PARAULES I AMORS MISTERIOSOS

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. Podria ser que el meu post d'avui resultés una miqueta més feixuc, però em sento amb una certa obligació "moral" d'escriure'l. De tota manera, us prometo que al final faré alguna de les meves i m'acomiadaré amb una petita declaració amorosa envers Catalunya.

Una premissa

En diverses ocasions, de manera més o menys explícita, he deixat traspuar les meves creences religioses. I la vostra acceptació, a poc a poc, ha fet que anés expressant sense por i amb més contundència, allò que dóna sentit a la meva vida i que, en el meu cas, m'ha portat a fer una opció força compromesa amb la fe cristiana (ara parla, és clar, l'alter ego de l'Agnès Armengol). Sempre des del respecte i procurant buscar punts de contacte amb els eventuals lectors.

Un article

Doncs precisament d'això és del que voldria parlar. Perquè ahir va sortir publicat un article a la Vanguardia, El risc d'un nou "integralisme catòlic" i el dret a decidir, signat per mossèn Salvador Pie Ninot, rector de la Parròquia de Santa Maria del Mar de Barcelona i professor molt expert en eclesiologia, entre d'altres qüestions teològiques. Amb un prestigi intel.lectual més que notable en els cercles eclesials, per cert. A mi em va donar classe fa més de 20 anys enrere.

En primer lloc, li agraeixo la seva valentia a tirar-se a la piscina de tot aquest mundillo dels cristians i el dret a decidir, tot i que discrepi en algunes de les seves afirmacions que a continuació enumeraré ajudada dels comentaris que ha generat el seu article. 

Mossèn Pie manlleva una expressió italiana, ha estat durant força temps professor d'una de les més prestigioses universitats pontifícies de Roma, la Gregoriana, el que anomena l'integralisme catòlic, per a descriure "el risc d'alguns nous moviments catòlics que, intentant superar els clàssics nacionalcatolicisme, cristians pel socialisme, fonamentalisme, Tea Party..., busquen una nova articulació, com més integradora millor, entre la fe cristiana i una opció política concreta, però resten sovint abocats a confondre-les en una espècie de religió civil per a tothom!"

Unes opinions

Quan vaig llegir l'escrit, tot i que no formo part d'aquests moviments que esmenta, vaig pensar que potser jo seria un clar exponent d'aquest integralisme catòlic. I no vaig saber què fer, si plorar o riure. És un dir, ja m'enteneu. Però, llegint més detingudament aquesta definició, rectifico perquè en el meu cas diria que cerco, més que integració, alguns punts de contacte entre la fe cristiana, que, d'altra banda, és a les arrels de l'Europa que coneixem avui i, per tant, de Catalunya, i una part de la societat civil catalana, perquè sé que hi ha una altra part que pensa diferent i perquè un i altre sector defensen les seves conviccions en opcions polítiques molt i molt diverses. Per tant, no hi ha una única opció política, com observen alguns dels comentaristes.

Religió civil? Doncs sobre això no sabria massa què dir. Repetiria el que ell mateix afirma i que és doctrina social de l'Església: que cal preservar la necessària autonomia del món civil i polític. Faltaria més. Però hi ha cristians, per fortuna, implicats en aquest món civil i polític -amb més o menys praxi religiosa- que, tot i observant aquesta autonomia, ho fan des de les seves creences. I que, en la mesura que resulten incoherents a les mateixes -cas família Pujol-, ens escandalitzen. O en la mesura que sí ho són, ens fan treure el barret -cas Arcadi Oliveres-.

Fonamentalment, però, el meu desacord estaria amb un implícit que que sorgeix en llegir l'article: el d'haver obviat en la seva exposició els altres cristians, els qui no estan d'acord amb el dret a decidir, la qual cosa és molt legítima, només faltaria. Però que semblarien quedar legitimats. I això, objectivament parlant, és inacceptable perquè les mostres d'integralisme catòlic en els catòlics nacionalistes espanyols són més que notables. I, dicho sea de paso, a aquest intregralisme catòlic espanyol, com ja he escrit en altres ocasions, hi han contribuït, i de quina manera, i encara ho fan, els mitjans de comunicació de la Conferència Episcopal Espanyola.

No em voldria allargar més. Obligació moral acomplerta. Des del respecte i l'estima al meu professor que, dit sigui de pas, va tenir un paper molt actiu en els Jocs olímpics de Barcelona, com a rector del centre Abraham, escenari de celebracions ecumèniques i interreligioses que van mostrar el bon fer de l'Església catalana.

Un amor misteriós

I ara m'acomiado, de part de l'Agnès. I ho faig a l'estil de com solia els anys que vaig ser directora d'un programa religiós catòlic en una emissora municipal -amb la qual hi va haver sempre molt bon rotllo-. Les paraules no són exactament meves, però la cua final sí.

Veus una mare que acarona entre els seus braços un fill menut. Sens dubte, amor misteriós. Com es miren aquells dos que en el metro parlen baixet i pels ulls volen arribar al fons de l'altre. Amor misteriós. Un cooperant ajuda a un home a caminar; li va explotar una mina fa tres mesos. Amor misteriós. I ho fan des del que són i senten i creuen, sense fer teories integralistes catòliques o musulmanes o jueves o anarquistes...

I l'amor a Catalunya, la nostra pàtria aimada, no és potser amor misteriós? Perquè no sé si hi ha un misteri més gran que participar de les ganes d'un poble de voler decidir quin és el destí que es vol donar a si mateix. Ara és l'hora! I per a tu? Quins són els teus amors misteriosos, quin és el més misteriós de tots ? Ho saps?