint i acomplint com si d'un pla molt ben travat es tractés.

També eren d'esperar les motivacions expressades pels diferents partits polítics en el debat de política general al Parlament. Els socialistes salvant l'insalvable, la negociació; els republicans oferint, ara sí, la seva entrada al govern; els populars amenaçant amb cara de telenovel.la operada. Ho sento, però no me n'he pogut estar. Que Déu em perdoni! Dels altres en parlaré demà.


I mentrestant... la gent del carrer que ens ho mirem amb interès, sí, però també amb ganes de "Vinga, som'hi, què volem votar", oi? Oh, oh, doncs a poquet a poquet, que Roma no es va fer amb un dia, com diu la dita popular. Anava a posar la de Zamora, però m'ha sortit aquesta. I come sono assolutamente innamorata della città eterna... Ho sabeu de sobres. 


Crepuscle - Jordà Vitó
Parlant d'enamoraments... No en tinc massa experiència, ho confesso, però sobre la que tinc, es podrien comparar aquests dies amb el furor d'un enamorament primerenc, on s'alternen moments d'una joia immensa que t'escalfa i et penetra fins el moll dels ossos, amb altres d'una tristesa infinita que et glaça i t'arrabassa l'ànima i el cor. 

La veritat és que també m'ho ha fet pensat la lectura d'un tastet de l'última novel.la de la Maria Barbal, ‘En la pell de l’altre’. Parafrasejant una expressió de la Isolda i canviant el mes de l'any... Potser sí que el setembre és un temps tan bo per patir o ser feliç com qualsevol altre. Va com l'anell al dit, no?

I el the end d'avui incorpora una cunya publicitària i respon a la penyora d'ahir. Tot i que he estat força crítica amb el Procés constituent, sobretot amb la Teresa, encara que a 16 de setembre retiraria algunes de les objeccions, m'he assabentat de l'estrena d'un documental sobre l'altre meitat del Procés, l'Arcadi. L'he sentit moltes vegades. És un home honest, íntegre, coherent. I el títol del documental em sembla superencertadíssim i adient pels temps que corren: ‘Mai és tan fosc’. 

Segons el bloc Temps de metàfora, es tracta d'una road movie amb ànima, d'una gran bellesa que conjuga emoció, mesura i harmonia. Un altre crític, comentant el títol, fa notar que la consciència d'estar en plena foscor pot arribar a ser una manera de conquerir la llum. Una mica com nosaltres, encara que caminem a les palpentes. Perquè, secondo me, mai és tan fosc... ni tan clar.

dilluns, 15 de setembre del 2014

SENYALS DEL CEL? ELS BÒLIDS M'HI FAN PENSAR

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓSi m'hagués tocat viure dos mil anys enrere o, sense anar-me'n tan enllà, uns 200, no en tindria cap dubte. En pocs dies dos meteorits fulgurants han creuat el nostre espai aeri. Ergo, el cel té alguna cosa a dir-nos. Paranoies? No dic que no. 

Ja sabeu que a mi el cel em tira. M'atreu, millor dit. Així és que no tinc cap empatx a pensar que allà dalt també hi volen dir la seva, encara que alguns de vosaltres em repetiu una i altra vegada que "a Déu el que és de Déu i al Cèsar el que és del Cèsar..." Sí, ja ho va dir el mateix nostre Senyor en persona. Però, sense barrejar, crec que tinc motius suficients per a intuir que quelcom es mou allà dalt. En la meva vida personal, puc trobar aquestes petjades divines. I al cel es deu caminar tan i tan bé, per cert. 

Parlant de caminar, noia, toquem de peus a terra, que precisament d'aquí a mitja hora comença el debat de política general al Parlament. I no us penso pas comentar la sessió d'avui, en tot cas demà. Perquè quan enviï el post al núvol i a la xarxa, no hauré vist pas res. Però no em resisteixo a deixar-vos les meves paraules com a penyora. Penyora de què, Agnès? Ah, ah, demà desvetllaré el secret. He aprés d'una mena de protegit caigut del cel que has de saber deixar un marge de temps per a pensar bé les coses i no actuar amb precipitació. Tot i que no pots no respondre ni eternitzar la resposta.

Mira que ho ets de comedianta. Seré jo d'una generació propera a la de la Chacón, que usa uns arguments polítics tan convincents i raonats que tiren enrere: "que no me obliguen a elegir entre papá y mamá, los quiero a los dos". Jo també, als dos. O bé m'assemblaré a la Camacho que per a mi que té vocació frustrada d'actriu de telenovela, perquè mira que el culebrón dels whatsapps i sms amb la nòvia del Pujol, fill gran, fa esperverar, o al.lucinar, o desmaiar-se, millor.

Vinga, una mica de bon humor per a començar la setmana no va malament. Una setmana decisiva? Quinze dies, no? I ja seria la pera si un altre bòlid creués el cel català perquè, llavors, no hi hauria cap dubte. El cel ens anima a il.luminar el nostre país amb la llum resplendent de la llibertat. Ep, una frase digna de consideració. Segurament el millor de tot el rotllo que us he deixat anar. 

Aquest cop m'acomiado amb un missatge una mica més greu, amb uns fragments d'una cançó que en la meva adolescència vaig cantar un munt de vegades, no com l'Agnès, és clar, sinó com l'alter ego. I la trobo ara superadient pel moment que ens toca viure. Fent camí dels Esquirols.


Vindran dies d'angoixa, vindran dies d'il·lusió, 
com la terra és incerta, així sóc jo,
dubtaré del compromís i a voltes diré no,
o em mancarà quan calgui, decisió.

Però lluny a l'horitzó amb la llum resplendent
ja lliure d'engany la força del vent
m'empeny endavant.
Veuré milers com jo són els homes
que van vencent la por, que van vencent la por.

Alleugeriré el pas és la joia i l'esperit
duent amb mi el sarró, la força i el crit
que em guia endavant
i avivaré amb el cant tan lleuger com el pas
el pas dels meus companys! dels meus companys.

Ara és l'hora, doncs, d'avivar el pas dels nostres companys, amb el cant, sense desafinar, si pot ser. És clar. Ben entremaliada! Tan de bo una mica provocadora i seductora. Seran les companyies o un altre senyal del cel?

diumenge, 14 de setembre del 2014

GERMANS DE LLENGUA: VOTAREM I GUANYAREM

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓAcabo avui un post que vaig començar a escriure la nit d'ahir... Perquè entremig es va creuar un article d'un capellà, Juan Rubio, que fins fa poc era director d'una publicació catòlica editada a Madrid, Vida nueva, força progressista. El text que us enllaço és molt interessant, el títol ho diu tot: La Iglesia ni puede, ni debe callar en Cataluña hoy. I no em vaig poder estar de ficar-hi cullerada. Bé jo... L'alter ego de l'Agnès Armengol, és clar. Us deixo el comentari, també.

I ara comença pròpiament el post d'avui:

Segons un bon amic, ens espera una setmana dura. I ara mateix jo no vull ser ni dura, ni agre, ni crítica, ni àcida. No. Em vull deixar portar per l'emoció, simplement. I no us penseu pas que això m'és tan fàcil. Però "dime con quien andas y te diré quién eres". Certes companyies, a poquet a poquet, m'han anat portant per aquest terreny per a mi poc conegut, reprimit, potser? "Nunca es tarde si la dicha es buena". 

Ai, Agnès, que aquí no hem vingut a llegir com ets, o potser sí? A mi m'agrada investigar a qui llegeixo per la xarxa. Tafaneria femenina? No us ho negaré.

Ja he dit que oggi come oggi es tracta de vibrar per l'emoció, l'encant, la gràcia, el "salero" del grup que interpreta la cançó Germans de llengua, a partir de la qual s'ha editat un vídeo des de la campanya Ara és l'hora. Segurament ja l'haureu vist, però el reprodueixo a continuació. I m'atreveixo a convidar-vos a mirar-lo, són poc més de tres minuts.


