dijous, 13 de març de 2014

ARROGÀNCIA POLÌTICA

Llegint el que heu anat publicant al llarg del dia m'he fet una idea de per on van els trets i m'he quedat molt parada, de debò. Cada vegada estic més convençuda que hi ha un abisme creixent entre els partits polítics i els ciutadans. O almenys entre una manera de fer política que s'hauria de reinventar i uns polítics que haurien de canviar de xip.

Recordo que vaig viure molt en primera persona l'ebullició dels anys 80 com a conseqüència del retorn de les llibertats. El meu pare es va afiliar a un sindicat i a un partit polític i jo m'ho mirava amb un interès creixent. Tenia moltes ganes d'esmerçar la meva vida a la denúncia social, deia llavors, era l'època de Solidarnosc a Polònia. En algun moment vaig pensar dedicar-me a la política. Després em vaig inclinar pel periodisme. 


Ha plogut força des de llavors. El panorama actual és molt estrany: partits que aboguen per la consulta, però que voten al costat del que diu que una Catalunya independent vagaria per l'espai eternament, ministres que ens escanyen una i altra vegada des de la més absoluta arrogància. 

Què hem de fer? La meva resposta la deixo per demà. I és que cada dia em surt més llarg això. Només una cosa. Per què redimonis el PP s'entesta a apel.lar a Déu en el seu discurs? Com s'atreveix a dir-li el que ha de fer? No sé pas de quina poma hauran menjat els seus dirigents, però cada vegada es retraten més, no?