CRISTIANS I ANARQUISTES UNITS PER CATALUNYA

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. Sembla mentida, però ja només falten 12 dies per al 9N. I mira que n'hem passat de peripècies. I segurament encara ens en falten. Però avui no deixa de ser una jornada de tardor i de transició. En la qual uns i altres ens hem mirat com de reüll, des de la finestra, sense que se'ns veiés massa, a veure qui n'una s'empescava el del davant.

Per això pot ser un bon moment per a començar a recapitular també un mica el que ha estat aquest intent de donar raons que s'ha anat com desviant del propòsit inicial. Compte, només aparentment, perquè en cada text, en cada excusa per a comunicar el que penso, sento i espero sempre hi ha hagut alguna bona raó per a fer-ho.

Us he de confessar que jo mateixa he fet una evolució, no diré de 360 graus, però sí de molts graus. Les perspectives han anat canviant, les amistats també. I algunes d'elles m'han acostat al món de la reivindicació independentista des de punts de vista que mai no hagués pensat que compartiria, per exemple l'anarquisme. 

I, a propòsit d'això, ha caigut a les meves mans un llibre en italià que parla de la relació entre cristians i anarquistes. I voldria reproduir les paraules d'un autor que el prologa perquè em semblen genials i perquè em recorden unes altres d'un anarquista superentregat a la causa de la pàtria catalana terrenal i tangible, com diria ell, però amb aquesta intuïció profunda que sota cap concepte això vol dir doblegar-se als poders establerts. 

Declarant-se estrany al domini de l'árchon, l'anarquista es revela com un veritable cristià, potser com el veritable cristià, com el que es pren seriosament la bogeria evangèlica que porta a creure que la mateixa pàtria no és d'aquest món i que per això no doblega la la consciència a la lògica del poder en la seva mundanitat.

Per tant, si hagués de fer balanç, hauria de dir que aquesta experiència per a mi ha estat un enriquiment molt i molt gran. I certament, s'ha acomplert el que deia en el primer post dels 277 que n'he publicat tenint en compte aquest que llegiu. Deia el 16 de desembre de 2013:

Comencem aquest camí cap a la consulta del 9 de novembre de 2014. D'aquí el nom de 329. Són els dies que hi falten. 

I parlant de camí, precisament la primera de les raons per a poder fer la consulta és aquesta: Més important que la meta és el camí. Per què? Perquè el mot camí evoca un procés, quelcom que es va fent, que es va madurant, que es va teixint. 

I nosaltres, com a poble, ens anem fent, anem madurant, volem teixir la nostra pròpia història des de la pau, la justícia i l'amor. Sense rancúnies, sense odis, sense passar factura a ningú. Des de la positivitat. Amb la mà estesa. Amb el cor obert. 

Ara és l'hora de no doblegar-nos als poders establerts. És l'hora de reivindicar-nos com a poble que vol teixir la seva història des de la pau, la justícia i l'amor. L'hora de tenir la mà estesa i el cor obert vers tots aquells que volen veure Catalunya lliure i sobirana, des de perspectives diverses que ens enriqueixen com el cristianisme i l'anarquisme.

EL TESTIMONI DEL GUILLEM: SENZILLAMENT PRECIÓS

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. Guillem i els seus amics estan on hi ha gent lluitant contra la discriminació, ja siga racial, de gènere, laboral, lingüística... I també per la justícia social, pels drets humans, en contra de la pobresa, dels desnonaments, de l'atur, de l'homofòbia...

Guillem està, en cadascuna de les persones honrades que estimen el seu país, la seua llengua, la seua cultura, la seua música, la seua gent. Està en cada racó del seu País, que amb tota l'alegria del món, aspira a la seua llibertat. (fragment de la Carta de la Carme Salvador i del Guillem Agulló)

Que uns pares puguin recordar d'aquesta manera el seu fill estimat... és senzillament preciós. Com senzillament diferent és el meu post d'avui: sentit, familiar, exquisit (no per qui l'escriu, sinó pels protagonistes: un fill i uns pares orgullosos d'ell i de la seva causa).

El Guillem Agulló i Salvador era un jove valencià nascut a Burjassot el 1974, militant a l'organització juvenil de l'esquerra independentista Maulets, i al moviment antiracista i antifeixista Skinheads Against Racial Prejudice. La matinada de l'11 d'abril de 1993 va morir a Montanejos, a l'Alt Millars, assassinat d'una ganivetada a mans d'un grup de joves constituïts en el "Komando Marchalenes IV Reich". 

Els familiars i les organitzacions d'esquerres i independentistes van denunciar que el mòbil del crim havia estat polític, ja que els joves que van intervenir en l'assassinat eren coneguts per la seva ideologia nacionalista espanyola. Tots els partits polítics van condemnar els fets, menys el Partit Popular, Unió Valenciana i la Falange Española. Finalment es va declarar culpable a un dels nois que dels 14 anys de pena en va complir només 4. Així són les coses.

Fa uns dies els insults i la violència es van tornar a repetir amb motiu de la celebració de la processó cívica a València per part de col.lectius amb simbologia nazi. Qui i on són la gent d'ideologia nazi que avui tan agrada d'usar al PP i al PSOE?

Per què confonem el personal, senyors Rajoy i Iceta, qualificant de nazis els qui no pensen com vostès? Mai se m'acudiria a mi qualificar-los de nazis, tot i que potser arguments no me'n faltarien, davant de certs comportaments i paraules emprades per vostès d'un autoritarisme que fa esfereir. 

Si us he de dir la veritat, no hi estava jo massa posada en tota aquesta reivindicació dels Països catalans. Gràcies a persones com el Quico Romeu, divulgador incansable de les peripècies dels nostres germans de llengua em vaig posant al dia. Per cert, us recomano un article seu molt suggerent que convida a pensar en un futur federat per als Països catalans. 

Ara és l'hora de descobrir la presència del Guillem i de tants companys, presents avui en el poble que defensa la justícia social i lluita contra la discriminació, la pobresa i els desnonaments. És l'hora d'homenatjar-los en la gent que estima la llengua comuna, la cultura, la música, tot allò que ens identifica com a Països catalans.

L'hora d'escriure cartes d'amor de pares i d'amants que recorden els seus estimats morts per la llibertat i de dir amb ells... Quina sort haver-los tingut entre nosaltres.

El Guillem i els altres màrtirs de la terra ja han fet seu el nostre lema: Viurem lliures o morirem. I viure en llibertat vol dir conjugar el verb estimar en la multiplicitat de variants dialectals de tots els Països catalans. Perquè la diversitat en si mateixa és molt i molt romàntica.

TORNEM A L'EDAT MITJANA: GRAZIE MILLE, MARIANO

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. A 15 dies vista del procés participatiu, dia rere dia, minut a minut, segon a segon, m'atreviria a dir, es va omplint la pica de la democràcia que desbordarà de paperetes les urnes... un diumenge de tardor, de les 9 del matí a les 8 del vespre, quan, pacífica i serenament, puguem anar a votar. 

Piano, piano si va lontano, diuen els italians. Doncs exactament això és el que anem fent a poquet a poquet, com de puntetes... Per a no vulnerar no sé quines lleis espanyoles i, a la vegada, per a posar nerviosos els membres d'un govern espanyol que ja no saben per on remenar-se. Presoners del seu propi pla d'evitar a tota costa que ens puguem expressar per a decidir quin destí volem donar a la nostra pàtria.

Segons el Mariano, tornem a l'Edat Mitjana. Tornem a l'època cavalleresca? I la pobre, pensant que devia dir no sé quina mena d'insult finolis, va donar en el clau. Grazie mille, Mariano, per aquest regalet inesperat. Perquè, si busqueu les característiques d'aquesta època a Catalunya, us trobareu amb les següents perles: 

1. El país assoleix progressivament una personalitat jurídica pròpia, associada a un context geogràfic determinat.
2. El català neix com a llengua diferenciada del llatí i de les altres llengües romàniques.
3. I també el català gaudeix de la seva màxima esplendor com a llengua literària i oficial, tant als comtats catalans com a la Corona d'Aragó. 

