AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. Avui mateix els poders executiu i legislatiu de l'estat espanyol han posat en marxa els mecanismes que consideren legals per a suspendre la llei de consultes i el decret de convocatòria de la consulta del 9 de novembre.
Però... No ens representen. Ja no. No són els nostres poders executiu ni legislatiu. Han deixat de ser-ho. La distància s'ha fet tan abismal entre Catalunya i Espanya... I no és cosa d'un factor sol, sinó d'un conjunt de decisions maldestres, de lideratges mal portats, d'odis creats i recreats... De causes, per tant, objectives i subjectives conjugades amb la certesa que un bon nombre de catalans veuen factible ara passar de l'independentisme del cor a l'independentisme polític, real, concret, tangible...
Perquè el poble de Catalunya té plena sobirania per a decidir què vol fer amb el seu futur, dotat de les garanties legals, executives, legislatives i parlamentàries que li són pròpies. Garantides per un marc estatutari, uns representants escollits democràticament i un moviment social que es ve manifestant a favor de decidir quin país de futur es vol construir.
Uf, Agnès. Estàs embalada! Només faltaria. Amb la celeritat que es prenen certes decisions, no si val a badar. Com no si val deixar per a no sé quan la resposta que tant el govern català com l'espanyol han de donar en les properes hores: fins on estan disposats a arribar? Aquesta és la pregunta del "mil.lió". Fins on?
Del Rajoy ni tan sol sabem què podem esperar pel que fa a la resposta. Es mou en un món tan petit... Tan raquític... Tan de pataleta infantil... En la compareixença després del consell de ministres, ha deixat fer tres preguntes i ha estat incapaç de contestar-les. Patètic! És tan impossible canviar l'eix terraqüi, com fer moure el Mariano de les seves postures pètries. Lamentable.
Del president Mas esperem consens amb les forces polítiques que van pactar data i preguntes. Esperem la coherència entre el que ha dit fins ara i el que farà. Esperem la responsabilitat d'estat que correspon al moment històric que vivim.
I esperem sacrifici, president, encara que no quedi massa bé usar aquesta paraula en certs ambients. Esperem la renúncia als interessos personals i de partit en favor del poble de Catalunya. I això és esperar molt, oi? Però és el que toca. I li ha tocat a vostè. I morir a un mateix costa, i tant, i molt. I que el seu partit també ho faci... Potser encara costa més.
I de mi, què s'espera? I de tu? I de nosaltres? Fins on estem disposats a arribar? També ens hem de fer aquest qüestionament. No podem amagar el cap sota l'ala o mirar cap a un altre costat esperant que els de dalt se les apanyin. Ah no, ja no.
Ara és l'hora de tornar a sortir a les places i als carrers per a refermar la nostra voluntat com a poble, pacíficament, cívicament. Amb fermesa, decisió i implicació personal i comunitària. Perquè Tu decideixes quin rumb vols donar a la teva vida política i social com a poble. És l'hora de respondre fins on estem disposats a arribar i de quina manera.
Demà som convocats a les 7 de la tarda davant dels nostres ajuntaments. El crit, ja el sabem, encara que se'ns faci un nus a la gola: Viurem lliures o morirem! Visca la Catalunya lliure i sobirana, la teva, la meva, la nostra!
Però... No ens representen. Ja no. No són els nostres poders executiu ni legislatiu. Han deixat de ser-ho. La distància s'ha fet tan abismal entre Catalunya i Espanya... I no és cosa d'un factor sol, sinó d'un conjunt de decisions maldestres, de lideratges mal portats, d'odis creats i recreats... De causes, per tant, objectives i subjectives conjugades amb la certesa que un bon nombre de catalans veuen factible ara passar de l'independentisme del cor a l'independentisme polític, real, concret, tangible...
Perquè el poble de Catalunya té plena sobirania per a decidir què vol fer amb el seu futur, dotat de les garanties legals, executives, legislatives i parlamentàries que li són pròpies. Garantides per un marc estatutari, uns representants escollits democràticament i un moviment social que es ve manifestant a favor de decidir quin país de futur es vol construir.
Uf, Agnès. Estàs embalada! Només faltaria. Amb la celeritat que es prenen certes decisions, no si val a badar. Com no si val deixar per a no sé quan la resposta que tant el govern català com l'espanyol han de donar en les properes hores: fins on estan disposats a arribar? Aquesta és la pregunta del "mil.lió". Fins on?
Del Rajoy ni tan sol sabem què podem esperar pel que fa a la resposta. Es mou en un món tan petit... Tan raquític... Tan de pataleta infantil... En la compareixença després del consell de ministres, ha deixat fer tres preguntes i ha estat incapaç de contestar-les. Patètic! És tan impossible canviar l'eix terraqüi, com fer moure el Mariano de les seves postures pètries. Lamentable.
Del president Mas esperem consens amb les forces polítiques que van pactar data i preguntes. Esperem la coherència entre el que ha dit fins ara i el que farà. Esperem la responsabilitat d'estat que correspon al moment històric que vivim.
I esperem sacrifici, president, encara que no quedi massa bé usar aquesta paraula en certs ambients. Esperem la renúncia als interessos personals i de partit en favor del poble de Catalunya. I això és esperar molt, oi? Però és el que toca. I li ha tocat a vostè. I morir a un mateix costa, i tant, i molt. I que el seu partit també ho faci... Potser encara costa més.
I de mi, què s'espera? I de tu? I de nosaltres? Fins on estem disposats a arribar? També ens hem de fer aquest qüestionament. No podem amagar el cap sota l'ala o mirar cap a un altre costat esperant que els de dalt se les apanyin. Ah no, ja no.
Ara és l'hora de tornar a sortir a les places i als carrers per a refermar la nostra voluntat com a poble, pacíficament, cívicament. Amb fermesa, decisió i implicació personal i comunitària. Perquè Tu decideixes quin rumb vols donar a la teva vida política i social com a poble. És l'hora de respondre fins on estem disposats a arribar i de quina manera.
Demà som convocats a les 7 de la tarda davant dels nostres ajuntaments. El crit, ja el sabem, encara que se'ns faci un nus a la gola: Viurem lliures o morirem! Visca la Catalunya lliure i sobirana, la teva, la meva, la nostra!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada