TINC UN SOMNI

Fer un país nou... Ara és l'hora!

SENTIM L'EMOCIÓ DE SER LLIURES

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. A mesura que s'acosta el 9-N, el cúmul de despropòsits que va sumant el govern espanyol i el partit que li dóna suport es multiplica com l'escuma. No sé on anirem a parar, no sé què passarà diumenge que ve. Però sí sé que Rajoy i els seus esbirros no podran dormir tranquils en tota la setmana. I, almenys, saber que l'insomni serà compartit, encara que per posicions radicalment diferents, ja sacia la meva adrenalina un xic alterada. 

El Mariano s'ha cavat la pròpia tomba, com se sol dir, però no només a nivell personal o de partit, sinó d'estat. Ha cavat la pròpia tomba d'una Espanya desencisada i fragmentada que mira amb perplexitat fins on pot arribar la ineptitud i el menyspreu del seu govern.

Si ahir eren 10 personalitats estrangeres les que demanaven en un manifest que Deixin votar als catalans, avui les enquestes que donen la victòria a Podemos certifiquen un canvi d'època tant per a la història d'Espanya com per a la de Catalunya sense precedents. 

A Madrid, fa un parell de dies ho tenien molt clar. Si vols saber què pensa la gent, pren el pols dels taxistes. I el que ens va portar fins a l'ave ho tenia superclar: "en Madrid va a ganar Podemos" i... "¿dónde pondrán la aduana para entrar en Catalunya? I ho deia bé, sense rintintin, amb un to de veu acceptable... Ecco, com estan les coses a la capital del "reino".

Ens espera una setmana d'infart, superemocionant... Un temps que hem d'anar conquerint minut a minut, sense defallir. Amb determinació ferma, sense desànims, amb la joia que dóna saber que la raó està de la nostra part. Els que ens espera no serà fàcil, ni serà ja, però serà. Aquesta la diferència fonamental respecte altres moments de la nostra existència soterrada com a poble.

Ara és l'hora d'exercir el dret democràtic a votar sobre el futur polític de Catalunya. És l'hora d'enarborar la senyera estelada de la llibertat i la justícia. L'hora de fer pinya entorn el país nou que volem construir.

Viurem lliures o morirem. Ara ens toca a nosaltres fer-ho possible. Sentim la terra, sentim el país, sentim l'emoció de ser lliures, de poder viure aquest moment en viu i en directe.

CAP TIRANIA NO ENS PODRÀ DOMINAR

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. Divendres, 31 d'octubre: falten 9 dies per a la consulta... Així és que potser que comenci a fer un novenari... I m'encomani a santa Rita, patrona dels impossibles... Ni ella, però, ni el Pare etern, han pogut fins ara amb l'equipo A del Rajoy... Així és que els simples mortals que som nosaltres... ni os lo cuento.

I la Soraya avui a la roda de premsa... tan pocasolta i amb una rialla ben cínica quan una de les periodistes, no menys cretina, li preguntava sobre si deixarien al president Mas que campés a sus anchas quan cada tres per quatre incompleix la legalitat espanyola. Quina pregunta i cara de pomes agres hagués hagut de posar jo, magnífica periodista donde las haya, en preguntar-li quines mesures punitives pensaven usar contra el ministre de l'interior que va de mentider per la vida.

Ep! Ànims! Cuéntame que te pasó! Espero que anys a venir ho puguem explicar a les generacions que encara han de néixer... Lo que pasó. El que vam haver de passar per a ser independents. Se'ns demana encara una bona dosi de creativitat, molta paciència i, sobretot, don't worry, be happy... 

Internacionalitzar el procés és vital, és el camí... Ahir ens ho deia Hilari Raguer, glossant la figura de Carrasco i Formiguera. Totes les iniciatives pacífiques i festives i persistents seran benvingudes. Totes. Fins les més petites o insignificants als ulls dels prepotents. I n'hi ha tantes... I de tan bon fer... Deia el mestre Savall, en la carta de renúncia al premi nacional de música, citant Dostoievski, que la bellesa salvarà el món.

I la bellesa està feta de petits projectes, de petits esforços -si encara no l'heu vist, us enllaço el vídeo Un llarg recorregut del Quico Romeu, il.lustratiu del que intento dir-, de petites iniciatives que ens fan tastar -per a mi, és així, no me n'amago- una mica d'eternitat. I l'eternitat és gran, molt gran, immensa, tots hi cabem, tots, petits i grans. No havíeu cantat de petits A tu, que més lluny de la mar i del sol...

Crec, sincerament, que a partir d'ara ens tocarà practicar la no violència activa més que mai. I me n'he anat a beure al mestre d'aquesta manera de ser, de fer i de viure: Mahatma Gandhi. I he trobat aquestes dues perles. Una referida a això mateix que comentava: Quasi tot el que es realitzi serà insignificant, però és molt important que es faci. I l'altra que dóna cos al títol del post: Quan algú comprèn que obeir lleis injustes és contrari a la seva dignitat humana, cap tirania pot dominar-lo.

Ara és l'hora de la desobediència pacífica a les lleis injustes contràries a la dignitat del nostre poble. És l'hora de combatre amb les armes de la pau i la serenor la tirania opressora que ens vol dominar. L'hora de fer patent la bellesa de les petites coses que salvaran el món.

Viurem lliures o morirem. Es pot morir per la terra? Es pot anar morint desgastant la vida per un bé major. O... fem-ho més amorós: celebrem la llibertat d'emmudir perquè els petons ens tapin la boca. Fan ganes de posar-s'hi, no?

LA CATALANOFÒBIA PER FI A JUDICI

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. Després d'un parell de dies de desconnexió directament "catalana", m'acabo de posar una mica a la page i... Entre corrupció i "mordidas"... Invencions i mentides... Impugnacions i entredits... Em trobo amb una fantàstica iniciativa, Diguem prou, posem-nos drets, presentada aquesta setmana, si bé des del mes de juliol ja s'havia posat en marxa. 

Em refereixo a l'Associació Llibertat, Justícia i Democràcia que aplega un grup de persones del món del dret "per a engegar actuacions legals en defensa de la llibertat, la justícia i la dignitat". I posar-se "a disposició de tots aquells que decideixin denunciar aquests atacs utilitzant les eines jurídiques de l’estat de dret". 

Podeu llegir tots els detalls d'aquest projecte al bloc del Quico Romeu, sempre tan atent i immediat en la recollida d'informacions referides a la causa de Catalunya i dels Països catalans en el seu conjunt. Bloc en qual, a més, podeu aprendre molt sobre un concepte que jo, fa mesos, ni sabia que existia, la catalanofòbia, o sigui, l'aversió a Catalunya, als catalans o a tot allò que és català. 

Doncs ja n'hi ha prou que ens diguin el nom del porc. Des del convenciment que ningú mereix que el maltractin de cap manera, tampoc verbalment, pel fet de ser un català o una catalana amb pensament propi. Ningú s'ho mereix, ningú. I aquesta afirmació, encara que em surti una mica del tema, em porta a recordar la contraportada del diari La Razón del dimarts 21 d'octubre, el donaven a Madrid abans de pujar a l'ave, i que em va escandalitzar i horroritzar d'allò més.

A partir d'una digressió lingüística sobre l'ús de les expressions "hijo de puta" i "hijoputa" -no les tornaré a repetir mai més-, l'autor Ussía, es va dedicar a qualificar de la segona manera una sèrie de terroristes de la ETA. Amb un "ensañamiento tal" que em va fer una por terrible aquest home... I ara, tot recordant-ho, retorna el mateix sentiment...

Qui ens creiem que som? Quina autoritat creiem que tenim per a desqualificar les persones, en públic, en una mitjà de comunicació... que després se les donarà de conservador de no sé quines "quintas esencias". Tanta o més por em fa aquest Ussía, com el Josu Ternera. I... Com podem arribar a la reconciliació amb aquestes persones tan poc persones, tan autoritàries i despietades?

Ara és l'hora de trencar esquemes venjatius i d'una violència gratuïta que mata i destrueix. És l'hora de defensar la llibertat, la justícia i la dignitat dels pobles des de l'estat de dret. L'hora de dir prou a la catalanofòbia i a totes aquelles agressions que fins ara s'han quedat sense ser denunciades.

Perquè viurem lliures o morirem. I la llibertat està renyida amb els insults, les amenaces i les instigacions a l'odi entre els pobles des dels mitjans de comunicació i de les xarxes socials. I sense voler arribar a la setena morada de santa Teresa, d'estimar l'enemic amb un amor "tierno" -el summum de l'amor-, potser sí que ens convindria fer l'exercici de posar-nos en la pell de l'altre. "Otro gallo cantaría".   

CRISTIANS I ANARQUISTES UNITS PER CATALUNYA

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. Sembla mentida, però ja només falten 12 dies per al 9N. I mira que n'hem passat de peripècies. I segurament encara ens en falten. Però avui no deixa de ser una jornada de tardor i de transició. En la qual uns i altres ens hem mirat com de reüll, des de la finestra, sense que se'ns veiés massa, a veure qui n'una s'empescava el del davant.

Per això pot ser un bon moment per a començar a recapitular també un mica el que ha estat aquest intent de donar raons que s'ha anat com desviant del propòsit inicial. Compte, només aparentment, perquè en cada text, en cada excusa per a comunicar el que penso, sento i espero sempre hi ha hagut alguna bona raó per a fer-ho.

Us he de confessar que jo mateixa he fet una evolució, no diré de 360 graus, però sí de molts graus. Les perspectives han anat canviant, les amistats també. I algunes d'elles m'han acostat al món de la reivindicació independentista des de punts de vista que mai no hagués pensat que compartiria, per exemple l'anarquisme. 

I, a propòsit d'això, ha caigut a les meves mans un llibre en italià que parla de la relació entre cristians i anarquistes. I voldria reproduir les paraules d'un autor que el prologa perquè em semblen genials i perquè em recorden unes altres d'un anarquista superentregat a la causa de la pàtria catalana terrenal i tangible, com diria ell, però amb aquesta intuïció profunda que sota cap concepte això vol dir doblegar-se als poders establerts. 

Declarant-se estrany al domini de l'árchon, l'anarquista es revela com un veritable cristià, potser com el veritable cristià, com el que es pren seriosament la bogeria evangèlica que porta a creure que la mateixa pàtria no és d'aquest món i que per això no doblega la la consciència a la lògica del poder en la seva mundanitat.

Per tant, si hagués de fer balanç, hauria de dir que aquesta experiència per a mi ha estat un enriquiment molt i molt gran. I certament, s'ha acomplert el que deia en el primer post dels 277 que n'he publicat tenint en compte aquest que llegiu. Deia el 16 de desembre de 2013:

Comencem aquest camí cap a la consulta del 9 de novembre de 2014. D'aquí el nom de 329. Són els dies que hi falten. 

I parlant de camí, precisament la primera de les raons per a poder fer la consulta és aquesta: Més important que la meta és el camí. Per què? Perquè el mot camí evoca un procés, quelcom que es va fent, que es va madurant, que es va teixint. 

I nosaltres, com a poble, ens anem fent, anem madurant, volem teixir la nostra pròpia història des de la pau, la justícia i l'amor. Sense rancúnies, sense odis, sense passar factura a ningú. Des de la positivitat. Amb la mà estesa. Amb el cor obert. 

Ara és l'hora de no doblegar-nos als poders establerts. És l'hora de reivindicar-nos com a poble que vol teixir la seva història des de la pau, la justícia i l'amor. L'hora de tenir la mà estesa i el cor obert vers tots aquells que volen veure Catalunya lliure i sobirana, des de perspectives diverses que ens enriqueixen com el cristianisme i l'anarquisme.

EL TESTIMONI DEL GUILLEM: SENZILLAMENT PRECIÓS

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. Guillem i els seus amics estan on hi ha gent lluitant contra la discriminació, ja siga racial, de gènere, laboral, lingüística... I també per la justícia social, pels drets humans, en contra de la pobresa, dels desnonaments, de l'atur, de l'homofòbia...

Guillem està, en cadascuna de les persones honrades que estimen el seu país, la seua llengua, la seua cultura, la seua música, la seua gent. Està en cada racó del seu País, que amb tota l'alegria del món, aspira a la seua llibertat. (fragment de la Carta de la Carme Salvador i del Guillem Agulló)

Que uns pares puguin recordar d'aquesta manera el seu fill estimat... és senzillament preciós. Com senzillament diferent és el meu post d'avui: sentit, familiar, exquisit (no per qui l'escriu, sinó pels protagonistes: un fill i uns pares orgullosos d'ell i de la seva causa).

El Guillem Agulló i Salvador era un jove valencià nascut a Burjassot el 1974, militant a l'organització juvenil de l'esquerra independentista Maulets, i al moviment antiracista i antifeixista Skinheads Against Racial Prejudice. La matinada de l'11 d'abril de 1993 va morir a Montanejos, a l'Alt Millars, assassinat d'una ganivetada a mans d'un grup de joves constituïts en el "Komando Marchalenes IV Reich". 

Els familiars i les organitzacions d'esquerres i independentistes van denunciar que el mòbil del crim havia estat polític, ja que els joves que van intervenir en l'assassinat eren coneguts per la seva ideologia nacionalista espanyola. Tots els partits polítics van condemnar els fets, menys el Partit Popular, Unió Valenciana i la Falange Española. Finalment es va declarar culpable a un dels nois que dels 14 anys de pena en va complir només 4. Així són les coses.

Fa uns dies els insults i la violència es van tornar a repetir amb motiu de la celebració de la processó cívica a València per part de col.lectius amb simbologia nazi. Qui i on són la gent d'ideologia nazi que avui tan agrada d'usar al PP i al PSOE?

Per què confonem el personal, senyors Rajoy i Iceta, qualificant de nazis els qui no pensen com vostès? Mai se m'acudiria a mi qualificar-los de nazis, tot i que potser arguments no me'n faltarien, davant de certs comportaments i paraules emprades per vostès d'un autoritarisme que fa esfereir. 

Si us he de dir la veritat, no hi estava jo massa posada en tota aquesta reivindicació dels Països catalans. Gràcies a persones com el Quico Romeu, divulgador incansable de les peripècies dels nostres germans de llengua em vaig posant al dia. Per cert, us recomano un article seu molt suggerent que convida a pensar en un futur federat per als Països catalans. 

Ara és l'hora de descobrir la presència del Guillem i de tants companys, presents avui en el poble que defensa la justícia social i lluita contra la discriminació, la pobresa i els desnonaments. És l'hora d'homenatjar-los en la gent que estima la llengua comuna, la cultura, la música, tot allò que ens identifica com a Països catalans.

L'hora d'escriure cartes d'amor de pares i d'amants que recorden els seus estimats morts per la llibertat i de dir amb ells... Quina sort haver-los tingut entre nosaltres.

El Guillem i els altres màrtirs de la terra ja han fet seu el nostre lema: Viurem lliures o morirem. I viure en llibertat vol dir conjugar el verb estimar en la multiplicitat de variants dialectals de tots els Països catalans. Perquè la diversitat en si mateixa és molt i molt romàntica.

TORNEM A L'EDAT MITJANA: GRAZIE MILLE, MARIANO

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. A 15 dies vista del procés participatiu, dia rere dia, minut a minut, segon a segon, m'atreviria a dir, es va omplint la pica de la democràcia que desbordarà de paperetes les urnes... un diumenge de tardor, de les 9 del matí a les 8 del vespre, quan, pacífica i serenament, puguem anar a votar. 

Piano, piano si va lontano, diuen els italians. Doncs exactament això és el que anem fent a poquet a poquet, com de puntetes... Per a no vulnerar no sé quines lleis espanyoles i, a la vegada, per a posar nerviosos els membres d'un govern espanyol que ja no saben per on remenar-se. Presoners del seu propi pla d'evitar a tota costa que ens puguem expressar per a decidir quin destí volem donar a la nostra pàtria.

Segons el Mariano, tornem a l'Edat Mitjana. Tornem a l'època cavalleresca? I la pobre, pensant que devia dir no sé quina mena d'insult finolis, va donar en el clau. Grazie mille, Mariano, per aquest regalet inesperat. Perquè, si busqueu les característiques d'aquesta època a Catalunya, us trobareu amb les següents perles: 

1. El país assoleix progressivament una personalitat jurídica pròpia, associada a un context geogràfic determinat.
2. El català neix com a llengua diferenciada del llatí i de les altres llengües romàniques.
3. I també el català gaudeix de la seva màxima esplendor com a llengua literària i oficial, tant als comtats catalans com a la Corona d'Aragó. 

Millor comparació... impossible per al tema que ens ocupa, és clar. I, per a mi, poetessa del XIX, les referències a aquesta esplendorosa època de la nostra llengua en el terreny literari... m'emociona tant i tant.

De fet, ha arribat a tal punt la joia que, recordant un dels textos més antics escrits en català i, alhora, més emblemàtics de l'edat mitjana, les Homilies d'Organyà, m'he traslladat del segle IX al XX per a trobar-me amb el record que en va fer el poeta d'Ontinyent, Vicent Andrés Estellés, en el sisè llibre de la seva obra completa. I voldria deixar-vos avui com a record els versos finals d'Aquest mar que sabem:

El mar és com el pati d’un col·legi, un solar, 
el cel ample que es veu damunt de la placeta,

sense motos ni guàrdies i sense voravies.

El mar és l’ombra humida del Paradís. El mar...

(Tornarem altre vespre i tot serà distint.

Veuràs tu com Déu fa que tot siga com vols.)

I això mateix desitjo per a tots vosaltres: que vegem com Déu farà que tot sigui com volem. I volem veure Catalunya lliure i sobirana. Ara és l'hora favorable i el moment oportú. I el mar, el nostre Mar Mediterrani... l'ombra humida del Paradís. El mar...