TOCA POSAR TIRITES

Anem per feina, que el dia s'esmuny. Fa bo tornar de la feina i percebre la primavera que s'acosta. I potser per això avui no seré tan combativa. Aquest vespre toca parlar de posar "tirites" per a curar ferides. Quines? Doncs les d'unes relacions Catalunya (més extensivament Països catalans) - Espanya malmeses per retrets, greuges comparatius, incomprensions, supèrbia, desconfiances....

Amb la consulta, o el que s'hagi de fer per a poder funcionar com a països independents, crec que ja ho vaig dir en una ocasió, podem guanyar en una millora de les relacions perquè ja no serà un país que escanya l'altre, sinó que haurem de d'establir uns tipus de pactes de tu a tu, d'igual a igual, sense supeditacions ni jous pesats. I, sobretot, sense complexos de superioritat o d'inferioritat. 

No dic que sigui fàcil, però val la pena intentar-ho. Per cert, sense voler us acabo de definir una altra manera de ser que ja m'agradaria tenir ben incorporada: la CREATIVITAT. Però, no patiu, que d'això ja en parlarem demà.

COMBATRE LA SUPÈRBIA

Combatre l'integrisme. O milor, combatre la supèrbia. En qualsevol àmbit, en el polític, el religiós, el professional o el familiar. No sé si amb la consulta ho arreglaríem, perquè hi ha gent molt i molt tossuda, però, almenys, ho podríem intentar. En la mesura que exercir el dret a decidir sigui un plantejament democràtic, les dictadures, com ara les judicials, haurien de desaparèixer.

En alguna ocasió he parlat de la humilitat. Ja sé que no està de moda i que s'ha entès malament. No es tracta de donar-se cops al pit, o de fer-se fonedís i amagar el cap sota l'ala. No. 

Es tracta d'escoltar l'altre, d'acollir-lo, de dialogar-hi i de deixar que allò que diu m'afecti. I, a partir d'aquí, amb senzillesa, jo pugui expressar el meu acord o desacord, el meu punt de vista sense menyspreu, sense jutjar-lo. Ah, i sense creure'm la millor ni l'única posseïdora de la veritat.

L'altre dia, per cert, vaig assistir a una conferència titulada "Educar en el asombro". I ens deien que això té vol a veure amb el reconeixement de la bellesa com a expressió de la bondat i la veritat. La supèrbia ens fa incapaços de meravellar-nos del que ens envolta. El pensament únic, també. Per què no deixem volar la imaginació? Potser llavors seríem més humans, no?

BOJA PER TU, CATALUNYA

Seguint amb el meu retrat, aquesta tarda comparteixo que vull ser una persona APASSIONADA. La passió és una valor? Una bona pregunta. La resposta... Per a mi sí que ho és, perquè l'amor apassionat per algú o per alguna cosa és el que ens fa prendre les opcions de la nostra vida, és el motor del nostre ésser. 

I quan parlo de passió no em refereixo només al llenguatge gestual del sexe, que pot ser més o menys expressiu, o de la paraula que pot ser més o menys romàntic o poètic o prosaic -deia ahir que cadascú té el seu gènere literari-. No, em refereixo a la passió entesa com una mística, un tipus de relació que ens arrabassa per dins i que ens empeny a estimar incondicionalment, fins i tot els adversaris. No us ho prengueu malament els més combatius.

I què redimonis té a veure tot això amb el dret a decidir i la consulta i la declaració unilateral d'independència. Ja sabeu que us diré que té molt a veure perquè només si fem d'aquesta experiència interior d'un desig totalitzador de llibertat apassionada per al nostre poble, aconseguirem la independència. 

Una bogeria, tot plegat, una mica sí, no? APASSIONADA per tu, Catalunya. Boja per tu!!!!

AGRAÏDA PER TOTS VOSALTRES

Tot i que de l'agraïment ja us vaig parlar, és un valor que torno a refermar. Sí, vull ser AGRAÏDA. I avui vull ser-ho per tots vosaltres, pels amics del facebook. Curiós? Una mica. A mi mateixa em sorprèn perquè som tan diferents i alhora compartim tantes coses... Sobretot, tants anhels i projectes.

I cadascú amb accents diversos, amb expressions que potser jo no faria servir mai, però vaig aprenent que a la vida hi ha moltes maneres de fer i moltes maneres de ser i... moltes maneres de dir. Que tothom té el seu gènere literari. 

Que uns sou més vehements i feu molt soroll i d'altres, en canvi, sou més suaus i més detallistes. I hi sou sempre a punt amb els tocs que em feu que em desperten, m'esperonen i em fan sortir de mi mateixa. 

Gràcies a tots vosaltres, doncs, puc ser AGRAÏDA. Perquè hi sou. Perquè creeu consciència de poble i de país. Perquè llegint-vos, hom pren el pols del que passa a casa nostra. És clar, en el discurs de certs polítics ni existiu, ni existim, però no ens ha d'importar massa perquè potser és el seu gènere literari, no?

FERMA EN L'OBRAR

I avui? Vull ser FERMA. Perquè vull fer meu el consell d'una "dona catalana que va estimar de debò" del segle XIX que va lluitar pel bé dels altres, especialment dels més vulnerables. Va patir un munt d'incomprensions per ser dona i per voler que la dona accedís a l'educació i per voler organitzar-se sense haver d'estar tutelada pels homes. 

El consell deia i diu, és molt actual: Duresa mai, fermesa quan calgui. Duresa mai, fermesa en l'obrar. En el moment actual la fermesa és indispensable. D'altra banda, és un valor molt nostre. 

Hem de ser valents per a defensar fins el final el que creiem que necessita el nostre poble ara i aquí. Des de la dreta i des de l'esquerra ens faran trontollar, ens provocaran perquè responguem amb la violència, ni que sigui verbal. Ens faran dubtar... Però el futur és a les nostres mans. Siguem ferms en les nostres conviccions i tard o d'hora serem el que volem ser i arribarem a bon port.

SERENA EN EL PRESENT

També vull ser SERENA. Amb una serenitat feta de pau i mansuetud, que no vol dir resignació ni un anar fent monòton i sense rumb. Amb una serenitat plena d'una joia interna que ningú no em podrà prendre, per més adverses que siguin les circumstàncies que em toquin viure. 

Ja sabeu que de tant en tant m'agrada parlar de viure la serenitat del present, com ho va fer Etty Hillesum, una jove jueva que va morir en un camp de concentració. La van denigrar, asfixiar a la càmara de gas, però no van poder matar el seu esperit, la seva ànima, el seu interior -podeu triar, segons les vostres creences-.

Vull tenir aquella mateixa serenor de qui afirmava que la "vida era bella", enmig de la mort i la violència. Llegint el seu diari personal he descobert el per què del títol de la pel.lícula i el per què d'una bellesa que transcendeix tota lletgesa i horror. 

I és que des de la vivència de la serenitat del present, l'anhel de construir el nostre futur com a poble, és bell, molt bell, preciós, esplèndid. No en dubteu pas!

PACIENT PER A ESTRENAR LA VIDA

I PACIENT. Capaç d'esperar contra tota esperança, sense defallir, perquè sempre hi ha noves rutes a explorar i nous cingles a assolir. 

I vivim una època d'incertesa, això és veritat, de dubtes, de cercar noves respostes per a nous temps en una Europa amb una forta crisi existencial, que té molt d'adolescència mal païda. Heu observat com darrerament el continent es debat en un ser o no ser constant?

Perquè qui ho ha dit que la vella Europa no pot refermar els llaços de col.laboració entre la munió de nacionalitats que la formen? El pensament únic és nefast, els estats únics tendeixen a radicalitzar posicions d'altres temps. 

Em reafirmo: vull ser PACIENT per a estrenar cada dia la vida que se'm dóna.