dimarts, 26 d’agost de 2014

DESPERTA CATALUNYA: ARA ÉS L'HORA

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. Són les set. La vida comença a bategar amb força pels carrers de Sabadell. I això que encara és l'agost... Fa estona que estic desperta, he provat de tornar a dormir, però avui no, el son s'ha acomiadat fins el vespre... Rima i tot, no?

Un impuls entre instintiu i compulsiu em porta a estrenar el dia teclejant aquesta mateixa vida que bull: sento converses, escombres matineres, camions que descarreguen, campanes, persianes... La Catalunya desconeguda d'ahir va despertant a poc a poc a aquest nou dia que se'ns regala gratuïtament, perquè sí. I el país, un cop més, es va fent diàfan.

Se m'acudeix mirar les portades d'alguns diaris digitals: el candidat independentista Salmon guanya el debat televisiu -la Vanguardia ni ho esmenta-, continua el ressò per l'afer dels trabucaires de Cardedeu, i, és clar, és portada la sintonia entre la Merkel i el Rajoy. 

I jo que la tenia, anava a dir per molt més intel.ligent, però no, perquè la intel.ligència del Rajoy "brilla por su ausencia". La tenia per una dona cabal... Com es pot deixar ensarronar per un masculus ibericus de la mena del Rajoy?

"Per mi té molta lògica". I els retraten mirant-se als ullets... Que potser van tenir així com un "flechazo", passejant per Santiago? I ja diuen que l'amor és cec, i potser l'amor a primera vista és més cec encara. Ho sento pels enamorats del primer minut i mig, però és que no sé com qualificar aquest "arranque" d'incondicionalitat de la cancellera alemanya envers el president espanyol.


La veritat, no sé pas que li ha vist a aquest home que es passa el dia repetint la mateixa cançoneta, sense arguments o, més aviat, diria amb una tossuderia pròpia de persones una mica curtes que allà on posen la banya... I no hi ha més il.legalitat que imposar el silenci de les urnes a un poble que es vol pronunciar sobre com es pensa, es veu i se sent en un demà a punt d'acariciar. 

Ahir al vespre, a més del tram, el 61, vaig saber el sector que em tocava en la Via catalana, el 5. Em vaig quedar més tranquil.la. Sóc patidora. Què hi farem. Tinc ganes que arribi l'11 de setembre. Ara és l'hora! Ja ho sabeu.

I ara... Una tassa de cafè. Tres quarts de vuit. Un bon moment per a oferir tot el que sóc i el que tinc, tot el que espero, tot el que em preocupa, el que no entenc, el que no em sembla just, el que m'emprenya i em rebel.la a aquell que ho acull i m'acull incondicionalment. I amb mi prego per tots els qui estimo, per tots, els coneguts de fa temps i els qui eren desconeguts fa uns mesos, quan vaig començar aquesta aventura de donar raons per a la consulta. 

Ah, amb una novetat, però. Avui ho faig al ritme d'una cançó espiritual negre Give me two wings. I mentre la sento i fins la tararejo, dono gràcies per aquest regal plogut del cel (wetransfer transformat, és clar) i demano també jo tenir dues ales per a enlairar-me ben amunt i poder contemplar el meus país en llibertat.