Mai no hagués pensat que em trobaria corregint una carta de comiat, no laboral, és d'una altra mena, d'una persona molt estimada, de la meva millor amiga, per ser exactes. M'encanta escriure i per sort o per desgràcia m'ha tocat en diverses ocasions revisar escrits que s'havien de llegir o de publicar, no només meus sinó d'altres.
No sé si us ha passat que, de sobte, tot allò sobre el que tenies posat un munt de seguretats, d'estabilitats... es va desfent progressivament. I encara que t'entestis en no voler veure-ho, en dissimular-ho, en mirar cap a una altra banda... doncs no te'n surts perquè hi ha coses que no tenen volta de fulla, como solem dir.
Cada vegada estic més convençuda que formo part d'una "generació orfe", no de pare i mare, no. És una orfandat d'un altre tipus. Em passo la vida fent dol de pèrdues tan estimades... És difícil d'explicar. Molts cops ja he escrit que la vida és bella i ho crec fermament, perquè la bellesa conté en si mateixa l'enyorança d'una plenitud que aquí no podem trobar del tot.
Com m'estic enrotllant i això que estava espessa... Paciència! Per cert, enyoro una Catalunya lliure, per tant, bella. I això ja és una bona raó per a fer la consulta, oi? I tant que sí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada