NÈIXER DE NOU

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. Avui he mort una mica com a Nou Novembre. He llegit en algun lloc que el dolor de morir és goig de néixer... I em costa d'acceptar-ho, però potser sí que cal morir a la fama, als honors, al "vano honor del mundo", com diria un mestre espiritual, per a redescobrir la joia de la petitesa, de l'anonimat, de la vida quotidiana.

Em permetreu una breu pausa per a retrobar-me a mi mateixa. La mala passada del facebook la puc llegir ara, passat l'ensurt inicial, com a una nova oportunitat per a créixer més com a activista a favor de la independència de Catalunya. 

Cadascú pot aportar el seu granet de sorra. Deixeu-me que ho faci amb la paraula escrita. Si pogués, us l'acostaria també amb la meva veu modulada per a l'ocasió... Potser més endavant, qui sap. Ah, i també amb la meva carícia més tendra... No voldria ser cursi, ni ensucrada, no em va, però sí que m'agradaria ser més comprensiva, perifèrica -us sona?- i descentrada, al cap i a la fi, de mi mateixa. 

Des que vaig embarcar-me en aquesta aventura d'aportar raons per a poder fer la consulta, el 16 de desembre de 2014, ara que me n'adono ja fa mig any, m'he submergit en un món que m'era totalment desconegut. I n'he aprés molt de tots vosaltres. Ja us ho he dit en alguna ocasió: tant dels qui penseu com jo, com dels que no; tant dels qui sou més "brutus" com dels qui sou refinats; tant dels de la dreta, com dels de l'esquerra.

Ja em coneixeu, d'altra banda, i sabeu que de tant en tant m'agafen aquesta mena de crisis existencials. Mamma mia, el que inspira això de trobar-te de cop i volta en l'obligació d'haver de passar de perfil a pàgina facebook. Els grups i l'"ambientillo" és el que trobaria més a faltar. Així que us deixo amb el nou perfil i avui, excepcionalment, amb un petonet a la galta. 

Per cert, em poso vermella... Que hi farem nois. Sóc així. Pel David també hi ha petonet. No sé com encaixarà aquest post al Diari gran del sobiranisme. Espero que faci honor al títol en això de la grandesa: hi cabem tots, també l'Agnès Armengol, una dona catalanista fins a la medul·la, filla del seu temps, a cavall entre el XIX i el XX, de classe mitjana, poetessa i pianista, de conviccions religioses molt fortes i enamorada fins el moll de l'ós de Catalunya, pàtria estimada.

P.D.: No pensava escriure, però el cap, els ull i les mans es posen en dansa quan vull tancar l'ordinador. I el cor també: Visca la terra lliure!