ÉS L'HORA DELS ADÉUS

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. Després d'uns quants dies de desconnexió provisional, arriba, ara sí, la meva desconnexió definitiva. Han estat 305 dies de posts referits a la celebració de la consulta, primer; i després a la "bonesa" de la independència.

Us demano disculpes si en algun moment m'he desviat de la temàtica o he tractat frívolament algun dels assumptes o us he pogut ofendre amb alguna de les expressions emprades. Sempre pot ser que passi. Som humans, d'altra banda.

Vull donar les gràcies, de manera especial, al David Morgades per a donar-me l'oportunitat de publicar al Diari Gran del Sobiranisme. Ha estat un plaer, David. I perdona les meves sortides de to en alguna ocasió. Sóc dona, molt humana i... en una edat complicada, prop dels 50.

També vull donar les gràcies al Quico Romeu que durant uns mesos es va encarregar de compartir i distribuir els posts en alguns grups. Ja sabeu que facebook em va bloquejar en diverses ocasions. Gràcies, Quico, per la teva mà estesa. Perdona, igualment, les enrabiades i... altres "confessions" inspirades en la teva companyia. Gràcies, sol de tardor, per les complicitats "angèliques". Lo dicho, sóc dona, en època del segon viatge...

I encara que no sigui en l'òrbita independentista, també vull donar les gràcies a l'Eduard Company per la seva fenomenologia femenina que m'ha fet obrir els ulls sobre com ens veuen i ens perceben els homes i també... què senten ells. Que no és tan fàcil saber-ho. En aquest sentit, no us perdeu els seus Tastets emocionals. Els gaudireu en molts sentits. Literàriament... són una delícia. Gràcies, Eduard, per la teva tendresa i el tracte de tu a tu. 

I no podria deixar d'esmentar la dona que m'ha donat nom: l'Agnès Armengol Altayó. M'he fet molt amiga d'ella. Us he explicat molts cops coses d'ella i teniu la biografia al bloc. Potser, però, el que voldríeu és saber qui hi ha al darrera. Alguns ja ho sabeu perquè al compartir "se ve y se lee". Sóc la M. Pilar Adín. Fins aquí. Qui vulgui saber-ne més... què busqui per la xarxa. M'hi trobareu.


I pel que fa al camí cap a la independència del nostre país... Només demano que els nostres polítics no siguin pedres d'ensopec. Ho he dit ja moltes vegades: si no hi ha renúncies, o petites morts... no hi ha vida nova, estat nou. Fins que no se n'adonin plenament d'això...

Porta tancada - Dolores Mayorga

Viurem lliures o morirem! N'estic completament convençuda. I la llibertat també comporta anar morint i sacrifici i renúncia... per un bé major. Tu i jo som el nosaltres del poble que persisteix. Gràcies a tots i que un dia ens retrobem en la Catalunya lliure i sobirana que desitgem. 

Un adéu és un fins després 

que dura una mica més.

MÉS ENLLÀ DE MAS I JUNQUERAS

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. Hem d'anar més lluny que el "simple o complicat" acord entre Mas i Junqueras... Perquè llavors... On seria la transversalitat? O és que la independència és cosa de dos. No, no hem arribat fins aquí per a empobrir altra vegada l'anhel de ser lliures. 

Ets molt radical, Agnès. Que voleu que us digui... I els altres partits proconsulta? I la societat civil? On queda tot plegat? Hem de lluitar per la transversalitat inclusiva, compromesa i comprometedora. No podem tirar la tovallola, ara. Assemblea i Òmnium a seguir fent de curcors. Sense por. Confiem en vosaltres, potser més que en els partits.

I és que la transversalitat a la catalana tan propugnada té molt a veure amb la confiança. I, almenys, segons el resultat del procés consultiu del 9 de novembre, dos milions de catalans estem delerosos per a saber de quina manera s'avança en la confecció d'aquesta llista unitària que impliqui tots els sectors de la societat. Si som capaços de posar-nos d'acord amb això, podrem arribar més lluny.

Una puerta abierta - Aída Edith Steirn

I anar més enllà vol dir sortir de nosaltres mateixos i dels nostres interessos partidistes... Em faig pesada? Penseu el que vulgueu. per a fer país, un país nou, el país de tots, el país del poble alegre i combatiu que espera poder somriure de bat a bat, sense pors ni complexos. Ja no.

Hi ha una expressió italiana, m'enamora aquesta llengua, que recull aquesta idea d'obrir les portes de bat a bat, però que és força més expressiva: non abbiate paura, spalancate le porte -no tingueu por. Té un dinamisme i com un trencament d'estructures total. A mi m'ho suggereix. Ah, em deixo anar... Em desmeleno... 

I és que quan la penso per dins sempre m'imagino unes mans que sostenen una clau anglesa enorme per a fer de palanca entre les dues parts de la porta a l'alçada del pany, per a fer-lo saltar en mil trossos. I ara sí, la porta queda oberta de bat a bat i ja no es pot tancar.

Doncs això és el que els demano, senyors Junqueras i Mas... que espalanquin la part dreta i la part esquerra de la porta de la casa gran del sobiranisme per a anar més enllà dels seus móns reduïts i obrir-se a la novetat d'altres maneres de sumar-se al projecte comú de construir la Catalunya lliure i sobirana que no tenen marca CiU o ERC, sinó... marca blanca... de la casa... però bona... exquisida... 

Viurem lliures o morirem! Spalancate le porte i la llibertat es vessarà com un riu que corre i fa germinar tot el que troba al seu pas. Perquè la Catalunya que esperem, que somniem, que volem pot donar molts i bons fruits si som capaços d'empeltar-nos més enllà de les espècies conegudes. No tinguem por que ningú ens farà pagar la porta nova, si esbotzem el pany.

DESPULLEM-NOS PER CATALUNYA!

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. Si ahir feia una aposta per una transversalitat a la catalana tenyida d'integració i inclusivitat, avui em decanto per una transversalitat compromesa i comprometedora. Apa, Agnès... Vols dir que cal matisar tant? Una miqueta sí, anem a pams.

Suposo que, fins que no s'arribi al consens, hi haurà els seus més i els seus menys, els seus tira i afluixa, el seus sí però encara no... Tot el que vulgueu. Però un cop assolida la llista de país, el compromís, precisament amb Catalunya ha de continuar a prova de bombes. Perquè en si mateix és font i model per a d'altres compromisos.

Un joc de paraules dels teus? Mira que aquestes hores el cap ja no dóna massa de sí. De cap de les maneres: es tracta de posar el servei del poble que persisteix en cadascú de nosaltres les millors capacitats i aptituds. Les tenim, les cultivem, ens han estat donades (jo crec que sí)... no perquè ens la guardem sota la rajola o sota el matalàs, sinó perquè les posem al servei dels altres. Ni més ni menys.  
I és clar que això té unes implicacions i uns riscos que hem d'estar disposats a corre perquè... quedem llavors a la intempèrie, com despullats de la disfressa de la comoditat i l'aparent tranquilitat ("calma chicha"). I despullar-nos compromet, al màxim, perquè té encara una altra vessant a tenir en compte. Només si sóc capaç de mostrar-me tal com sóc podré posar-me en la pell de l'altre i adonar-me'n que no som tan diferents els uns dels altres, encara que no ens ho assembli.  

Compromís i servei, ahir, avui i demà. Des de dues preguntes claus: què vol el país nou, lliure i sobirà que hem de construir des de la integració i la inclusivitat? I encara... Què vol la Catalunya del futur que fem perquè pugui ser un estat independent?

A totes aquestes... no sé què pensarà la unitat secreta de la policia que rastreja informació sobre polítics catalans independentistes si rep ordre del Fernández Díaz d'investigar-me... Creurà que m'he begut l'enteniment? Perquè, és clar, tot plegat, no té gens a veure amb pamflets i conspiracions lúgubres... Doncs que treballin una mica, ja que hi són!

Viurem lliures o morirem! I viure en llibertat vol dir compromís amb el país passi el que passi i servei desinteressat en la integració de les diferències i la inclusivitat de les diverses maneres de veure les coses. Despullem-nos per Catalunya! Seria un bon eslògan, oi?

TRANSVERSALITAT A LA CATALANA

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. Enmig d'aquesta tempesta tan fenomenal que està caient, almenys aquí a Sabadell... No m'he pogut resistir... I ja em teniu amb una altra raó... En queden menys per a les 329... Quan hi arribi, què faré? Entre els dies que faig campana i les festes de Nadal... espero que em pugui reconvertir en propagadora freelance de la candidatura transversal proposada per l'Assemblea Nacional Catalana.

Noia... a tu t'agraden les emocions fortes... Fins a cert punt! Però considero, modestament, que hem de fer un acte de fe i creure que aquest temps que ens toca viure amb totes les seves bondats, maldats i mediocritats és el nostre temps, el meu i el teu. I l'hem de respirar, sentir, tocar i assaborir amb intensitat, al límit, a tope. Ja ho sabeu: fino in fondo!

Si fins ara, amb totes les dificultats "hagudes i per haver", amb tots els entrebancs, amb tots els "ais" al cor... hem arribat fins aquí. Adesso, quà giù... no podem fallar, de cap de les maneres. I encertar no vol dir que els senyors Mas i Junqueras es posin d'acord i ja ens podem donar per contents. Ah, no. Ni ho somnieu. 

Vol dir que la societat civil catalana, a través dels representants de les entitats adherides al Pacte nacional pel dret a decidir i d'altres que s'hi puguin sumar, s'han de posar d'acord per aconseguir la major representativitat possible de tots els sectors implicats en la vida social del país en una llista constituïda segons un tipus de transversalitat, la catalana, que ha de tenir unes característiques identitàries pròpies.

Línia transversal - Kandinsky

Sempre des del meu punt de vista, és clar, de dona, amb mentalitat un xic del XIX, de la ciutat més catalaníssima i d'una suposada universalitat (catolicitat) que s'hauria d'obrir a totes les tendències possibles. Allora, carissimi. Avui m'agradaria imaginar... un dels trets distintius d'aquesta transversalitat a la catalana: Vull una transversalitat integradora.

"Nada nuevo bajo el sol..." Sí i no. No vull una transversalitat de parella, ni de "yo me lo guiso y yo me lo como", ni de "capelletes", ni dels de sempre, ni dels millors, ni dels més guais, ni dels més indepe, ni dels més de la ceba, ni de la crème de la crème, ni tan sol dels de la denominació d'origen... 

I això és molt més exigent i comprometedor. Treballar amb els convençuts, amb els de la colla no costa tant; en canvi, fer-ho amb altres que tenen opinions i maneres de fer diferents... ja és més complicat. Però precisament això és el que marca la diferència.

Vull una transversalitat d'"arrimar el hombro", d'escoltar, d'empatitzar amb l'altre, de callar quan toca i no deixar anar simplement el que portem al pap... Vull una transversalitat inclusiva, acollidora, oberta... que no jutja, que accepta, suporta i perdona.

Ei... Estic torrada? Passada de moda? Altres crítiques accepto, però aquesta no. Perquè és de vital importància que fem de la integració una bandera d'aquesta transversalitat a la catalana que, per cert, continua tenint un lema chiaro, chiarissimo: Viurem lliures o morirem!

TOT ACOMIADANT RAJOY

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. Hi ha una dita castellana que diu que "el mejor desprecio es no hacer aprecio". I ara, que és apunt d'arribar Rajoy a la nostra terra, la podem posar en pràctica d'allò més. I no és que tornem menyspreu per menyspreu -seria poc cristià, per a mi, ja ho sabeu-. 

En primer lloc, perquè, en tot cas, hi ha una desproporció de menyspreus en joc: el de l'Espanya de Rajoy envers Catalunya ha estat i és infinitament més gran que el que puguem mostrar els catalans envers aquesta visita. 

En segon lloc, perquè, dintre tot, li hem de donar les gràcies: els seus atacs continuats i les seves amenaces revestides de legalitat han estat revulsiu pels catalans -augmentant la desafecció a tot el que vingués d'Espanya i engreixant el nombre d'independentistes- i antídot pels espanyols -a hores d'ara, amb més o menys grau de perplexitat, llur resignació, per la separació de Catalunya, és més que evident-.

Silueta - Mats Gustafson

Així és que esperem Rajoy, no amb els braços oberts, mancarebbe, no som massoquistes, ni amb curiositat -"aunque la mona se vista de seda, mona se queda"-; sí amb un cert estoicisme tenyit de vigilància i elegància; i amb la intuició d'un inici de comiat, que serà una mica llarg (any i mig per la declaració i el que duri la negociació), però irreversible. "No hay marcha atrás", ara no, ja no. 

Així és que la nostra, Sr. Rajoy, és una benvinguda que conté en si mateixa un adéu per sempre. I encara que estem desitjant que el bye bye sigui ja ben aviat definitiu, la recança, almenys una micona i ara personalitzo, m'envaeix altra vegada perquè els comiats em costen molt -hi ha una porció de dolor inevitable-, que hi farem!

També les esperes allargaçades perquè arribi el nostre alliberament em fan basarda... Entre tant, lo sappiate benissimo... Viurem lliures o morirem. I enmig de recances, de basardes, d'adéus per sempre, de menyspreus i de ferides... una i altra vegada som convidats a esperar contra tota esperança i a fer nostres els mots de la cançó:

I esperem, ben segur que esperem. 

És l'espera dels que no ens aturarem 

fins que no calgui dir, no és això.

DINAMITA PURA

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. Això és el que portava el president Mas amagat, amagat... I és el que va fer detonar a l'auditori del fòrum... Els cartutxos? Llista de país -persones vinculades a partits i a la societat civil- amb programa únic -l'aposta per la independència de Catalunya- per a poder convocar eleccions única i exclusivament per a saber si volem ser independents o no... 

I perquè, en cas afirmatiu, els elegits gestionin el procés fins a les legislatives "normals" del 2016. Ah! Amb la convicció que ell pot anar el primer o el darrer de la candidatura i que el 2016 no es presentarà a la reelecció.

Clar i català. Prepotent? Ambiciós? Caòtic? "Plan que no va a ninguna parte"? M'inclinaria més a pensar que és un punt de partida amb dinamita, detonat en el moment oportú, revulsiu... però punt de partida, que no d'arribada... Si proposa perquè proposa i si no proposa perquè no proposa, a gust de tots no ho farà, això és més que clar. Si toquem el flaviol, no voleu ballar i si toquem complantes, no voleu plorar... But no amaga el cap sota l'ala, sinó que llança la pólvora al terreny de la política i de la societat. 

Espriu o Final del laberint - Santi Moix

I ara som nosaltres els qui ens hem de posicionar. I no és fàcil, és un repte que s'ha de discernir i acabar de construir entre tots. Si volem que Catalunya es constitueixi com un estat, tots ens hi hem d'implicar, hem de fer renúncies, hem d'aportar iniciatives i persones que liderin el moment. Hem de ser generosos, gratuïts, sacrificats... Ras i curt, encara que sembli que parli d'una altra època.

La independència no és cosa dels qui manen, o dels altres que estan lluny, o d'uns quants arrauxats que no saben el que fan. La independència és cosa de tots, com el "Veterano, cosa de todos". Ja n'hi ha prou de queixes, de tirar-nos pedres contra nosaltres mateixos... Mirem al cel, toquem de peus a terra i caminem vers el desconegut que transformarem en conegut en la mesura que el preparem d'allò més acuradament... 

Amb paciència, molta paciència -això li deia jo ahir a un amic-. Perquè els clixés que tenim són d'un altre moment històric... perquè no sempre sabrem com fer-nos-ho, perquè ens fa mandra canviar, deixar seguretats, "modus vivendi", fins i tot... Portar endavant un projecte comú bé s'ho val i és apassionant. 

Viurem lliures o morirem! Fa dies que no ho havia dit... I la vita è bella, anzi, bellissima. Encara fa més dies... I avui escric la raó 300 d'aquesta aventura que també té molt d'explosió, no sempre controlada. Cosa facciamo! Siamo cosí! Contradictoris, plens de joies i esperances, d'angoixes i desesperacions, vulnerables, fràgils, enamoradissos del que voldríem i no acabem de trobar. Ma... únics i irrepetibles, com la Catalunya del futur, única i irrepetible. A què esperem!

DESPRÉS DE L'ÚLTIM VOT

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. Encara ens queden unes hores per anar a dipositar el nostre vot. Sembla mentida, però haurem acomplert un cicle, com la vida mateixa feta de cicles que s'obren i es tanquen per a començar d'altres que molts cops són continuació dels que ja s'han esdevingut o realitats totalment per estrenar.

Genuinament existencial, Agnès. Assolutamente, carissimi. Ja sabeu que de tant en tant m'hi poso. I aquests dies així com de transició i de tardor continguda m'hi porten irremeiablement... Què hi farem. Acceptar-ho i ja està. Es diu aviat, però fer-ho costa més. Tot i que la vida continua...

Som-hi, doncs! Tanquem el cicle vital del 9 de novembre amb el seu abans ple d'aventura, d'emoció, de sorpresa, de reptes, de preguntes, de poble, d'amenaces, d'il.legalitats per alguns... I el seu després curull de participació, d'il.lusió, de ganes, de campanya, de voluntariat, de fiscals, querelles i mentides per alguns...

La distancia adecuada - Alejandra Alarcón

A l'espectativa, a més, de saber quin serà el full de ruta, des del punt de vista polític, per a la consecució de la república catalana independent, segons el president de la Generalitat. Atents a les reaccions dels altres partits i de les entitats de la societat civil.

Després de l'últim vot s'obrirà un altre cicle. Confio que sigui tan intens i apassionant com aquest. Per a mi ho ha estat i molt, moltíssim. Fins al punt de sentir recança per deixar enrere situacions i persones que han col.laborat tant al meu creixement... Que dic, deixar enrere, hauria de dir integrar per a sumar al desconegut que trucarà a la porta d'aquí a poc.

I és que avui, ara i aquí... després del recompte de l'últim vot, símbol inequívoc de l'expressió d'una llibertat incontenible, estem cridats a ser la generació vital capaç d'acollir en la nostra ment i en el nostre cor els moments bons i dolents que hem viscut fins ara. Amb quina finalitat? Ras i curt: perquè esdevinguin factors de creixement col.lectiu i de canvi per a la Catalunya lliure i sobirana que volem.

Serà aquesta la nostra vocació? Esdevenir la generació vital que ha d'acompanyar activament el procés constituent de la república catalana? Jo m'hi apunto a aquesta generació, a aquesta vitalitat, a aquest nou cicle... I vosaltres?

I ARA... APUNTEM BÉ

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. Crec que no tindria mai bona punteria... Sóc molt patosa, almenys l'alter ego de l'Agnès... Les bales em fan por... Això comentava algú quan l'altre dia titulava en peu de guerra. Que al primer tret... apretaria a còrrer. I suposo que té tota la raó. Sóc poruca... En aquest i en altres temes. Què hi farem... Prefereixo tenir por a les armes... 

Quant a les idees, a poc a poc, avanço cap a la desinhibició. O potser hauria de dir cap a l'obertura de ment i de cor, conscient que no tinc tota la veritat sobre res, però que he de defensar el que crec i el que espero des de la veracitat. El camí de les 329 raons m'ha portat i em porta a ser cada dia més humil. I ja sé que això que dic no està massa de moda. Serà que les prepotències d'alguns -persones i institucions- m'han ajudat a escoltar més i buscar les possibles coincidències dintre de la pluralitat. 

I ja fa dies que em ronda, sabeu que amb l'Agnès compartim la mateixa fe, una frase que vaig sentir un cop i que m'ajuda tant a relativitzar els dogmatismes... fins i tot els meus. La dic en castellà perquè així la vaig aprendre: "Creer, creer, lo que se dice creer, como el café, café, sólo en Dios". Pues eso.

Torno a agafar el fil. No sé pas si tornes o el comences, reina. Estic dispersa, ho sé, però avui és diumenge... És festa! I una té ganes de respirar i de tancar els ulls i de pensar que, malgrat sigui temps de tardor... És probable que una nova primareva s'obri pas durant l'hivern proper. I que té a veure l'hivern, la festa, el cafè, Déu i la punteria. Ja veureu!

Del bloc Steps on art - LAMiUSE

El proper dimarts 25, el president desvetllarà incògnites pel que fa al camí a seguir en el procés cap a la constitució de la nova república catalana. Crec que ho farà amb claredat meridiana, com fins ara. I amb la gràcia d'estat. I espero que amb molt bona punteria. És de vital importància, després de l'èxit del 9-N i de les grans espectatives que tenim els catalans.

Ens trobem en uns dies d'una relativa calma, cap de setmana..., amb el bajón dopo querella, mirant una mica de reüll que fan uns i altres... Vigilants perquè no es colin més mentides piadoses que criminalitzen els qui les fan córrer amb l'objectiu que la gent de bona fe se les cregui i les repeteixi.

Per això, m'ha vingut com anell al dit, la frase que la Jana Abril ha publicat en el seu perfil de facebook. La podem aplicar a la vida social, política, institucional i personal també: I quan em torni la calma no miraré l'horitzó. Miraré el cel, miraré la terra. No vull entortolligar-me altra vegada amb la desil.lusió. Toquem, doncs, de peu a terra i apuntem bé. Ara és l'hora!

MENÚ DEL DIA: MÉS POBLE I MÉS DEMOCRÀCIA

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. A fiscals i mentides contraposem més poble i més democràcia. Les paraules les he robat de la carta que ja us he compartit, la del Quico al Rajoy. I és agosarat aquest xicot... Sort n'hi ha! Perquè així, les qui ens dediquem a recuinar plats, tenim la matèria prima per a fer-ho. Vegem, doncs, el menú d'avui!

Primer. Més poble... Un plat "variopinto", atractiu, amb ingredients d'allò més heterodoxes, desobedients i il.legals: una mica de participació, barrejada amb creativitat, iniciativa, pluralitat, multiculturalitat, amanida amb salsa de colors mil, de llengües diverses i d'amors múltiples... El gust... com el d'un petó que barreja la sal i el sucre, dos cristalls que convergeixen en el miracle d'una besada. Aquesta darrera expressió l'he manllevada -ai, ai, m'hauré d'anar a confessar...- d'un autor del qual us en parlaré en una altra ocasió.  

Segon. Més democràcia... Un plat exhuberant en les formes, irresistible, amb una barreja de tradició i postmodernitat: urnes, paperetes, cues llargues, il.lusió, emoció, contenció, sentiment... amb uns retocs de sí+sí, de revolució, de somriures vestits de groc... El gust... com el d'un frappé de mango amb una mica de "chile" picant... Explosiu. I cadascú que s'imagini el detonant de l'explosió, si no... la confessió serà llarga.

Setrill i fruiter - Carmela Pons

Postres. Tocaria sorbet, no? Suau, lleuger, que ajudi a pair. Podeu triar el que vulgueu: el típic de llimona, una mica àcid. Personalment, com que d'acideses ja en tenim cada dia, us recomano el de mandarina, que incorpora una dolçor que ens deixar un bon regust. Ah! I el cafè... Ja sabeu que em decanto pel ristretto, el de l'anunci. 

A Madrid no coneixen aquests plats. Concretem. El Rajoy no els coneix i prefereix menjar cada dia fiscals i mentides... Per això fa sempre aquesta cara de pomes agres, d'indigest crònic. El planyo, pobret. Déu tenir una úlcera d'estòmac bestial. 

Apa doncs! "A lo nostro": més poble i més democràcia. El poble persisteix en tots i en cadascú de nosaltres i la democràcia es fa efectiva cada vegada que podem decidir sobre allò que ens incumbeix. I com que Catalunya ens afecta d'allò més... no ens cansem de tastar aquest menú del dia. Entre nosaltres... fluixet... m'han assegurat que és molt sa... Dieta mediterrània pura i dura. Delizioso! 

EN PEU DE GUERRA

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. Em fa una mica, més aviat molta recança haver de titular que estem en peu de guerra, però cada dia que passa resulta més evident que les agressions de l'estat espanyol es multipliquen. I el que no pot ser és que hàgim d'aguantar només estoicament totes les mentides que es proclamen i les veritats que s'ometen. Si contineu llegint... sabreu perquè ho dic. 

Ha arribat l'hora que se'ns reconegui el dret a defensar-nos d'un estat, l'espanyol, que ens ha declarat la guerra. Aquestes paraules no són meves, són d'un company molt actiu en la reivindicació de la Catalunya lliure. I que té una mena de "sexto sentido". Veureu! Ah, i que faig meves, és clar.

Perquè també ens alerta sobre una altra qüestió molt delicada. Podem pensar de maneres diverses, fins contraposades, però sempre hem de defensar les nostres opinions amb arguments certs. I, si no vigilem, podem caure en la trampa de convertir-nos en uns col.laboracionistes a l'hora de reproduir les mentides conscients de l'enemic que la gent de bona fe acaba creient-se i repetint. 

I mentir... no només és molt lleig, sinó que significa maniobrar a favor de l'adversari. Segurament això que diu el company queda més clar amb la citació que ell mateix fa de Bertold Bredcht: Qui calla perquè no sap és un ignorant. Qui sap i calla, un criminal. I en aquests moments Espanya és un estat criminal. Heavy, ma certo!

Aquesta setmana s'obre un nou escenari en el camí cap al nostre desitjat alliberament. Si atenem a un aforisme de Ghandi, ens trobem en l'etapa de l'atac, després d'haver passat per la de la negació del problema i per la de riure-se'n. Suposadament l'embestida va dirigida al vèrtex: president, vicepresidenta i consellera d'educació... Els altres partits ja es van autoinculpar solemnement i els ciutadans ho anem fent simbòlicament. 

Kathrin Longhurst - Pick Axe Girl

Nosaltres el poble alegre, els revolucionaris dels somriures, els qui formem part de la Catalunya neta i carregada de raó ja hem votat i hem guanyat, moralment parlant. I ho hem fet amb una pulcritud i una elegància dignes de tota mena d'elogis. I estem a l'espera de les decisions que el nostre president adopti en els propers dies. 

Ara és l'hora de dedicar els nostres esforços perquè ens sigui reconegut el dret a defensar-nos de les agressions d'un estat espanyol que ens ha declarat la guerra en nom d'unes lleis que, a no massa tardar, no podrem considerar vigents al Principat de Catalunya.

Ahir, algú, tot comentant el meu post, em preguntava: Som nosaltres els qui hem de morir? Recordeu que m'agrada molt acabar amb la frase del setge de Barcelona, Viurem lliures o morirem... I jo m'explicava d'aquesta manera: Una mica sí... Gra de blat per a la Catalunya del futur. Es pot morir a poc a poc... Si conquerim la llibertat per a nosaltres i per als qui ens seguiran... llavors viurem i viuran, no?

I lluitar no vol dir exactament agafar un fusell o passejar-se amb els tancs que l'altre dia anaven amunt i avall per l'A-2. Lluitar vol dir reinvindicar-nos com a poble amb les armes de la fermesa, la valentia, la unitat, la dolçor, la desobediència pacífica... Tot perfectament amanit, és clar, amb la veritat. Perquè la veritat ens fa i ens farà lliures, no ho oblidem mai. 

No vull acabar sense donar les gràcies al company més que inspirador avui d'aquestes idees que he intentat endreçar. A quatre mans, Quico... Com en els vells temps. Gràcies.

L'HORA DELS TRANSGRESSORS INDIGNATS

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. A paraules lletges per "necias" -usurpació de funcions, malversació, desobediència, prevaricació-, oïdes d'alta freqüència, com els dofins, contràriament a "sordos". "Querella al canto". Pitjor no es podia haver fet. Una mostra més de l'Espanya que tant ens estima. I soportar ja hem soportat massa coses, i crec que l'aigua del got és a punt de vessar-se per complert.

"Hasta aquí hemos llegado". I no volem ser sords ni a la querella del fiscal general, ni, sobretot, al clam del poble català que vol, i ara amb més raó que mai, que el camí cap a la independència vagi avançant en les diverses etapes assenyalades pels experts. Concretament em refereixo a les cinc que dibuixa, per a després del 9-N, Ferran Requejo, catedràtic de ciència política de la UPF i membre del Consell Assessor per a la Transició Nacional: 

1. unes eleccions al parlament
2. la formació d'un govern previsiblement de coalició
3. la construcció d'algunes estructures d'estat imprescindibles
4. la proclamació de la independència
5. el procés constituent

Tots som avui Artur Mas, perquè tots érem prou grandets fa 10 dies, justament, per a decidir lliurement si acudíem a votar per a manifestar democràticament com volem que sigui la Catalunya del futur. Per tant, tots hem prevaricat -aquesta paraula de per si ja sona fatal, no?- Tots hem usurpat funcions -de qui, de l'estat?- 

I tots, clarament, hem desobeït i desobeïrem qualsevol decisió arbitrària que arribi del govern espanyol o dels altres poders estatals pressionats per l'executiu. Així és que ja poden anar ampliant els espais per a empresonar-nos... I, de multes dineràries, ni ho somniïn que per això es queden a Madrid els diners que ens guanyem amb la suor del nostre treball. È una vergogna, com dirien els italians emprenyats quan les coses no van.

I jo que sóc tan bona nena, de debò... I tant bona fama que tenim arreu els catalans d'assenyats, prudents, vigilants i estalviadors. És clar que som tot això... però també arrauxats quan se'ns creuen els cables davant les injustícies que ha patit i pateix encara el nostre poble. 

Prou, volem marxar. Volem proclamar la república catalana dels transgressors de mena. Indignats envers un estat espanyol que no sap on va, ni qui és, ni res de res. Io me ne vado, e voi, venite con me? Avanti, prego!

Viurem lliures o morirem. Val més morir desobeïnt la legalitat injusta d'uns poders legislatiu, executiu i judicial arbitraris que viure fent la viu viu en un estat maltratador, com vaig llegir fa alguns dies, que "de tanto que te quiero te apuñego". I ara a proclamar la nostra autoinculpació per terra, mar i aire...

I JO TAMBÉ, MARIA: COMPRENSIÓ I RESPECTE

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. M'identifico plenament amb la Maria Parellada, la dona de 96 anys que avui s'ha fet famosa arran de la carta enviada al fiscal general de l'estat. En l'escrit s'autoinculpa per haver votat sí+sí en el procés participatiu del 9 de novembre.

Doncs jo també, Maria, com tu vaig votar sí+sí i també m'autoinculpo. I mira que això d'assumir culpes va molt car en aquests temps que corren. Caríssim, m'atreviria a dir...

I si per postres demanes la comprensió i el respecte que durant 300 anys han estat esperant els qui ens han precedit... Vaja, ni la Penèlope, no? Em sembla delicious aquest petit testimoni de senzillesa, educació i... de la comprensió i el respecte que tant enyores. 

No sé, Maria, si tu ets creient, jo sí. Els meus lectors ho saben i mai ningú no m'ho ha retret, la qual cosa agraeixo. Si per mi fos, et declararia ja en vida patrona de la comprensió i del respecte envers els veïns, més exactament... envers els estats veïns... No sé què en diries... 

IdentitART - Paula Bonet

Com que hem de construir el país nou, la Catalunya lliure i sobirana podria tenir ja els seus patrons nous, ep, sense oblidar els nostres sants catalans tant estimats. Ja sé que... tot plegat és una gosadia... Irreverent? Pels meus detractors il.lustres i tiquis miquis, potser sí. Per a mi, de cap de les maneres.

No crec que aquest senyor fiscal que demà diu que es reunirà amb els d'aquí et contesti la carta. Prou feina deu tenir a pensar com convèncer als seus col.legues que presentin la querella i com treure's de sobre la pressió del Rajoy i "sus muchachos". No et pensis, no m'agradaria estar a la seva pell.

Ara és l'hora de demanar comprensió i respecte als estats veïns des de la comprensió i el respecte que tant apresos tenim els catalans. I és l'hora d'encomanar-nos a una santa en vida, la Maria Parellada, que ens ha donat exemple de serenitat i fermesa. Altra vegada ho he de dir: m'encanta formar part d'aquest nou país. Ah, i tot des de la unitat, la dolçor i la valentia. 

Viurem lliures o morirem -feia molts dies que no ho escrivia-. Per a mi, ara i aquí, té una connotació molt especial. Lliures per estimar també als nostres veïns, encara que alguns d'ells no ens ho demostrin. But no podem deixar que la seva manera de fer dictatorial i superba condicioni la nostra. 

EFERVESCÈNCIA, SÍ. FRUSTRACIÓ, NO

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. Ara que hi ha qui diu que la frustració independentista pot degenerar en violència, no sé pas en què pot degenerar la frustració unionista. Perquè, és clar, això de les frustracions no és cosa d'uns, només, sinó que és comú al gènere humà. L'important, diria una psicologia saludable, és reconduir-les i integrar-les en la nostra vida. I costa, ho sabem per pròpia experiència.

Però anem, estimats, tal com us vaig dir, a les raons en positiu del que ja podem anar anomenant, i així ens hi anem acostumant, procés constitutiu de la república catalana. I a l'hora de trobar un mot que defineixi, no sé si dir l'estat d'ànim o simplement aquests dies dopo la consulta, l'expressió d'una amiga em serveix moltíssim. 

Ens trobem en un estat d'efervescència. I això m'ho deia mentre a l'A-2 retornaven els tancs que dos dies abans havíem vist anar en direcció Barcelona. O sigui, estem en un moment de gas que no perd el vigor, de bombolles que es retroalimenten per contacte, d'una il.lusió i d'una joia dolça... que xispejen contingudes. 

Explosión de amor- Héctor Berceruelo

I la contenció després de l'explosió... és tan pròpia de la nostra manera de ser catalana... I a mi m'encanta l'aigua amb gas, amb molt de gas, fins al punt que quan me l'empasso em faci mal la gola 

Per això és tan necessari que mantinguem viu l'esperit del 9 de novembre. Com quan els enamorats malden per fer surar en tots i cadascun dels racons del dia l'amor que senten l'un per l'altre. Ai, Agnès, l'amor... Quan és cosa només d'una... no va, per més que t'hi escarrassis. Non è vero?

Ara és l'hora d'agitar les aigües en positiu perquè l'efervescència de l'avui que ens toca viure, en l'espera d'un demà lliure i sobirà, ens escalfi el cor. Ep... I ens produeixi també unes pessigolles contingudes, això sí, perquè la revolució dels somriures no decaigui de cap de les maneres. Som-hi, doncs!

SOM I SEREM TAN VALENTS

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. Unitat en la pluralitat, dolçor en el tracte i valentia en la constància. És fantàstic com el nostre poble, el poble que persisteix en tots i en cadascú de nosaltres, vol seguir donant resposta al seu futur. On és el fracàs del qual es vanten alguns? 

A hores d'ara ni querella ni històries per a no dormir que semblen més d'una altra època, grisa i dictatorial, que no pas d'un avui temperat, com deia un dels homes del temps. Ai, la temperància, una virtut que no està massa de moda?

Doncs sí, està de moda, encara que no li posem aquesta etiqueta. La moderació, que no està renyida ni amb la valentia ni amb la revolució, està a l'ordre del dia. Això explica l'èxit del procés participatiu i tindrà molt a veure amb les iniciatives que partits i entitats aniran presentant aquests dies per a iniciar el procés constituent de la futura república catalana. 

I és bo i legítim que tots diem la nostra sobre el què, el com i el quan. El que està més que clar és que ara mateix no és l'hora de tirar-nos pedres, ni d'amagar les mans, ni de cremar res ni ningú. És l'hora, això sí, de mantenir-nos fermament d'empeus, resistint els embats dels qui no ens entenen de cap de les maneres i dels qui diuen ara sí, però igualment no s'enteren res de res. 

I no és que m'hagi donat un atac histèric d'adolescent incompresa, -no dic que n'estigui lliure del tot-, és que em quedo bocabadada de com la reconvertida esquerra espanyola de "Podemos" repeteix certs discursos que demostren una i altra vegada que continuen amb allò de... tenen orelles, però no hi senten, tenen ulls, però no hi veuen, nas que olora.

La revolució dels somriures avança i de quina manera. I si no repasseu les fotos que ens ha deixat la setmana sobre les cues a l'entorn del Palau Robert per a continuar votant en el procés participatiu.

Palau Robert - Eduardo Vicente

Endavant, doncs, la Catalunya lliure i sobirana que s'obre pas entre somriures que tenen un regust de revolució que enamora. Una revolució, però, superespecial. La de la unitat que reuneix les diverses maneres de veure les coses, la de la dolçor que convida a tastar els diversos gustos de la Catalunya independent i la de la valentia que resisteix perquè creu en el projecte comú que portem entre mans. 

I avui, per acabar, un poema que ens parla de temps, de valentia, de la terra, del mar i de la tendresa. Espectacular. És de Guillem Sansó, interpretat per Joan Bibiloni: "Mà al cor".

Tant de temps, caminar tant de temps,
viatjar per la història, tenir el cor calent,
tanta gent, estimar la gent
i tenir els ulls tranquils un moment.

Tanta terra, estimar la terra,
quan humida ella escampa les ànimes al vent;
tant de temps, esperar tant de temps,
que els cors cantin plegats el mateix.

Dibuixem amb les mans,
la distància que es fa
entre l' ona i la pedra
entre força i tendresa.
Caminem, caminem més enllà,
deixarem els records pel demà.

Tan valents, serem tan valents,
que ni el més greu destí no ens aturarà mai;
tant si val, van passant els anys
i ara els dies em semblen més llargs.

DOLÇOR EN EL TRACTE

Doncs arriba "lo prometido". Unitat en la pluralitat amb els nostres millors somriures dolços als llavis. I això, reina, que té a veure amb el tema seriós que ens ocupa, de caire polític... Doncs sí té a veure perquè podem fer el país nou des de l'acritud, el desànim, i el cinisme o bé des de la dolcesa, la delicadesa i la joia del cor.

La corrent de la dolcesa és quelcom que arriba a Catalunya per influència francesa. Una influència que arrenca al segle XVI, amb Francesc de Sales i que penetra de manera continuada fins al XIX. Noia, on vols anar a parar? Ens estàs parlant en xinès, no? De cap de les maneres, carissimi.

La dolcesa en el tracte vers l'altre és una actitud que prové del que podríem anomenar l'humanisme de l'amor, al qual tots, des de les nostres creences o increences, ens hi podem sumar. Perquè nosaltres pertanyem a aquesta humanitat que ahir, avui i demà recerca la felicitat individual i col.lectiva.

Dona - Cécile Veilhan

I com a poble lliure i sobirà volem ser feliços, volem respondre amb la dolcesa de la revolució dels somriures a qualsevol interpel.lació. Fins i tot a les que se'ns fan des de la duresa, el menyspreu i la ceguesa totals. Perquè aquesta és una de les nostres millors armes... I si, de tant en tant, fins ens surt un acudit, quasi sense voler... millor que millor.

Qui ha dit que els catalans som tan i tan seriosos que siguem incapaços d'esbossar un somriure dolç per a riure'ns fins de nosaltres mateixos? No som edulcorats o nyonyos, això no, de cap de les maneres...

Avui us deixo amb un fragment de l'arxiconegut "Poema de bon matí" d'Olga Xirinacs. No importa que sigui el vespre, o la nit... Sempre pot renéixer, a qualsevol hora, el somriure dolç de la nostra vida, encara que la tristesa per la pèrdua d'algú molt estimat ens colpegi l'ànima i el cor. Ep, no ens posem tristos. 

També per la Catalunya nova tots els moments són i seran bons per a somriure a propis i a veïns.

Poema del bon matí,
el de les coses petites,
la paraula que comença
i també el primer somriure.
Poema del bon matí,
el de les coses petites,
que s'acabarà i que torna,
que ens porta el goig i ens fa lliures.

UNITAT EN LA PLURALITAT

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. Avui us torno a parlar jo mateixa, la genuïna Agnès Armengol Altayó que, des de finals de maig us acompanyo en aquesta aventura com a tal, tot i que la cosa ve de més lluny, concretament del 16 de desembre. 

Una aventura que, de fet, ja ha caducat -ja hem celebrat el procés participatiu, ja hem votat-, però que encara em veig en cor de continuar, en l'avinentesa que no hem arribat a les 329 raons promeses. Aquesta és la que en fa 290. Sembla mentida.

