dimarts, 16 de setembre de 2014

MAI ÉS TAN FOSC... NI TAN CLAR

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓLa setmana política va entrant en un crescendo que ens ha de portar fins a la convocatòria de la consulta del 9 de novembre. Les previsions que alertaven sobre la guerra bruta, el tuit de les armes encerclant Mas, per exemple; o a cara descoberta, amb Margallo com a protagonista, perquè Rajoy ni s'atreveix, amenaçant-nos amb la suspensió de l'autonomia, es van succeint i acomplint com si d'un pla molt ben travat es tractés.

També eren d'esperar les motivacions expressades pels diferents partits polítics en el debat de política general al Parlament. Els socialistes salvant l'insalvable, la negociació; els republicans oferint, ara sí, la seva entrada al govern; els populars amenaçant amb cara de telenovel.la operada. Ho sento, però no me n'he pogut estar. Que Déu em perdoni! Dels altres en parlaré demà.


I mentrestant... la gent del carrer que ens ho mirem amb interès, sí, però també amb ganes de "Vinga, som'hi, què volem votar", oi? Oh, oh, doncs a poquet a poquet, que Roma no es va fer amb un dia, com diu la dita popular. Anava a posar la de Zamora, però m'ha sortit aquesta. I come sono assolutamente innamorata della città eterna... Ho sabeu de sobres. 


Crepuscle - Jordà Vitó
Parlant d'enamoraments... No en tinc massa experiència, ho confesso, però sobre la que tinc, es podrien comparar aquests dies amb el furor d'un enamorament primerenc, on s'alternen moments d'una joia immensa que t'escalfa i et penetra fins el moll dels ossos, amb altres d'una tristesa infinita que et glaça i t'arrabassa l'ànima i el cor. 

La veritat és que també m'ho ha fet pensat la lectura d'un tastet de l'última novel.la de la Maria Barbal, ‘En la pell de l’altre’. Parafrasejant una expressió de la Isolda i canviant el mes de l'any... Potser sí que el setembre és un temps tan bo per patir o ser feliç com qualsevol altre. Va com l'anell al dit, no?

I el the end d'avui incorpora una cunya publicitària i respon a la penyora d'ahir. Tot i que he estat força crítica amb el Procés constituent, sobretot amb la Teresa, encara que a 16 de setembre retiraria algunes de les objeccions, m'he assabentat de l'estrena d'un documental sobre l'altre meitat del Procés, l'Arcadi. L'he sentit moltes vegades. És un home honest, íntegre, coherent. I el títol del documental em sembla superencertadíssim i adient pels temps que corren: ‘Mai és tan fosc’. 

Segons el bloc Temps de metàfora, es tracta d'una road movie amb ànima, d'una gran bellesa que conjuga emoció, mesura i harmonia. Un altre crític, comentant el títol, fa notar que la consciència d'estar en plena foscor pot arribar a ser una manera de conquerir la llum. Una mica com nosaltres, encara que caminem a les palpentes. Perquè, secondo me, mai és tan fosc... ni tan clar.