dilluns, 15 de setembre de 2014

SENYALS DEL CEL? ELS BÒLIDS M'HI FAN PENSAR

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓSi m'hagués tocat viure dos mil anys enrere o, sense anar-me'n tan enllà, uns 200, no en tindria cap dubte. En pocs dies dos meteorits fulgurants han creuat el nostre espai aeri. Ergo, el cel té alguna cosa a dir-nos. Paranoies? No dic que no. 

Ja sabeu que a mi el cel em tira. M'atreu, millor dit. Així és que no tinc cap empatx a pensar que allà dalt també hi volen dir la seva, encara que alguns de vosaltres em repetiu una i altra vegada que "a Déu el que és de Déu i al Cèsar el que és del Cèsar..." Sí, ja ho va dir el mateix nostre Senyor en persona. Però, sense barrejar, crec que tinc motius suficients per a intuir que quelcom es mou allà dalt. En la meva vida personal, puc trobar aquestes petjades divines. I al cel es deu caminar tan i tan bé, per cert. 

Parlant de caminar, noia, toquem de peus a terra, que precisament d'aquí a mitja hora comença el debat de política general al Parlament. I no us penso pas comentar la sessió d'avui, en tot cas demà. Perquè quan enviï el post al núvol i a la xarxa, no hauré vist pas res. Però no em resisteixo a deixar-vos les meves paraules com a penyora. Penyora de què, Agnès? Ah, ah, demà desvetllaré el secret. He aprés d'una mena de protegit caigut del cel que has de saber deixar un marge de temps per a pensar bé les coses i no actuar amb precipitació. Tot i que no pots no respondre ni eternitzar la resposta.

Mira que ho ets de comedianta. Seré jo d'una generació propera a la de la Chacón, que usa uns arguments polítics tan convincents i raonats que tiren enrere: "que no me obliguen a elegir entre papá y mamá, los quiero a los dos". Jo també, als dos. O bé m'assemblaré a la Camacho que per a mi que té vocació frustrada d'actriu de telenovela, perquè mira que el culebrón dels whatsapps i sms amb la nòvia del Pujol, fill gran, fa esperverar, o al.lucinar, o desmaiar-se, millor.

Vinga, una mica de bon humor per a començar la setmana no va malament. Una setmana decisiva? Quinze dies, no? I ja seria la pera si un altre bòlid creués el cel català perquè, llavors, no hi hauria cap dubte. El cel ens anima a il.luminar el nostre país amb la llum resplendent de la llibertat. Ep, una frase digna de consideració. Segurament el millor de tot el rotllo que us he deixat anar. 

Aquest cop m'acomiado amb un missatge una mica més greu, amb uns fragments d'una cançó que en la meva adolescència vaig cantar un munt de vegades, no com l'Agnès, és clar, sinó com l'alter ego. I la trobo ara superadient pel moment que ens toca viure. Fent camí dels Esquirols.


Vindran dies d'angoixa, vindran dies d'il·lusió, 
com la terra és incerta, així sóc jo,
dubtaré del compromís i a voltes diré no,
o em mancarà quan calgui, decisió.

Però lluny a l'horitzó amb la llum resplendent
ja lliure d'engany la força del vent
m'empeny endavant.
Veuré milers com jo són els homes
que van vencent la por, que van vencent la por.

Alleugeriré el pas és la joia i l'esperit
duent amb mi el sarró, la força i el crit
que em guia endavant
i avivaré amb el cant tan lleuger com el pas
el pas dels meus companys! dels meus companys.

Ara és l'hora, doncs, d'avivar el pas dels nostres companys, amb el cant, sense desafinar, si pot ser. És clar. Ben entremaliada! Tan de bo una mica provocadora i seductora. Seran les companyies o un altre senyal del cel?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada