ESTELADES QUE SÓN SENTINELLES

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. El camí d'Andorra a Cervera ha estat la mar de distret. El paisatge era d'allò més... senzillament bonic: verd, molt intens, amb la vall que s'anava eixamplant des de la Seu fins a Oliana. Després, grans desnivells que ens han conduït a Ponts, gairebé com en una muntanya russa. I, a pocs quilòmetres d'aquesta població, desviant-nos a la dreta, seguint les indicacions cap a Cervera, la verdor s'ha anat transformat per segons en una grogor amarronida i resseca, com terra eixuta sense una gota d'aigua.

Sembla mentida, d'altra banda, perquè aquesta nit passada ha caigut un aiguat tant i tant sorollós i tant i tant intens al país veí. I, en canvi, la Segarra tan senyorialment austera. Per a mi, tota una crida en aquests moments decisius: a mantenir-nos ferms en les fites pactades, en els compromisos assumits, en els anhels de llibertat que no podem ni hem de trair perquè no són d'un partit o d'un altre, perquè no són propietat privada de ningú: no són teus, ni són meus, són nostres, són del poble que malda per obrir camins nous.

La Segarra em té el cor enamorat, es nota, oi? On d'altres hi veuen desolació o tristesa o melangia de temps passats, millors, potser... la història del XIX m'ha fet descobrir una comarca provada a dreta i esquerra, per liberals i carlins. 

És com una mena de gran camp de batalla entre l'Antic Règim i la modernitat... entre el passat i el present... On homes i dones de condicions i estats ben diferents han donat resposta, des de la cultura, la política i la religió, a les necessitats del seu temps amb més o menys encerts, però imbuïts fins al moll dels ossos, per l'amor a un país, que aquí sembla morir en les secades d'estiu i en els hiverns rigorosos per a ressuscitar tot seguit a la primavera, temps de Pasqua de resurrecció, temps curt, limitat, però d'una intensitat envejable, per cert.  

I aquest estiu, degut a les meves múltiples incursions per aquesta comarca, m'he fixat i avui ho he fet encara de manera especial, en les senyeres estelades que marquen el camí des de Guissona, sobretot, fins a la capital: rotondes, ermites, campanars i balcons d'ajuntaments les llueixen sense ostentacions, sense estridències, sense pors: dignes, altes, majestuoses... 

Són com sentinelles que vigilen, que assenyalen el camí, que fan memòria del que som ja, però volem ser de manera plena i reconeguda: un país independent, lliure del jou pesat que ens oprimeix i ens fa baixar el cap una i altra vegada amb una arrogància esfereïdora.

Ai, estic realment cansada. No sabia si podria arribar fins al final... Mes les ganes de compartir el que visc, des de la voluntat de fer país, poden més que les meves mandres i penes i cabòries. Ja ho veieu, sóc irremeiablement romàntica potser per això m'entesto a voler reconciliar Renaixença i postmodernitat? N'anirem parlant, amb calma.