CAP TIRANIA NO ENS PODRÀ DOMINAR

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. Divendres, 31 d'octubre: falten 9 dies per a la consulta... Així és que potser que comenci a fer un novenari... I m'encomani a santa Rita, patrona dels impossibles... Ni ella, però, ni el Pare etern, han pogut fins ara amb l'equipo A del Rajoy... Així és que els simples mortals que som nosaltres... ni os lo cuento.

I la Soraya avui a la roda de premsa... tan pocasolta i amb una rialla ben cínica quan una de les periodistes, no menys cretina, li preguntava sobre si deixarien al president Mas que campés a sus anchas quan cada tres per quatre incompleix la legalitat espanyola. Quina pregunta i cara de pomes agres hagués hagut de posar jo, magnífica periodista donde las haya, en preguntar-li quines mesures punitives pensaven usar contra el ministre de l'interior que va de mentider per la vida.

Ep! Ànims! Cuéntame que te pasó! Espero que anys a venir ho puguem explicar a les generacions que encara han de néixer... Lo que pasó. El que vam haver de passar per a ser independents. Se'ns demana encara una bona dosi de creativitat, molta paciència i, sobretot, don't worry, be happy... 

Internacionalitzar el procés és vital, és el camí... Ahir ens ho deia Hilari Raguer, glossant la figura de Carrasco i Formiguera. Totes les iniciatives pacífiques i festives i persistents seran benvingudes. Totes. Fins les més petites o insignificants als ulls dels prepotents. I n'hi ha tantes... I de tan bon fer... Deia el mestre Savall, en la carta de renúncia al premi nacional de música, citant Dostoievski, que la bellesa salvarà el món.

I la bellesa està feta de petits projectes, de petits esforços -si encara no l'heu vist, us enllaço el vídeo Un llarg recorregut del Quico Romeu, il.lustratiu del que intento dir-, de petites iniciatives que ens fan tastar -per a mi, és així, no me n'amago- una mica d'eternitat. I l'eternitat és gran, molt gran, immensa, tots hi cabem, tots, petits i grans. No havíeu cantat de petits A tu, que més lluny de la mar i del sol...

Crec, sincerament, que a partir d'ara ens tocarà practicar la no violència activa més que mai. I me n'he anat a beure al mestre d'aquesta manera de ser, de fer i de viure: Mahatma Gandhi. I he trobat aquestes dues perles. Una referida a això mateix que comentava: Quasi tot el que es realitzi serà insignificant, però és molt important que es faci. I l'altra que dóna cos al títol del post: Quan algú comprèn que obeir lleis injustes és contrari a la seva dignitat humana, cap tirania pot dominar-lo.

Ara és l'hora de la desobediència pacífica a les lleis injustes contràries a la dignitat del nostre poble. És l'hora de combatre amb les armes de la pau i la serenor la tirania opressora que ens vol dominar. L'hora de fer patent la bellesa de les petites coses que salvaran el món.

Viurem lliures o morirem. Es pot morir per la terra? Es pot anar morint desgastant la vida per un bé major. O... fem-ho més amorós: celebrem la llibertat d'emmudir perquè els petons ens tapin la boca. Fan ganes de posar-s'hi, no?

LA CATALANOFÒBIA PER FI A JUDICI

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. Després d'un parell de dies de desconnexió directament "catalana", m'acabo de posar una mica a la page i... Entre corrupció i "mordidas"... Invencions i mentides... Impugnacions i entredits... Em trobo amb una fantàstica iniciativa, Diguem prou, posem-nos drets, presentada aquesta setmana, si bé des del mes de juliol ja s'havia posat en marxa. 

Em refereixo a l'Associació Llibertat, Justícia i Democràcia que aplega un grup de persones del món del dret "per a engegar actuacions legals en defensa de la llibertat, la justícia i la dignitat". I posar-se "a disposició de tots aquells que decideixin denunciar aquests atacs utilitzant les eines jurídiques de l’estat de dret". 

Podeu llegir tots els detalls d'aquest projecte al bloc del Quico Romeu, sempre tan atent i immediat en la recollida d'informacions referides a la causa de Catalunya i dels Països catalans en el seu conjunt. Bloc en qual, a més, podeu aprendre molt sobre un concepte que jo, fa mesos, ni sabia que existia, la catalanofòbia, o sigui, l'aversió a Catalunya, als catalans o a tot allò que és català. 

Doncs ja n'hi ha prou que ens diguin el nom del porc. Des del convenciment que ningú mereix que el maltractin de cap manera, tampoc verbalment, pel fet de ser un català o una catalana amb pensament propi. Ningú s'ho mereix, ningú. I aquesta afirmació, encara que em surti una mica del tema, em porta a recordar la contraportada del diari La Razón del dimarts 21 d'octubre, el donaven a Madrid abans de pujar a l'ave, i que em va escandalitzar i horroritzar d'allò més.

A partir d'una digressió lingüística sobre l'ús de les expressions "hijo de puta" i "hijoputa" -no les tornaré a repetir mai més-, l'autor Ussía, es va dedicar a qualificar de la segona manera una sèrie de terroristes de la ETA. Amb un "ensañamiento tal" que em va fer una por terrible aquest home... I ara, tot recordant-ho, retorna el mateix sentiment...

Qui ens creiem que som? Quina autoritat creiem que tenim per a desqualificar les persones, en públic, en una mitjà de comunicació... que després se les donarà de conservador de no sé quines "quintas esencias". Tanta o més por em fa aquest Ussía, com el Josu Ternera. I... Com podem arribar a la reconciliació amb aquestes persones tan poc persones, tan autoritàries i despietades?

Ara és l'hora de trencar esquemes venjatius i d'una violència gratuïta que mata i destrueix. És l'hora de defensar la llibertat, la justícia i la dignitat dels pobles des de l'estat de dret. L'hora de dir prou a la catalanofòbia i a totes aquelles agressions que fins ara s'han quedat sense ser denunciades.

Perquè viurem lliures o morirem. I la llibertat està renyida amb els insults, les amenaces i les instigacions a l'odi entre els pobles des dels mitjans de comunicació i de les xarxes socials. I sense voler arribar a la setena morada de santa Teresa, d'estimar l'enemic amb un amor "tierno" -el summum de l'amor-, potser sí que ens convindria fer l'exercici de posar-nos en la pell de l'altre. "Otro gallo cantaría".   

CRISTIANS I ANARQUISTES UNITS PER CATALUNYA

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. Sembla mentida, però ja només falten 12 dies per al 9N. I mira que n'hem passat de peripècies. I segurament encara ens en falten. Però avui no deixa de ser una jornada de tardor i de transició. En la qual uns i altres ens hem mirat com de reüll, des de la finestra, sense que se'ns veiés massa, a veure qui n'una s'empescava el del davant.

Per això pot ser un bon moment per a començar a recapitular també un mica el que ha estat aquest intent de donar raons que s'ha anat com desviant del propòsit inicial. Compte, només aparentment, perquè en cada text, en cada excusa per a comunicar el que penso, sento i espero sempre hi ha hagut alguna bona raó per a fer-ho.

Us he de confessar que jo mateixa he fet una evolució, no diré de 360 graus, però sí de molts graus. Les perspectives han anat canviant, les amistats també. I algunes d'elles m'han acostat al món de la reivindicació independentista des de punts de vista que mai no hagués pensat que compartiria, per exemple l'anarquisme. 

I, a propòsit d'això, ha caigut a les meves mans un llibre en italià que parla de la relació entre cristians i anarquistes. I voldria reproduir les paraules d'un autor que el prologa perquè em semblen genials i perquè em recorden unes altres d'un anarquista superentregat a la causa de la pàtria catalana terrenal i tangible, com diria ell, però amb aquesta intuïció profunda que sota cap concepte això vol dir doblegar-se als poders establerts. 

Declarant-se estrany al domini de l'árchon, l'anarquista es revela com un veritable cristià, potser com el veritable cristià, com el que es pren seriosament la bogeria evangèlica que porta a creure que la mateixa pàtria no és d'aquest món i que per això no doblega la la consciència a la lògica del poder en la seva mundanitat.

Per tant, si hagués de fer balanç, hauria de dir que aquesta experiència per a mi ha estat un enriquiment molt i molt gran. I certament, s'ha acomplert el que deia en el primer post dels 277 que n'he publicat tenint en compte aquest que llegiu. Deia el 16 de desembre de 2013:

Comencem aquest camí cap a la consulta del 9 de novembre de 2014. D'aquí el nom de 329. Són els dies que hi falten. 

I parlant de camí, precisament la primera de les raons per a poder fer la consulta és aquesta: Més important que la meta és el camí. Per què? Perquè el mot camí evoca un procés, quelcom que es va fent, que es va madurant, que es va teixint. 

I nosaltres, com a poble, ens anem fent, anem madurant, volem teixir la nostra pròpia història des de la pau, la justícia i l'amor. Sense rancúnies, sense odis, sense passar factura a ningú. Des de la positivitat. Amb la mà estesa. Amb el cor obert. 

Ara és l'hora de no doblegar-nos als poders establerts. És l'hora de reivindicar-nos com a poble que vol teixir la seva història des de la pau, la justícia i l'amor. L'hora de tenir la mà estesa i el cor obert vers tots aquells que volen veure Catalunya lliure i sobirana, des de perspectives diverses que ens enriqueixen com el cristianisme i l'anarquisme.

EL TESTIMONI DEL GUILLEM: SENZILLAMENT PRECIÓS

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. Guillem i els seus amics estan on hi ha gent lluitant contra la discriminació, ja siga racial, de gènere, laboral, lingüística... I també per la justícia social, pels drets humans, en contra de la pobresa, dels desnonaments, de l'atur, de l'homofòbia...

Guillem està, en cadascuna de les persones honrades que estimen el seu país, la seua llengua, la seua cultura, la seua música, la seua gent. Està en cada racó del seu País, que amb tota l'alegria del món, aspira a la seua llibertat. (fragment de la Carta de la Carme Salvador i del Guillem Agulló)

Que uns pares puguin recordar d'aquesta manera el seu fill estimat... és senzillament preciós. Com senzillament diferent és el meu post d'avui: sentit, familiar, exquisit (no per qui l'escriu, sinó pels protagonistes: un fill i uns pares orgullosos d'ell i de la seva causa).

El Guillem Agulló i Salvador era un jove valencià nascut a Burjassot el 1974, militant a l'organització juvenil de l'esquerra independentista Maulets, i al moviment antiracista i antifeixista Skinheads Against Racial Prejudice. La matinada de l'11 d'abril de 1993 va morir a Montanejos, a l'Alt Millars, assassinat d'una ganivetada a mans d'un grup de joves constituïts en el "Komando Marchalenes IV Reich". 

Els familiars i les organitzacions d'esquerres i independentistes van denunciar que el mòbil del crim havia estat polític, ja que els joves que van intervenir en l'assassinat eren coneguts per la seva ideologia nacionalista espanyola. Tots els partits polítics van condemnar els fets, menys el Partit Popular, Unió Valenciana i la Falange Española. Finalment es va declarar culpable a un dels nois que dels 14 anys de pena en va complir només 4. Així són les coses.

Fa uns dies els insults i la violència es van tornar a repetir amb motiu de la celebració de la processó cívica a València per part de col.lectius amb simbologia nazi. Qui i on són la gent d'ideologia nazi que avui tan agrada d'usar al PP i al PSOE?

Per què confonem el personal, senyors Rajoy i Iceta, qualificant de nazis els qui no pensen com vostès? Mai se m'acudiria a mi qualificar-los de nazis, tot i que potser arguments no me'n faltarien, davant de certs comportaments i paraules emprades per vostès d'un autoritarisme que fa esfereir. 

Si us he de dir la veritat, no hi estava jo massa posada en tota aquesta reivindicació dels Països catalans. Gràcies a persones com el Quico Romeu, divulgador incansable de les peripècies dels nostres germans de llengua em vaig posant al dia. Per cert, us recomano un article seu molt suggerent que convida a pensar en un futur federat per als Països catalans. 

Ara és l'hora de descobrir la presència del Guillem i de tants companys, presents avui en el poble que defensa la justícia social i lluita contra la discriminació, la pobresa i els desnonaments. És l'hora d'homenatjar-los en la gent que estima la llengua comuna, la cultura, la música, tot allò que ens identifica com a Països catalans.

L'hora d'escriure cartes d'amor de pares i d'amants que recorden els seus estimats morts per la llibertat i de dir amb ells... Quina sort haver-los tingut entre nosaltres.

El Guillem i els altres màrtirs de la terra ja han fet seu el nostre lema: Viurem lliures o morirem. I viure en llibertat vol dir conjugar el verb estimar en la multiplicitat de variants dialectals de tots els Països catalans. Perquè la diversitat en si mateixa és molt i molt romàntica.

TORNEM A L'EDAT MITJANA: GRAZIE MILLE, MARIANO

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. A 15 dies vista del procés participatiu, dia rere dia, minut a minut, segon a segon, m'atreviria a dir, es va omplint la pica de la democràcia que desbordarà de paperetes les urnes... un diumenge de tardor, de les 9 del matí a les 8 del vespre, quan, pacífica i serenament, puguem anar a votar. 

Piano, piano si va lontano, diuen els italians. Doncs exactament això és el que anem fent a poquet a poquet, com de puntetes... Per a no vulnerar no sé quines lleis espanyoles i, a la vegada, per a posar nerviosos els membres d'un govern espanyol que ja no saben per on remenar-se. Presoners del seu propi pla d'evitar a tota costa que ens puguem expressar per a decidir quin destí volem donar a la nostra pàtria.

Segons el Mariano, tornem a l'Edat Mitjana. Tornem a l'època cavalleresca? I la pobre, pensant que devia dir no sé quina mena d'insult finolis, va donar en el clau. Grazie mille, Mariano, per aquest regalet inesperat. Perquè, si busqueu les característiques d'aquesta època a Catalunya, us trobareu amb les següents perles: 

1. El país assoleix progressivament una personalitat jurídica pròpia, associada a un context geogràfic determinat.
2. El català neix com a llengua diferenciada del llatí i de les altres llengües romàniques.
3. I també el català gaudeix de la seva màxima esplendor com a llengua literària i oficial, tant als comtats catalans com a la Corona d'Aragó. 

Millor comparació... impossible per al tema que ens ocupa, és clar. I, per a mi, poetessa del XIX, les referències a aquesta esplendorosa època de la nostra llengua en el terreny literari... m'emociona tant i tant.

De fet, ha arribat a tal punt la joia que, recordant un dels textos més antics escrits en català i, alhora, més emblemàtics de l'edat mitjana, les Homilies d'Organyà, m'he traslladat del segle IX al XX per a trobar-me amb el record que en va fer el poeta d'Ontinyent, Vicent Andrés Estellés, en el sisè llibre de la seva obra completa. I voldria deixar-vos avui com a record els versos finals d'Aquest mar que sabem:

El mar és com el pati d’un col·legi, un solar, 
el cel ample que es veu damunt de la placeta,

sense motos ni guàrdies i sense voravies.

El mar és l’ombra humida del Paradís. El mar...

(Tornarem altre vespre i tot serà distint.

Veuràs tu com Déu fa que tot siga com vols.)

I això mateix desitjo per a tots vosaltres: que vegem com Déu farà que tot sigui com volem. I volem veure Catalunya lliure i sobirana. Ara és l'hora favorable i el moment oportú. I el mar, el nostre Mar Mediterrani... l'ombra humida del Paradís. El mar... 

#POBLE CATALÀ: TRENDING TOPIC

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. Entre acord i acord, i corruptela d'uns i corruptela dels altres (deu anar la cosa empatada a hores d'ara), he llegit una frase lapidària que em porta de cap: El poble català no existeix. L'ha pronunciada una senyora que pertany a Societat civil, que, d'altra banda, deu ser catalana. Bé, ella diria espanyola, suposo...

E allora... a l'astènia tardoral, que m'afecta més del que em pensava, potser per contagi d'algú que m'estimo molt, s'hi afegeix un principi de crisi d'identitat que espero que no vagi més enllà del que duri aquest post. Matisem, Agnès, més que crisi és qüestionament.

Precisament ahir reflexionava, en una altre registre, sobre la fidelitat. I afirmava el següent: Ser fidels al que pensem, sense por, per coherència, per convicció, encara que no estigui de moda, perquè la maduresa és dels qui es plantegen els grans interrogants de l'existència humana: qui sóc, d'on vinc, on vaig... I crec sincerament que també podem aplicar aquestes paraules a col.lectius i a pobles: qui som, d'on venim, on anem...

I jo miro de ser fidel a mi mateixa i per més voltes que li dono... Quan contesto al qui sóc sempre acabo afegint al gènere, a la professió, a l'estat civil... catalana, catalana, catalana. I si m'hi considero és que m'hi sento, i si m'hi sento és que existeixo, i si existeixo és que penso, i si m'hi considero, m'hi sento, existeixo i penso és que sóc. 

Seny i destí - Marcus

I sóc catalana. I és clar, quan això es converteix en un trending topic no només del moment, sinó de fa 300 anys compartit amb moltes altres persones... la cosa sembla que té una raó de ser profunda i arrelada, no? Tant que no vull de cap de les maneres que una senyora que es creu no sé qui em digui que no existeixo. 

El poble català existeix en cadascú de nosaltres. Encara que fóssim dos catalans i tres catalanes... el poble seguiria subsistint en aquests cinc. Com canta Guimerà a La Santa Espina:

Som i serem gent catalana

tant si es vol com si no es vol, 
que no hi ha terra més ufana 
sota la capa del sol.

Ara és l'hora de refermar la nostra convicció de ser poble català, alegre i combatiu. És l'hora de ser intel.ligentment revolucionaris i astutament somrients per a no deixar-nos ensarronar ni manipular. L'hora de multiplicar tendències que siguin trends imparables capaços de generar una onada groga que es desborda de participació democràtica. 

Viurem lliures o morirem! Lliures per a reivindicar-nos en cada granet de sorra i en cada gota d'aigua de la nostra Catalunya. Perquè som poble català que sent, estima, pensa i existeix. I això res ni ningú no ens ho pot prendre: que no hi ha terra més ufana sota la capa del sol.

DESBORDEM-NOS DE DEMOCRÀCIA

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. Prenc el títol d'avui del Quim Arrufat i que consti que, en principi, no sóc de la CUP. Però no puc menys que donar-li la raó. Sí, senyores i senyors, la té i molt. Prou d'estires i arronses entre partidismes particulars, ja ho sé que és una redundància. I expressament l'escric. A veure si cauen del burro. O s'adonen, com diu la Pilar Rahola, que fan el ridícul. 

Quina raó tenien els nostres avantpassats, en qüestions de reivindicacions d'independència, quan deien que Catalunya només ens té a nosaltres. Més clar... l'aigua, no? I nosaltres, cada vegada n'estic més convençuda, no som els partits, nosaltres som el poble alegre i combatiu, el poble que s'apunta a la revolució democràtica del somriure. La revolució groga de la participació madura i responsable. 

Ara és l'hora dels municipis, em va dir un amic que només escriu quan creu que allò que transmetrà ningú més ho dirà. Així que l'expressió com a tal és seva. I des d'ahir que li dono voltes. Com serà això? És el que no acabem de saber... I el desconegut ens fa por, per més que diguem que no. Hi ha tantes coses que han de canviar, que ja no ve d'una... També és del meu amic. 

De moment vivim el moment present i posem-nos mans a l'obra. La propera fita, i a dia d'avui ningú no ha dit el contrari, és el procés participatiu al qual estem cridats el 9 de novembre. Sort, perquè si no ja em veig tancant la barraqueta abans d'hora. 

Doncs som-hi! Exposem les raons a favor del sí+sí i deixem-nos estar de distraccions partidistes (versus personalistes) que ens desvien de la meta i del camí. I estem atents al president, molt atents, però a ell, no als qui interpreten i ens renyen dient que només ell té la potestat per a convocar eleccions. Ja ho sabem, Sr. Homs, però només faltaria que no poguéssim dir la nostra. Perquè hem desbordar i desbordar-nos de democràcia. Prou d'abaixar el cap, prou del síndrome del gos apallissat, expressió del monjo de Montserrat, Hilari Raguer.

Ara és l'hora de desbordar de democràcia de carrer per tot arreu. És l'hora de desbordar-nos de llibertat que s'expressa, des del respecte i el bon fer, però sense censures de fora i de dins. L'hora de desbordar-nos d'un amor a la pàtria que es fa vocació de servei al país sempre i en tot.

Viurem lliures o morirem! És el nostre eslògan. Apa, doncs, vessem el got de la participació democràtica i vessem-nos de llibertat des de la revolució groga del somriure. Catalunya només ens té a tu i a mi. I cadascun de nosaltres podem ser gotes que es multipliquen i desborden tots els recipients que ens vulguin encotillar. Come on!

M'APUNTO A LA REVOLUCIÓ DEL SOMRIURE

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. Missatges clars, entenedors, senzills, emocionants i encoratjadors. Tres dones, dues presidentes d'entitats de la societat civil catalana que han donat mostres d'unitat. I una altra, actriu, que ens ha fet vibrar d'allò més amb la recitació del poema Ara mateix de Miquel Martí i Pol. I això, entre nosaltres... té molt de mèrit. 

Certament la Carme Forcadell ha jugat bé el seu paper: reivindicativa, amb garbo i vehemència. En contraposició, la Muriel Casals, que llegia, s'ha mostrat serena, amb un toc d'inexpressivitat que hauria de reciclar versus emoció continguda. És la meva opinió, mancarebbe i, a més, cadascú és com és, certament. 

De tota manera, la Muriel ha estat la portaveu de les tres paraules claus que la catalana i el català del carrer poden fer seves perfectament: Ni pla A, ni pla B. Volem unitat, urnes i independència. Doncs, som'hi, que no ha estat res. Aquesta és una de les propostes que més m'ha agradat de l'acte central de la campanya Ara és l'hora. 

De la Carme Forcadell em quedaria amb aquestes paraules: les preguntes pactades unitàriament el 12 de desembre tampoc no eren les nostres i les vam acceptar. Donem suport a la consulta alternativa sempre i quan es refaci la unitat política que ha de donar lloc a la convocatòria d'unes eleccions plebiscitàries en el termini de tres mesos. 

Per tant, ara i aquí les pèrdues toquen tothom, no només els partits. I el que esperem d'ells és que estiguin a l'alçada de les circumstàncies. Nois, és l'època de les renúncies, no de penjar-nos medalles. I, sobretot, que no maregin la perdiu, com ara l'Herrera que, a hores d'ara, ja no sabem, no només si anirà a votar o no, sinó si potser el 9N estarà ingressat en una clínica per a cagadubtes compulsius. 

I ja n'hi ha prou de flagel.lar-nos! Ho he dit en altres ocasions, ho sé. Crec que som masoquistes de mena. I els desànims... empassem-nos-els una mica. Personalment, m'apunto a la revolució del somriure, i això que sóc una mica pessimista de mena. Però ja començo a somriure des del convenciment que arribarà el dia de la nostra llibertat.

Ep, Agnès, i no t'oblides de la tercera dona. Ecco! De la Carme Sansa em quedaria amb el crescendo en l'emoció de les paraules recitades ben dites, dels gestos adients, de la confiança transmesa. Sentint-la i veient-la he pensat que realment sí, que tot és possible... 

De tot plegat, però, en parla i superbé i superdocumentat i des de l'experiència d'un món teatral que se'l coneix pels quatre costats, "al dedillo", l'amic Quico. Els seu article es titula Deus ex machina, pas endavant i desenllaç. I és, segurament ,el millor comentari de la jornada d'avui. Des de l'òptica teatral "clàssica" per un poc clàssic Quico Romeu. Delicious!

Ara és l'hora de la unitat des de la revolució del somriure que refloreix com instintivament. És l'hora de continuar treballant junts per un projecte comú. L'hora d'encaminar-nos cap a la independència de Catalunya, si una majoria del poble català així ho vol. Perquè viurem lliures o morirem!

AMB LA PUNTA DELS DITS...

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. Voldria sentir els contorns d'aquest temps amb la punta dels dits. La meva entranyable amiga, Etty Hillessum, m'ha servit en safata aquest pensament. O millor dit, me l'ha acostat amb la punta dels dits, quasi sense adonar-me'n i m'ha transportat al moment que a mi, a nosaltres, ens toca viure.

Sentir el contorn del temps amb la punta dels dits. Una expressió molt suggeridora i provocadora al mateix temps. Només un xic poètica o real? Agnès, com es pot dibuixar, tocar... el contorn del temps, d'aquest temps... amb la punta dels dits? Uns dits a voltes excessivament aspres o prou tímids o massa juganers o...

Doncs es pot. I tant! Ara és l'hora de fer un pas endavant i de repassar el contorn del temps que volem renovar en cada instant de vida que se'ns dóna gratuïtament com a persones, com a poble, com a país. Perquè, no us ho perdeu, també podem vorejar els contorns de la vida... Només cal tenir una mínima sensibilitat i fer-ho amb molt de tacte: a poc a poc, delicadament, suaument...

Som vius, ens podem, doncs, contornejar, nosaltres mateixos o bé els uns als altres. Som temps, com diria un amic, temps que fuig, que s'escola de pressa, però que mentre passa podem acaronar, assaborir, paladejar. I aquest temps, aquest i no un altre és el que podem anar resseguint amb la punta dels dits.

Demà tenim una nova oportunitat: sentir com vibrem els catalans d'amor per la nostra estimada Catalunya. Frec a frec, tastant que el poble persisteix en cadascun de nosaltres, podrem resseguir el contorn del temps de l'acte central de la campanya Ara és l'hora!

Viurem lliures o morirem! Perquè ara és l'hora de sentir amb els dits la Catalunya nova que entre tots anirem construint. És l'hora de resseguir el perfil de les dones i els homes de la nostra terra que ahir i avui ho han donat tot per la pàtria. L'hora de contornejar el futur d'un país que s'albira més lliure i sobirà perquè tot està per fer i tot és possible. 

FEM UN PAS ENDAVANT: SOM-HI

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. Després del descans d'ahir, és un dir, és clar, el post d'avui, en principi havia de ser més reposadet. Però les paraules de la Soraya sobre els escenaris i el president Mas han encès una mica la guspira del meu cervell un tant... matxambrat... o, millor dit, revolucionat per col.lisions hormonals que ara serien complexes d'explicar. Estic al voltant dels 50. Potser amb això ja ho dic tot, no? 

I ja ens argumentaràs, Agnès, que tenen a veure els escenaris, el president i el teu cervell premenopàusic. Bufa, costa de pronunciar i tot. En primer lloc, tan de bo que tot plegat ens provoqués un somriure per sota el nas o fins més eloqüent i tot. Convé treure ferro a les situacions vertiginoses que es van succeint els darrers dies. I tant que sí. I si, a més, les contemplem des d'una "cuarentona" nervi, com jo, ara mateix... la cosa puja de to. És broma, carissimi, "al mal tiempo, buena cara".

A part que "de mal tiempo", rien de rien, no? M'ensumo que el president sap molt i molt cap a on va. I que la resta estan i estic, m'incloc, una tant out, fora de joc. Per això no em voldria perdre ni un punt, què dic, ni una coma, ni us respir, ni un moviment de celles... No fos cas que em desaparegués el fil conductor del desconegut que anem construïnt.

Apa, noia, que els qui perdem el fil som nosaltres, lectors astorats i perplexos per les teves revelacions personals i per intentar lligar-les... Amb la consulta, potser? Amb el govern espanyol, que no ho vol aparentar, però està "más perdido que un pulpo en un garage"? I amb la resta de mortals que anem movent el cap a dreta i a esquerra com si seguíssim un partit de tenis?

I si per postres ens dediquéssim a visualitzar 20 vegades el quasi plor del Junqueras, homenot fornit amb barba, podem passar de la comèdia a la tragèdia en un obrir i tancar d'ulls. I és que això de voler ja, ara i aquí, el què de la independència és d'un sentiment...

Bromes a part, sí que aquest temps convuls que ens toca viure és la mar d'emocionant, trepidant... I "para muestra un botón". El primer dia d'obertura d'inscripcions per a ser voluntari de la consulta alternativa, va prenent aquest nom, s'ha arribat ja al 30% dels necessaris. I és que no ens ho han de demanar dues vegades. El full de ruta, com afirmen alguns analistes, es va complint inexorablement. 

Així és que, Soraya, la nostra és una obra teatral d'intriga, de suspens... But els escenaris són clars i catalans. Ara mateix la propera representació serà a Barcelona, a la Plaça Catalunya, el proper diumenge 19 d'octubre a les 12.30h. El títol, Fem un pas endavant. 

I el repartiment comptarà amb actrius i actors de la talla de Carme Forcadell, Muriel Casals, Carme Sansa, Eduardo Reyes, Lluís Llach... entre d'altres. Ah, i el públic omplirà la sala-plaça de gom a gom, però si vols que et reservin un lloc a la fila zero, encara hi ets a temps. 

Ara és l'hora d'enfilar aquesta agulla amb el fil d'un propòsit que no dic i em poso a apedaçar. És l'hora d'assentar els peus en terra i proclamar-nos hereus d'un temps de dubtes i renúncies en què els sorolls ofeguen les paraules i amb molts miralls mig estrafem la vida. L'hora de tenir a penes el que tenim i prou: l'espai d'història concreta que ens pertoca, i un minúscul territori per viure-la.

Ara és l'hora de posar-nos dempeus altra vegada i que se senti la veu de tots solemnement i clara. És l'hora de cridar qui som i que tothom ho escolti. L'hora de vestir-se com bonament li plagui, i via fora!, que tot està per fer i tot és possible. (Miquel Martí i Pol)

I EL GRAN DICTADOR SI FECCE BAMBINO

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. Creativitat, procés, decideixes, país, novembre, legalitat, campanya, tu, nou, vull, assemblea, cultural, plebiscitàries, manifestació, decidir, catalana, òmnium, mans, via, consulta, "V", humilitat, 2014, participatiu, nosaltres, Catalunya, fer, dret, meta, 9, eleccions...

La veritat és que podria omplir tots els paràgrafs del post amb paraules claus d'aquests últims deu mesos. Quan estudiava periodisme, l'últim curs, vaig tenir un profe argentí que era un maniàtic de les paraules claus, de l'ús correcte i afinat dels mots, de l'estructuració del discurs escrit fins l'última coma, de la interpretació acurada de gràfics i estadístiques. I això ajuda, ajuda molt... Ho he de reconèixer.

Però, és clar, tothom no és igual i tothom no necessita discursos ben estructurats, ni tothom es trenca el cap a interpretar enquestes, ni tothom pensa molt bé les coses abans de dir impertinències o mentides de les quals te n'has de penedir tard o d'hora. No tothom, ni molt menys. Seria molt demanar... 

Fins i tot ho seria per als dirigents de l'estat espanyol, que dia rere dia ens obsequien amb interpretacions matusseres del que passa, no ja sobre el cas català, sinó sobre altres qüestions delicades i crucials, com ara la crisi de l'ebola, les targetes opaques de Caja Madrid o el recurs fàcil d'apel.lar a Hitler quan ja no saben amb quina de grossa insultar el que no comparteix els seus plantejaments.

Entre nosaltres, crec que amb el que no comptava Rajoy era haver de jugar aquests dies a tres jocs d'allò més creatius i perillosos. Perquè els independentistes "enemigos de España" se les pensen totes.

En primer lloc, ha de jugar a les endevinalles del govern català. Fem-ho més extensiu, Agnès. Bé, doncs, a les endevinalles proposades per la política catalana o, millor encara, a les de la societat civil de la Catalunya sobirana que s'albira a l'horitzó. Un joc molt difícil, ja que el porta a haver d'exercitar la matèria gris del seu cervell, si és que li'n queda, oi. 

I per si això fos poc, porta també des de fa una bona estona es troba reunit a porta tancada amb "sus muchachos" i la Soraya, "superwoman donde las haya", recomposant les peces del trencaclosques del 9N que no és referèndum ni consulta ni... Perquè n'hi ha alguna que no li encaixa i no sap en quin moment se li ha perdut o en quin punt ell s'ha perdut. 

I encara, en un exercici d'heroïsme sense precedents, s'ha ofert voluntari per a ser el "ahorcado" del joc del penjat, si no esbrina en poques hores com es farà el procés participatiu proposat. Perquè la petició d'inconstitucionalitat ja la té signada des d'ahir al migdia, però li falta el què, com dira l'amic Junqueras. Per cert... no sé si també s'oferiria a ajudar-lo, tot i que els d'Unió potser sí que s'hi prestarien...

I parlant de política i de processos i de Hitler... M'ha vingut com anell al dit una les efemèrides del dia que recull el diari "la Reppublica". Es fa ressò del 74è aniversari de l'estrena de la pel.lícula El gran dictador i ho il.lustra amb un vídeo que recull un extracte del monòleg més famós de la història del cinema. Un discurs, molt ben travat, per cert, que Charles Chaplin interpreta de manera magistral. Encara que sigui en italià us el recomano.

I és que... posats a imaginar... I si el Mariano, per influència d'aquests jocs, s'hagués fet una una mica bambino i demà ens sorprengués amb aquestes meravelloses paraules: Em sap greu, però jo no vull fer d'emperador de l'Espanya del no, no és la meva feina, no vull governar ni conquerir ningú, voldria ajudar tothom, si és possible...

Seria genial... I "de ilusión también se vive", no?

CATALUNYA NOMÉS ENS TÉ A NOSALTRES

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. Totes les causes justes del món tenen els seus defensors. En canvi, Catalunya només ens té a nosaltres (Lluís Companys).

I nosaltres som nosaltres, com diu la cançó. Ni els millors ni els pitjors... Ni els perfectament previsibles, ni els perfectament imprevisibles... Ni els més guapos, ni els més lletjos... Ni els "juro dir la veritat, tota la veritat i només la veritat", ni els mentiders compulsius... Ni els més a la dreta, ni els més a l'esquerra... I podríem seguir així fins a l'infinit i no acabaríem mai.

Desdramatitzo!!! Tan de bo! Perquè mira que ara per ara no sabem si plorar o riure. Només per haver vist la cara de traspassat del Rajoy després de la valoració inicial per la suposada no celebració de la consulta, ja valia la pena l'anunci matisat del president Mas d'un nou 9N amb locals, urnes i paperetes; o "la nueva ocurrencia de Mas", com l'han qualificat des de Madrid.  

I ens agradi o no, com mostra amb bon humor un company de fatigues molt enginyós, qui ho diu que no ens adaptem al que sigui? Ecco, qui ho ha dit? La Cup... que "donde dije Digo digo Diego" i posa un reguitzell de condicions? Iniciativa... que vol fer una performance a l'estil record guiness? O Esquerra Republicana que de tan ajudar, ajudar, ajudar en el que sigui, sembla una germaneta de la caritat de temps passats...?  

I aquí, estimats líders dels partits polítics que fins ara donàveu suport a la consulta del decret, el que compta és el que nosaltres, els habitants del planeta Catalunya, ja no dic estat català perquè el debutant ministre de justícia no em pugui "pillar", volem fer. I què volem? 

Ara per ara només volem ser nosaltres, semplicemente. Volem ser el nosaltres que portem el tresor de la Catalunya sobirana en gerres de terrissa. No de porcellana, ja s'ha esquerdat... I no aspirem a tant... Som fets de la terra, som humus... amb fortaleses... i, sobretot, amb moltes fragilitats. I és clar que la terrissa també es pot esquerdar i trencar i...  

Perquè Catalunya només ens té a nosaltres, a tu i a mi que sóc tan poca cosa... sola... Plegats podem arribar lluny. No avui, ni demà, ni tan sols el 9 de novembre ni potser immediatament després de les plebiscitàries. Com va dir el mateix Companys: Tornarem a sofrir, tornarem a lluitar, tornarem a vèncer. Com serà això? Quan? I don't know, but crec fermament que arribarà. 

Viurem lliures o morirem! I la llibertat és do i és conquesta. És regal misteriós que ens sedueix i ens transporta al desconegut i és lluita quotidiana que ens fa créixer com a persones i com a país. 

Per usar la metàfora del fang en mans del terrissaire: és conquesta que a les nostres mans es converteix en obra d'art original que conviu amb imperfeccions i impureses i, alhora, és do que ens inspira nous projectes malgrat les trencadisses. Perquè sempre que el fang sigui tendre es pot tornar a treballar. 

P.D.: Una petita confessió: em pensava que havia de tancar la paradeta, però de moment aniré obrint les 329 raons fins el "9N". M'encanta! Després... Déu dirà!

ENYOR SENTIT PER LA CATALUNYA LLIURE

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. Atrevir-se a aquestes hores de la nit a escriure unes ratlles que en alguns casos veuran la llum demà al matí és un esport d'aventura superarriscat en els temps que corren. Perquè vés a saber amb quina notícia ens despertem dimarts. I, per tant, el que ara i aquí escrigui segurament ja haurà caducat abans fins i tot de ser escrit i, no diguem, llegit. 

No sé si gosar dir que la consulta, tal i com la veníem anunciant i esperant, no se celebrarà. Això és el que indiquen les filtracions de la cimera d'aquest dilluns. I, és clar, la notícia, encara per confirmar, produeix una barreja d'incertesa i de recança difícils de mesurar, però reals, molt reals. Massa reals, potser.

I això em trasllada a un tema que darrerament m'apassiona: el de l'enyorament. No em refereixo al sentiment que provoca neguit, tristor, desig de tornar-hi i de repetir-hi perquè trobem a faltar una persona estimada, per exemple, o quelcom viscut. Això ja entra dintre de l'imaginari col.lectiu quan sentim la paraula enyor. 

Més aviat al.ludeixo a l'emoció profunda, que et sacseja per dins i que et deixa KO, quan trobes a faltar paraules i gestos i moments i... que no has sentit mai, que no has viscut mai... Mai, però que enyores amb una recança extraordinària, tan summament estremidora que et fa plorar o bé et fa posar de malhumor per la impossibilitat de sentir-los i tenir-los. 

I què diré de les persones... que mai has vist, ni tocat, ni escoltat i que mai t'han vist, ni tocat, ni escoltat... però que són tangibles, de carn i ossos... que les portes dintre del cor com si haguessis viscut amb elles esdeveniments... crucials. Com el cas que ocupa l'espai d'aquest post que s'està vestint una mica, només una miqueta, de principi de comiat.  

Entrem en la setmana decisiva. De fet, ja portem diversos dies que porten l'adjectiu d'històric, memorable... Ara n'afegim un altre: demà o bé demà passat seran dies crucials per al rumb de la reivindicació independentista per al nostre país. 

No vol pas dir que tot s'acabi, mancarebbe, sinó que les coses i les maneres i les persones prendran altres camins per a poder portar endavant el projecte comú. No oblidem la meta. La resta són mitjans per arribar-hi. Recordem les paraules del poeta: Todo pasa y todo queda, pero lo nuestro es pasar.

Ara és l'hora de no aferrar-nos als fulls de ruta traçats per a aconseguir la meta proposada: una Catalunya sobirana. És l'hora de discernir quines són les millors opcions i posar fil a l'agulla per a portar-les a terme. L'hora de dir sí a Catalunya per damunt d'ideologies, de recances i d'enyors.

Viurem lliures o morirem. Hem començat ja a morir una mica als nostres plans i maneres de fer i de ser per a escriure la història de la nostra llibertat des d'un full en blanc. Perquè encara no hem viscut mai la Catalunya lliure de demà, però l'enyorem com si l'haguéssim tinguda. Els italians diuen mi manchi molto. Doncs això, Catalunya plenament sobirana, mi manchi molto, anzi, moltíssimo!

1492-2014: NI SÍFILIS NI MIRALLS

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. 12 d'octubre. Memòria d'un genocidi. Res a celebrar. Ha caigut a les meves mans, com per art de màgia -i molts cops em passa això- un comentari sobre la festa d'avui. Les paraules que encapçalen el post recullen el títol. 

Es tracta d'una crítica ben fonamentada a l'anomenat descobriment d'Amèrica i a la història d'expol.lis, matances i opressions d'aquells pobles per part de l'Espanya despietada. Una Espanya preocupada pel benestar dels seus en contraposició amb la submissió imposada d'aquells "indis" despullats dels quals es dubtava, fins i tot, que tinguessin ànima. Quan, de fet, el qui semblaven que no en tenien o que la tenien ben amagada, eren aquells conqueridors violents, d'una inhumanitat esfereïdora.

A la seva novel.la Malinche, Laura Esquivel atribueix aquestes paraules a Malinalli, la dona indígena que va ser esclava i amant d'Hernán Cortés:

“La peor de todas las enfermedades nacidas de tu ambición no ha sido la viruela ni la sífilis. La más grave de todas las enfermedades son tus malditos espejos. Su luz hiere, como hiere tu filosa espada, como hieren tus crueles palabras, como hieren las bolas de fuego que tus cañones escupieron sobre mi gente. (…) Tus espejos devuelven a mi vista el espanto de las muecas abiertas que tienen los rostros de los hombres que se han quedado sin lenguaje, sin dioses. Tus espejos reflejan a la piedra sin volcán y al futuro sin árbol. (…) En las imágenes de tus espejos hay gritos y crímenes devorados por el tiempo”.

Ai, els miralls d'Espanya, de l'Espanya del segle XXI. Quines imatges ens ensenyen als catalans? Els crits i els crims que el temps devora, però que no aconsegueix esborrar del tot. També a nosaltres els seus miralls ens enlluernen i la seva trencadissa ens ensordeix amb els seus clams avorrits i estèrils que només saben repetir que no, i no, i no.

L'Espanya d'aquest 12 d'octubre ens fereix amb les seves incomprensions i menyspreus, "órdagos e imposiciones". Parafrasejo les pròpies paraules del Rajoy al diari "El País". Per cert, "quién los ha visto y quién los ve..." Enemics aliats per una causa comuna: no deixar-nos escapar dels conqueridors. Al.lucinant.

Els miralls d'aquesta Espanya ens retornen l'espant d'unes imatges que violen la intimitat de les persones més vulnerables. Reflecteixen un horitzó sense futur que esfereeix, i una ignorància insultant envers tot allò que és diferent i s'aparta de la imatge oficial.

Ara és l'hora de desfer-nos d'una vegada per sempre dels miralls de l'Espanya conqueridora que vol exhibir Catalunya com si d'un trofeu es tractés. És l'hora d'escapar-nos de l'espant dels rostres emmudits per la llei i colpejats per la prohibició d'usar la nostra llegua. L'hora de fugir de la mentida d'un diàleg que mil cops s'ha proposat i mil cops s'ha avortat.

Viurem lliures o morirem. No volem ser esclaus de res ni de ningú. No volem que se'ns encomani la pitjor de les sífilis d'aquest moment: l'odi que corromp l'ànima i l'estrangula i la mata. Visca la Catalunya lliure i sobirana.  

NOMÉS VOLEM VOTAR

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. Potser sí que seria una bona idea aquesta de confiar en el karma, en comptes de demanar augments per a equipar el sou de les dones al dels homes... Amb aquestes paraules es va expressar el director general de microsoft davant d'un públic eminentment femení. I després, és clar, amb les crítiques rebudes per l'afirmació, va rectificar.

Com que la consulta és femenina, podríem dir "eureka" si confiéssim en el karma per a veure si arriba a ser digne de poder ser celebrada segons la mentalitat de l'estat espanyol, que és eminentment masculí? Tot i que desconec en quin cicle de la reencarnació arribaria a ser quelcom plausible. 

O més aviat hauríem d'optar per la via dels suborns i de les targetes opaques? La mordida seria més efectiva? Podríem assessorar-nos amb la colla d'experts que tenen, ara sí, en aquestes qüestions, amb el supermascle Rato com a capo, després d'haver-se fulminat 3000 euros en begudes en una sola nit. 

È una vergonya, ho emfatitzo a la italiana, tot plegat... He sentit tantes vegades aquesta expressió entre els romans quan el tram que t'havia de portar del Trastevere a Largo Argentina tenia un retard infinit o s'aturava també infinitament sense que sabéssim el per què. 

I és que els catalans només volem votar. Així comença i acaba un altre discurs: l'article en anglès signat per Josep Guardiola, Josep Carreras, Jordi Savall, Joan Massagué, Pol Antràs i Xavier Sala i Martín. El podeu trobar en el bloc Neva dins del vidre, també traduït al català. 

A Espanya li toca deixar-nos anar, la qual cosa costa més que mantenir-se, no ja a la defensiva, sinó en la negativa i en el tancament més irracionalment sostenible. I és que el pitjor és veure-te-les amb un adversari curt i tímid, com és el cas que ens ocupa. Potser que també confiem al karma la transformació del Mariano... 

Ara és l'hora de cridar en tots els idiomes possibles que the catalans just want to vote. És l'hora de proclamar que no s'ha de tenir por a la democràcia. L'hora de reivindicar sense por que només democràticament podrem decidir quin tipus de relacions volem establir amb Espanya. Perquè tu decideixes els temps i els moments.

Les meves nebodes dormen com dos angelets molt a la vora d'on teclejo. Només desitjo que en tots els àmbits de la seva vida puguin viure la seva plenitud humana en femení, sense haver d'equipar-se amb res i amb ningú, en una Catalunya lliure i sobirana. Ah! I amb karma o sense, és clar.

PARIM UN NOU IMAGINE

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. No sé si mai a la meva vida havia sentit tants despropòsits com avui. Sembla mentida que el govern espanyol pugui arribar a la mesquinesa de descarregar tota la seva ira i la seva ràbia culpant la infermera que, a hores d'ara, es debat entre la vida i la mort, pel contagi de l'ebola.

I els de la mateixa corda de la comunidad de Madrid, masclistes, a més, "empedernidos" i pocasoltes, "donde los haya", atrevint-se a comentar amb sorna si la noia havia anat a la perruqueria: "no debía estar tan mal". Cretins estúpids... que de tan mirar-se el melic seran portats al país on hi ha els plors i el cruixir de dents... Només Déu ho sap, Agnès, però...

Les dones tornen a ser les protagonistes. Sí, les mateixes de fa dos dies en el post que potser va semblar massa... mongil, perquè no dir-ho: Arran de terra. Les dones del XIX, del XX i del XXI, que potser per motivacions diverses -religioses, humanitàries, culturals- han estat i són i seran capaces de passar d'ideologies per a posar-se al servei dels seus contemporanis, essent més o menys conscients dels riscos que això els comportava, els comporta i els comportarà per a la conservació de la pròpia vida. 

Els meus posts no són d'anàlisi política, mai ho he pretès... Són reflexions en veu alta d'una dona, que es troba al final de la quarentena, precisament, en aquest temps, com deia ahir a ultimíssima hora, ple d'incerteses que cal governar, de dols que cal elaborar, de recances -les meves eternes recances- que cal integrar per a conviure-hi, de lluites que cal sostenir, de cansaments que cal gestionar, de decisions que s'han de prendre. 

Temps d'obrir nous camins... Per a seguir treballant... Aquest era el balanç, d'aquesta tarda d'estiu renovat, un cop acabada la cimera dels partits proconsulta a la Generalitat. Temps de quarentena, doncs, de prendre les constants vitals a la consulta per a discernir si hi ha possibilitat de fer-la amb garanties i de sospesar quina pot ser la millor manera de portar-la a terme.

