A QUATRE MANS

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. El post d’avui se surt de mare, de cabdal... Voldria ser alternatiu, llibertari? En detriment de la crítica política, que té poc de tot això. Trenco, doncs, esquemes. Fins i tot ho faig sense demanar permís a les altres dues mans que sumen les quatre del títol. Com que són d’un home molt comprensiu i que creu en la llibertat de la persona... ja des d’ara sé que no m’ho tindrà en compte.

S’obre el teló i es veu una dona, que no porta uniforme de Badman, per sort, pren el micròfon i llança aquesta agosarada pregunta: Què poden tenir en comú una monja i un anarquista que comparteixen amistat i la participació activa en el món, podríem dir, de l’independentisme des de les xarxes socials? No, no. No és un acudit estúpid.

Bufa! Després de pensar-hi una mica, ella s’atreveix a contestar: Vejam... Una part de la resposta és en la mateixa pregunta –anem bé-... Són éssers humans, evident!, amb unes capacitats, un pensament propi, unes dèries i... un cor capaç d’obrir-se a l’altre amb serenitat, amb humilitat i des de la consciència de la pròpia identitat, no només de gènere, sinó de trajectòria personal i comunitària. Crec que he recollit el final de la conversa d’ahir...

I, ara, personalitzo: i ho fem a les palpentes, almenys jo sí, en la foscor que evoca una mica el nostre món, i el nostre país, i el moment històric, ell diu que sí que guanyarem... i la nostra pròpia vida... Sense dogmatismes que ens barren el pas. No dic sense prejudicis, que hi són, no sóc ingènua, però també crec que poden ser superats en el diàleg fresc, senzill, amb un toc d’humor... Perquè els dos convenim que el creador ens ha fet, ell diu en cas d’existir, jo ho dic plenament convençuda, amb defecte de fàbrica.

Doncs sí, amics, això és el que tenim en comú: acaronar les tecles dels nostres ordinadors per a fer petar la xerrada sobre el més immanent i el més transcendent. Per la meva part, amb el convenciment de trepitjar el terreny sagrat d’una humanitat que es fa present, radiant, concreta i real en l’altre diferent de mi, molt diferent... O... potser no tant.

Ja veieu els efectes que em produeix l’exili andorrà. Tot plegat... un somni? Potser he esnifat substàncies prohibides, o m’ha donat el mal d’altura. Torna en si, Agnès, que et necessitem viva per a la lluita. I a ell, també, és clar. Per cert, el teló es va tancant, i ja només puc distingir, al fons, les quatre mans que teclegen, i teclegen, i...

Això és tot per avui. Una mica més llarg que de costum. I què? Sóc lliure i la vida, fa molt que no ho deixo anar, és bella, anzi, bellissima.

Demà, diferent! Des del Principat d’Andorra, Agnès Armengol, per a 329 raons per a poder fer la consulta.

Nota: Encara un últim desig: seria fantàstic saber com ho veuen les altres dues mans, no?