SE BUSCA A MARIANO, ALICIA...

...AL BORDE DE UN ATAQUE DE NERVIOS

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. "Querellas, malversación, prevaricación..." I què més? Què més? Ràbia desfermada, rossec que devora per dins, ganes d'engegar-ho tot a rodar, ciberatacs -la guerra de les galàxies es queda curta-. Això també. D'una banda...

De l'altra... Seguretat i aplom, gràcia d'estat -tinc una companya que hi creu molt en aquest tipus de "gràcia" que assisteix les persones amb una certa responsabilitat quan s'han d'enfrontar a situacions especialment delicades-, serenitat. Això també...

I, al carrer, la gent pregunta, sobretot aquells que per circumstàncies diverses no han anat a votar. I que ara es convencen, per les evidències, que això de la independència va en serio, molt en serio. I volen saber què passarà. M'hi he trobat avui, que m'he passejat per un racó de Barcelona, amb vàries persones així. I, és clar, una no és adivina... faltaria plus.

El president Mas ha mogut fitxa amb tota solemnitat. Roda de premsa... Expressant el seu full de ruta, amb el qual hi podem estar més o menys d'acord, però no podem negar que improvisar no improvisa. Els altres partits proconsulta es comencen a posicionar, però tots, dintre del que cap, amb una certa prudència, amb la intuïció que no la poden pifiar com quan es va canviar la consulta pel procés participatiu. 

La porcellana esquerdada, sí, ma no trencada. Ja sabeu que m'agrada més la metàfora, molt bíblica per cert, de la terrissa Portem el tresor de la Catalunya lliure i sobirana en vasos de terrissa, que és més basta que la porcellana, però també és més nostra.

Personalment, el que em crida l'atenció és la no reacció del Rajoy. D'aquí el títol: "Se busca". Hem sentit a la Soraya -que fa una cara de pomes agres...-. I a la pobre Alícia -que s'ha quedat més sola que la una, "al borde de un ataque de nervios"-. I el Mariano? Què fa? Què pensa? On és? Abandonarà la nau del seu tan estimat estat espanyol a la seva sort per a no ofegar-se en el propi naufragi que ell tot solet s'ha muntat?

Dov'è sei, mio caro? -és una expressió, perquè d'estimat niente far niente-. Potser és a la consulta d'un dels mestres de la sospita, papa Freud, per a psicoanalitzar-se en l'intent d'entendre's a si mateix com a un dels artífexs de la independència catalana. Encara li haurem de donar les gràcies, figurati.

I don't know. El que està clar és que se li està acabant això d'amagar-se darrera la legalitat i els tribunals. Noi, has de donar la cara, t'agradi o no. I si a tu, la gràcia d'estat aquesta de la qual parlava al principi, no t'assisteix és que segurament no hauries de passar al capdavant del que queda d'Espanya, si no vols que realment s'acabi d'enfonsar i t'hagin de jutjar a tu, sí a tu, per incompliment dels teus deures com a suposat capità del vaixell.

De l'altre partit, fins ara majoritari... crec que la carta escrita ahir pel Quico Romeu a Pedro Sánchez és suficientment il.luminadora i explícita a propòsit de les propostes del líder del PSOE. I, com diu ell, si ja hi ha algú que n'ha parlat, i bé, no cal repetir el que s'ha dit. Vi racomando, ragazzi: Llegiu-la.

   

Nosaltres, com diria Justo Molinero, a "lo nuestro". Poc a poc i bona lletra. Calma en el tarannà, serietat en les propostes, pedagogia en les motivacions, el desenvolupament i el desenllaç. Tant ad intra -hem de convèncer encara molts catalans- com ad extra -hem de conquerir l'Europa de la Unió-. 

I, sobretot, revolucionaris en els somriures. Això sí, això sempre. La nostra alegria ningú no ens la prendrà.    

ARA ÉS L'HORA DE SERVIR EL PAÍS NOU

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. No cal que us digui que estic hiperemocionada. Per molts motius. Alguns els vaig expressar ahir, a última hora de la nit, amb un post improvisat que recollia frases sentides, emocions... d'una jornada inoblidable. Us el reprodueixo, en part.

Ahir... bona nit espontani
Ens hem agradat. Més de 2 milions 305 mil participants. Un èxit total... M'encanta tenir bones notícies. Avui comença el nostre futur. No podem baixar la guàrdia, però sí que ens podem mirar al mirall i dir-nos: No estem pas tan malament. I amb la imatge de tots i cadascun de nosaltres -voluntaris, societat civil, entitats, partits...- ho hem fet possible.

Gràcies a tots! Som molt macos des de la perspectiva d'aquella bellesa que a voltes és invisible als ulls humans, a simple vista... I aquesta bellesa conquerirà la independència per a la Catalunya groga de la revolució dels somriures. Ja hem votat i ja hem guanyat.

