TRANSVERSALITAT A LA CATALANA

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. Enmig d'aquesta tempesta tan fenomenal que està caient, almenys aquí a Sabadell... No m'he pogut resistir... I ja em teniu amb una altra raó... En queden menys per a les 329... Quan hi arribi, què faré? Entre els dies que faig campana i les festes de Nadal... espero que em pugui reconvertir en propagadora freelance de la candidatura transversal proposada per l'Assemblea Nacional Catalana.

Noia... a tu t'agraden les emocions fortes... Fins a cert punt! Però considero, modestament, que hem de fer un acte de fe i creure que aquest temps que ens toca viure amb totes les seves bondats, maldats i mediocritats és el nostre temps, el meu i el teu. I l'hem de respirar, sentir, tocar i assaborir amb intensitat, al límit, a tope. Ja ho sabeu: fino in fondo!

Si fins ara, amb totes les dificultats "hagudes i per haver", amb tots els entrebancs, amb tots els "ais" al cor... hem arribat fins aquí. Adesso, quà giù... no podem fallar, de cap de les maneres. I encertar no vol dir que els senyors Mas i Junqueras es posin d'acord i ja ens podem donar per contents. Ah, no. Ni ho somnieu. 

Vol dir que la societat civil catalana, a través dels representants de les entitats adherides al Pacte nacional pel dret a decidir i d'altres que s'hi puguin sumar, s'han de posar d'acord per aconseguir la major representativitat possible de tots els sectors implicats en la vida social del país en una llista constituïda segons un tipus de transversalitat, la catalana, que ha de tenir unes característiques identitàries pròpies.

Línia transversal - Kandinsky

Sempre des del meu punt de vista, és clar, de dona, amb mentalitat un xic del XIX, de la ciutat més catalaníssima i d'una suposada universalitat (catolicitat) que s'hauria d'obrir a totes les tendències possibles. Allora, carissimi. Avui m'agradaria imaginar... un dels trets distintius d'aquesta transversalitat a la catalana: Vull una transversalitat integradora.

"Nada nuevo bajo el sol..." Sí i no. No vull una transversalitat de parella, ni de "yo me lo guiso y yo me lo como", ni de "capelletes", ni dels de sempre, ni dels millors, ni dels més guais, ni dels més indepe, ni dels més de la ceba, ni de la crème de la crème, ni tan sol dels de la denominació d'origen... 

I això és molt més exigent i comprometedor. Treballar amb els convençuts, amb els de la colla no costa tant; en canvi, fer-ho amb altres que tenen opinions i maneres de fer diferents... ja és més complicat. Però precisament això és el que marca la diferència.

Vull una transversalitat d'"arrimar el hombro", d'escoltar, d'empatitzar amb l'altre, de callar quan toca i no deixar anar simplement el que portem al pap... Vull una transversalitat inclusiva, acollidora, oberta... que no jutja, que accepta, suporta i perdona.

Ei... Estic torrada? Passada de moda? Altres crítiques accepto, però aquesta no. Perquè és de vital importància que fem de la integració una bandera d'aquesta transversalitat a la catalana que, per cert, continua tenint un lema chiaro, chiarissimo: Viurem lliures o morirem!

TOT ACOMIADANT RAJOY

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. Hi ha una dita castellana que diu que "el mejor desprecio es no hacer aprecio". I ara, que és apunt d'arribar Rajoy a la nostra terra, la podem posar en pràctica d'allò més. I no és que tornem menyspreu per menyspreu -seria poc cristià, per a mi, ja ho sabeu-. 

En primer lloc, perquè, en tot cas, hi ha una desproporció de menyspreus en joc: el de l'Espanya de Rajoy envers Catalunya ha estat i és infinitament més gran que el que puguem mostrar els catalans envers aquesta visita. 

En segon lloc, perquè, dintre tot, li hem de donar les gràcies: els seus atacs continuats i les seves amenaces revestides de legalitat han estat revulsiu pels catalans -augmentant la desafecció a tot el que vingués d'Espanya i engreixant el nombre d'independentistes- i antídot pels espanyols -a hores d'ara, amb més o menys grau de perplexitat, llur resignació, per la separació de Catalunya, és més que evident-.

Silueta - Mats Gustafson

Així és que esperem Rajoy, no amb els braços oberts, mancarebbe, no som massoquistes, ni amb curiositat -"aunque la mona se vista de seda, mona se queda"-; sí amb un cert estoicisme tenyit de vigilància i elegància; i amb la intuició d'un inici de comiat, que serà una mica llarg (any i mig per la declaració i el que duri la negociació), però irreversible. "No hay marcha atrás", ara no, ja no. 

Així és que la nostra, Sr. Rajoy, és una benvinguda que conté en si mateixa un adéu per sempre. I encara que estem desitjant que el bye bye sigui ja ben aviat definitiu, la recança, almenys una micona i ara personalitzo, m'envaeix altra vegada perquè els comiats em costen molt -hi ha una porció de dolor inevitable-, que hi farem!

També les esperes allargaçades perquè arribi el nostre alliberament em fan basarda... Entre tant, lo sappiate benissimo... Viurem lliures o morirem. I enmig de recances, de basardes, d'adéus per sempre, de menyspreus i de ferides... una i altra vegada som convidats a esperar contra tota esperança i a fer nostres els mots de la cançó:

I esperem, ben segur que esperem. 

És l'espera dels que no ens aturarem 

fins que no calgui dir, no és això.

DINAMITA PURA

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. Això és el que portava el president Mas amagat, amagat... I és el que va fer detonar a l'auditori del fòrum... Els cartutxos? Llista de país -persones vinculades a partits i a la societat civil- amb programa únic -l'aposta per la independència de Catalunya- per a poder convocar eleccions única i exclusivament per a saber si volem ser independents o no... 

I perquè, en cas afirmatiu, els elegits gestionin el procés fins a les legislatives "normals" del 2016. Ah! Amb la convicció que ell pot anar el primer o el darrer de la candidatura i que el 2016 no es presentarà a la reelecció.

Clar i català. Prepotent? Ambiciós? Caòtic? "Plan que no va a ninguna parte"? M'inclinaria més a pensar que és un punt de partida amb dinamita, detonat en el moment oportú, revulsiu... però punt de partida, que no d'arribada... Si proposa perquè proposa i si no proposa perquè no proposa, a gust de tots no ho farà, això és més que clar. Si toquem el flaviol, no voleu ballar i si toquem complantes, no voleu plorar... But no amaga el cap sota l'ala, sinó que llança la pólvora al terreny de la política i de la societat. 

Espriu o Final del laberint - Santi Moix

I ara som nosaltres els qui ens hem de posicionar. I no és fàcil, és un repte que s'ha de discernir i acabar de construir entre tots. Si volem que Catalunya es constitueixi com un estat, tots ens hi hem d'implicar, hem de fer renúncies, hem d'aportar iniciatives i persones que liderin el moment. Hem de ser generosos, gratuïts, sacrificats... Ras i curt, encara que sembli que parli d'una altra època.

La independència no és cosa dels qui manen, o dels altres que estan lluny, o d'uns quants arrauxats que no saben el que fan. La independència és cosa de tots, com el "Veterano, cosa de todos". Ja n'hi ha prou de queixes, de tirar-nos pedres contra nosaltres mateixos... Mirem al cel, toquem de peus a terra i caminem vers el desconegut que transformarem en conegut en la mesura que el preparem d'allò més acuradament... 

Amb paciència, molta paciència -això li deia jo ahir a un amic-. Perquè els clixés que tenim són d'un altre moment històric... perquè no sempre sabrem com fer-nos-ho, perquè ens fa mandra canviar, deixar seguretats, "modus vivendi", fins i tot... Portar endavant un projecte comú bé s'ho val i és apassionant. 

Viurem lliures o morirem! Fa dies que no ho havia dit... I la vita è bella, anzi, bellissima. Encara fa més dies... I avui escric la raó 300 d'aquesta aventura que també té molt d'explosió, no sempre controlada. Cosa facciamo! Siamo cosí! Contradictoris, plens de joies i esperances, d'angoixes i desesperacions, vulnerables, fràgils, enamoradissos del que voldríem i no acabem de trobar. Ma... únics i irrepetibles, com la Catalunya del futur, única i irrepetible. A què esperem!

DESPRÉS DE L'ÚLTIM VOT

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. Encara ens queden unes hores per anar a dipositar el nostre vot. Sembla mentida, però haurem acomplert un cicle, com la vida mateixa feta de cicles que s'obren i es tanquen per a començar d'altres que molts cops són continuació dels que ja s'han esdevingut o realitats totalment per estrenar.

Genuinament existencial, Agnès. Assolutamente, carissimi. Ja sabeu que de tant en tant m'hi poso. I aquests dies així com de transició i de tardor continguda m'hi porten irremeiablement... Què hi farem. Acceptar-ho i ja està. Es diu aviat, però fer-ho costa més. Tot i que la vida continua...

Som-hi, doncs! Tanquem el cicle vital del 9 de novembre amb el seu abans ple d'aventura, d'emoció, de sorpresa, de reptes, de preguntes, de poble, d'amenaces, d'il.legalitats per alguns... I el seu després curull de participació, d'il.lusió, de ganes, de campanya, de voluntariat, de fiscals, querelles i mentides per alguns...

La distancia adecuada - Alejandra Alarcón

A l'espectativa, a més, de saber quin serà el full de ruta, des del punt de vista polític, per a la consecució de la república catalana independent, segons el president de la Generalitat. Atents a les reaccions dels altres partits i de les entitats de la societat civil.

Després de l'últim vot s'obrirà un altre cicle. Confio que sigui tan intens i apassionant com aquest. Per a mi ho ha estat i molt, moltíssim. Fins al punt de sentir recança per deixar enrere situacions i persones que han col.laborat tant al meu creixement... Que dic, deixar enrere, hauria de dir integrar per a sumar al desconegut que trucarà a la porta d'aquí a poc.

I és que avui, ara i aquí... després del recompte de l'últim vot, símbol inequívoc de l'expressió d'una llibertat incontenible, estem cridats a ser la generació vital capaç d'acollir en la nostra ment i en el nostre cor els moments bons i dolents que hem viscut fins ara. Amb quina finalitat? Ras i curt: perquè esdevinguin factors de creixement col.lectiu i de canvi per a la Catalunya lliure i sobirana que volem.

Serà aquesta la nostra vocació? Esdevenir la generació vital que ha d'acompanyar activament el procés constituent de la república catalana? Jo m'hi apunto a aquesta generació, a aquesta vitalitat, a aquest nou cicle... I vosaltres?

I ARA... APUNTEM BÉ

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. Crec que no tindria mai bona punteria... Sóc molt patosa, almenys l'alter ego de l'Agnès... Les bales em fan por... Això comentava algú quan l'altre dia titulava en peu de guerra. Que al primer tret... apretaria a còrrer. I suposo que té tota la raó. Sóc poruca... En aquest i en altres temes. Què hi farem... Prefereixo tenir por a les armes... 

Quant a les idees, a poc a poc, avanço cap a la desinhibició. O potser hauria de dir cap a l'obertura de ment i de cor, conscient que no tinc tota la veritat sobre res, però que he de defensar el que crec i el que espero des de la veracitat. El camí de les 329 raons m'ha portat i em porta a ser cada dia més humil. I ja sé que això que dic no està massa de moda. Serà que les prepotències d'alguns -persones i institucions- m'han ajudat a escoltar més i buscar les possibles coincidències dintre de la pluralitat. 

I ja fa dies que em ronda, sabeu que amb l'Agnès compartim la mateixa fe, una frase que vaig sentir un cop i que m'ajuda tant a relativitzar els dogmatismes... fins i tot els meus. La dic en castellà perquè així la vaig aprendre: "Creer, creer, lo que se dice creer, como el café, café, sólo en Dios". Pues eso.

Torno a agafar el fil. No sé pas si tornes o el comences, reina. Estic dispersa, ho sé, però avui és diumenge... És festa! I una té ganes de respirar i de tancar els ulls i de pensar que, malgrat sigui temps de tardor... És probable que una nova primareva s'obri pas durant l'hivern proper. I que té a veure l'hivern, la festa, el cafè, Déu i la punteria. Ja veureu!

Del bloc Steps on art - LAMiUSE

El proper dimarts 25, el president desvetllarà incògnites pel que fa al camí a seguir en el procés cap a la constitució de la nova república catalana. Crec que ho farà amb claredat meridiana, com fins ara. I amb la gràcia d'estat. I espero que amb molt bona punteria. És de vital importància, després de l'èxit del 9-N i de les grans espectatives que tenim els catalans.

Ens trobem en uns dies d'una relativa calma, cap de setmana..., amb el bajón dopo querella, mirant una mica de reüll que fan uns i altres... Vigilants perquè no es colin més mentides piadoses que criminalitzen els qui les fan córrer amb l'objectiu que la gent de bona fe se les cregui i les repeteixi.

Per això, m'ha vingut com anell al dit, la frase que la Jana Abril ha publicat en el seu perfil de facebook. La podem aplicar a la vida social, política, institucional i personal també: I quan em torni la calma no miraré l'horitzó. Miraré el cel, miraré la terra. No vull entortolligar-me altra vegada amb la desil.lusió. Toquem, doncs, de peu a terra i apuntem bé. Ara és l'hora!

MENÚ DEL DIA: MÉS POBLE I MÉS DEMOCRÀCIA

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. A fiscals i mentides contraposem més poble i més democràcia. Les paraules les he robat de la carta que ja us he compartit, la del Quico al Rajoy. I és agosarat aquest xicot... Sort n'hi ha! Perquè així, les qui ens dediquem a recuinar plats, tenim la matèria prima per a fer-ho. Vegem, doncs, el menú d'avui!

Primer. Més poble... Un plat "variopinto", atractiu, amb ingredients d'allò més heterodoxes, desobedients i il.legals: una mica de participació, barrejada amb creativitat, iniciativa, pluralitat, multiculturalitat, amanida amb salsa de colors mil, de llengües diverses i d'amors múltiples... El gust... com el d'un petó que barreja la sal i el sucre, dos cristalls que convergeixen en el miracle d'una besada. Aquesta darrera expressió l'he manllevada -ai, ai, m'hauré d'anar a confessar...- d'un autor del qual us en parlaré en una altra ocasió.  

Segon. Més democràcia... Un plat exhuberant en les formes, irresistible, amb una barreja de tradició i postmodernitat: urnes, paperetes, cues llargues, il.lusió, emoció, contenció, sentiment... amb uns retocs de sí+sí, de revolució, de somriures vestits de groc... El gust... com el d'un frappé de mango amb una mica de "chile" picant... Explosiu. I cadascú que s'imagini el detonant de l'explosió, si no... la confessió serà llarga.

Setrill i fruiter - Carmela Pons

Postres. Tocaria sorbet, no? Suau, lleuger, que ajudi a pair. Podeu triar el que vulgueu: el típic de llimona, una mica àcid. Personalment, com que d'acideses ja en tenim cada dia, us recomano el de mandarina, que incorpora una dolçor que ens deixar un bon regust. Ah! I el cafè... Ja sabeu que em decanto pel ristretto, el de l'anunci. 

A Madrid no coneixen aquests plats. Concretem. El Rajoy no els coneix i prefereix menjar cada dia fiscals i mentides... Per això fa sempre aquesta cara de pomes agres, d'indigest crònic. El planyo, pobret. Déu tenir una úlcera d'estòmac bestial. 

Apa doncs! "A lo nostro": més poble i més democràcia. El poble persisteix en tots i en cadascú de nosaltres i la democràcia es fa efectiva cada vegada que podem decidir sobre allò que ens incumbeix. I com que Catalunya ens afecta d'allò més... no ens cansem de tastar aquest menú del dia. Entre nosaltres... fluixet... m'han assegurat que és molt sa... Dieta mediterrània pura i dura. Delizioso! 

EN PEU DE GUERRA

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. Em fa una mica, més aviat molta recança haver de titular que estem en peu de guerra, però cada dia que passa resulta més evident que les agressions de l'estat espanyol es multipliquen. I el que no pot ser és que hàgim d'aguantar només estoicament totes les mentides que es proclamen i les veritats que s'ometen. Si contineu llegint... sabreu perquè ho dic. 

Ha arribat l'hora que se'ns reconegui el dret a defensar-nos d'un estat, l'espanyol, que ens ha declarat la guerra. Aquestes paraules no són meves, són d'un company molt actiu en la reivindicació de la Catalunya lliure. I que té una mena de "sexto sentido". Veureu! Ah, i que faig meves, és clar.

Perquè també ens alerta sobre una altra qüestió molt delicada. Podem pensar de maneres diverses, fins contraposades, però sempre hem de defensar les nostres opinions amb arguments certs. I, si no vigilem, podem caure en la trampa de convertir-nos en uns col.laboracionistes a l'hora de reproduir les mentides conscients de l'enemic que la gent de bona fe acaba creient-se i repetint. 

I mentir... no només és molt lleig, sinó que significa maniobrar a favor de l'adversari. Segurament això que diu el company queda més clar amb la citació que ell mateix fa de Bertold Bredcht: Qui calla perquè no sap és un ignorant. Qui sap i calla, un criminal. I en aquests moments Espanya és un estat criminal. Heavy, ma certo!

Aquesta setmana s'obre un nou escenari en el camí cap al nostre desitjat alliberament. Si atenem a un aforisme de Ghandi, ens trobem en l'etapa de l'atac, després d'haver passat per la de la negació del problema i per la de riure-se'n. Suposadament l'embestida va dirigida al vèrtex: president, vicepresidenta i consellera d'educació... Els altres partits ja es van autoinculpar solemnement i els ciutadans ho anem fent simbòlicament. 

Kathrin Longhurst - Pick Axe Girl

Nosaltres el poble alegre, els revolucionaris dels somriures, els qui formem part de la Catalunya neta i carregada de raó ja hem votat i hem guanyat, moralment parlant. I ho hem fet amb una pulcritud i una elegància dignes de tota mena d'elogis. I estem a l'espera de les decisions que el nostre president adopti en els propers dies. 

Ara és l'hora de dedicar els nostres esforços perquè ens sigui reconegut el dret a defensar-nos de les agressions d'un estat espanyol que ens ha declarat la guerra en nom d'unes lleis que, a no massa tardar, no podrem considerar vigents al Principat de Catalunya.

Ahir, algú, tot comentant el meu post, em preguntava: Som nosaltres els qui hem de morir? Recordeu que m'agrada molt acabar amb la frase del setge de Barcelona, Viurem lliures o morirem... I jo m'explicava d'aquesta manera: Una mica sí... Gra de blat per a la Catalunya del futur. Es pot morir a poc a poc... Si conquerim la llibertat per a nosaltres i per als qui ens seguiran... llavors viurem i viuran, no?

I lluitar no vol dir exactament agafar un fusell o passejar-se amb els tancs que l'altre dia anaven amunt i avall per l'A-2. Lluitar vol dir reinvindicar-nos com a poble amb les armes de la fermesa, la valentia, la unitat, la dolçor, la desobediència pacífica... Tot perfectament amanit, és clar, amb la veritat. Perquè la veritat ens fa i ens farà lliures, no ho oblidem mai. 

No vull acabar sense donar les gràcies al company més que inspirador avui d'aquestes idees que he intentat endreçar. A quatre mans, Quico... Com en els vells temps. Gràcies.