Què us ha assemblat? Comparteixo senzillament les meves impressions. El vídeo és la mar de bonic, preciós. El mateix títol és molt suggeridor. Ens entestem tantes vegades a la vida a buscar i a marcar les diferències entre uns i altres. I ens costa tant, a voltes, evidenciar les coincidències... Doncs, mireu, som germans de llengua, de llengua catalana. I aquesta és una grandíssima coincidència, la més meravellosa.  

I ara un desig personal. Aquesta tarda vull fondre'm -expressió típicament agnesiana- amb el poble alegre i combatiu, amb la gent normal i corrent, perquè és aquest poble, és aquesta gent la que portarà Catalunya allà on cregui que hi ha de ser. L'expressió la robo del Matí digital, però jo la he feta servir moltes vegades, i què? Em dóna la gana de repetir-la. M'agrada molt. Em fa sentir compromesa en un projecte engrescador, dinàmic, que no té marxa enrere, que no té punt de restauració en el sistema.

Ara és l'hora de sortir al balcó de casa, si en teniu, o a la finestra, o al carrer directament, o a la platja, o al bosc, si la pluja us deixa. I donar gràcies, jo ho faig a Déu i a tots els qui m'heu encomanat les ganes d'implicar-me i de lluitar en aquest noble combat. I cantar amb tots els germans de llengua que sí, que no és una quimera, que votarem i guanyarem. Perquè anem al capdavant del desconegut, perquè no hi ha res ni ningú que ens pugui prendre l'esperança, perquè hem perdut la por i ho veiem factible.

COMENTARI A "La Iglesia no puede, ni debe callar en Catalunya hoy"

Muy de acuerdo, la Iglesia ni debe ni puede callar. De hecho, en las últimas semanas se ha creado un cierto debate precisamente a raíz de un artículo publicado por el sacerdote Salvador Pie en La Vanguardia referido al que él denomina el integralismo católico. Dicho debate se puede seguir en el portal CatalunyaReligió.cat.

En Catalunya nos esperan días muy duros, durísimos. A nivel social y eclesial. Necesariamente hay que hablar, en un sentido u otro, si no queremos perder definitivamente el contacto con la gente normal y corriente de la calle.

No podemos callar, como no han callado durante años los medios de comunicación vinculados a la Conferencia Episcopal Española contribuyendo a crear un clima de hostilidad brutal hacia todo lo catalán. Yo misma, hace algunos meses, expresé en dos ocasiones mis opiniones a la Conferencia Episcopal Española y al canal 13TV. La segunda vez me escribí un par de correos con el presidente de Cope. Agradecí al menos el esfuerzo de responder, pero cada uno nos quedamos con nuestras posiciones.

No hablo en teoría, pues. Soy una persona que debido a las tareas que realizo he viajado bastante a Madrid. Sé lo que digo. Y me gustaría tanto hacerme entender... Y ahora hablo como catalana, claro. Porque más allá de las opciones políticas, existe otro factor de orden, no sé como llamarlo, porque si digo sentimental puede interpretarse de manera muy fofa, pero la subjetividad es un componente que existe y no se puede obviar, de ninguna de las maneras.

Yo no tengo porque sentirme mirada como un bicho raro al decir que soy catalana o de Barcelona. Yo no tengo porque justificarme debido a mi procedencia. Y lo mismo ahora, yo no soy la reencarnación de Jordi Pujol ni de Artur Mas. No sé si me explico. A mi, ni se me pasa por la cabeza menospreciar o ningunear a una persona porque sea andaluza o gallega.

Este, por cierto, es el error politico más grave de la historia de España: seguir creyendo y/o identificando el derecho a decidir o el proyecto soberanista con la persona del presidente de la Generalitat. O es de cortos, o es de no enterarse de nada, o no sé como llamarlo. La deriva soberanista viene dada, en buena medida, por un descontento generalizado en cuanto a las relaciones Catalunya-España a nivel social, económico e institucional. Y por el acierto de un grupo de personas que ha sabido transformar ese descontento en un proyecto nuevo y motivador que ilusiona a gentes de derechas, de centro y de izquierdas. 

Para entendernos, tan identificado está un católico del Opus Dei con la independencia como un miembro del camino neocatecumenal, como un católico vinculado a movimientos de "indignados", como a un religioso o religiosa. Y podría ilustrar con nombres y apellidos lo que digo.

Un proyecto que está diseñado no un partido político, sino por la sociedad civil, la gente normal y corriente de la calle, como decía antes: el poble alegre i combatiu, por usar la expresión que se va popularizando. La Sra. Carme Forcadell, por ejemplo, es una mujer de mediana edad, con acento leridano, profesora y madre de familia.

No sé si me hago entender. Querría transmitir tantas cosas. Pero no era mi intención alargarme tanto. Les pido paciencia y benevolencia.

Los catalanes no somos ogros, somos serios, en general, trabajadores, ahorradores... Nos han venido dando palos a lo largo de nuestra historia. Y en esta hora, ara és l'hora, el denominado independentismo del corazón que hemos tenido ahí más o menos latente, sale del armario. ¿La diferencia? ¿Por qué ahora? "Hemos perdido el miedo. Lo vemos factible", para usar palabras de un monje de Montserrat, el P. Hilari Raguer.

En fin... La Iglesia ni puede, ni debe callar en Catalunya. Porque los cristianos catalanes no nos lo perdonaríamos nunca. Yo no. Desde el respeto, la austeridad, la elegancia. Claro. No con descalificaciones, eso no.

Yo soy Iglesia. Hay voces de Iglesia que defienden el independentismo y otras el unionismo. Y no pasa nada. Porque gracias a Dios ni uno ni otro es pecado.


Gracias por seguir suscitando el debate.

divendres, 12 de setembre del 2014

LA VANGUARDIA, ENTRE DUES I TRES AIGÜES

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓDoncs sí, ja li ha arribat el torn. Si fa pràcticament un mes m'ocupava de la insígnia del grup Prisa, el diari El País, el day after em toca "hincarle el diente" a la fragata del grup Godó, el diari La Vanguardia. I si llavors ho feia amb un mena de novenari laic, ara desglosso les meves personalíssimes reflexions en forma de 5 misteris, no pas del rosari, come mai, sinó d'una realitat que supera, en moltes ocasions, la ficció.

Espero que en aquesta ocasió la conseqüència del post no sigui el bloqueig i posterior tancament del meu facebook, com va passar llavors... Encara que tot és possible. I això que jo no sóc ni Forcadell, ni Casals, ni menys en Mas o en Pujol. Només una dona que escriu el que pensa en veu alta i potser per això incomoda.

Primer misteri: la Vanguardia, el més camaleònic

Com sap tothom i, de fet, vaig aprendre a la Facultat de Ciències de la Comunicació de l'Autònoma de Barcelona, els anys 80, la Vanguardia ha estat i és un dels diaris més camaleònics de la història del periodisme a casa nostra. I, sincerament, crec que també ho serà en el futur. I si no, llegiu l'editorial del seu director a dia d'avui, que per tres vegades usa l'expressió: no girar l'esquena a la realitat

De fet, el diari, lluny d'endurir les seves posicions, contràriament al que ha fet El País, en acostar-se la Diada, ha anat nedant entre dues aigües, a l'espera, d'altra banda, de la progressiva incorporació, després de les vacances, dels seus habituals comentaristes, molts dels quals, no es pot negar, són proconsulta i fins proindependència. Això garanteix l'expressió d'una pluralitat d'opinions que pot arribar a fidelitzar alguns dels seus lectors, però també a desorientar-ne a molts d'altres que prefereixen canviar de lectures.

Segon misteri: el diari aliat dels règims i els governs de torn

I és que el diari de la corona espanyola a casa nostra no crec que tingui a hores d'ara una posició còmoda en tota aquesta deriva independentista. Ni tan sols el canvi "apañao" de director es pot escapar d'aquest eixamplament en la comprensió política de la realitat que propugna. Perquè, per naturalesa, sempre s'ha aliat amb els règims i els governs de torn. 

I com que, a hores d'ara, el govern català està liderat per un president que no baixa del burro pel que fa a convocar la consulta del 9 de novembre, i, d'altra banda, la tossuderia dels curts tampoc fa donar el braç a tòrcer al del govern espanyol... tot plegat ha de provocar en la propietat i la direcció del diari una barreja de "desazón" i carreró sense sortida molt i molt estressant. 



Tercer misteri: el mitjà descol.locat per la societat civil

A aquestes apreciacions encara se n'ha de sumar una altra no menys preocupant, per la manca d'experiència en la gestió d'aquesta nova realitat emergent que creix com l'escuma: què dimonis fa la Vanguardia amb l'anomenada societat civil? Com l'encaixa? No és un règim ni un govern. I doncs, què és? Atenent al que va passar ahir... Un milió 800 mil persones que surten al carrer i criden que volen votar i decidir quin país somnien i sota quin règim... El govern ja vindrà després.

Per tant, el diari està descol.locat, fins el punt de publicar els anuncis de la campanya Ara és l'hora que expressen, teòricament, missatges contraris a la filosofia del mitjà. E questo, come si mangia? Empassant-nos-ho acríticament. I això no pot ser. Almenys hem d'evidenciar el clima d'incoherències radicals que es respiren tant a Espanya, com a Catalunya, per adonar-nos que "no es oro todo lo que reluce", o com es digui. 

Quart misteri: la seva màxima, no girar-s'hi d'esquena

Només així podrà sobreviure als nous temps que s'albiren. La màxima que Màrius Carol aplica al govern espanyol, implícitament dibuixa la tàctica més que secular del diari. I per la qual hi continua fent una aposta clara. Passi el que passi, la Vanguardia no passarà, sobreviurà, s'espavilarà per a adaptar-se a la nova situació com sigui. 

Perquè girar-se d'esquena a la realitat vol dir propiciar que li donin l'esquena els lectors actuals i els potencials. En aquest sentit, crec sincerament que qui hauria d'aprendre del diari és l'executiu espanyol. Rajoy i sus muchachos haurien de rebre unes quantes classes magistrals de Godó i sus magníficos per a esquivar cops a dreta i a esquerre i sortir-ne, de moment, victoriosos.

Cinquè misteri: la Vanguardia, defensor de la tercera via

Carol apunta cap a una tercera via que no crec que ni ell mateix sàpiga en què ha de o pot consistir, en aquests moments. Canvis d'estil, de mirades, de llenguatge, de clima. La darrera expressió de l'editorial ho recull així: Cal eixamplar la comprensió política de la realitat, davant la qual sempre és millor no girar-s'hi d'esquena.

Aportacions molt vagues i etèries. Com s'eixampla la comprensió política de la realitat? Això ens ho haurà d'explicar el director en un altre editorial, no? Aquesta seria la seva carta de navegació, no ja entre dues aigües -consulta, sí - consulta, no; legalitat, sí - legalitat, no; Ara és l'hora - I ara no és l'hora; desobediència, sí - desobediència, no; espanyolisme - catalanisme...-, sinó entre tres aigues -sí, no, tercera via indefinida-. 

Així les coses, si optem per seguir navegant amb la Vanguardia per les aigües de la realitat políticament eixamplada, convé que no ens oblidem de portar a sobre bosses de plàstic per si de cas ens maregem. I jo, sóc molt propícia a vomitar. Per això, em sembla que continuaré el viatge en un altre vaixell. 

dijous, 11 de setembre del 2014

EL SETGE DE BARCELONA S'HA TRENCAT... PER FI

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. Tot i el cansament, i l'emoció, i la música de gralles i timbals que ressona en el meu interior... i els crits d'independència, i el cant dels Segadors, i el de la Senyera, i el de l'Ara és hora, que m'encanta, i els Miquelets desfilant, i gegants i castellers... No em puc estar d'expressar una idea, o un sentiment, no sé, que m'enronda tot el dia i que faig servir de títol del post: El setge de Barcelona s'ha trencat... Per  fi!

Suposo que hi té a veure el documental que vam seguir a casa, ahir a la nit, sobre aquest fet històric. És com si aquella situació angoixosa, dramàtica i agobiant de fa 300 anys s'hagués esquinçat, esberlat... És com si avui, entre tots, haguéssim alliberat la capital de Catalunya d'un setge històric, d'un llast, d'un deute, d'una història inacabada per desconeguda. Ai, del nostre passat... Què poc en sabem...

I l'hem rebentat tu i jo, nosaltres, no pas soldats, no pas guerrers sanguinaris o improvisats, no. Sinó persones normals i corrents, quotidianes, dones i homes de sempre, de tota la vida, que treballen i pensen i estimen, d'arreu del territori, famílies senceres, amics... Mestres, comercials, advocats, jubilats, escombraires, periodistes, actors... El poble que persisteix en cadascú de nosaltres. Agents tots, animadors tots ells de la Catalunya lliure que es va obrint pas "piano piano", com l'anunci del "ristretto", que acabo de veure a la tele repetit en qüestió de cinc minuts. Genial.


I l'hem esbotzat de manera pacífica, festiva, impecable, elegant... Obeint, ara que es parla tant de desobediència, els voluntaris que ens anaven indicant quants havíem de ser per cada sector i què s'esperava de nosaltres. Amb bones maneres, amb la solidaritat espontània d'atendre algú que es marejava per la calor i el sol. Amb les ganes de compartir d'on érem, què ens movia, què en sortiria de tot plegat.

El setge de Barcelona s'ha trencat... Per fi! I no volem mai més viure assetjats per ningú, i menys pels nostres veïns més propers. Barcelona ha vessat independència per tots costats, essent així el símbol del que vol expressar tot el territori amb la consulta del 9 de novembre. I si no ens deixen... haurem de cercar els camins idonis per a deixar fluir les nostres ànsies de llibertat. 

Perquè, de tota manera... Una veu, un crit, un clam continua ressonant en les meves oïdes un xic esporuguides. La mateixa veu, el mateix crit i el mateix clam que he vist escrit i que m'esgarrifa i m'esglaia. És la llegenda que es trobava en una bandera negra a Cardona, últim reducte de la resistència catalana el 1714: Viurem lliures o morirem. 

dimecres, 10 de setembre del 2014

LA DEFINITIVA: 11 DE SETEMBRE DE 2014

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. Començo a escriure el post a les 17.14 del dia abans. Sembla fet expressament. Jo crec que els astres s'ha confabulat per a treure'm d'altres cabòries i escriure aquest regal del cor que us deixo avui, senzill, auster, gens triomfalista, serè.

Res de queixes, ni de plors, ni de res que soni a retret, a incomprensió... Preparem-nos per la festa del sobiranisme a Catalunya i a tots els altres territoris dels Països Catalans. 

Serà la Diada definitiva? Tan de bo. Ja sabeu el que penso. L'independentisme del cor ningú no ens el podrà prendre mai i el dels papers, com diu un bon amic, és el que ens falta fer. Guanyarem! Tan de bo!

Ara és l'hora de sortir al carrer, de ser ferms i insistents en les nostres reivindicacions. De restar units per un país nou. És l'hora de dibuixar la Catalunya de demà: la Catalunya lliure, neta i carregada de raó. La Catalunya de la Meditació última

Ara és l'hora de dir que el poble persisteix 
en les cases bastides on no hi havia cases,
en els arbres que creixen on no hi havia arbres,
en les noies que estimen per primer cop,
en tot allò que comença.


Ara és l'hora de dir,
ara és l'hora de recordar que el poble persisteix
en tots nosaltres,
en cada un de nosaltres,
i que tot allò que hem fet
i tot allò que hem desitjat
és l'essència mateixa del poble
indestructible.

dimarts, 9 de setembre del 2014

TSUNAMI INDEPENDENTISTA? JO TAMBÉ HI SERÉ

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. El titular d'avui estava cantat. Si teniu l'oportunitat de veure l'entrevista d'Antoni Bassas al monjo de Montserrat, Hilari Raguer, sabreu per què. Com en els millors moments, Agnès, amb rima i tot. Oh, oh... Som a dimarts, cara, a punt d'encetar el dimecres... No vas una mica desfasada? Perdoneu, però fins ahir estàvem de festa major a Sabadell... I fins ara no m'he posat al dia...

Les declaracions del P. Hilari no tenen malbaratament, com se sol dir. I voldria aprofundir en algunes de les qüestions que planteja. Apa, se m'ha escapat això de Pare, però és que sempre l'he conegut així. Ha estat el meu profe de Bíblia. És un savi de cap a peus i me l'estimo molt. I ara sí, no t'enrotllis i anem el gra!

Des de fa 300 anys -o 200, o 100, o 50, o 2..., això ho dic jo- hem estat "independentistes de cor". Preciós, perquè això mai, ningú, sota cap concepte, ens ho pot prendre. Ni ahir, ni avui, ni demà. Passi el que passi. Ens poden emmordassar, lligar de peus i mans. Ens poden infringir les més terribles tortures, però mai no podran fer-nos callar el cor, la ment, les ganes de llibertat pel nostre poble.

Raguer parla del "síndrome del gos apallissat", que baixa el cap una i altra vegada davant les amenaces i els cops, que no s'atreveix a mirar fit a fit, i que s'aixeca amb temor i tremolor quan el seu amo li diu quatre paraules falaces que mig l'acontenten fins a la propera pallissa. Doncs ja n'hi ha prou de ser animals d'aquesta mena, no? Mai més hem de sentir vergonya per voler ser catalans amb un estat propi, mai més.


I ara, i avui, què ens està passant? Per què aquest "tsunami independentista"? Doncs..., en paraules seves: "Ho veiem factible. Hem perdut la por". Genial! Ho comento amb uns altres mots robats a la meva estimada amiga i us els transcric primer en italià, era holandesa, però la llegeixo sempre en aquesta llengua perquè m'encisa: E si deve demolire il vecchio tempo per cominciare una nuova era. Crec que no calen traduccions, però per si de cas: "S'ha de destruir el vell temps per a començar una nova era (Etty Hillessum).

I nosaltres, aquest 11 de setembre de 2014, farem visible al món aquesta nova era que ha de començar per al nostre país: amb el cap ben alt; els ulls fits en els companys que comparteixen els mateixos ideals, amb el convenciment que ara sí que va la vençuda. Des de la festa, la fraternitat, el bon fer, l'elegància, la pulcritud. 

Ja veieu que avui estic en l'onda del wonderful, del marvelous, del glamorouse, del terriblement agradable, de Gershwin. I això que no sóc An american in Paris. Sóc una catalana boja, això sí, per la meva terra. Potser una mica "rara" perquè a voltes, sobretot a la nit, des de fa un temps, m'assalta una pregunta molt estranya, que comparteixo amb un dels meus lectors -i distribuïdors- habituals que em té el cor robat. I la lletra del It's wonderful m'ho ha recordat: Seré un àngel baixat del cel al paradís de la terra catalana per a ser dolça companyia? Chi lo sà

Ara és l'hora de fer possible el tsunami independentista més espectacular de la nostra història, en groc i en vermell. Un tsunami que inundarà Barcelona en forma de "V". Jo també hi seré! I tu?

dilluns, 8 de setembre del 2014

CATALUNYA, EL PAÍS MÉS SOBIRANÍSSIM

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. Els inscrits a la "V" de la Diada ja han superat la xifra de l'any passat. Han arxivat la querella de Manos limpias contra Forcadell. I els partidaris de la independència d'Escòcia superen els qui no ho són. Avui toca pujar l'autoestima. Prou d'autocastigar-nos. D'aquí aquesta pluja de bones notícies pel sobiranisme. 

El mateix dia que el president espanyol Rajoy declara que ho té tot preparat per a frenar el 9 de novembre. Quina por! Realment en fa perquè les persones que es mouen sempre en el terreny de les negacions i les amenaces i que no saps massa a què s'estan referint quan les emeten fan un cert respecte. Et poden sortir pel lloc menys pensat.

Els que sí sortirem per a inundar els carrers de Barcelona serem els milers de ciutadans catalans que no ens volem quedar amb els braços creuats i volem posar el nostre petit granet d'arena perquè la "V" sigui possible. Perquè volem dir a Espanya i al món sencer que no ens conformem a seguir com fins ara. Volem votar! 

I ho volem fer perquè les fronteres es decideixen a les urnes, manllevant la frase de la presidenta d'Omnium Cultural, Muriel Casals. Fronteres territorials, perquè d'altres tipus les decidim en la ment i en el cor i... en la violència de les paraules i les armes, desgraciadament. En alguns casos són anteriors a aquestes geogràfiques, les provoquen o les destrueixen. Serà per aquest motiu que els mossos d'esquadra fan cursos de tàctiques de guerra, com titula avui en portada El Mundo?

Ara és l'hora de ser bona notícia per a la nostra estimada Catalunya, perquè volem que sigui un país sobirà, el més sobiraníssim de tots. Un país lliure d'amenaces, de coaccions, de negativitats. Ara és l'hora de recordar que el poble persisteix en tots nosaltres, en cada un de nosaltres, i que tot allò que hem fet i tot allò que hem desitjat és l'essència mateixa del poble indestructible. 

dissabte, 6 de setembre del 2014

ANATEMA SIT! PERÒ... QUI SÓN ELS HERETGES?

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. És la mar de graciós! Ara que, segons alguns, l'Església ha de vetllar més que mai per no ser clericalista i no voler influir en unes determinades opcions polítiques o per mantenir la necessària autonomia entre el món religiós i el món civil i polític, doncs hi ha governs i partits que es dediquen a anatemitzar els altres. Hem canviat els papers?

El govern espanyol censura la presentació de Victus a Holanda, la Camacho demana que es prenguin represàl.lies contra el bisbe de Solsona. Tenim en marxa una nova generació d'inquisidors? Jo marxo, que sí, "que me apeo, que no cuenten conmigo". Amb aquesta Espanya de la intransigència, que de tan exagerada, ratlla el surrealisme esperpèntic, no hi vull tenir tracte, cap ni un.

Però si tu ets molt pacient i conciliadora i serena i... Tan de bo! És que ja no puc més: prou condemnes, prou judicis temeraris, prou imposicions. Decididament, Agnès, les companyies que freqüentes no et convenen. Ja sóc grandeta, fa temps que penso i reflexiono i estimo des del que crec i el que sento. I crec i sento que amb actituds dictatorials no s'arriba enlloc, ans al contrari, es destrueix el camí fet. I això, sí que em dol i molt.


I, a més, em fa ràbia -avui m'han aconsellat que no em contingués- perquè ja prou que ens ha costat als cristians -i no ho hem pas aconseguit- desfer-nos de certes actituds retrògrades vinculades a l'Església, com perquè ara aquests catòlics de "boquilla" ens diguin el que és políticament correcte o incorrecte des del punt de vista del cristianisme.

El Papa deia ahir mateix que l'Església ha de canviar. I ho crec fermament, sempre ens hem de convertir, ens hem d'acostar més als pobres, als que pateixen, als que es troben sols, al món obrer, al món de la cultura... No per a dir el que fan ben fet del que no, sinó per a caminar al seu costat, per aprendre de tot allò de positiu que ens aporten, per escoltar... per acompanyar i per a callar.

Nosaltres, jo... no creiem en un poder polític cristià vencedor. Nosaltres, jo... apostem per col.laborar colze a colze amb les dones i els homes de bona voluntat en la construcció d'un món més humà, més fratern... Sense imposar res. No a cops de creu, Déu meu, quina contradicció el just mort com els injustos i ara ens hem de dedicar a carregar els altres amb farcells pesats?

Anatema sit, Sr. Rajoy? Anatema sit, Sra. Camacho? En realitat? Qui són els heretges? Em fan una mica de pena, només una mica per arrogants i petulants. A vostès els diria: "no saben el que fan", vostès mateixos d'excomuniquen d'aquesta societat catalana que vol llibertat. I als meus compatriotes... que ens estimem els uns als altres. Crec que pot ser molt alternatiu en aquests temps tan convulsos i apassionants, però, que vivim. 

Ara és l'hora de rescatar les arrels del nostre poble, també les cristianes, des de la valoració del millor que hem sabut aportar. Ara és l'hora de recordar que el poble persisteix en els carrers amb empedrat antic, en el pont i en l'església que han conegut tota la gent del poble, en tot allò que remembra el passat amb un esforç vigorosament actual.