Millor comparació... impossible per al tema que ens ocupa, és clar. I, per a mi, poetessa del XIX, les referències a aquesta esplendorosa època de la nostra llengua en el terreny literari... m'emociona tant i tant.

De fet, ha arribat a tal punt la joia que, recordant un dels textos més antics escrits en català i, alhora, més emblemàtics de l'edat mitjana, les Homilies d'Organyà, m'he traslladat del segle IX al XX per a trobar-me amb el record que en va fer el poeta d'Ontinyent, Vicent Andrés Estellés, en el sisè llibre de la seva obra completa. I voldria deixar-vos avui com a record els versos finals d'Aquest mar que sabem:

El mar és com el pati d’un col·legi, un solar, 
el cel ample que es veu damunt de la placeta,

sense motos ni guàrdies i sense voravies.

El mar és l’ombra humida del Paradís. El mar...

(Tornarem altre vespre i tot serà distint.

Veuràs tu com Déu fa que tot siga com vols.)

I això mateix desitjo per a tots vosaltres: que vegem com Déu farà que tot sigui com volem. I volem veure Catalunya lliure i sobirana. Ara és l'hora favorable i el moment oportú. I el mar, el nostre Mar Mediterrani... l'ombra humida del Paradís. El mar... 

#POBLE CATALÀ: TRENDING TOPIC

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. Entre acord i acord, i corruptela d'uns i corruptela dels altres (deu anar la cosa empatada a hores d'ara), he llegit una frase lapidària que em porta de cap: El poble català no existeix. L'ha pronunciada una senyora que pertany a Societat civil, que, d'altra banda, deu ser catalana. Bé, ella diria espanyola, suposo...

E allora... a l'astènia tardoral, que m'afecta més del que em pensava, potser per contagi d'algú que m'estimo molt, s'hi afegeix un principi de crisi d'identitat que espero que no vagi més enllà del que duri aquest post. Matisem, Agnès, més que crisi és qüestionament.

Precisament ahir reflexionava, en una altre registre, sobre la fidelitat. I afirmava el següent: Ser fidels al que pensem, sense por, per coherència, per convicció, encara que no estigui de moda, perquè la maduresa és dels qui es plantegen els grans interrogants de l'existència humana: qui sóc, d'on vinc, on vaig... I crec sincerament que també podem aplicar aquestes paraules a col.lectius i a pobles: qui som, d'on venim, on anem...

I jo miro de ser fidel a mi mateixa i per més voltes que li dono... Quan contesto al qui sóc sempre acabo afegint al gènere, a la professió, a l'estat civil... catalana, catalana, catalana. I si m'hi considero és que m'hi sento, i si m'hi sento és que existeixo, i si existeixo és que penso, i si m'hi considero, m'hi sento, existeixo i penso és que sóc. 

Seny i destí - Marcus

I sóc catalana. I és clar, quan això es converteix en un trending topic no només del moment, sinó de fa 300 anys compartit amb moltes altres persones... la cosa sembla que té una raó de ser profunda i arrelada, no? Tant que no vull de cap de les maneres que una senyora que es creu no sé qui em digui que no existeixo. 

El poble català existeix en cadascú de nosaltres. Encara que fóssim dos catalans i tres catalanes... el poble seguiria subsistint en aquests cinc. Com canta Guimerà a La Santa Espina:

Som i serem gent catalana

tant si es vol com si no es vol, 
que no hi ha terra més ufana 
sota la capa del sol.

Ara és l'hora de refermar la nostra convicció de ser poble català, alegre i combatiu. És l'hora de ser intel.ligentment revolucionaris i astutament somrients per a no deixar-nos ensarronar ni manipular. L'hora de multiplicar tendències que siguin trends imparables capaços de generar una onada groga que es desborda de participació democràtica. 

Viurem lliures o morirem! Lliures per a reivindicar-nos en cada granet de sorra i en cada gota d'aigua de la nostra Catalunya. Perquè som poble català que sent, estima, pensa i existeix. I això res ni ningú no ens ho pot prendre: que no hi ha terra més ufana sota la capa del sol.

DESBORDEM-NOS DE DEMOCRÀCIA

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. Prenc el títol d'avui del Quim Arrufat i que consti que, en principi, no sóc de la CUP. Però no puc menys que donar-li la raó. Sí, senyores i senyors, la té i molt. Prou d'estires i arronses entre partidismes particulars, ja ho sé que és una redundància. I expressament l'escric. A veure si cauen del burro. O s'adonen, com diu la Pilar Rahola, que fan el ridícul. 

Quina raó tenien els nostres avantpassats, en qüestions de reivindicacions d'independència, quan deien que Catalunya només ens té a nosaltres. Més clar... l'aigua, no? I nosaltres, cada vegada n'estic més convençuda, no som els partits, nosaltres som el poble alegre i combatiu, el poble que s'apunta a la revolució democràtica del somriure. La revolució groga de la participació madura i responsable. 

Ara és l'hora dels municipis, em va dir un amic que només escriu quan creu que allò que transmetrà ningú més ho dirà. Així que l'expressió com a tal és seva. I des d'ahir que li dono voltes. Com serà això? És el que no acabem de saber... I el desconegut ens fa por, per més que diguem que no. Hi ha tantes coses que han de canviar, que ja no ve d'una... També és del meu amic. 

De moment vivim el moment present i posem-nos mans a l'obra. La propera fita, i a dia d'avui ningú no ha dit el contrari, és el procés participatiu al qual estem cridats el 9 de novembre. Sort, perquè si no ja em veig tancant la barraqueta abans d'hora. 

Doncs som-hi! Exposem les raons a favor del sí+sí i deixem-nos estar de distraccions partidistes (versus personalistes) que ens desvien de la meta i del camí. I estem atents al president, molt atents, però a ell, no als qui interpreten i ens renyen dient que només ell té la potestat per a convocar eleccions. Ja ho sabem, Sr. Homs, però només faltaria que no poguéssim dir la nostra. Perquè hem desbordar i desbordar-nos de democràcia. Prou d'abaixar el cap, prou del síndrome del gos apallissat, expressió del monjo de Montserrat, Hilari Raguer.

Ara és l'hora de desbordar de democràcia de carrer per tot arreu. És l'hora de desbordar-nos de llibertat que s'expressa, des del respecte i el bon fer, però sense censures de fora i de dins. L'hora de desbordar-nos d'un amor a la pàtria que es fa vocació de servei al país sempre i en tot.

Viurem lliures o morirem! És el nostre eslògan. Apa, doncs, vessem el got de la participació democràtica i vessem-nos de llibertat des de la revolució groga del somriure. Catalunya només ens té a tu i a mi. I cadascun de nosaltres podem ser gotes que es multipliquen i desborden tots els recipients que ens vulguin encotillar. Come on!

M'APUNTO A LA REVOLUCIÓ DEL SOMRIURE

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. Missatges clars, entenedors, senzills, emocionants i encoratjadors. Tres dones, dues presidentes d'entitats de la societat civil catalana que han donat mostres d'unitat. I una altra, actriu, que ens ha fet vibrar d'allò més amb la recitació del poema Ara mateix de Miquel Martí i Pol. I això, entre nosaltres... té molt de mèrit. 

Certament la Carme Forcadell ha jugat bé el seu paper: reivindicativa, amb garbo i vehemència. En contraposició, la Muriel Casals, que llegia, s'ha mostrat serena, amb un toc d'inexpressivitat que hauria de reciclar versus emoció continguda. És la meva opinió, mancarebbe i, a més, cadascú és com és, certament. 

De tota manera, la Muriel ha estat la portaveu de les tres paraules claus que la catalana i el català del carrer poden fer seves perfectament: Ni pla A, ni pla B. Volem unitat, urnes i independència. Doncs, som'hi, que no ha estat res. Aquesta és una de les propostes que més m'ha agradat de l'acte central de la campanya Ara és l'hora. 

De la Carme Forcadell em quedaria amb aquestes paraules: les preguntes pactades unitàriament el 12 de desembre tampoc no eren les nostres i les vam acceptar. Donem suport a la consulta alternativa sempre i quan es refaci la unitat política que ha de donar lloc a la convocatòria d'unes eleccions plebiscitàries en el termini de tres mesos. 

Per tant, ara i aquí les pèrdues toquen tothom, no només els partits. I el que esperem d'ells és que estiguin a l'alçada de les circumstàncies. Nois, és l'època de les renúncies, no de penjar-nos medalles. I, sobretot, que no maregin la perdiu, com ara l'Herrera que, a hores d'ara, ja no sabem, no només si anirà a votar o no, sinó si potser el 9N estarà ingressat en una clínica per a cagadubtes compulsius. 

I ja n'hi ha prou de flagel.lar-nos! Ho he dit en altres ocasions, ho sé. Crec que som masoquistes de mena. I els desànims... empassem-nos-els una mica. Personalment, m'apunto a la revolució del somriure, i això que sóc una mica pessimista de mena. Però ja començo a somriure des del convenciment que arribarà el dia de la nostra llibertat.

Ep, Agnès, i no t'oblides de la tercera dona. Ecco! De la Carme Sansa em quedaria amb el crescendo en l'emoció de les paraules recitades ben dites, dels gestos adients, de la confiança transmesa. Sentint-la i veient-la he pensat que realment sí, que tot és possible... 

De tot plegat, però, en parla i superbé i superdocumentat i des de l'experiència d'un món teatral que se'l coneix pels quatre costats, "al dedillo", l'amic Quico. Els seu article es titula Deus ex machina, pas endavant i desenllaç. I és, segurament ,el millor comentari de la jornada d'avui. Des de l'òptica teatral "clàssica" per un poc clàssic Quico Romeu. Delicious!

Ara és l'hora de la unitat des de la revolució del somriure que refloreix com instintivament. És l'hora de continuar treballant junts per un projecte comú. L'hora d'encaminar-nos cap a la independència de Catalunya, si una majoria del poble català així ho vol. Perquè viurem lliures o morirem!

AMB LA PUNTA DELS DITS...

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. Voldria sentir els contorns d'aquest temps amb la punta dels dits. La meva entranyable amiga, Etty Hillessum, m'ha servit en safata aquest pensament. O millor dit, me l'ha acostat amb la punta dels dits, quasi sense adonar-me'n i m'ha transportat al moment que a mi, a nosaltres, ens toca viure.

Sentir el contorn del temps amb la punta dels dits. Una expressió molt suggeridora i provocadora al mateix temps. Només un xic poètica o real? Agnès, com es pot dibuixar, tocar... el contorn del temps, d'aquest temps... amb la punta dels dits? Uns dits a voltes excessivament aspres o prou tímids o massa juganers o...

Doncs es pot. I tant! Ara és l'hora de fer un pas endavant i de repassar el contorn del temps que volem renovar en cada instant de vida que se'ns dóna gratuïtament com a persones, com a poble, com a país. Perquè, no us ho perdeu, també podem vorejar els contorns de la vida... Només cal tenir una mínima sensibilitat i fer-ho amb molt de tacte: a poc a poc, delicadament, suaument...

Som vius, ens podem, doncs, contornejar, nosaltres mateixos o bé els uns als altres. Som temps, com diria un amic, temps que fuig, que s'escola de pressa, però que mentre passa podem acaronar, assaborir, paladejar. I aquest temps, aquest i no un altre és el que podem anar resseguint amb la punta dels dits.

Demà tenim una nova oportunitat: sentir com vibrem els catalans d'amor per la nostra estimada Catalunya. Frec a frec, tastant que el poble persisteix en cadascun de nosaltres, podrem resseguir el contorn del temps de l'acte central de la campanya Ara és l'hora!

Viurem lliures o morirem! Perquè ara és l'hora de sentir amb els dits la Catalunya nova que entre tots anirem construint. És l'hora de resseguir el perfil de les dones i els homes de la nostra terra que ahir i avui ho han donat tot per la pàtria. L'hora de contornejar el futur d'un país que s'albira més lliure i sobirà perquè tot està per fer i tot és possible.