Avui... un som-hi que no ha estat res

I avui toca refer les forces per a continuar construint el nou país lliure i sobirà. Està bé mirar-se al mirall i trobar-se guapa o guapo, però no ens podem quedar així, contemplant-nos el melic. Vinga, Agnès, que tenim ganes de fer una mica el manta i fins el Narcís, però només una mica, sense ofegar-nos en la nostra pròpia proesa. La consulta sempre ha estat un mitjà, no un fi en si mateixa. No ho oblidéssim pas. Un fi per a poder recomptar com ho veiem. 

Sabadell n'és exemple

En aquest sentit, Sabadell ens pot ser un exemple. Per què? Ha estat la segona ciutat amb més participació. I, tot i que una majoria, el 78% del vots van ser per al sí - sí, també hi va haver un 11% que es va decantar per al sí - no, i un 5% pel no. Per tant, hi va haver una pluralitat en l'expressió del vot. 

Des del convenciment, això sí, que ens hem de poder manifestar, amb totes les de la llei, sobre què volem per a la Catalunya d'avui que ja és demà. Ecco, perquè tinc tants motius per a estar contenta i orgullosa de la meva city, la més catalaníssima, us recordo..

El veritable poder és el servei

Ens hem sentit, ens sentim i ens sentirem de tots colors. Com sempre. L'important és que no ens tanquem en nosaltres mateixos i que siguem capaços de continuar deixant de banda interessos partidistes. I tots a l'una, "como Fuenteovejuna" -ep, sense matar al "comendador"-, siguem capaços de sortir de la nostra parcel.la per a servir el país. 

Perquè el nostre poder, el veritable poder, el de tots en la mesura que ens toca i tots exercim alguna mena de petita o gran responsabilitat, és el servei. I si us dic de qui és aquesta frase... Un parell de pistes: és d'un argentí amb una gran responsabilitat que també se les sent de tots colors i que es passa el dia fent gestos que volen trencar amb l'statu quo que se li suposa pel servei que fa. Si capisce, non è vero?

Acabo, com diuen alguns mossèns després d'una homilia de les llargues, recollint també el final del post d'ahir. Seguim endavant, sense por... El desconegut ha començat a ser conegut. I fa bona pinta. Molt, però que molt bona pinta. I love you per a tots. Un baccione ben fort. Després de tot... Ens ho mereixem.

SÍ + SÍ = BOGERIA COL.LECTIVA

Diuen que estem bojos??? I tant. Jo estic boja d'amor per Catalunya. I tu? 

Demà tenim una cita amb el futur immediat del nostre país. No hi podem faltar. Fem que la bogeria sigui col.lectiva. La revolució dels somriures és imparable. Endavant!

CONVIDATS AL BANQUET DE LA LLIBERTAT

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. Sembla mentida, però som a un dia, pràcticament, del 9 de novembre. I no ho hem dit tot, encara que potser algunes, entre les quals m'hi conto... hem parlat massa. Però aquest vespre no és moment per a fer balanços. Deixem-los per a la setmana vinent.

No ho hem dit tot, perquè ens falta dir el més important: no, sí - no, sí - sí. I és tan necessari per al futur compartit del país que acudim a votar, sigui quina sigui la nostra posició... La Catalunya del dopo domenicha serà el que entre tots haurem escollit que sigui. I tutti som cridats a construir el país que en sortirà dibuixat.

I no hem de tenir por, ja no... Hem anat superant amb creativitat, bonhomia, serenitat i fermesa les dificultats que se'ns han anat presentant. I hem anat responent amb senzillesa i bones maneres als reptes plantejats. Ens ho creiem. I el que durant aquests 10 mesos ha arribat a semblar una quimera, una il.lusió, una certesa, una prohibició, un ai al cor, un respirem perquè junts som invencibles... ara és a punt de fer-se realitat. 

Preparem la jornada de diumenge amb tot detall. Hem rebut una invitació a participar al convit de la llibertat. Un àpat que té uns plats ben exquisits, el millors, els únics... Així és que parem motors, asserenem-nos, distensionem-nos... Posem-nos el millor vestit perquè el banquet al qual som convidats bé s'ho mereix. 

I els convidats som d'allò més respectables, no perquè tinguem molts diners, o molts càrrecs, o molts negocis, o molts estudis... sinó perquè volem expressar democràticament els nostres anhels més de dins. Perquè volem compartir amb els altres comensals el que som, el que volem i el que esperem.

Promotora de la participació de la dona en el moviment catalanista

Ara és l'hora d'engalanar-nos amb el vestit de festa per a participar en el banquet de la Catalunya sobirana. És l'hora de triar el moment i el lloc oportú. L'hora de respondre afirmativament al convit de la llibertat.