Avui escric l'article amb la cançó Imagine de fons. Avui que fa 74 anys que naixia John Lenon. I justament tal dia com avui, un mes i quaranta anys després, l'assassinaven a la porta de casa seva. Avui que també és l'aniversari de l'assassinat del Che Guevara. Acabo de llegir aquest comentari que faig meu: Ningú no pot negar que ara cal un Imagine! I un val més morir dempeus que viure sempre agenollat! Encertadíssim! 

Ara és l'hora d'aprendre a governar la incertesa. És l'hora de parir un nou Imagine que ens faci vibrar. L'hora de seguir treballant, de lluitar per a portar el projecte comú que tenim entre mans: construir una Catalunya lliure i sobirana. Perquè tu decideixes que val més morir dempeus que viure sempre agenollat. I és que... si ho hem dit mil i una vegades, no? ...Viurem lliures o morirem.  

I encara que em censurin... M'és indiferent. Vull ser lliure, com el sol de tardor que ara surt i ara s'amaga, com canta la campanya d'Esquerra Republicana pel doble sí. El meu record i la meva pregària per la Teresa. Perquè es va acostar al malalt i al moribund i els va atendre, voluntàriament. I les llàgrimes se m'escapen i l'Imagine no para de sonar. I... demà serà un altre temps, oi? 

TEMPS DE DECIDIR

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. Diuen els experts que aquesta onada reivindicativa dels drets dels pobles a la secessió és una cosa dels últims 25 ó 30 anys a molt estirar...

I que ens tocarà lluitar molt i molt per a reivindicar allò que nosaltres creiem que des de fa 300 anys se'ns va arrabassar. El combat, com aquell que diu, tot just acaba de començar...

I mentre baixava d'Andorra, al capvespre, enmig de la foscor a la terra i de la resplendor al cel, amb una lluna plena que enamorava, pensava: i com serà això? Com?

Les paraules del president Mas també ressonaven una i altra vegada al compàs de las rodes clavades arran de terra: aprendre a governar la incertesa... I com serà això?

La música de fons que acompanyava el retorn a casa era una mena de pupurri ben variat: molta cançó romàntica i alguns versos musicats d'Antonio Machado...

I una barreja de melangia i de paraules d'amor i de mots enigmàtics martellejaven la meva ment i el meu cor:

"Todo pasa y todo queda. 

Pero lo nuestro es pasar.

Pasar haciendo caminos.

Caminos sobre la mar".

Temps d'incerteses, temps de dols, temps de recances, temps de lluites, temps de cansaments, temps de passar, temps d'obrir nous camins... Temps i més temps. El que Déu ens concedeixi.

Demà serà temps de decidir... per uns... Per nosaltres, per tu i per mi, també. I tota decisió hauria de passar per aquest tamís: Viurem lliures o morirem.

ARRAN DE TERRA

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. Avui us escric des d'Andorra. I us pensava fer el salt, però no he pogut, perquè mantenir el contacte amb vosaltres, lectors anònims, pot més que totes les meves excuses de "mala pagadora".

Per cert, no he vingut pas fins el país veí per a investigar els comptes dels Pujol ni tampoc per a amagar cap tresor crematístic... Poc o res tindria per camuflar, d'altra banda. Hi sóc per feina i, a la vegada, no ho puc evitar per a fer un remember dels millors moments passats. Sense anar més lluny d'aquest estiu...

Mentre pujava des de Sabadell aquest matí a primera hora he assaborit de manera renovada els paisatges del Berguedà, especialment. I tot i que anava amb cotxe, em semblava tocar ben arran de terra els camins, els arbres mig groguencs, alguns, la boira baixa... He tornat a tenir aquella experiència arrabassadora de voler fondre'm amb la terra, amb la nostra terra.

Sentir la fresca de la muntanya... Reviure experiències allunyades en el temps, però tan properes per als afectes: les guerres carlines... I això m'ha portat com automàticament a recordar-me de les dones del XIX, en part les meves contemporànies. I especialment d'una que va estar al camp de batalla, a la Vall d'Ora, entre el Solsonès i el Berguedà: la nostra estimada Anna Maria... 

I altra vegada he volgut fondre'm amb la història del meu país, feta d'homes i dones, mancarebbe, mes especialment de dones lluitadores, no diré lliures d'ideologies, perquè això és gairebé impossible, però sí lliures de prejudicis ideològics envers homes, ara sí, homes combatents amb rostres concrets, atesos en els últims moments de vida arran de terra, ni més ni menys. 

Dones que gestionaven la incertesa del dia a dia: incomprensions socials, eclesials... Dones portadores de tendresa i de misericòrdia... Dones expertes en la caritat de la qual en parlava la Rahola fa un parell de diumenges... Dones empastifades pel sofriment humà...

Ara és l'hora de viure Catalunya arran de terra. És l'hora de familiaritzar-nos amb la incertesa. L'hora d'arrebossar-nos en els anhels i esperances i fracassos de les dones els homes del nostre poble. Perquè tu decideixes fins on estàs disposat a sacrificar per Catalunya. Fins on estàs disposats a implicar-te i lluitar.

Viurem lliures o morirem. Endavant, doncs. I tant si vivim arran de terra com si morim arran de terra no podem deixar escapar l'oportunitat històrica de seguir lluitant per l'alliberament del nostre país.

VOLEM SER, VIURE, DIR-NOS POBLE

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. És dilluns, començament de setmana... I restem a l'expectativa. Així ens trobem, una altra vegada, amb l'anunci del conseller Homs: fins el 15 d'octubre no sabrem si es podrà fer la consulta. I em fa recança, què voleu que us digui, per tot plegat. I potser per la continuïtat d'aquest bloc que he fet tan meu i que m'ajuda tan i tan a respirar, a queixar-me, a estimar, a pregar, a somniar... En fi, no hi ha res que 100 anys duri, diuen, oi?

Per això, avui el millor serà tornar a recopilar alguna de les antigues raons. I, posats a triar, em quedo amb aquesta: Enamorats de la nostra terra. Però abans m'agradaria fer-me ressò d'una notícia que es va produir la setmana passada i va passar una mica desapercebuda. 

Em refereixo al manifest de 297 poetes catalans, a dia d'avui i a hores d'ara, per la independència de Catalunya. M'agrada molt com acaba, poèticament, és clar, no podia ser d'una altra manera: Volem ser un poble i viure com un poble per dir realment que som un poble.

És molt suggerent i convolgente. Us adoneu com m'animo escrivint? Ser un poble evoca identitat, arrels, creixement. Viure com un poble ens parla de tenir tots el drets i els deures d'una nació amb estat que se sap sobirana. I dir-nos que som un poble amb una identitat i una vivència és arribar a una plenitud que ens arrabassa pels quatre costats, que ens embolcalla el cap, les mans, els peus, el pensament, la voluntat i el cor.

Així acabava, precisament, la raó dotzena, si no m'erro a l'hora de contar: L'enamorament per la nostra terra ho decidirà tot, oi? Toca de peus a terra, romàntica empedernida. Com pots dir això quan la trup del Rajoy i la Soraya han impugnat també la junta electoral del 9N? Ets una somniatruites! Una mica sí, but... Cosa posso fare? Apa, Agnès, relaxa't una mica. Tan de bo pogués... 

Ara és l'hora de voler ser un poble amb unes marcades senyes d'identitat que no són mercaderia de canvi. És l'hora de voler viure com un poble amb plens drets i deures. L'hora de dir que som plenament un poble. Perquè tu decideixes si la passió per Catalunya és tan convolgente que no pots imaginar-te ser, viure i dir-te poble català si no és votant sí+sí.

Viurem lliures o morirem. Continuo pensant que és un misteri o millor una passió d'amor que dóna sentit a la vida i a la mort. Us deixo amb una mena de poema, l'autor del qual era home i místic. És molt bonic, parla de l'amor humà i de l'amor diví:

Allò del que estiguis enamorat, 
el que t'arrabassi la imaginació, 
ho afectarà tot. 
Determinarà el que et faci llevar al matí, 
el que facis amb els teus capvespres, 
com passis els caps de setmana, 
el que llegeixis, a qui coneguis; 
el que et trenqui el cor 
i el que et deixi bocabadat amb alegria i agraïment. 
Enamora't, resta enamorat, 
i això ho decidirà tot.

CREATIVITAT AL PODER!

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. M'agradaria veure per un forat la cara d'alguns polítics residents a Madrid en visionar el vídeo alternatiu de la Generalitat per a explicar la suspensió temporal de la campanya Tu decideixes degut a la impugnació de la consulta popular no refrendària sobre el futur polític de Catalunya feta a instàncies del govern espanyol.

Alternativament creatius
Creativitat al poder! M'encanta, semplicemente. Per molts motius: no ens quedem de braços creuats, no ens desanimem, sinó que tirem endavant posant el millor de nosaltres mateixos al servei dels interessos del país. Tan de bo en altres qüestions també ho féssim. Però ara no és l'hora de retrets.

Ara és l'hora de ser revolucionàriament creatius, de decidir en cada instant, en cada primer minut i mig d'aquests temps que se'ns regala quina és la millor de les alternatives possibles per a portar a terme el projecte comú que tenim entre mans. No es tracta de fer el menys dolent o el que faci content a tots, no. Això ja ho hem fet durant molt de temps i així ens ha anat. Es tracta d'arriscar-nos fins a l'extrem: de fer barranquisme o ponting o de donar 50 voltes més una al Dragon Khan.

Fora d'Espanya hi ha salvació
Ara per ara la creativitat crec que és una de les armes que pot descol.locar més el govern espanyol, especialment el Rajoy. Que de tan gris que es vesteix només sap dir que fora de la llei no hi ha... anava dir salvació, "por qué serà?" Deformació professional, perdoneu. Doncs sí que hi ha salvació, faltaria més que un individu que presideix un partit amb tanta corruptela com el seu ens hagués de dir que només dintre de la llei espanyola hi ha salvació. Mancarebbe! Ah no, per aquí no passo.

I això és tan com dir que fora d'Espanya no hi ha salvació. Ens ho han repetit volta per volta el Montoro i el Margallo i la Soraya. I és ridícul fer afirmacions d'aquest tipus en l'àmbit públic, i en el privat també, Agnès. Si ens percebem com a únics dipositaris de la veritat se'ns fa molt difícil deixar que la paraula de l'altre entri en la nostra ment i en el nostre cor, ens interpel.li i ens afecti. Després ja prendrem postura sent honestos amb nosaltres mateixos, del del respecte i la humilitat. 


Catalunya des del cel
El que sí espero que us entri pels ulls, pel cor i la ment és l'exposició Catalunya des del cel que es pot veure al Palau Robert fins al 30 de novembre. És preciós mirar la nostra terra des de perspectives diverses. I segur que des del cel les coses, els paisatges, les persones es veuen diferents, molt diferents, alternativament diferents. Des de la distància tot és nou i d'una bellesa colpidora... Que a uns pot semblar miratge i a d'altres contemplació... Noia, elevació extrema, serà per influència dels esports de risc?

Ara és l'hora
Ara és l'hora de ser contemplatius en l'acció. És l'hora de posar tot el que som i el que tenim al servei del país. L'hora de fer de la creativitat la nostra millor arma sorpresa per a desconcertar l'adversari. Perquè tu decideixes si vols que Catalunya sigui un estat i, en cas afirmatiu, un estat independent.


Visca Catalunya lliure
Viurem lliures o morirem! Carrasco i Formiguera, líder democristià, va donar la vida per aquest suprem ideal. I no me'n puc estar de reproduir uns mots escrits en el seu diari la primera vegada que va ser empresonat el 1923: “De tot cor demano a Déu que accepti el sacrifici d'aquest dia i d'aquesta nit, els més pesarosos, sens dubte, del meu captiveri, i vulgui permetre que siguin profitosos per a la independència de Catalunya, el meu suprem ideal d'aquest món.” 15 anys més tard, quan l'anaven a afusellar va cridar encara: "Visca Catalunya lliure. Jesús, Jesús, Jesús".

JOC DE CONFIANCES

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. El títol d'avui me l'ha servit en safata el meu nebot de 9 anys. "Vinga, em va dir en un super, ahir a la tarda, després que havia tingut en braços les seves germanes més petites, agafa'm! És un joc de confiança, tieta". I mentre ho deia es deixava caure enrere amb la seguretat absoluta, si és que existeix, que no el deixaria caure a terra. I, efectivament, el cercle de la confiança s'havia acomplert satisfactòriament perquè no el vaig trair.

Confiances i complicitats

I el meu nebot és un nen, i jo sóc adulta -encara que a vegades em faci nena- i ell té la seva vida i jo tinc la meva... I la seva història estarà marcada per vivències, en part compartides amb mi, i en part, divergents. I... les diferències són i seran múltiples i les coincidències, doncs, vés a saber, però l'important és que existeix entre nosaltres un lligam fet de confiances i de complicitats que, passi el que passi, ens faran estar relligats en i des de la diversitat.

Es veu per on vaig, oi? Sóc d'una evidència... I d'una pedagogia... Ja em perdonareu. Tenia ganes de parlar de tot plegat.

Les lectures del que va passar ahir amb la reunió maratoniana del president i dels seus socis són hiperdiferents: per uns, Mas s'ha plegat a les exigències de certs partits, i, per altres, el d'ahir va ser un autèntic exercici d'equilibri per a no trencar la unitat. Secondo me, simplement s'ha jugat una partida en la qual la confiança, des de les més radicals, en alguns casos, divergències, ha triomfat. I no cal dir, la complicitat.

Per un projecte comú
I és que tot és possible quan hi ha un projecte comú. Ja sabeu que m'agrada aquesta expressió. Un projecte que després tindrà els seus colors i matisos segons les ideologies de cada tendència política. I és que tot està per fer quan la voluntat de tots és no trair el poble de Catalunya que, ara sí, ha posat tota la seva confiança en els seus representants per a tirar endavant la fita de poder votar el proper 9 de novembre.

Aquest matí, els alcaldes de 920 municipis catalans s'han aplegat a la Plaça Sant Jaume per a entregar les resolucions municipals que donen suport a la consulta, aprovades les dues darreres setmanes. Crec que no hi ha res més a dir. Mireu les fotos. Una imatge val més que mil paraules. Qui tingui orelles, que escolti, i ulls, que hi vegi. Encara que alguns en tenen, però no escolten ni veuen. Què hi farem...

Cridats a humanitzar el món
El d'ahir també va coincidir amb la publicació de la Nota dels bisbes de Catalunya sobre el moment actual. Es tracta d'un text extremadament prudent, però necessari. Pels catòlics catalans, és important saber que els bisbes estan al costat del poble català i que la implicació dels catòlics en la vida social i política del nostre país no és arbitrària. Ans al contrari, és una exigència evangèlica precisament per la confiança i la crida que Déu ens fa "a promoure la pau, el respecte a les persones, el desenvolupament humà integral i els drets humans, així com a tenir una cura especial pels més pobres i els més febles de la societat".

Ara la pilota, per seguir amb el símil del joc, està en l'equip contrari. Restem a l'espera de la reacció de Mariano i "sus muchachos". La podem imaginar perquè són tan previsibles... Però sí o sí han de moure fitxa. Això ens demana calma i prudència. I aguantar la mirada, amb fermesa i decisió. 

Ara és l'hora
Ara és l'hora d'anar endavant perquè el projecte comú que tenim entre mans bé s'ho val. És l'hora de fer-ho junts des de la complicitat que respecta, tolera i fins valora la diferència. L'hora, sobretot, de no trair el joc de confiances que anem teixint entre el poble i els seus representants. L'hora de fondre'ns amb la terra i els seus habitants.

Ara és l'hora de recordar que el poble persisteix en tots i cadascú de nosaltres. Perquè viurem lliures o morirem. El misteri es va desvetllant a poc a poc en una albada feta d'anhels i d'esperances. Jo també em vull fondre, des de la fragilitat i la vulnerabilitat i el respecte absolut, sagrat?, amb els qui compartiu el mateix projecte amb matisos diversos. Només per haver tingut la sort de coneixeu-us ja ha valgut la pena. Mille grazie e un baccione forte per tutti voi. Siete veramente un dono di Dio.