dijous, 15 de maig del 2014

ADORMIDA A LA CADIRA

Avui tornava de la feina cansada, molt cansada... físicament, però sobretot de cap, aixafada, fins i tot arrossegava els peus, o almenys m'ho semblava, com si portés penjades unes quantes pedres grosses. Era com si m'haguessin donat una pallissa d'aquelles que fan història.

Volia arribar a casa de pressa i per ganes hagués marxat al llit, a amagar el cap sota els llençols i... dormir per no pensar, per no recordar, per no saber, per no fer-me mil i una preguntes que com uns cavallets es repeteixen una i altra vegada en la meva ment i en el cor, també en el cor.


Per cert, el post d'ahir va despertar passions en diferents sentits. És curiós, molt curiós... Divago... Una miqueta, però deixeu-me ser així com sóc, poruga, ploranera, ara mateix, sincera, dona, més dona del que a voltes m'agradaria. Per això estic així de melancòlica en aquest moment del mes... Ja m'enteneu. 

Com la nostra Catalunya que es debat entre l'ara sí i el potser no és el moment. Encara que després de sentir l'Aguirre i el Margallo t'entren ganes, més que de plorar, de compadir-te'n o, millor encara, d'anar-te'n a vagar eternament per l'espai o de fer estada al país de lil.liput. 

Bufa, m'he quedat adormida a la cadira. Voleu dir que no somniava desperta? Bona nit!!! 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada