APASSIONADAMENT SERENS

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. Oggi come oggi torno a escriure com fa mesos. Dreta al tren que em porta a casa, a Sabadell, a la més catalaníssima. Ple de gom a gom. Compartint vagó amb persones de tota llengua, tribu, raça i nació que viuen i treballen i estimen i projecten i somnien en la Catalunya que malda per obrir-se pas com a nou estat. Paradoxal? "Como la vida misma".

Compte amb les trampes

Tan paradoxal com els nostres estats d'ànims col.lectius que passen, per moments, de l'eufòria de la reivindicació comuna que ens agermana al desànim de la divisió atiada i ensumada pels adversaris de natura humana que actuen, moltes vegades, "bajo capa de bien". 

I no podem cedir a la manipulació de qui ens vol fer caure en el pitjor dels paranys: empassar-nos les mentides inventades perquè finalment es converteixin en veritats anunciades. Hem de ser més espavilats, tots plegats, i "no comulgar con ruedas de molino", com sàviament recull la dita. Serveixi aquesta pobra aportació de granet de sorra abans de la cimera del president Mas amb els líders dels partits que donen suport a la consulta. 

Vivim la serenitat del present
Avui estic com rebaixada. No és que tingui el síndrome del saldo que es ven al millor postor. No! Faltaria plus. Més aviat crec que la seducció desobedient i la lluita noble d'aquests darrers dies necessiten el contrapès d'altres valors també imprescindibles per a fer un país nou. I avui retornen a mi, com rosada que fa néixer la sembra, les ganes de ser portadora de serenor, aquesta virtut tant necessària. Precisament ara, en aquesta hora decisiva. 

I això em condueix, els qui em seguiu de fa més temps ja ho sabeu, a retrobar una de les meves amigues més íntimes, più carine, che non ho mai conosciuto personalment, perquè fa 100 anys que va néixer i gairebé 71 que la van matar a Auschwitz: Etty Hillessum. Una jove que enmig de la més violenta atrocitat i del sense sentit més obscur era capaç de repetir una i altra vegada que la vita è bella. 

Recupero avui un dels seus pensaments, en italià, perquè la llegeixo en aquesta llengua, tot i que era holandesa: Sono tanto grata per questa vita, sento la mia crescita, conosco i miei errori e le mie piccolezze, ogni giorno di nuovo, ma conosco anche le mie possibilità. Sentir el nostre creixement, saber dels nostres errors i de les nostres petiteses i també ser conscients de les nostres possibilitats. Viure apassionadament la serenitat del present. Això m'atreviria a demanar als nostres representants polítics, ni més ni menys. Troppo?

Amb algunes ajudes angelicals
I encara, em direu que estic sonada, una mica sí, ho confesso. Demano per a tots ells, que el seu àngel de la guarda, dolça companyia, tot just ara que celebrem la seva festa, els vagi al davant i els guiï el camí. I és que en aquests moments totes les ajudes, també les angelicals, són necessàries. Certo, no?

Ara és l'hora
Ara és l'hora de fer de la serenitat un recer per a la seducció desobedient i el noble combat. Perquè tu decideixes si vols fer un país nou des de la reivindicació comuna. És l'hora de reconèixer que els catalans no som perfectes, ans al contrari, ens sabem petits. I des d'aquesta fragilitat, l'hora de ser conscients de les nostres possibilitats com a nació lliure i sobirana.

Viurem lliures o morirem: un misteri de seducció desobedient, el millor tret de sortida per a un país nou des de la vivència apassionada de la serenitat del present. Tot un repte! Of course!