TORNEM A L'EDAT MITJANA: GRAZIE MILLE, MARIANO

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. A 15 dies vista del procés participatiu, dia rere dia, minut a minut, segon a segon, m'atreviria a dir, es va omplint la pica de la democràcia que desbordarà de paperetes les urnes... un diumenge de tardor, de les 9 del matí a les 8 del vespre, quan, pacífica i serenament, puguem anar a votar. 

Piano, piano si va lontano, diuen els italians. Doncs exactament això és el que anem fent a poquet a poquet, com de puntetes... Per a no vulnerar no sé quines lleis espanyoles i, a la vegada, per a posar nerviosos els membres d'un govern espanyol que ja no saben per on remenar-se. Presoners del seu propi pla d'evitar a tota costa que ens puguem expressar per a decidir quin destí volem donar a la nostra pàtria.

Segons el Mariano, tornem a l'Edat Mitjana. Tornem a l'època cavalleresca? I la pobre, pensant que devia dir no sé quina mena d'insult finolis, va donar en el clau. Grazie mille, Mariano, per aquest regalet inesperat. Perquè, si busqueu les característiques d'aquesta època a Catalunya, us trobareu amb les següents perles: 

1. El país assoleix progressivament una personalitat jurídica pròpia, associada a un context geogràfic determinat.
2. El català neix com a llengua diferenciada del llatí i de les altres llengües romàniques.
3. I també el català gaudeix de la seva màxima esplendor com a llengua literària i oficial, tant als comtats catalans com a la Corona d'Aragó. 

Millor comparació... impossible per al tema que ens ocupa, és clar. I, per a mi, poetessa del XIX, les referències a aquesta esplendorosa època de la nostra llengua en el terreny literari... m'emociona tant i tant.

De fet, ha arribat a tal punt la joia que, recordant un dels textos més antics escrits en català i, alhora, més emblemàtics de l'edat mitjana, les Homilies d'Organyà, m'he traslladat del segle IX al XX per a trobar-me amb el record que en va fer el poeta d'Ontinyent, Vicent Andrés Estellés, en el sisè llibre de la seva obra completa. I voldria deixar-vos avui com a record els versos finals d'Aquest mar que sabem:

El mar és com el pati d’un col·legi, un solar, 
el cel ample que es veu damunt de la placeta,

sense motos ni guàrdies i sense voravies.

El mar és l’ombra humida del Paradís. El mar...

(Tornarem altre vespre i tot serà distint.

Veuràs tu com Déu fa que tot siga com vols.)

I això mateix desitjo per a tots vosaltres: que vegem com Déu farà que tot sigui com volem. I volem veure Catalunya lliure i sobirana. Ara és l'hora favorable i el moment oportú. I el mar, el nostre Mar Mediterrani... l'ombra humida del Paradís. El mar...