REIVINDIQUEM ELS PETITS GRANS HEROIS

Per fi m'he desfet de les meves pròpies autoimposicions, aquelles que he esmentat en altres ocasions. Bé, tocaria parlar de la creativitat, però sempre hi som a temps. 

I ara torno a la vida normal i capbussejo pel facebook i busco expressament saber més del cas del professor Jaume Sastre. Fa dies que em vaig adherir al facebook en suport de la vaga de fam per una educació digna, de qualitat i en català.

I he llegit i rellegit la carta d'ànim d'un alumne que expressa meravellosament la incondicionalitat d'aquest suport. Sobretot quan diu: Mai no dubtis, que si tu, per un motiu o un altre, ja no estàs en condicions de poder reivindicar-te, serem nosaltres, el jovent els que lluitarem en nom teu. 

I m'he quedat bocabadada i m'han vingut expressions que he sentit dir moltes vegades: els mestres haurien de ser models de vida per als alumnes, aquests joves no tenen res al cap, on anirem a parar i bla, bla, bla...

I he pensat que tan de bo fóssim capaços de sortir de nosaltres mateixos i lluitar veritablement pel país. I que aquesta és la manera d'engrescar els més joves, i que jo també tindria ganes de reivindicar-te, Jaume, però hem trobo tan limitada, tan poca cosa, tan covarda... I que ets un petit gran heroi, i que els teus alumnes t'estimen molt, i que la llengua comuna bé s'ho val... 

I ara, Jaume, respiro fons, miro per la finestra de la meva habitació amb els ulls ennuegats i et dedico aquests versos del poeta lleidatà Màrius Torres que es refereixen a la creació poètica, El combat dels poetes:

Com més dur serà el braç i més potent el puny,

els àgils projectils arribaran més lluny

i serà més daurat el vi de la victòria.

I del nostre esperit, distès igual que un arc,

els versos volaran amb un impuls tan llarg

que es perdran en el cel inútil de la glòria.