De la visita a la Vall d'Ora, em va frapar de manera especial algun dels poemes que vaig assaborir. I ho vull compartir amb vosaltres. Per exemple, ja que estem a l'any Vinyoli, el titulat "Runa" com que és molt breu, el reprodueixo:
Mira: jo sóc una paret. Els pares van alçar-la
maó sobre maó fins a la mida
que veus, una paret de casa humil.
Fixa’t com es clivella,
com va esfondrant-se a poc a poc amb sord,
feixuc estrèpit.
Però ja a terra tot,
amb mans obreres de paraula,
nit rera nit,
pacientment plego la runa
i novament edifico.
Així és el casal de nostra pàtria. Sembla una mica a aquesta paret que amb molt d'esforç han construït els qui ens han precedit. La paret s'ha esfondrat però ara i aquí, nit rera nit, en pleguem la runa per a tornar-la a edificar. Així som nosaltres, els catalans: manobres i paletes pacients, de casa humil.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada