dimarts, 3 de juny de 2014

EL CEL POT ESPERAR I... NO PASSA RES

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓLes declaracions del premi internacional Catalunya 2014, el bisbe anglicà Desmond Tutu, inspiren el post d'avui: "Escòcia votarà si vol romandre al Regne Unit, i el cel no s’ha esberlat, oi?”. I encara “quan us desperteu del referèndum català el cel encara estarà al seu lloc”.

Fenomenal! És clar que sí. I és que el cel pot esperar. Sembla que demanem un impossible, que les coses no puguin ser d'una altra manera. I resulta que al llarg de la història de la humanitat hi ha hagut maneres de fer tan diverses, de colors tan variats, de gustos tan diferents, de sons tan peculiars... I unes han anat bé i d'altres no i s'han canviat i no tenim perquè caure en certs excessos i errors i...

Un cel de molts colors - Carme Rosanas
Eixamplem el cor, respirem a fons i fem un exercici d'autoconvenciment. Sí, demanar poder decidir sobre el nostre futur és normal i no passa res, voler que la nostra sigui una pàtria de ple dret és normalitzar el país i no passa res, tenir el català com a llengua vehicular sense que ningú ens hagi de dir en quina mesura el podem fer servir és lògic i no passa res... 

No ens deixem enredar, bloquegem les manipulacions, a vegades sota capa de bé. Volem el millor, l'excel.lència, the best, lo mejor -a veure si així ho entenen- per a Catalunya. I Catalunya no és una entel.lèquia mental que s'han inventat quatre eixalabrats que criden in-inde-independència. No, som molts i serem encara més si no ens deixen manifestar públicament els nostres anhels de llibertat. 

I el cel, malgrat tot, seguirà al seu lloc, no s'esberlarà ni s'haurà mogut. I ara, si us acosteu, us diré un secret: en aquest cel, el cel en el qual jo crec, hi tenim un molt bona aliada que no fa soroll, que espera pacient, que ens esguarda amb ulls compassius, que ens pica l'ullet i que amb una rialla quasi imperceptible no para de repetir: Per Catalunya estimada que vejam regenerada. Qui serà?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada