ÉS ARA I SOM NOSALTRES

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. Si no es ara, quan? Si no som nosaltres, qui? Ahir al vespre em va arribar la imatge de perfil que podeu veure al bloc i a les 329 raons o a Nou Novembre amb les dues preguntes. Me la va enviar un amic afeccionat a les arts plàstiques en estelades. És broma. Perquè el meu amic és un expert en arts... escèniques... i en d'altres tipus. I em quedo curta.

Si no és ara, quan?

I crec que aquestes paraules del líder de la CUP, si no m'equivoco, són molt encertades -tot i que no em consideri especialment inclinada per aquesta formació política-. Sobre la primera part no tinc gran cosa més a dir. Hem repetit fins a la sacietat que ara és l'hora. 

Des del meu eclecticisme lingüístic, literari, religiós... que a uns molesta, a d'altres desconcerta, i a d'altres enganxa, fins i tot he arribat a comparar aquest moment amb l'hora favorable, el kairós, no m'atreveixo a dir de Déu, a tant no arribo, però sí del present que ens toca viure. 

I aquesta hora és apassionant perquè és un revulsiu per a molts de nosaltres que vivíem en la grisor més tètrica. És l'hora d'aixecar-nos, deixem les obres pròpies de la fosca i revestim-nos l'armadura del combat a plena llum. Nou Testament heavy metal.

El meu amic, el de les arts escèniques, em va dir un dia que el cristianisme està com més a prop de l'anarquisme que del comunisme. I tot que a mi això repetir-ho em fa una mica de "iuiu", per formació (deformació) vocacional... I per la història passada... que ara no remouré, no, hem patit prou uns i altres... crec que té una mica de raó. MaredeDeúSenyor! Com diria ell, catxis...

Si no som nosaltres, qui?

Tanco el parèntesi. Si hem arribat fins aquí es perquè s'han donat tota una sèrie de circumstàncies i sobretot de persones que s'hi han deixat la pell al llarg de la nostra història com a poble. També a finals dels 60 del segle passat, també el 1967. Mira que anar a coincidir amb l'Alícia amb l'any de naixement. Hi ha que neixen estrellats, nena.

Hem de saber d'on venim per moltes coses. Em quedo amb una d'elles. Per agrair tantes companyes i tants companys que han anat al capdavant del desconegut sense por i han reivindicat i lluitat i mort i viscut per veure Catalunya com un estat independent.

Ara ens toca a nosaltres agafar el relleu. Tal com som. Els d'esquerres i els de dretes, i els de centre, i els anarquistes, i els cristians i els musulmans -qui ha dit que no!- i els agnòstics i els ateus. Des del respecte i el bon fer, comuns a tots, per a lluitar, convèncer i decidir que volem ser un país com els altres, tan de bo millor que els altres en humanitat i humilitat, això sí. Lluny de la prepotència i de l'arrogància d'alguns que no puc suportar de cap de les maneres.

És ara i som nosaltres. El poble que persisteix en tots i en cadascú de nosaltres!