TEMPS DE DECIDIR

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. Diuen els experts que aquesta onada reivindicativa dels drets dels pobles a la secessió és una cosa dels últims 25 ó 30 anys a molt estirar...

I que ens tocarà lluitar molt i molt per a reivindicar allò que nosaltres creiem que des de fa 300 anys se'ns va arrabassar. El combat, com aquell que diu, tot just acaba de començar...

I mentre baixava d'Andorra, al capvespre, enmig de la foscor a la terra i de la resplendor al cel, amb una lluna plena que enamorava, pensava: i com serà això? Com?

Les paraules del president Mas també ressonaven una i altra vegada al compàs de las rodes clavades arran de terra: aprendre a governar la incertesa... I com serà això?

La música de fons que acompanyava el retorn a casa era una mena de pupurri ben variat: molta cançó romàntica i alguns versos musicats d'Antonio Machado...

I una barreja de melangia i de paraules d'amor i de mots enigmàtics martellejaven la meva ment i el meu cor:

"Todo pasa y todo queda. 

Pero lo nuestro es pasar.

Pasar haciendo caminos.

Caminos sobre la mar".

Temps d'incerteses, temps de dols, temps de recances, temps de lluites, temps de cansaments, temps de passar, temps d'obrir nous camins... Temps i més temps. El que Déu ens concedeixi.

Demà serà temps de decidir... per uns... Per nosaltres, per tu i per mi, també. I tota decisió hauria de passar per aquest tamís: Viurem lliures o morirem.

ARRAN DE TERRA

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. Avui us escric des d'Andorra. I us pensava fer el salt, però no he pogut, perquè mantenir el contacte amb vosaltres, lectors anònims, pot més que totes les meves excuses de "mala pagadora".

Per cert, no he vingut pas fins el país veí per a investigar els comptes dels Pujol ni tampoc per a amagar cap tresor crematístic... Poc o res tindria per camuflar, d'altra banda. Hi sóc per feina i, a la vegada, no ho puc evitar per a fer un remember dels millors moments passats. Sense anar més lluny d'aquest estiu...

Mentre pujava des de Sabadell aquest matí a primera hora he assaborit de manera renovada els paisatges del Berguedà, especialment. I tot i que anava amb cotxe, em semblava tocar ben arran de terra els camins, els arbres mig groguencs, alguns, la boira baixa... He tornat a tenir aquella experiència arrabassadora de voler fondre'm amb la terra, amb la nostra terra.

Sentir la fresca de la muntanya... Reviure experiències allunyades en el temps, però tan properes per als afectes: les guerres carlines... I això m'ha portat com automàticament a recordar-me de les dones del XIX, en part les meves contemporànies. I especialment d'una que va estar al camp de batalla, a la Vall d'Ora, entre el Solsonès i el Berguedà: la nostra estimada Anna Maria... 

I altra vegada he volgut fondre'm amb la història del meu país, feta d'homes i dones, mancarebbe, mes especialment de dones lluitadores, no diré lliures d'ideologies, perquè això és gairebé impossible, però sí lliures de prejudicis ideològics envers homes, ara sí, homes combatents amb rostres concrets, atesos en els últims moments de vida arran de terra, ni més ni menys. 

Dones que gestionaven la incertesa del dia a dia: incomprensions socials, eclesials... Dones portadores de tendresa i de misericòrdia... Dones expertes en la caritat de la qual en parlava la Rahola fa un parell de diumenges... Dones empastifades pel sofriment humà...

Ara és l'hora de viure Catalunya arran de terra. És l'hora de familiaritzar-nos amb la incertesa. L'hora d'arrebossar-nos en els anhels i esperances i fracassos de les dones els homes del nostre poble. Perquè tu decideixes fins on estàs disposat a sacrificar per Catalunya. Fins on estàs disposats a implicar-te i lluitar.

Viurem lliures o morirem. Endavant, doncs. I tant si vivim arran de terra com si morim arran de terra no podem deixar escapar l'oportunitat històrica de seguir lluitant per l'alliberament del nostre país.

VOLEM SER, VIURE, DIR-NOS POBLE

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. És dilluns, començament de setmana... I restem a l'expectativa. Així ens trobem, una altra vegada, amb l'anunci del conseller Homs: fins el 15 d'octubre no sabrem si es podrà fer la consulta. I em fa recança, què voleu que us digui, per tot plegat. I potser per la continuïtat d'aquest bloc que he fet tan meu i que m'ajuda tan i tan a respirar, a queixar-me, a estimar, a pregar, a somniar... En fi, no hi ha res que 100 anys duri, diuen, oi?

Per això, avui el millor serà tornar a recopilar alguna de les antigues raons. I, posats a triar, em quedo amb aquesta: Enamorats de la nostra terra. Però abans m'agradaria fer-me ressò d'una notícia que es va produir la setmana passada i va passar una mica desapercebuda. 

Em refereixo al manifest de 297 poetes catalans, a dia d'avui i a hores d'ara, per la independència de Catalunya. M'agrada molt com acaba, poèticament, és clar, no podia ser d'una altra manera: Volem ser un poble i viure com un poble per dir realment que som un poble.

És molt suggerent i convolgente. Us adoneu com m'animo escrivint? Ser un poble evoca identitat, arrels, creixement. Viure com un poble ens parla de tenir tots el drets i els deures d'una nació amb estat que se sap sobirana. I dir-nos que som un poble amb una identitat i una vivència és arribar a una plenitud que ens arrabassa pels quatre costats, que ens embolcalla el cap, les mans, els peus, el pensament, la voluntat i el cor.

Així acabava, precisament, la raó dotzena, si no m'erro a l'hora de contar: L'enamorament per la nostra terra ho decidirà tot, oi? Toca de peus a terra, romàntica empedernida. Com pots dir això quan la trup del Rajoy i la Soraya han impugnat també la junta electoral del 9N? Ets una somniatruites! Una mica sí, but... Cosa posso fare? Apa, Agnès, relaxa't una mica. Tan de bo pogués... 

Ara és l'hora de voler ser un poble amb unes marcades senyes d'identitat que no són mercaderia de canvi. És l'hora de voler viure com un poble amb plens drets i deures. L'hora de dir que som plenament un poble. Perquè tu decideixes si la passió per Catalunya és tan convolgente que no pots imaginar-te ser, viure i dir-te poble català si no és votant sí+sí.

Viurem lliures o morirem. Continuo pensant que és un misteri o millor una passió d'amor que dóna sentit a la vida i a la mort. Us deixo amb una mena de poema, l'autor del qual era home i místic. És molt bonic, parla de l'amor humà i de l'amor diví:

Allò del que estiguis enamorat, 
el que t'arrabassi la imaginació, 
ho afectarà tot. 
Determinarà el que et faci llevar al matí, 
el que facis amb els teus capvespres, 
com passis els caps de setmana, 
el que llegeixis, a qui coneguis; 
el que et trenqui el cor 
i el que et deixi bocabadat amb alegria i agraïment. 
Enamora't, resta enamorat, 
i això ho decidirà tot.

CREATIVITAT AL PODER!

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. M'agradaria veure per un forat la cara d'alguns polítics residents a Madrid en visionar el vídeo alternatiu de la Generalitat per a explicar la suspensió temporal de la campanya Tu decideixes degut a la impugnació de la consulta popular no refrendària sobre el futur polític de Catalunya feta a instàncies del govern espanyol.

Alternativament creatius
Creativitat al poder! M'encanta, semplicemente. Per molts motius: no ens quedem de braços creuats, no ens desanimem, sinó que tirem endavant posant el millor de nosaltres mateixos al servei dels interessos del país. Tan de bo en altres qüestions també ho féssim. Però ara no és l'hora de retrets.

Ara és l'hora de ser revolucionàriament creatius, de decidir en cada instant, en cada primer minut i mig d'aquests temps que se'ns regala quina és la millor de les alternatives possibles per a portar a terme el projecte comú que tenim entre mans. No es tracta de fer el menys dolent o el que faci content a tots, no. Això ja ho hem fet durant molt de temps i així ens ha anat. Es tracta d'arriscar-nos fins a l'extrem: de fer barranquisme o ponting o de donar 50 voltes més una al Dragon Khan.

Fora d'Espanya hi ha salvació
Ara per ara la creativitat crec que és una de les armes que pot descol.locar més el govern espanyol, especialment el Rajoy. Que de tan gris que es vesteix només sap dir que fora de la llei no hi ha... anava dir salvació, "por qué serà?" Deformació professional, perdoneu. Doncs sí que hi ha salvació, faltaria més que un individu que presideix un partit amb tanta corruptela com el seu ens hagués de dir que només dintre de la llei espanyola hi ha salvació. Mancarebbe! Ah no, per aquí no passo.

