dilluns, 11 d’agost de 2014

EL BUC INSÍGNIA "EL PAÍS" A LA VISTA: LA BATALLA ASSEGURADA

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓDes d’una certa serenitat, que intenta aclarir-se en aquest món de mones crític i apassionant que ens toca viure, us proposo avui una mena de novenari. No, no és una pregària, Déu me’n guardi de barrejar la mística amb la màstica.

Es tracta d’una senzilla i directa, espero, anàlisi personal, en nou punts, d’aquí el nom, que recull moltes de les vostres opinions sobre l’estat de la qüestió mediàtica pel que fa, especialment, als grups de comunicació estatals defensors del dependentisme –prenc aquesta expressió de la xarxa.

1. La mare de totes les batalles al carrer mediàtic

I és que ja tenim tota l’artilleria pesada al carrer mediàtic. Perquè, de moment, la gran batalla s’està jugant en aquest terreny, que, a més del paper i de les ones, i de la imatge, compta amb un fort component social, el de les xarxes. Tothom diu la seva, comenta, critica, condemna, desqualifica, insulta, proposa...

2. La ciutadania dicta el full de ruta

I aquesta és la gran diferència: no és tan una qüestió política, entesa com a quatre partits que fan i desfan, no. Ara qui fa i desfà és la ciutadana i el ciutadà; per tant, a ell i a mi ens toca dir el que ens sembla que és el millor, i el quan i el com fer-ho. Discutible? Totalment, però negar aquesta evidència és viure fora del món real, que té molt de virtual, d’altra banda. Això ens portaria molt lluny i ara no m’hi puc entretenir.

3. I el buc insígnia del dependentisme contraataca

A l’estat espanyol, un dels grans bucs insígnia del dependentisme, és el diari exponent per antonomàsia de la democràcia recuperada: El País, nascut al recer de la maçoneria i al servei del PSOE; i, en l’actualitat, al servei dels interessos, no de la dreta, com diuen alguns, en discrepo, sinó d’una Espanya agònica que es resisteix a desaparèixer com a tal, a rendir-se a l’evidència que es va fer més que palesa a les passades eleccions europees. L’Espanya dels darrers 40 anys està ferida de mort i no hi ha volta enrere.

Per tant, convé estar molt atents als missatges que s’emeten des d’aquest buc de l’armada mediàtica espanyola perquè volen confondre i molt. Sense anar més lluny, heus aquí l’editorial del dia 10 de setembre: De avalista a lastre.


4. Pujol no era aval, sí referent

Només quatre paraules: Pujol no ha estat mai aval del que ells anomenen el desafío soberanista. Pujol ha estat i és, perquè les coses no canvien d’un dia per l’altre, un referent per a la pàtria catalana que recupera l’autonomia després de la dictadura. Pujol és un autonomista nat perquè potser no podia ser una altra cosa. No podemos pedir peras al olmo. En aquest sentit, encara que més jove, Duran i Lleida també participa d’aquest autonomisme provincià català, en detriment d’un dels pares d’UDC, Carrasco i Formiguera, com molt bé feu notar, ciutadans que expresseu les vostres opinions a les xarxes.

5. No caiguem en seduccions de sirenes

Segurament, la segona part de l’afirmació de l’editorial, lastre, seria més discutible. Però, tot i així, aquí sí que s’hauria de fer una crida als partits proconsulta a no deixar-se seduir pels cants de sirenes i caure en el parany de reproduir el que el buc insígnia de l’espanyolisme dicta. Seria nefast: tinguem personalitat pròpia i estiguem a l’alçada de les circumstàncies. És el que toca: Ara és l’hora.

6. Volem dades objectives, per això la consulta

I perquè és l’hora hem de repetir ben clar i ben fort que l’aval no el dóna Pujol, ni tan sols el president Mas, si voleu, el dóna la societat catalana, la participació de la qual fins ara hem pogut mesurar amb més o menys encert quan surt al carrer i es manifesta. El que volem, simplement, és tenir dades objectives. I això només es produirà si podem expressar el nostre vot a les urnes, tal com proposa el president de la Generalitat i una majoria de partits amb representació parlamentària, legítima i legalment escollits tots ells. That is the question!

7. En una Espanya desarticulada

I encara un altre apunt sobre el que s’hauria d’aprofundir molt més, desafío per a quina Espanya: la del PSOE refundat?, la del PP tronat?, la de les noves presències –Podemos, entre elles-? Hi ha moltes Espanyes. Espanya està més que trossejada, és una mena de trencaclosques impossible de refer perquè algunes de les peces es mosseguen entre elles, pel control del poder, i de quina manera.

8. La campanya dependentista més que orquestrada

L’editorial de El País arriba un mes abans de la Diada. No hi ha res que sigui casual, i en el món mediàtic, menys. Es tracta d’un espectacle ben travat i dissenyat, probablement al mil·límetre.

Dels bucs insígnia de l’espanyolisme a Catalunya ja se n’ha parlat i força. Però un altre dia li dedicaré un capítol especial a La Vanguardia, el diari més que centenari que sempre li ha fet festes al règim i als governs de torn espanyols i fins fa poc també catalans. Ja veieu que aquest món m’apassiona, es nota que sóc de l’ofici, oi?

9. Des de l’austeritat mediàtica, fem país

Ja sé que avui m’he passat tres pueblos, però encara vull fer esment als nostres modestos vaixells abanderats de la ruptura amb Espanya. Són això, més que modestos, fins i tot casolans, diria jo. Certament, alguns, com l’Ara, van prenent força. Em recorden, a vegades, a allò del tamboriner del Bruc. Sóc una mica o més que mica romàntica, què hi farem.

Crec que l’austeritat imposada de recursos no ens ha fer enrere, al contrari, ens ha d’esperonar a treballar bé, clar i català, amb arguments, amb professionalitat a prova de crisi, implicant persones de totes les tendències i sensibilitats. Perquè el projecte bé s’ho val i és més que engrescador: construir el país és a les nostres mans, com tituleu alguns, és cosa de totes i de totes. Ara és l’hora.


Demà, l’últim post des d’Andorra. Gràcies per la paciència!