I en aquest post no penso criticar ningú. Crec que d'ara en endavant ja no ho faré més. No cal. Som prou grans per a sentir, veure, entendre i interpretar cadascuna de les opinions dels defensors i dels detractors de la independència de Catalunya. Ara... Tampoc ho puc prometre perquè n'hi ha cada un... que fa encendre i riure.

Sí que m'agradaria continuar aportant les raons que crec necessàries perquè el procés que hem encetat de manera ferma i decidida cap al nostre alliberament arribi a bon terme de la manera més eficaç possible. Tenint en compte sempre i en tot el bé del nostre poble, del poble que està en tots i en cadascú de nosaltres.

I començo per una de les raons més òbvies i demanades per la societat civil: la unitat dels partits i les entitats per a tirar endavant. Si dic que és necessària, em direu que sóc recurrent i poc original. I m'és igual. Mai he estat original, sincrètica, sí, tot el que vulgueu i no me'n penedeixo, per cert. 

Assaig de la V de Girona - Fonsu Mateu

I què és la unitat? Una bona pregunta. Però, tot i que sóc literata, no penso fer ni reproduir cap de les mil definicions que podeu trobar als diccionaris i a la xarxa. Us diré. en primer lloc, secondo me, el que no és. Unitat no vol dir uniformitat, no vol dir que tots pensem el mateix, diem el mateix i fem el mateix.  

Unitat vol dir desvetllar i reunir el millor de nosaltres mateixos -qualitats, aptituds, habilitats, potencialitats- per a posar-ho al servei del bé comú. Unitat és comunió -de ment i de cor- des de la pluralitat. Unitat és donar-se les mans per a reforçar el full de ruta comú, comú, no particular ni partidista. 

Noia, clàssica, clàssica. I, doncs, no us he dit que oggi come oggi us parlava la més genuïna Agnès Armengol, sabadellenca de cap a peus, catalanista fins a la mèdula, catòlica convençuda. Amb l'empenta de les dones del XIX que ja la voldrien algunes del XXI. Però conservadora en els plantejaments. Tot i que... capaç de ser generosa i de cedir per a un bé millor.

I no penso dir res més, no cal. S'entén bé, no? Sí que m'agradaria acabar amb un trosset d'una sardana que vaig escriure: "Dansa de Castellterçol". Perquè de manera popular, festiva i jovenívola, segons l'època, és clar, ens convida a fer la cadena que ens unirà amb amoretes i somriures dolços. Ecco, la revolució dels somriures ja estava inventada. 

Fem la cadena

que ens unirà.
Tira-li, tira-li la pedreta
tira-li, tira-li dreta al cor,
cada pedreta és una amoreta,
cada amoreta un somriure dolç.
Fem la cadena
oidà!
Fem la cadena
que ens encadena;
fem la cadena
oidà!
Fem la cadena
que ens unirà.

D'amoretes vaig fatal, perquè us he d'enganyar... Demà parlarem de la dolçor, tant o més necessària que la unitat per a construir el país nou. No falteu a la cita.

ARA SÍ: UN ADÉU PER SEMPRE

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. Hagués pogut titular... "Visto para sentencia" o "El imperio de la ley contraataca" o "No hay dos sin tres". Però el seny s'ha apoderat de mi i us estalvio aquestes obvietats que serien fruit d'una interpretació literalista de la roda de premsa -presa de pèl, millor dit, i sóc benèvola-, d'en Rajoy. I no es tracta d'això, oi que no? Esteu de sort! Hem d'anar més lluny, o més a fons. Ho intento.

Perquè ja n'hi ha prou de llocs comuns que alguns no paren de fer servir, com la anàlisi de Miquel Iceta: "Rajoy no és conscient de la magnitud del problema". Això ja ho sabíem xato, no aportes res de nou. Per tant, o canvies de discurs o el teu partit i el que representa està condemnat a fer encara més aigües.

Allora? eh -molt italià-. Doncs Rajoy ens ha tornat a ajudar, com va dir la Carme Forcadell en l'acte final de la campanya Ara és l'hora. I jo, en aquell moment, no vaig entendre -sóc d'efectes retardats, què hi farem!- Si ens quedava allò, algun sentiment de culpa o alguna recança pel comiat, ara i aquí, el president del govern espanyol ens posa les coses fàcils perquè l'adéu no sigui tan traumàtic.

A song of goodbye - Matylda Konecka

I és que Mariano Rajoy s'ha situat al defora de Catalunya -i fins d'Espanya, m'atreviria a dir-. És com si hagués baixat del guindo per a repetir el que ja sabem. Parafrassejant-lo, el discurs vomitiu, que fa més d'un any que els catalans -independentistes o no- suportem, continua essent igual de vomitiu -a hores d'ara pels catalans i per la majoria d'espanyols-. Amb la diferència, és clar, que quan has o t'han fet vomitar tantes vegades ja només et queda la bilis per treure. I ni bilis, a hores d'ara.

Agnès... T'has tornat boja, no? Això del simulacre de consulta t'ha afectat l'enteniment. No, no. M'explico. Jo crec que Rajoy, en un acte de passivitat heroica, "donde las haya", ha claudicat de la seva missió com a governant i... Als catalans ens ha deixat a les mans dels tribunals i dels fiscals, i del nostre president i als espanyols a les mans de la seva sort. I al pas que anem, qui vagarà eternament per l'espai, recordant el nostre estimat Margallo, serà l'Espanya orfe de tot i de tothom. 

Ara és l'hora d'iniciar el comiat, la desconnexió. Com deia ahir, a poc a poc, amb passa ferma i decidida. Comptant que segurament ens equivocarem, come no? Ningú és perfecte. L'important és reconèixer-ho. Però amb la certesa, ara sí, que ja no tenim por. 

Cada minut que ha de passar és desconegut... Però la nostra petita o gran aportació al projecte comú de la Catalunya lliure i sobirana ens empenyerà a transformar-lo en explosió esclatant de vida nova. I així, piano piano, ens obrirem pas i sumarem les forces necessàries per a poder cantar sense enyorances, canviant per una vegada la lletra de la cançó... Ara sí: És un adéu per sempre. 

SE BUSCA A MARIANO, ALICIA...

...AL BORDE DE UN ATAQUE DE NERVIOS

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. "Querellas, malversación, prevaricación..." I què més? Què més? Ràbia desfermada, rossec que devora per dins, ganes d'engegar-ho tot a rodar, ciberatacs -la guerra de les galàxies es queda curta-. Això també. D'una banda...

De l'altra... Seguretat i aplom, gràcia d'estat -tinc una companya que hi creu molt en aquest tipus de "gràcia" que assisteix les persones amb una certa responsabilitat quan s'han d'enfrontar a situacions especialment delicades-, serenitat. Això també...