I això és tan com dir que fora d'Espanya no hi ha salvació. Ens ho han repetit volta per volta el Montoro i el Margallo i la Soraya. I és ridícul fer afirmacions d'aquest tipus en l'àmbit públic, i en el privat també, Agnès. Si ens percebem com a únics dipositaris de la veritat se'ns fa molt difícil deixar que la paraula de l'altre entri en la nostra ment i en el nostre cor, ens interpel.li i ens afecti. Després ja prendrem postura sent honestos amb nosaltres mateixos, del del respecte i la humilitat. 


Catalunya des del cel
El que sí espero que us entri pels ulls, pel cor i la ment és l'exposició Catalunya des del cel que es pot veure al Palau Robert fins al 30 de novembre. És preciós mirar la nostra terra des de perspectives diverses. I segur que des del cel les coses, els paisatges, les persones es veuen diferents, molt diferents, alternativament diferents. Des de la distància tot és nou i d'una bellesa colpidora... Que a uns pot semblar miratge i a d'altres contemplació... Noia, elevació extrema, serà per influència dels esports de risc?

Ara és l'hora
Ara és l'hora de ser contemplatius en l'acció. És l'hora de posar tot el que som i el que tenim al servei del país. L'hora de fer de la creativitat la nostra millor arma sorpresa per a desconcertar l'adversari. Perquè tu decideixes si vols que Catalunya sigui un estat i, en cas afirmatiu, un estat independent.


Visca Catalunya lliure
Viurem lliures o morirem! Carrasco i Formiguera, líder democristià, va donar la vida per aquest suprem ideal. I no me'n puc estar de reproduir uns mots escrits en el seu diari la primera vegada que va ser empresonat el 1923: “De tot cor demano a Déu que accepti el sacrifici d'aquest dia i d'aquesta nit, els més pesarosos, sens dubte, del meu captiveri, i vulgui permetre que siguin profitosos per a la independència de Catalunya, el meu suprem ideal d'aquest món.” 15 anys més tard, quan l'anaven a afusellar va cridar encara: "Visca Catalunya lliure. Jesús, Jesús, Jesús".

JOC DE CONFIANCES

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. El títol d'avui me l'ha servit en safata el meu nebot de 9 anys. "Vinga, em va dir en un super, ahir a la tarda, després que havia tingut en braços les seves germanes més petites, agafa'm! És un joc de confiança, tieta". I mentre ho deia es deixava caure enrere amb la seguretat absoluta, si és que existeix, que no el deixaria caure a terra. I, efectivament, el cercle de la confiança s'havia acomplert satisfactòriament perquè no el vaig trair.

Confiances i complicitats

I el meu nebot és un nen, i jo sóc adulta -encara que a vegades em faci nena- i ell té la seva vida i jo tinc la meva... I la seva història estarà marcada per vivències, en part compartides amb mi, i en part, divergents. I... les diferències són i seran múltiples i les coincidències, doncs, vés a saber, però l'important és que existeix entre nosaltres un lligam fet de confiances i de complicitats que, passi el que passi, ens faran estar relligats en i des de la diversitat.

Es veu per on vaig, oi? Sóc d'una evidència... I d'una pedagogia... Ja em perdonareu. Tenia ganes de parlar de tot plegat.

Les lectures del que va passar ahir amb la reunió maratoniana del president i dels seus socis són hiperdiferents: per uns, Mas s'ha plegat a les exigències de certs partits, i, per altres, el d'ahir va ser un autèntic exercici d'equilibri per a no trencar la unitat. Secondo me, simplement s'ha jugat una partida en la qual la confiança, des de les més radicals, en alguns casos, divergències, ha triomfat. I no cal dir, la complicitat.

Per un projecte comú
I és que tot és possible quan hi ha un projecte comú. Ja sabeu que m'agrada aquesta expressió. Un projecte que després tindrà els seus colors i matisos segons les ideologies de cada tendència política. I és que tot està per fer quan la voluntat de tots és no trair el poble de Catalunya que, ara sí, ha posat tota la seva confiança en els seus representants per a tirar endavant la fita de poder votar el proper 9 de novembre.

Aquest matí, els alcaldes de 920 municipis catalans s'han aplegat a la Plaça Sant Jaume per a entregar les resolucions municipals que donen suport a la consulta, aprovades les dues darreres setmanes. Crec que no hi ha res més a dir. Mireu les fotos. Una imatge val més que mil paraules. Qui tingui orelles, que escolti, i ulls, que hi vegi. Encara que alguns en tenen, però no escolten ni veuen. Què hi farem...

Cridats a humanitzar el món
El d'ahir també va coincidir amb la publicació de la Nota dels bisbes de Catalunya sobre el moment actual. Es tracta d'un text extremadament prudent, però necessari. Pels catòlics catalans, és important saber que els bisbes estan al costat del poble català i que la implicació dels catòlics en la vida social i política del nostre país no és arbitrària. Ans al contrari, és una exigència evangèlica precisament per la confiança i la crida que Déu ens fa "a promoure la pau, el respecte a les persones, el desenvolupament humà integral i els drets humans, així com a tenir una cura especial pels més pobres i els més febles de la societat".

Ara la pilota, per seguir amb el símil del joc, està en l'equip contrari. Restem a l'espera de la reacció de Mariano i "sus muchachos". La podem imaginar perquè són tan previsibles... Però sí o sí han de moure fitxa. Això ens demana calma i prudència. I aguantar la mirada, amb fermesa i decisió. 

Ara és l'hora
Ara és l'hora d'anar endavant perquè el projecte comú que tenim entre mans bé s'ho val. És l'hora de fer-ho junts des de la complicitat que respecta, tolera i fins valora la diferència. L'hora, sobretot, de no trair el joc de confiances que anem teixint entre el poble i els seus representants. L'hora de fondre'ns amb la terra i els seus habitants.

Ara és l'hora de recordar que el poble persisteix en tots i cadascú de nosaltres. Perquè viurem lliures o morirem. El misteri es va desvetllant a poc a poc en una albada feta d'anhels i d'esperances. Jo també em vull fondre, des de la fragilitat i la vulnerabilitat i el respecte absolut, sagrat?, amb els qui compartiu el mateix projecte amb matisos diversos. Només per haver tingut la sort de coneixeu-us ja ha valgut la pena. Mille grazie e un baccione forte per tutti voi. Siete veramente un dono di Dio. 

APASSIONADAMENT SERENS

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. Oggi come oggi torno a escriure com fa mesos. Dreta al tren que em porta a casa, a Sabadell, a la més catalaníssima. Ple de gom a gom. Compartint vagó amb persones de tota llengua, tribu, raça i nació que viuen i treballen i estimen i projecten i somnien en la Catalunya que malda per obrir-se pas com a nou estat. Paradoxal? "Como la vida misma".

Compte amb les trampes

Tan paradoxal com els nostres estats d'ànims col.lectius que passen, per moments, de l'eufòria de la reivindicació comuna que ens agermana al desànim de la divisió atiada i ensumada pels adversaris de natura humana que actuen, moltes vegades, "bajo capa de bien". 

I no podem cedir a la manipulació de qui ens vol fer caure en el pitjor dels paranys: empassar-nos les mentides inventades perquè finalment es converteixin en veritats anunciades. Hem de ser més espavilats, tots plegats, i "no comulgar con ruedas de molino", com sàviament recull la dita. Serveixi aquesta pobra aportació de granet de sorra abans de la cimera del president Mas amb els líders dels partits que donen suport a la consulta. 

Vivim la serenitat del present
Avui estic com rebaixada. No és que tingui el síndrome del saldo que es ven al millor postor. No! Faltaria plus. Més aviat crec que la seducció desobedient i la lluita noble d'aquests darrers dies necessiten el contrapès d'altres valors també imprescindibles per a fer un país nou. I avui retornen a mi, com rosada que fa néixer la sembra, les ganes de ser portadora de serenor, aquesta virtut tant necessària. Precisament ara, en aquesta hora decisiva. 

I això em condueix, els qui em seguiu de fa més temps ja ho sabeu, a retrobar una de les meves amigues més íntimes, più carine, che non ho mai conosciuto personalment, perquè fa 100 anys que va néixer i gairebé 71 que la van matar a Auschwitz: Etty Hillessum. Una jove que enmig de la més violenta atrocitat i del sense sentit més obscur era capaç de repetir una i altra vegada que la vita è bella. 

Recupero avui un dels seus pensaments, en italià, perquè la llegeixo en aquesta llengua, tot i que era holandesa: Sono tanto grata per questa vita, sento la mia crescita, conosco i miei errori e le mie piccolezze, ogni giorno di nuovo, ma conosco anche le mie possibilità. Sentir el nostre creixement, saber dels nostres errors i de les nostres petiteses i també ser conscients de les nostres possibilitats. Viure apassionadament la serenitat del present. Això m'atreviria a demanar als nostres representants polítics, ni més ni menys. Troppo?

