divendres, 6 de juny de 2014

EL CASTELL, EQUILIBRI D'UNA BELLESA EFÍMERA

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. Avui toca parlar d'equilibri, dintre d'aquesta mena de triduum casteller. Perquè volem votar el 9 de novembre. I ho volem fer des de la justa mesura de força, valor i seny. No sé què us assembla, però a mi em sona bé aquesta darrera frase com a definició d'equilibri.

Mesures, pesos, balances... Són paraules que em venen al cap per a referir-m'hi. No així uniformitat. Aconseguir carregar un castell és fer junts alguna cosa, fer pinya, concretament, perquè la construcció s'alci harmoniosament. Harmonia, heus aquí un altre sinònim i, ai, m'ha marxat del cap. Ah, sí, bellesa. 

Un castell que es carrega i es descarrega mostra la bellesa efímera d'un esforç creador que va més enllà d'una torre humana. Per això, quan a vegades expliquem als foranis que els castells són torres humanes, sempre tinc la sensació que ens quedem curts. I és que el llenguatge té els seus límits. 

També evocaria el que és un castell el ritme, el compàs de cada peu ben posat, de cada braç ben travat, de cada espatlla ben disposada a acollir el que escala. I encara parlaria de concentració, d'estar pel que s'ha d'estar sense distraccions ni dispersions.

I em ve al cap, per acabar-ho d'arrodonir, ja sabeu que sóc molt bíblica, aquella paràbola de construir la casa sobre roca o sobre sorra. Arriben les tempestes i el vent fort i aquella casa s'ensorra o bé resisteix els embats, si té ben posats els fonaments, com els castells, com el país. 

Una Catalunya que es "carrega" mostra la bellesa continuada d'un esforç creador que va més enllà d'una quimera. Jo vull col.laborar perquè això sigui possible, amb l'equilibri de la que sap que tota sola no vaig enlloc, que necessito de la força dels meus companys de camí per a fer-ho possible. El primer pas, que ens deixin votar: #CatalansWantToVote.