MORIR PER LA LLENGUA: UNA PARADOXA D'ESCÀNDOL

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. Es pot morir d'amor per algú? Per una causa noble? Per un poble? Per una llengua? No m'és tan fàcil respondre amb rapidesa. I el que em surt no sé si és massa pensat. Crec que sí, que es pot donar la vida per una persona, per una causa noble, per la reivindicació sencera d'un poble... I, de fet, exemples n'hi ha. Però... Per la llengua, es pot morir? Val la pena fer-ho? No estem exagerant?

Piano, piano. Potser el quid de la qüestió consisteix a entrar dins d'una mateixa, fer una mica de silenci interior, que ja costa i més si de l'exterior no te'n pots desfer, i preguntar-se què és prioritari en la vida, no en la del veí, sinó en la meva. I, des d'aquesta escala de valors, sospesar quines actituds i accions em portaran a mantenir-me ferma en les meves conviccions. Avui estic profunda, oi?

Des d'aquesta perspectiva, certes decisions que pel qui les pren són absolutament coherents amb el seu sistema de valors, per una altra persona poden semblar desproporcionades, incomprensibles i fins... boges. En el camí de la vida, i estic en l'època de la maduresa, diuen, m'he trobat amb persones que han pres aquest tipus d'eleccions desproporcionades, incomprensibles i boges. I, en alguna ocasió, defensar les seves postures, m'ha perjudicat, ha embrutat el meu expedient. Mes... Era tan forta la seva convicció...

On vull anar a parar? Doncs a la vaga de fam del Jaume Sastre. M'admira la seva perseverança per la defensa d'un model lingüístic que preserva i fa créixer el coneixement i l'estimació per la llengua catalana. Ara ho tinc més clar. A mi em falta aquesta gosadia, he estat sempre força covarda, però aplaudeixo gestos com el seu. 

Es pot morir a un mateix? De quin segle parles, Agnès? Doncs del XXI. Rebobino: es pot morir a un mateix per un bé major, llavors és quan realment val la pena fer-ho. I morir a un mateix, en la majoria dels casos, no vol dir parada cardíaca i alè que s'extingeix. Morir a un mateix és viure en una situació d'èxode permanent. És el català un bé major? En si mateix... qui s'atreviria a afirmar-ho... Això només està reservat a persones, com el Jaume Sastre, que continuen creient que cal deixar la comoditat de dir sempre sí al sistema per a aconseguir el magis, l'excel.lència d'anar contra el sistema sense cremar contenidors. 

És paradoxalment escandalós morir pel català. No obstant, és precisament aquesta elecció el que ens pot fer reaccionar. I tard o d'hora espero que a tots, inclòs el Sr. Bauzà.

DE FIGURINS I ALTRES BÈSTIES

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. Hi ha polítics que semblen sortits del magatzem de maniquins de no sé on. I no només pel look que gasten -bons tratges, rellotges, ulleres...-, sinó pel canvi constant de jaqueta que escenifiquen. 

Heus aquí el Sr. Duran i Lleida que vol i dol: "No vull marxar d'Espanya, però no vull que desfigurin la meva identitat". Quina identitat? La del dissabte abans de les eleccions europees o la del day after o la d'aquest matí. En què quedem? Perquè mira que ha canviat vostè d'idea tantes vegades, que, en fi, costa ja seguir-li la corrent. Sr. Duran, el pèl ja ens l'han pres moltes vegades. No vulgui per això que ens solidaritzem amb una de les seves visibles mancances. Una mica d'honestedat i serietat. 

El mateix li demanaria al Sr. Navarro: tan respectuós amb el seu cap de partit i amb el dels socialistes bascos. Ells sí que representen un altre cicle, però jo no. Jo conduiré el partit a la renovació. De què va, Sr. Navarro? A vostè se li podria aplicar perfectament allò de veure l'estella en l'ull del veí i no adonar-se de la biga del propi ull. Perquè és tan lamentable la desfeta del seu partit, deconstruit -per usar una paraula fina que vol dir destruït- a base de ximpleries, sortides de tot i vanalitats a dojo. Per qui ens pren Sr. Navarro? Potser un bona bofetada donada a temps l'hagués despertat del seu somni sense retorn. 

És d'escàndol, tot plegat, de bestiari català, ara que hi penso. Per això avui acabo amb uns encertadíssims versos de Pere Quart referits a les mosques i als mosquits -canvieu aquestes bèsties pels polítics figurins-:

La natura
diligent ens procura
una bèstia
per a cada molèstia.
Si a les fosques
ja no piquen les mosques,
hi ha els mosquits,
que treballen de nits.

CATALUNYA: LA NOSTRA TERRA PROMESA

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. Després del retorn a casa, potser fora bo recuperar la reflexió sobre algun dels valors que ens poden ajudar a arribar a ser un país lliure. En aquest sentit, crec que és essencial la confiança en nosaltres mateixos, com a poble i com a persones, sobretot. 

Confiança que vol dir creure fermament que volem i podem aconseguir allò que ens proposem: ara per ara, fer la consulta. I, després, espaiet espaiet, anar dissenyant la nostra missió, visió i valors -qualitat al canto-. Doncs sí, per què no? 

Entenc que els jutges i experts que estan redactant la carta magna és el que pretenen. Suposo que un cop enllestida, serà posada a l'abast de tothom perquè amb uns mecanismes raonables es pugui conèixer, criticar i consensuar i esdevingui així la nostra identitat compartida. 

Vés per on, m'ha sortit una mena de petit full de ruta, unes quantes pistes de per on podem caminar. I és que aquest tema m'apassiona! Apassionada, Agnès? Des de quan? Si ets d'allò més calculadora, equilibrada, assenyada... D'on et ve aquest "desmelene"? Em ve de la bogeria per Catalunya i de la belleza d'una vida increïblement sorprenent.

Recopilem, que se me'n va la pinça. És vital creure en nosaltres mateixos, que no vol dir anar de guais del paraguai, sinó conèixer les nostres petites grandeses i les nostres moltes petiteses, acceptar-nos i perdonar-nos. Ah, i reconèixer les nostres possibilitats i posar-les al servei dels altres, o sigui, dels qui habiten, treballen, suen, estimen Catalunya: la nostra terra promesa.   

SÓC A CASA, HE TORNAT

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. Volia començar el meu post del capvespre dient que avui sóc jo mateixa, sense vels, sense màscares... I ho sóc, de debò, tot mantenint els pseudònims. 

De fet, m'he començat a despullar -no com la Johansson, no podria-de la crítica, de la sàtira, dels judicis de valor. Jo, que tant havia predicat sobre la mirada que no jutja, la pau fruit de la justícia, la solidaritat amb les causes que defensen la nostra llengua... A fora plou, i pel cel obert sento un dels aprenents de pianista que toca no sé què perquè no aconsegueixo desxifrar-ho. Sóc a casa: després d'un dia dur, he tornat.

I ho he fet, escapant de la realitat més crua, la dels que no saben, no ja com arribaran a fi de mes, sinó com serà demà, com donaran de menjar els seus fills que són uns quants, que són molts o que haurien pogut ser més: "Sort, m'ha dit un senyor, que la meva dona ha tingut cinc avortaments. Només tenim un nen i amb prou feines sobrevivim". I m'he quedat així, esma perduda, sobrepassada per tanta misèria, per tanta lluita, per tan desencís, per tant, per tant...

Ja ho veieu. No sé què dirà el "jefe". On és el sobiranisme, la independència? Doncs suposo que és fer realitat un demà millor pels fills d'aquests altres catalans que provenen del Magreb, d'Egipte, de Zàmbia, de Senegal. Que continuen vestint-se amb el vel i les robes i els llaços lluents. Que tenen la dentadura destrossada i ni pensar d'arreglar-se-la. Que són molt zelosos dels seus costums i tradicions.  

Aquest és un dels grans reptes de la Catalunya independent: construir un projecte de futur integrador de les diferències, amb igualtat d'oportunitats per a tothom. I això em reanima, m'asserena... Respiro fons, tanco els ulls, ploro i em deixo anar sense vels, sense màscares. Demà tocarà recomençar i... Sort que, altra vegada, tornaré a casa.

SOBRE FRIKIS I GOSUS

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. Deixeu-me encara comentar algunes declaracions de persones vinculades al PP perquè són d'allò més suggerents. Aquests darrers temps els seus ministres han fet sobre la Catalunya independent prediccions d'allò més surrealistes: que vagaria eternament per l'espai, que es convertiria en una mena d'illa de Robinson Crusoe o bé en territori apatxe...

Però la perla d'avui, com diria Marc Bilbeny -per cert, us recomano les seves mossegades-, ens la deixa un dels sociòlegs al servei del partit, Pedro Arriola, en fer la seva particular anàlisi dels resultats electorals i arribar a la conclusió següent: "todos los frikis acaban planeando sobre Madrid".

Bufff. Quin descans! D'una banda, ja ens podem relaxar perquè com que les nostres aspiracions no són "planear sobre Madrid", sinó tocar el dos de Madrid, no podem ser considerats frikis. Ara bé, no sé què pensarà la gent de Madrid sobre aquesta eminència de la sociologia que qualifica de friki a tot quisqui que és o s'acosta a la capital del "Reino". I, d'altra banda, els qui es vanten de ser frikis en si mateixos, no sé si els hi deu fer massa gràcia això de veure's desbancats per Pablo Iglesias i Podem i "todos los que planean sobre Madrid".

Tot un exercici d'elucubració teòrica. I "digo yo" que hi ha molts polítics espanyols que poden ser candidats a friki, a monstre, a deformat, a obsessionat, fins a esdevenir gosu -que vol dir fanàtic-, només cal que es presentin al càsting dels Arriola i Toharia de torn. Això sí, és condició sine qua non "planear sobre Madrid". Apa, doncs, a volar!   

ESTOCADA DE MORT A L'ESPANYA DELS DARRERS 40 ANYS

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. Volia titular avui amb aquella famosa frase pronunciada per un astronauta durant l'accidentat viatge de l'Apolo 13: "Houston, tenim un problema". Però com que ja ha estat utilitzada en altres ocasions per a fer anàlisi de les eleccions, m'he inclinat per aquest altre: Estocada de mort a l'Espanya dels darrers 40 anys. 

I és que la concepció d'Espanya tal i com fa tres anys tots plegats teníem -de les autonomies, de l'alternança política, de l'estira i arronsa...- ha rebut en aquests darrers temps una sèrie d'embats i de pulles i de banderilles que han desembocat en el "jaque mate" actual. Un bon títol també aquest.

La desafecció a l'estat espanyol ha quallat, i de quina manera, entre els habitants de Catalunya, amb un grau d'independència més o menys acusat. I el més graciós del cas és que ha estat la mateixa Espanya macarrònica en les seves expressions, nefasta en els seus menyspreus, arrogant en les seves anàlisis la qui ha contribuït, en gran part, a que sigui així. 

Podríem dir que l'estat espanyol ha practicat una mena d'eutanàsia activa, de la qual en paga les conseqüències. I ara vindran les exclamacions, les dimissions, els qüestionaments de la classe política... 

Però hi ha un factor superimportant en tot aquest procés que no s'està tenint massa en compte i que ha estat i és crucial, en la meva opinió, per a explicar la distància infinita que s'ha obert entre Catalunya i Espanya: els mitjans de comunicació. Primer els de tendència dretana als quals s'hi han sumat els de l'esquerre i als quals encara cal afegir els de propietat majoritària de la Conferència Espiscopal Espanyola. Com que el tema m'apassiona, n'anirem parlant.

I para muestra un botón. Sabeu quina era avui la pregunta del programa "Más claro agua" de 13tv?: ¿les preocupa el ascenso de la extrema izquierda y los enemigos de España? A mi el que em preocupa és que siguin tan "zoquetes", la veritat, perquè si hem de ser rivals, almenys que sigui des de la intel.ligència, si us plau. 

HA GUANYAT CATALUNYA

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. Som-hi, doncs! El procés pel dret a decidir és obert i ben obert. El poble de Catalunya ha dit que sí, que aposta per decidir el seu futur. I per això ha votat majoritàriament els partits que lideren, de fet, el sobiranisme. 

Catalunya envia, doncs, un missatge claríssim a Espanya i a Europa: volem fer la consulta i la volem fer perquè creiem en nosaltres mateixos. Ara sí. Avui ha guanyat Catalunya. Aquesta és segurament la lectura més assenyada que es pot fer del resultat d'aquestes eleccions europees i sobre la qual em proposo d'aprofundir en els propers dies.  

No sóc analista política. Bé, ni política ni d'altre tipus. Així és que, amb tota llibertat, m'atreveixo a dir que això no hi ha qui ho aturi. I que el més assenyat per part d'Espanya seria rectificar la seva postura i deixar que els catalans puguem expressar a les urnes si volem que Catalunya sigui un estat i, en cas afirmatiu, que aquest estat sigui independent.

Canviarà de parer Espanya? Quins seran els moviments dels partits que advoquen per la consulta? Què passarà amb el Navarro i la Camacho? Tot això i molt més en els propers capítols. Per cert, la raó d'avui és més que òbvia, oi? I és la que en fa 150. 

Felicitats! Per molts anys! Visca Catalunya lliure!