SIMPATIA COMBATIVA EN LEGÍTIMA DEFENSA

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. Treballem, respirem, ens movem, estimem, ens donem la mà, passegem, estudiem, fem exercici, riem, plorem, projectem... Ahir, avui i demà. I cada dia, sistemàticament, en els últims 11 mesos hi ha algú que de lluny, de molt lluny, ens diu que tot això està molt bé, però que no tenim dret a somniar quin futur volem escollir per al nostre poble.

I, és clar, les reaccions han estat de molt tipus al llarg d'aquests mesos. De tirar cap a la dreta i ara cap a l'esquerra, pel centre... D'involucrar entitats, de fer-nos veure al carrer, de trencar-nos el cap per a donar raons, de explicarlo en diferentes idiomas, to be understood... I cada dia, amb la mateixa cançó, se'ns diu que no tenim dret a expressar-nos democràticament perquè hi ha algú que en la distància ja ha decidit per nosaltres.

gelats de l'espai - Cavall fort

I, una altra vegada, ens aixequem, mirem a la cara dels qui ens ho prohibeixen tot i els diem que no ens agrada el que ens diuen i que, malgrat tot, les seves equivocades i nefastes decisions no afectaran les nostres actituds... I, contràriament al que es podria pensar, s'apodera de nosaltres una mena d'emoció difícil d'explicar amb paraules, però que un amic la va definir ahir molt adequadament. Patim la síndrome, si es pot dir així, de la simpatia combativa.

I encara, per a reblar el clau, avui el president Mas, m'ha acabat de donar el títol del post. De categoría, com diren els valencians. I no és que això sigui el més important, mancarebbe. Però la seva idea que l'expressió democràtica que se'ns prohibeix és l'arma que tenim per a actuar en legítima defensa a favor del dret a decidir... m'ha ajudat a arrodonir el que volia transmetre.

Ara és l'hora de la simpatia combativa en legítima defensa. És l'hora de manifestar l'alegria que ens crema per dintre i que volem expressar pacíficament a les urnes. L'hora de sortir al carrer per a cridar que cada dia caldrà dir que sí, tot i amb dubtes, a cada moment i a cada passa.

Viurem lliures o morirem. Lliures de prejudicis, lliures d'odis, de menyspreus vers els que no pensen com nosaltres. Aquesta és la nostra millor munició per aquest síndrome que a hores d'ara ja és pandèmia: la simpatia combativa en legítima defensa. I és que... el poble alegre i combatiu que ha vestit el país de groc amb la revolució del somriure... ja no té por al desconegut. I demà és ara.

Ah... i, per cert, aprofito l'ocasió per a felicitar la Teresa Romero per la seva curació de l'ebola. Miracle? Bona feina? Més enllà dels despropòsits dels polítics de torn... la vida feta de constància, de professionalitat i de petits detalls s'ha obert pas. I és com si una petita primavera florís enmig de la grisa tardor. Un baccione ben fort i sonor, t'ho mereixes! 

DEMÀ ÉS ARA

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. El constitucional ens ha tornat a donar pel c... sac -ja sabeu que sóc molt fina-. Era previsible, d'altra banda. Però una, ingènua, sempre espera que les persones tinguin la capacitat de repensar les decisions. I no és el cas, no ha estat així.

Una altra vegada tenim la pilota al nostre camp. I hem de jugar-la de la millor manera possible. El 9-N no és, doncs, cap punt d'arribada, sinó el punt de partida d'una nova manera de reivindicar-nos com a estat. Passi el que passi, no hi ha volta de full. I, tal com deia ahir, ens hem de deixar orientar per aquells que més hi entenen. És de vital importància confiar els uns amb els altres. 

Precisament avui ens arriba el darrer anunci de la campanya Ara és l'hora: "Votaré per tu". Molt emotiu. Per qui podem votar? Alguns de vosaltres ja ho heu expressat. I em fa pensar molt i molt. Perquè demà és ara. I això ens ho hem de creure i ho hem de defensar a tort i a dret.

Us escric des d'Andorra. Un país que des de l'estiu passat em porta molt bons records "nocturns". I tot i que estic una mica enyorada i mandrosa, o potser, més aviat cansada, no em puc resistir a compartir un cop més pensaments, reflexions i passions. Molt escaients en aquesta hora que ens toca viure. 

lliuralmon - Marcus

I parlant de passions, potser fora bo anar a buscar bones raons per a poder fer la consulta o el procés participatiu o el que sigui en els nostres autors de tots els temps. Us convido a fer nostres aquests versos de Josep Carner. Les seves paraules d'ahir es fan ara i demà. I, per cert, jo votaré per Carner:

Déu nos do ser catalans,
gent de bella anomenada,
la millor cosa del món:
vella rel i fresca saba.

Déu nos do la gosadia
de la sang independent,
i aquesta ànima difícil,
i aquest llavi malcontent.

Ara és l'hora de seguir dempeus i de no perdre l'esperança. És l'hora de lluitar fins a desgastar-nos per al bé de la Catalunya lliure i sobirana que tots desitgem. L'hora de tenir la gosadia de la sang independent.

Perquè viurem lliures o morirem. Des de l'ànima difícil, inconformista. Des del llavi malcontent i denunciador de les injustícies que pateix el nostre poble. Lliures de vella rel i de fresca saba. Demà és ara. Qui ho dubta?

L'HORA DE LA CATALUNYA "COLORATA"

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. El títol d'avui me l'ha servit en safata l'Alicia. Què farem sense ella quan tots els desencerts del seu partit li passin factura i hagi de deixar l'escenari mediàtic que tan li agrada, entre d'altres coses, per a lluir la darrera operació d'estètica realitzada. Compadeixo el cos d'aquesta dona, tan malmès i que, de tan retocado, tan "afeado". Rima i tot. 

Bé, doncs, segons la Camacho, el procés s'acaba aquesta setmana. I, vés per on, crec que més aviat comença aquesta setmana, o millor a partir del 10 de novembre. De tota manera, hauríem de saber de quin procés parla ella i de quin nosaltres, us incloc a tots, companys de fatigues de fa gairebé un any, de vestits molts diferents, ja ho sé, però de complicitats molt compartides a hores d'ara.

El procés de desmembració del Partit Popular no sé si acabarà aquesta setmana, "no caerá esa breva", però que tocarà un dels seus pics més aguts... d'això no en tinc cap dubte. Perquè si s'haguessin proposat fer-ho tan malament expressament no els hi hagués sortit millor. 

Potser sí que el procés de precarietat i d'incertesa, al qual estàvem sotmesos, sí que s'acabarà aquesta setmana, tan de bo. I a partir d'ara ens dediquem a treballar per a la construcció de la nova Catalunya. Tots tenim els nostres somnis sobre com voldríem que fos el país... I arriba el moment de posar en solfa aquests somnis, "sin prisas pero sin pausas".

Palpellona - Lydia Atarés

I per això ens hem de refiar de la gent que passa al davant, no només al govern de la Generalitat, sinó dels partits i entitats que donen suport al procés. I el que dic té a veure amb els vestits d'abans. Ens hem de refiar dels millors experts en els diversos àmbits socials, polítics, econòmics, legislatius, judicials... per a dissenyar la Catalunya que volem, encara que no portin exactament el vestit que a mi més m'agrada. 

Refiar-nos i confiar. És essencial. Ho sabem tots, si pensem en el creixement d'una persona. I hem de confiar els uns amb els altres, després vindran els matisos, els programes, els accents... I amb unes eleccions triarem els nostres "preferits". I anys a venir, quan mirem enrere, ens sentirem orgullosos d'haver viscut aquests dies tan intensos, emocionants, d'infart, gairebé.

Ara és l'hora de posar-nos mans a l'obra per a transformar els nostres somnis sobre Catalunya en realitats tangibles viscudes amb intensitat en la quotidianitat de la setmana dopo il processo. És l'hora de posar al servei del país el millor de nosaltres mateixos, perquè el projecte comú que tenim entre mans és convolgente -m'agrada la paraula, embolcalla fins l'aire que respirem-. L'hora de dir sí a la Catalunya dels mil colors, i aromes, i sons i... vestits, que fan de la pluralitat la nostra identità più colorata.   

Viurem lliures o morirem. Lliures per a estimar fino in fondo els nostres esposos, amants i veïns. Amb un amor fet de lluita incansable, d'entrega fins a donar la vida pel que és millor. Perquè al cap i a la fi l'amor no passarà mai. I això ho va dir un paio fa 2000 anys i continua essent d'una actualitat rabiosa... M'encanta.

TINC UN SOMNI

Fer un país nou... Ara és l'hora!

SENTIM L'EMOCIÓ DE SER LLIURES

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. A mesura que s'acosta el 9-N, el cúmul de despropòsits que va sumant el govern espanyol i el partit que li dóna suport es multiplica com l'escuma. No sé on anirem a parar, no sé què passarà diumenge que ve. Però sí sé que Rajoy i els seus esbirros no podran dormir tranquils en tota la setmana. I, almenys, saber que l'insomni serà compartit, encara que per posicions radicalment diferents, ja sacia la meva adrenalina un xic alterada. 

El Mariano s'ha cavat la pròpia tomba, com se sol dir, però no només a nivell personal o de partit, sinó d'estat. Ha cavat la pròpia tomba d'una Espanya desencisada i fragmentada que mira amb perplexitat fins on pot arribar la ineptitud i el menyspreu del seu govern.

Si ahir eren 10 personalitats estrangeres les que demanaven en un manifest que Deixin votar als catalans, avui les enquestes que donen la victòria a Podemos certifiquen un canvi d'època tant per a la història d'Espanya com per a la de Catalunya sense precedents. 

A Madrid, fa un parell de dies ho tenien molt clar. Si vols saber què pensa la gent, pren el pols dels taxistes. I el que ens va portar fins a l'ave ho tenia superclar: "en Madrid va a ganar Podemos" i... "¿dónde pondrán la aduana para entrar en Catalunya? I ho deia bé, sense rintintin, amb un to de veu acceptable... Ecco, com estan les coses a la capital del "reino".

Ens espera una setmana d'infart, superemocionant... Un temps que hem d'anar conquerint minut a minut, sense defallir. Amb determinació ferma, sense desànims, amb la joia que dóna saber que la raó està de la nostra part. Els que ens espera no serà fàcil, ni serà ja, però serà. Aquesta la diferència fonamental respecte altres moments de la nostra existència soterrada com a poble.

Ara és l'hora d'exercir el dret democràtic a votar sobre el futur polític de Catalunya. És l'hora d'enarborar la senyera estelada de la llibertat i la justícia. L'hora de fer pinya entorn el país nou que volem construir.

Viurem lliures o morirem. Ara ens toca a nosaltres fer-ho possible. Sentim la terra, sentim el país, sentim l'emoció de ser lliures, de poder viure aquest moment en viu i en directe.

CAP TIRANIA NO ENS PODRÀ DOMINAR

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. Divendres, 31 d'octubre: falten 9 dies per a la consulta... Així és que potser que comenci a fer un novenari... I m'encomani a santa Rita, patrona dels impossibles... Ni ella, però, ni el Pare etern, han pogut fins ara amb l'equipo A del Rajoy... Així és que els simples mortals que som nosaltres... ni os lo cuento.

I la Soraya avui a la roda de premsa... tan pocasolta i amb una rialla ben cínica quan una de les periodistes, no menys cretina, li preguntava sobre si deixarien al president Mas que campés a sus anchas quan cada tres per quatre incompleix la legalitat espanyola. Quina pregunta i cara de pomes agres hagués hagut de posar jo, magnífica periodista donde las haya, en preguntar-li quines mesures punitives pensaven usar contra el ministre de l'interior que va de mentider per la vida.

Ep! Ànims! Cuéntame que te pasó! Espero que anys a venir ho puguem explicar a les generacions que encara han de néixer... Lo que pasó. El que vam haver de passar per a ser independents. Se'ns demana encara una bona dosi de creativitat, molta paciència i, sobretot, don't worry, be happy... 

Internacionalitzar el procés és vital, és el camí... Ahir ens ho deia Hilari Raguer, glossant la figura de Carrasco i Formiguera. Totes les iniciatives pacífiques i festives i persistents seran benvingudes. Totes. Fins les més petites o insignificants als ulls dels prepotents. I n'hi ha tantes... I de tan bon fer... Deia el mestre Savall, en la carta de renúncia al premi nacional de música, citant Dostoievski, que la bellesa salvarà el món.

I la bellesa està feta de petits projectes, de petits esforços -si encara no l'heu vist, us enllaço el vídeo Un llarg recorregut del Quico Romeu, il.lustratiu del que intento dir-, de petites iniciatives que ens fan tastar -per a mi, és així, no me n'amago- una mica d'eternitat. I l'eternitat és gran, molt gran, immensa, tots hi cabem, tots, petits i grans. No havíeu cantat de petits A tu, que més lluny de la mar i del sol...

Crec, sincerament, que a partir d'ara ens tocarà practicar la no violència activa més que mai. I me n'he anat a beure al mestre d'aquesta manera de ser, de fer i de viure: Mahatma Gandhi. I he trobat aquestes dues perles. Una referida a això mateix que comentava: Quasi tot el que es realitzi serà insignificant, però és molt important que es faci. I l'altra que dóna cos al títol del post: Quan algú comprèn que obeir lleis injustes és contrari a la seva dignitat humana, cap tirania pot dominar-lo.

Ara és l'hora de la desobediència pacífica a les lleis injustes contràries a la dignitat del nostre poble. És l'hora de combatre amb les armes de la pau i la serenor la tirania opressora que ens vol dominar. L'hora de fer patent la bellesa de les petites coses que salvaran el món.

Viurem lliures o morirem. Es pot morir per la terra? Es pot anar morint desgastant la vida per un bé major. O... fem-ho més amorós: celebrem la llibertat d'emmudir perquè els petons ens tapin la boca. Fan ganes de posar-s'hi, no?

LA CATALANOFÒBIA PER FI A JUDICI

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. Després d'un parell de dies de desconnexió directament "catalana", m'acabo de posar una mica a la page i... Entre corrupció i "mordidas"... Invencions i mentides... Impugnacions i entredits... Em trobo amb una fantàstica iniciativa, Diguem prou, posem-nos drets, presentada aquesta setmana, si bé des del mes de juliol ja s'havia posat en marxa. 

Em refereixo a l'Associació Llibertat, Justícia i Democràcia que aplega un grup de persones del món del dret "per a engegar actuacions legals en defensa de la llibertat, la justícia i la dignitat". I posar-se "a disposició de tots aquells que decideixin denunciar aquests atacs utilitzant les eines jurídiques de l’estat de dret". 

Podeu llegir tots els detalls d'aquest projecte al bloc del Quico Romeu, sempre tan atent i immediat en la recollida d'informacions referides a la causa de Catalunya i dels Països catalans en el seu conjunt. Bloc en qual, a més, podeu aprendre molt sobre un concepte que jo, fa mesos, ni sabia que existia, la catalanofòbia, o sigui, l'aversió a Catalunya, als catalans o a tot allò que és català. 

Doncs ja n'hi ha prou que ens diguin el nom del porc. Des del convenciment que ningú mereix que el maltractin de cap manera, tampoc verbalment, pel fet de ser un català o una catalana amb pensament propi. Ningú s'ho mereix, ningú. I aquesta afirmació, encara que em surti una mica del tema, em porta a recordar la contraportada del diari La Razón del dimarts 21 d'octubre, el donaven a Madrid abans de pujar a l'ave, i que em va escandalitzar i horroritzar d'allò més.

A partir d'una digressió lingüística sobre l'ús de les expressions "hijo de puta" i "hijoputa" -no les tornaré a repetir mai més-, l'autor Ussía, es va dedicar a qualificar de la segona manera una sèrie de terroristes de la ETA. Amb un "ensañamiento tal" que em va fer una por terrible aquest home... I ara, tot recordant-ho, retorna el mateix sentiment...

Qui ens creiem que som? Quina autoritat creiem que tenim per a desqualificar les persones, en públic, en una mitjà de comunicació... que després se les donarà de conservador de no sé quines "quintas esencias". Tanta o més por em fa aquest Ussía, com el Josu Ternera. I... Com podem arribar a la reconciliació amb aquestes persones tan poc persones, tan autoritàries i despietades?

Ara és l'hora de trencar esquemes venjatius i d'una violència gratuïta que mata i destrueix. És l'hora de defensar la llibertat, la justícia i la dignitat dels pobles des de l'estat de dret. L'hora de dir prou a la catalanofòbia i a totes aquelles agressions que fins ara s'han quedat sense ser denunciades.

Perquè viurem lliures o morirem. I la llibertat està renyida amb els insults, les amenaces i les instigacions a l'odi entre els pobles des dels mitjans de comunicació i de les xarxes socials. I sense voler arribar a la setena morada de santa Teresa, d'estimar l'enemic amb un amor "tierno" -el summum de l'amor-, potser sí que ens convindria fer l'exercici de posar-nos en la pell de l'altre. "Otro gallo cantaría".