dilluns, 25 d’agost de 2014

AL CAPDAVANT DEL DESCONEGUT SENSE POR

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. El post d'avui és gairebé una recomanació d'un altre que podeu trobar al bloc Neva dins el vidre de l'activista inclassificable Quico Romeu, publicat darrerament amb el títol: El Principat, Lennon i el desconegut. Bé, és una recomanació-comentari feta des dels meus ulls, la meva ment, el meu cor i les meves mans, amb tot el respecte que em mereix el seu autor.

Des d'abans del temps, gairebé, el desconegut, assimilat pels mites antics al caos, a la foscor, al mar brau i desafiant, ha acompanyat la vida dels humans sobre el planeta terra. I la por a aquest desconegut ha portat a paràlisis i a dubtes, però també a iniciatives i determinacions que, segurament, han anat decantat la balança de la història cap a una direcció o altra.

En aquest sentit, em sembla especialment suggeridora la presentació del desconegut que fa l'autor com l'avui de la nostra història. Nosaltres, tu i jo, som el desconegut de totes les vicissituds que ha patit Catalunya i el conjunt dels diferents territoris dels Països Catalans. Grata sorpresa, doncs, perquè per molt inabastables que siguem, per nosaltres mateixos i pels qui ens envolten -crec que la persona humana és un misteri en si mateixa-, ara i aquí no som tan desconeguts.

No sé què dirien, és clar, els nostres avantpassats. No sé si els hauríem decebut o estarien orgullosos de nosaltres. Però potser aquestes no són unes bones hipòtesis de treball. Senzillament diria que som el que som i que serem el que voldrem ser. Tot i les nostres indecisions i angoixes i fins i tot pors... Ens deixaran ser el que volem? No ho sabem. Chi lo sà? Però no per aquesta inseguretat del que passarà hem de deixar de lluitar pel que somniem i anhelem: una Catalunya lliure del jou dels autors de l'Espanya negra i cañí, en paraules del propi Romeu.

El cop d'efecte artístic del seu article, no podia ser d'altra manera, el trobem al final, quan reprodueix la definició del desconegut de llavis del gran Lennon. Us convido vivament que la rellegiu diverses vegades. Jo em quedaria amb dues idees: tot és desconegut abans de conèixer-ho i sempre passem al capdavant del desconegut.

I, és clar, jo no voldria ser menys que el meu amic, i m'agradaria deixar-vos amb una perla final. Així és que tornant a recordar un dels poetes catalans més desconeguts, potser, dels seus contemporanis, i del qual celebrem els 100 anys del seu naixement, Joan Vinyoli, reprodueixo un poema que parla dels camins desconeguts que cal travessar per a trobar la llum: 

Quan sóc ran de l’abisme, què em reté? 
No cau mai daltabaix el vianant
que sap que res no porta mai enlloc, 
que 'el lloc' és embrollar-se per camins 
desconeguts i veure-­ho tot de pas, 
amb la certesa de no trobar jaç
per dormir-­hi tranquil o fer l’amor, 
si jove és, o pensar-hi, de vell, 
sentint el vent o el xiscle d’un ocell.

I, encara, un últim paràgraf, que fins ara us era desconegut, oi? Bromes a part, deia al principi que el mar brau i desafiant ha estat una imatge del futur caòtic i salvatge. Però un cop travessades grans onades i temporals infernals, potser trobem el mar en calma, serè (com que és desconegut, ho podem pensar així). I llavors en l'horitzó blau i gris d'aquest oceà no seria estrany trobar-nos amb l'Independence one (el vaixell estelat). Us l'imagineu? Jo sí, perquè ara és l'hora i tot està per fer i tot és possible.