I, al carrer, la gent pregunta, sobretot aquells que per circumstàncies diverses no han anat a votar. I que ara es convencen, per les evidències, que això de la independència va en serio, molt en serio. I volen saber què passarà. M'hi he trobat avui, que m'he passejat per un racó de Barcelona, amb vàries persones així. I, és clar, una no és adivina... faltaria plus.

El president Mas ha mogut fitxa amb tota solemnitat. Roda de premsa... Expressant el seu full de ruta, amb el qual hi podem estar més o menys d'acord, però no podem negar que improvisar no improvisa. Els altres partits proconsulta es comencen a posicionar, però tots, dintre del que cap, amb una certa prudència, amb la intuïció que no la poden pifiar com quan es va canviar la consulta pel procés participatiu. 

La porcellana esquerdada, sí, ma no trencada. Ja sabeu que m'agrada més la metàfora, molt bíblica per cert, de la terrissa Portem el tresor de la Catalunya lliure i sobirana en vasos de terrissa, que és més basta que la porcellana, però també és més nostra.

Personalment, el que em crida l'atenció és la no reacció del Rajoy. D'aquí el títol: "Se busca". Hem sentit a la Soraya -que fa una cara de pomes agres...-. I a la pobre Alícia -que s'ha quedat més sola que la una, "al borde de un ataque de nervios"-. I el Mariano? Què fa? Què pensa? On és? Abandonarà la nau del seu tan estimat estat espanyol a la seva sort per a no ofegar-se en el propi naufragi que ell tot solet s'ha muntat?

Dov'è sei, mio caro? -és una expressió, perquè d'estimat niente far niente-. Potser és a la consulta d'un dels mestres de la sospita, papa Freud, per a psicoanalitzar-se en l'intent d'entendre's a si mateix com a un dels artífexs de la independència catalana. Encara li haurem de donar les gràcies, figurati.

I don't know. El que està clar és que se li està acabant això d'amagar-se darrera la legalitat i els tribunals. Noi, has de donar la cara, t'agradi o no. I si a tu, la gràcia d'estat aquesta de la qual parlava al principi, no t'assisteix és que segurament no hauries de passar al capdavant del que queda d'Espanya, si no vols que realment s'acabi d'enfonsar i t'hagin de jutjar a tu, sí a tu, per incompliment dels teus deures com a suposat capità del vaixell.

De l'altre partit, fins ara majoritari... crec que la carta escrita ahir pel Quico Romeu a Pedro Sánchez és suficientment il.luminadora i explícita a propòsit de les propostes del líder del PSOE. I, com diu ell, si ja hi ha algú que n'ha parlat, i bé, no cal repetir el que s'ha dit. Vi racomando, ragazzi: Llegiu-la.

   

Nosaltres, com diria Justo Molinero, a "lo nuestro". Poc a poc i bona lletra. Calma en el tarannà, serietat en les propostes, pedagogia en les motivacions, el desenvolupament i el desenllaç. Tant ad intra -hem de convèncer encara molts catalans- com ad extra -hem de conquerir l'Europa de la Unió-. 

I, sobretot, revolucionaris en els somriures. Això sí, això sempre. La nostra alegria ningú no ens la prendrà.    

ARA ÉS L'HORA DE SERVIR EL PAÍS NOU

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. No cal que us digui que estic hiperemocionada. Per molts motius. Alguns els vaig expressar ahir, a última hora de la nit, amb un post improvisat que recollia frases sentides, emocions... d'una jornada inoblidable. Us el reprodueixo, en part.

Ahir... bona nit espontani
Ens hem agradat. Més de 2 milions 305 mil participants. Un èxit total... M'encanta tenir bones notícies. Avui comença el nostre futur. No podem baixar la guàrdia, però sí que ens podem mirar al mirall i dir-nos: No estem pas tan malament. I amb la imatge de tots i cadascun de nosaltres -voluntaris, societat civil, entitats, partits...- ho hem fet possible.

Gràcies a tots! Som molt macos des de la perspectiva d'aquella bellesa que a voltes és invisible als ulls humans, a simple vista... I aquesta bellesa conquerirà la independència per a la Catalunya groga de la revolució dels somriures. Ja hem votat i ja hem guanyat.

Avui... un som-hi que no ha estat res

I avui toca refer les forces per a continuar construint el nou país lliure i sobirà. Està bé mirar-se al mirall i trobar-se guapa o guapo, però no ens podem quedar així, contemplant-nos el melic. Vinga, Agnès, que tenim ganes de fer una mica el manta i fins el Narcís, però només una mica, sense ofegar-nos en la nostra pròpia proesa. La consulta sempre ha estat un mitjà, no un fi en si mateixa. No ho oblidéssim pas. Un fi per a poder recomptar com ho veiem. 

Sabadell n'és exemple

En aquest sentit, Sabadell ens pot ser un exemple. Per què? Ha estat la segona ciutat amb més participació. I, tot i que una majoria, el 78% del vots van ser per al sí - sí, també hi va haver un 11% que es va decantar per al sí - no, i un 5% pel no. Per tant, hi va haver una pluralitat en l'expressió del vot. 

Des del convenciment, això sí, que ens hem de poder manifestar, amb totes les de la llei, sobre què volem per a la Catalunya d'avui que ja és demà. Ecco, perquè tinc tants motius per a estar contenta i orgullosa de la meva city, la més catalaníssima, us recordo..

El veritable poder és el servei

Ens hem sentit, ens sentim i ens sentirem de tots colors. Com sempre. L'important és que no ens tanquem en nosaltres mateixos i que siguem capaços de continuar deixant de banda interessos partidistes. I tots a l'una, "como Fuenteovejuna" -ep, sense matar al "comendador"-, siguem capaços de sortir de la nostra parcel.la per a servir el país. 

Perquè el nostre poder, el veritable poder, el de tots en la mesura que ens toca i tots exercim alguna mena de petita o gran responsabilitat, és el servei. I si us dic de qui és aquesta frase... Un parell de pistes: és d'un argentí amb una gran responsabilitat que també se les sent de tots colors i que es passa el dia fent gestos que volen trencar amb l'statu quo que se li suposa pel servei que fa. Si capisce, non è vero?

Acabo, com diuen alguns mossèns després d'una homilia de les llargues, recollint també el final del post d'ahir. Seguim endavant, sense por... El desconegut ha començat a ser conegut. I fa bona pinta. Molt, però que molt bona pinta. I love you per a tots. Un baccione ben fort. Després de tot... Ens ho mereixem.

SÍ + SÍ = BOGERIA COL.LECTIVA

Diuen que estem bojos??? I tant. Jo estic boja d'amor per Catalunya. I tu? 

Demà tenim una cita amb el futur immediat del nostre país. No hi podem faltar. Fem que la bogeria sigui col.lectiva. La revolució dels somriures és imparable. Endavant!