Amb algunes ajudes angelicals
I encara, em direu que estic sonada, una mica sí, ho confesso. Demano per a tots ells, que el seu àngel de la guarda, dolça companyia, tot just ara que celebrem la seva festa, els vagi al davant i els guiï el camí. I és que en aquests moments totes les ajudes, també les angelicals, són necessàries. Certo, no?

Ara és l'hora
Ara és l'hora de fer de la serenitat un recer per a la seducció desobedient i el noble combat. Perquè tu decideixes si vols fer un país nou des de la reivindicació comuna. És l'hora de reconèixer que els catalans no som perfectes, ans al contrari, ens sabem petits. I des d'aquesta fragilitat, l'hora de ser conscients de les nostres possibilitats com a nació lliure i sobirana.

Viurem lliures o morirem: un misteri de seducció desobedient, el millor tret de sortida per a un país nou des de la vivència apassionada de la serenitat del present. Tot un repte! Of course!

TRET DE SORTIDA PER UN PAÍS NOU

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. Potser quan llegiu el post farà ja 24 hores que haurem començat la campanya per a la consulta del 9 de novembre. Sí, per la suspesa. Per la que tanta ràbia fa als tertulians de "Más claro agua", el Millo inclòs, que ens han tractat de pallassos aquest matí. I "a mucha honra". Almenys fan riure el personal, cosa que alguns altres, de tant patètics, no es que facin plorar, és que fan venir ganes d'arrencar a córrer i de no parar fins a allunyar-se'n el més possible.  

El lideratge

Doncs, per aquesta. Per la que lideren dues dones. Les mateixes que vau poder veure ahir remullades "'d'arriba abajo" a la Plaça Sant Jaume. La Carme i la Muriel. Ni més ni menys. Una de mitjana edat i l'altra una miqueta més gran encara. És fantàstic. I avui torno a fer un elogi de les dones perquè gràcies a elles el nostre país ha escrit algunes de les seves millors pàgines. No dic glorioses, deixem aquest qualificatiu per altres instàncies. Si no directament els de 13tv m'engarjolen. 

L'eslogan
Una campanya amb un eslògan clar, molto evidente: Fem un país nou. I fer país implica creativitat, moviment, construcció... I fer-lo nou evoca canviar, sortir, desvetllar-se... Ecco, una piccola pluja d'idees. I el més enriquidor i participatiu és que tu i jo podem dir la nostra omplint les targetes encapçalades amb la paraula Vull:

No, no, no tinc cap comissió. Aquesta propaganda no és que sigui low cost. És semplicemente de zero cost. Perquè em dóna la gana. Perquè continuo seductorament desobedient. Perquè ara sí que ja never more em plegaré a aquells que fan de l'amenaça i la desqualificació, l'arrogància i la prepotència les seves armes. També jo tinc els meus propis estris per a la lluita. I lluitadora ho estic i molt. No penso tirar la tovallola. I vosaltres?

Un incís: mentre escric el post estic precisament escoltant una cançó espiritual negra que repeteix això: never more. Superanimada. Espero poder-vos-la pujar perquè l'escolteu. I a la vegada, acabo de llegir al face una frase del Papa bo que podem aplicar perfectament al que volem per al nostre poble. Ell diu: Non siamo al mondo per custodire un museo, ma per coltivare un giardino. Pues eso: No som aquí per a custodiar una Catalunya de museu, intocable, sinó per a cultivar una Catalunya que pot esdevenir un jardí nou. Ja l'he tornada a fer. Espero que no em costi la llibertat de moviments. És broma!

Les armes
I us convido a la lluita. A la lluita curativa. E come si mangia questo, no és una contradicció in terminis? Segons es miri. I el que ve és a quatre mans: hem d'estar molt informats, prendre consciència de les nostres possibilitats, de les reals, no més i no menys. I sobretot hem de créixer en seguretat interna personal i corporativa, de país... Ah, i tot això amanit amb alguna dosi d'improvisació perquè no ho podem tenir tot tan estudiadament determinat. Seria troppo triste, non è vero?

Ara és l'hora
Ara és l'hora de fer un país nou, un giardino, habitable i sostenible. Perquè tu decideixes per quina Catalunya vols lluitar. I amb quines armes. És l'hora de no tirar la tovallola, malgrat les travetes i els terminis. Acabem de començar el noble combat. L'hora de dir never more a l'arrogància i a la prepotència política d'una Espanya esmicolada. 

Viurem lliures o morirem: misteriós, seductorament desobedient i el millor tret de sortida per a un país nou!