SIMPATIA COMBATIVA EN LEGÍTIMA DEFENSA

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. Treballem, respirem, ens movem, estimem, ens donem la mà, passegem, estudiem, fem exercici, riem, plorem, projectem... Ahir, avui i demà. I cada dia, sistemàticament, en els últims 11 mesos hi ha algú que de lluny, de molt lluny, ens diu que tot això està molt bé, però que no tenim dret a somniar quin futur volem escollir per al nostre poble.

I, és clar, les reaccions han estat de molt tipus al llarg d'aquests mesos. De tirar cap a la dreta i ara cap a l'esquerra, pel centre... D'involucrar entitats, de fer-nos veure al carrer, de trencar-nos el cap per a donar raons, de explicarlo en diferentes idiomas, to be understood... I cada dia, amb la mateixa cançó, se'ns diu que no tenim dret a expressar-nos democràticament perquè hi ha algú que en la distància ja ha decidit per nosaltres.

gelats de l'espai - Cavall fort

I, una altra vegada, ens aixequem, mirem a la cara dels qui ens ho prohibeixen tot i els diem que no ens agrada el que ens diuen i que, malgrat tot, les seves equivocades i nefastes decisions no afectaran les nostres actituds... I, contràriament al que es podria pensar, s'apodera de nosaltres una mena d'emoció difícil d'explicar amb paraules, però que un amic la va definir ahir molt adequadament. Patim la síndrome, si es pot dir així, de la simpatia combativa.

I encara, per a reblar el clau, avui el president Mas, m'ha acabat de donar el títol del post. De categoría, com diren els valencians. I no és que això sigui el més important, mancarebbe. Però la seva idea que l'expressió democràtica que se'ns prohibeix és l'arma que tenim per a actuar en legítima defensa a favor del dret a decidir... m'ha ajudat a arrodonir el que volia transmetre.

Ara és l'hora de la simpatia combativa en legítima defensa. És l'hora de manifestar l'alegria que ens crema per dintre i que volem expressar pacíficament a les urnes. L'hora de sortir al carrer per a cridar que cada dia caldrà dir que sí, tot i amb dubtes, a cada moment i a cada passa.

Viurem lliures o morirem. Lliures de prejudicis, lliures d'odis, de menyspreus vers els que no pensen com nosaltres. Aquesta és la nostra millor munició per aquest síndrome que a hores d'ara ja és pandèmia: la simpatia combativa en legítima defensa. I és que... el poble alegre i combatiu que ha vestit el país de groc amb la revolució del somriure... ja no té por al desconegut. I demà és ara.

Ah... i, per cert, aprofito l'ocasió per a felicitar la Teresa Romero per la seva curació de l'ebola. Miracle? Bona feina? Més enllà dels despropòsits dels polítics de torn... la vida feta de constància, de professionalitat i de petits detalls s'ha obert pas. I és com si una petita primavera florís enmig de la grisa tardor. Un baccione ben fort i sonor, t'ho mereixes!