Res de nou, col.legues d'aquest banquet singular. Viurem lliures o morirem. Ho hem repetit fins a la sacietat. I ara ve l'hora d'omplir-nos fins a vessar del vi que embriaga els cors i de les menges exquisides que tenen regust de la pàtria que van somniar els nostres pares. 

I fem nostres les paraules del poeta: que Déu ens doni tot el que hem dit i bons amics a la taula per compartir el que mengem i fer petar la xerrada, que conversar amb els amics sempre sol despertar gana i el menjar, si és compartit, resulta més saludable (Martí i Pol). 

Si el diumenge compartim els nostres vots resultaran més saludables per a la Catalunya lliure i sobirana que volem. L'Agnès Armengol ho hagués volgut de totes totes i l'alter ego... ni us ho dic. I per cert, sort que m'hi heu fet pensar... perquè jo votaré per l'Agnès. 

Petonets i bona jornada de desconnexió. I encara aprofito per a recomanar-vos l'article que avui ens regala el Quico Romeu: Molta merda i bona estrena.

SIMPATIA COMBATIVA EN LEGÍTIMA DEFENSA

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. Treballem, respirem, ens movem, estimem, ens donem la mà, passegem, estudiem, fem exercici, riem, plorem, projectem... Ahir, avui i demà. I cada dia, sistemàticament, en els últims 11 mesos hi ha algú que de lluny, de molt lluny, ens diu que tot això està molt bé, però que no tenim dret a somniar quin futur volem escollir per al nostre poble.

I, és clar, les reaccions han estat de molt tipus al llarg d'aquests mesos. De tirar cap a la dreta i ara cap a l'esquerra, pel centre... D'involucrar entitats, de fer-nos veure al carrer, de trencar-nos el cap per a donar raons, de explicarlo en diferentes idiomas, to be understood... I cada dia, amb la mateixa cançó, se'ns diu que no tenim dret a expressar-nos democràticament perquè hi ha algú que en la distància ja ha decidit per nosaltres.

gelats de l'espai - Cavall fort

I, una altra vegada, ens aixequem, mirem a la cara dels qui ens ho prohibeixen tot i els diem que no ens agrada el que ens diuen i que, malgrat tot, les seves equivocades i nefastes decisions no afectaran les nostres actituds... I, contràriament al que es podria pensar, s'apodera de nosaltres una mena d'emoció difícil d'explicar amb paraules, però que un amic la va definir ahir molt adequadament. Patim la síndrome, si es pot dir així, de la simpatia combativa.

I encara, per a reblar el clau, avui el president Mas, m'ha acabat de donar el títol del post. De categoría, com diren els valencians. I no és que això sigui el més important, mancarebbe. Però la seva idea que l'expressió democràtica que se'ns prohibeix és l'arma que tenim per a actuar en legítima defensa a favor del dret a decidir... m'ha ajudat a arrodonir el que volia transmetre.

Ara és l'hora de la simpatia combativa en legítima defensa. És l'hora de manifestar l'alegria que ens crema per dintre i que volem expressar pacíficament a les urnes. L'hora de sortir al carrer per a cridar que cada dia caldrà dir que sí, tot i amb dubtes, a cada moment i a cada passa.

Viurem lliures o morirem. Lliures de prejudicis, lliures d'odis, de menyspreus vers els que no pensen com nosaltres. Aquesta és la nostra millor munició per aquest síndrome que a hores d'ara ja és pandèmia: la simpatia combativa en legítima defensa. I és que... el poble alegre i combatiu que ha vestit el país de groc amb la revolució del somriure... ja no té por al desconegut. I demà és ara.

Ah... i, per cert, aprofito l'ocasió per a felicitar la Teresa Romero per la seva curació de l'ebola. Miracle? Bona feina? Més enllà dels despropòsits dels polítics de torn... la vida feta de constància, de professionalitat i de petits detalls s'ha obert pas. I és com si una petita primavera florís enmig de la grisa tardor. Un baccione ben fort i sonor, t'ho mereixes! 

DEMÀ ÉS ARA

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. El constitucional ens ha tornat a donar pel c... sac -ja sabeu que sóc molt fina-. Era previsible, d'altra banda. Però una, ingènua, sempre espera que les persones tinguin la capacitat de repensar les decisions. I no és el cas, no ha estat així.

Una altra vegada tenim la pilota al nostre camp. I hem de jugar-la de la millor manera possible. El 9-N no és, doncs, cap punt d'arribada, sinó el punt de partida d'una nova manera de reivindicar-nos com a estat. Passi el que passi, no hi ha volta de full. I, tal com deia ahir, ens hem de deixar orientar per aquells que més hi entenen. És de vital importància confiar els uns amb els altres. 

Precisament avui ens arriba el darrer anunci de la campanya Ara és l'hora: "Votaré per tu". Molt emotiu. Per qui podem votar? Alguns de vosaltres ja ho heu expressat. I em fa pensar molt i molt. Perquè demà és ara. I això ens ho hem de creure i ho hem de defensar a tort i a dret.

Us escric des d'Andorra. Un país que des de l'estiu passat em porta molt bons records "nocturns". I tot i que estic una mica enyorada i mandrosa, o potser, més aviat cansada, no em puc resistir a compartir un cop més pensaments, reflexions i passions. Molt escaients en aquesta hora que ens toca viure. 

lliuralmon - Marcus

I parlant de passions, potser fora bo anar a buscar bones raons per a poder fer la consulta o el procés participatiu o el que sigui en els nostres autors de tots els temps. Us convido a fer nostres aquests versos de Josep Carner. Les seves paraules d'ahir es fan ara i demà. I, per cert, jo votaré per Carner:

Déu nos do ser catalans,
gent de bella anomenada,
la millor cosa del món:
vella rel i fresca saba.

Déu nos do la gosadia
de la sang independent,
i aquesta ànima difícil,
i aquest llavi malcontent.

Ara és l'hora de seguir dempeus i de no perdre l'esperança. És l'hora de lluitar fins a desgastar-nos per al bé de la Catalunya lliure i sobirana que tots desitgem. L'hora de tenir la gosadia de la sang independent.

Perquè viurem lliures o morirem. Des de l'ànima difícil, inconformista. Des del llavi malcontent i denunciador de les injustícies que pateix el nostre poble. Lliures de vella rel i de fresca saba. Demà és ara. Qui ho dubta?

L'HORA DE LA CATALUNYA "COLORATA"

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. El títol d'avui me l'ha servit en safata l'Alicia. Què farem sense ella quan tots els desencerts del seu partit li passin factura i hagi de deixar l'escenari mediàtic que tan li agrada, entre d'altres coses, per a lluir la darrera operació d'estètica realitzada. Compadeixo el cos d'aquesta dona, tan malmès i que, de tan retocado, tan "afeado". Rima i tot. 

Bé, doncs, segons la Camacho, el procés s'acaba aquesta setmana. I, vés per on, crec que més aviat comença aquesta setmana, o millor a partir del 10 de novembre. De tota manera, hauríem de saber de quin procés parla ella i de quin nosaltres, us incloc a tots, companys de fatigues de fa gairebé un any, de vestits molts diferents, ja ho sé, però de complicitats molt compartides a hores d'ara.

El procés de desmembració del Partit Popular no sé si acabarà aquesta setmana, "no caerá esa breva", però que tocarà un dels seus pics més aguts... d'això no en tinc cap dubte. Perquè si s'haguessin proposat fer-ho tan malament expressament no els hi hagués sortit millor. 

Potser sí que el procés de precarietat i d'incertesa, al qual estàvem sotmesos, sí que s'acabarà aquesta setmana, tan de bo. I a partir d'ara ens dediquem a treballar per a la construcció de la nova Catalunya. Tots tenim els nostres somnis sobre com voldríem que fos el país... I arriba el moment de posar en solfa aquests somnis, "sin prisas pero sin pausas".

Palpellona - Lydia Atarés

I per això ens hem de refiar de la gent que passa al davant, no només al govern de la Generalitat, sinó dels partits i entitats que donen suport al procés. I el que dic té a veure amb els vestits d'abans. Ens hem de refiar dels millors experts en els diversos àmbits socials, polítics, econòmics, legislatius, judicials... per a dissenyar la Catalunya que volem, encara que no portin exactament el vestit que a mi més m'agrada. 

Refiar-nos i confiar. És essencial. Ho sabem tots, si pensem en el creixement d'una persona. I hem de confiar els uns amb els altres, després vindran els matisos, els programes, els accents... I amb unes eleccions triarem els nostres "preferits". I anys a venir, quan mirem enrere, ens sentirem orgullosos d'haver viscut aquests dies tan intensos, emocionants, d'infart, gairebé.

Ara és l'hora de posar-nos mans a l'obra per a transformar els nostres somnis sobre Catalunya en realitats tangibles viscudes amb intensitat en la quotidianitat de la setmana dopo il processo. És l'hora de posar al servei del país el millor de nosaltres mateixos, perquè el projecte comú que tenim entre mans és convolgente -m'agrada la paraula, embolcalla fins l'aire que respirem-. L'hora de dir sí a la Catalunya dels mil colors, i aromes, i sons i... vestits, que fan de la pluralitat la nostra identità più colorata.   

Viurem lliures o morirem. Lliures per a estimar fino in fondo els nostres esposos, amants i veïns. Amb un amor fet de lluita incansable, d'entrega fins a donar la vida pel que és millor. Perquè al cap i a la fi l'amor no passarà mai. I això ho va dir un paio fa 2000 anys i continua essent d'una actualitat rabiosa... M'encanta.