AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. A fiscals i mentides contraposem més poble i més democràcia. Les paraules les he robat de la carta que ja us he compartit, la del Quico al Rajoy. I és agosarat aquest xicot... Sort n'hi ha! Perquè així, les qui ens dediquem a recuinar plats, tenim la matèria prima per a fer-ho. Vegem, doncs, el menú d'avui!
Primer. Més poble... Un plat "variopinto", atractiu, amb ingredients d'allò més heterodoxes, desobedients i il.legals: una mica de participació, barrejada amb creativitat, iniciativa, pluralitat, multiculturalitat, amanida amb salsa de colors mil, de llengües diverses i d'amors múltiples... El gust... com el d'un petó que barreja la sal i el sucre, dos cristalls que convergeixen en el miracle d'una besada. Aquesta darrera expressió l'he manllevada -ai, ai, m'hauré d'anar a confessar...- d'un autor del qual us en parlaré en una altra ocasió.
Segon. Més democràcia... Un plat exhuberant en les formes, irresistible, amb una barreja de tradició i postmodernitat: urnes, paperetes, cues llargues, il.lusió, emoció, contenció, sentiment... amb uns retocs de sí+sí, de revolució, de somriures vestits de groc... El gust... com el d'un frappé de mango amb una mica de "chile" picant... Explosiu. I cadascú que s'imagini el detonant de l'explosió, si no... la confessió serà llarga.
![]() |
Setrill i fruiter - Carmela Pons |
A Madrid no coneixen aquests plats. Concretem. El Rajoy no els coneix i prefereix menjar cada dia fiscals i mentides... Per això fa sempre aquesta cara de pomes agres, d'indigest crònic. El planyo, pobret. Déu tenir una úlcera d'estòmac bestial.
Apa doncs! "A lo nostro": més poble i més democràcia. El poble persisteix en tots i en cadascú de nosaltres i la democràcia es fa efectiva cada vegada que podem decidir sobre allò que ens incumbeix. I com que Catalunya ens afecta d'allò més... no ens cansem de tastar aquest menú del dia. Entre nosaltres... fluixet... m'han assegurat que és molt sa... Dieta mediterrània pura i dura. Delizioso!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada