AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. Votar, no votar: sí, no, sí, no, sí... Des dels 18 anys he exercit el meu dret a vot una vegada i una altra. Només un cop, que em trobava a l'estranger, no vaig poder fer els deures. He corregit la trajectòria del meu vot en més d'una ocasió, si aquells en qui havia posat la confiança m'havien decebut, o bé si jo mateixa havia anat evolucionant en la manera de veure les coses.
Però votar, per a mi, a més d'un dret és un deure. És la manera que tinc d'expressar el que vull, dintre d'un munt de limitacions, és clar. Diuen que la democràcia és el millor dels pitjors sistemes possibles. Si trobéssim una manera de funcionar més efectiva, seria la primera en apuntar-m'hi. De moment no ha estat així.
I no vull ser dels qui es queden de braços creuats al sofà de casa queixant-se que tot va malament. Ni tampoc dels qui s'acontenten a fer el simple exercici de desfullar la margarida i arrencar fins al darrer pètal per a deixar-se portar d'un atzar en el qual no hi crec. Senzillament, non mi piacce! I, a més, pobre floreta, no?
Demà aniré a votar, i ben d'hora. I ho faré essent conseqüent amb allò que vull i espero per a la meva estimada Catalunya. Que sigui un país lliure del jou dels qui no ens volen i ens menyspreen. Perquè jo no vull ser com ells, no vull que m'encomani una manera de ser que no va amb la nostra. No vull tenir actituds violentes, ni vull haver-me d'esforçar a demostrar que encara que sigui catalana no sóc una extraterrestre.
Aniré a votar perquè vull ser coherent amb les 329 raons per a poder fer la consulta el 9 de novembre. Aniré a votar perquè la meva valedora, Agnès Armengol, va néixer en un segle en el qual a les dones se'ls negava aquest dret i van lluitar molt per aconseguir-lo. I, ara que hi penso, qui sóc jo per a esmenar la història?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada