EL POBLE PERSISTEIX EN NOSALTRES

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. Ara que faig una mica de vacances del Diari gran, em sento una mica més lliure per a enfocar el post d'una altra manera. Tonteries, Agnès, perquè cada dia el fas com et sembla. No posis excuses de mal pagador, com se sol dir. Bé, era una manera d'arrencar. Avui estic un xic romàntica i mandrosa i xardorosa...

Mentre escric aquestes ratlles, tinc de fons la cançó de la Diada, inspirada en el poema de Miquel Martí i Pol. Preciosa. Us convido a fer el mateix, mentre llegiu... M'agradaria, precisament, comentar una de les frases de poema i cançó: Ara és l'hora de dir que el poble persisteix en tots nosaltres, en cadascú de nosaltres.

No, no patiu, que no penso fer un comentari de text al "uso", sinó simplement compartir els mots potser inconnexos que em venen al cap i em baixen al cor i no sé si deixar fluir o reprimir... Reprimir? Però jo sí que us vull escriure. I tant. Crec que ja no puc deixar de fer-ho! 

Quina responsabilitat més gran aquesta de ser el poble que persisteix en cadascú de nosaltres. I qui som nosaltres? Qui sóc jo? D'on vinc? On vaig? Quan deixaré de ser poble que persisteix perquè la germana mort em vindrà a buscar? Preguntes moltes... respostes poques, certeses encara menys... 

De fet diria que som dones i homes irrepetibles, únics en el món, la meva fe així m'ho ensenya, creats a imatge i semblança de Déu. Dones i homes que anem tirant com podem, a les palpentes, que la marrem una i altra vegada, que rebem crítiques d'aquí i d'allà -i aquests dies masses, hem nascut per a defensar-nos, com diu algun autor?-, que som diferents tot i que si ens posem a gratar tenim tantes coses compartides: un teixit de coincidències?

I nosaltres, dones i homes del poble català, que l'11 de setembre assaltarem Barcelona per a cridar llibertat, participem de tot això i de molt més... I ara no, ara ja no podem callar aquest amor per la terra de naixement o d'adopció, perquè en la terra estimem el nostres pares, el veí, el germà, el marit, els amics, els fills... Que només el petons ens tapin la boca! (he robat la foto d'un altre perfil).

Ara és l'hora de dir ben fort, ben alt que la terra som nosaltres, que el poble persisteix en tots nosaltres, en cadascun de nosaltres. Fins i tot en les noies que estimen per primer cop. Una mica com jo mateixa, en un cert sentit. A fora... plou...

FEM UN SALT PER LA LLIBERTAT

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. Em penso que m'agradaria molt poder desaparèixer del mapa català i espanyol durant uns dies i desconnectar de tants despropòsits com ens arriben. Potser no és per tant, però des que ahir vaig conèixer aquesta iniciativa que tot seguit presento i comento sí que m'agafen ganes d'enlairar-me cel amunt i guaitar des d'allà, amb una certa distància, tot el que passa en aquesta porció del planeta terra que és la Catalunya annexionada a una Espanya que es resisteix i molt a "soltar amarras".

Potser perquè el cognom Rosset evoca gent propera de Matadepera, potser perquè és ben curiosa la iniciativa, potser perquè avui he llegit a El País que tot això de l'independentisme és una estratègia de les elits econòmiques catalanes, i això d'elit m'ha transportat a les altures... o per què m'ha fet una certa gràcia l'enquesta de 13 tv sobre si la gent arriscaria la vida per Espanya... El cas és que el projecte Stratos eye, un salt per la llibertat, m'ha empès a voler també enlairar-me i saltar per la llibertat.

Ahir es va presentar el vídeo final d'aquest repte singular. En què ha consistit? Tot va començar amb un treball de recerca que va donar lloc, posteriorment, a enlairar un playmòbil amb una estelada fins a l'estratosfera des del camp de fútbol de Cardona per a gravar des d'allà imatges de la terra. El ninot, batejat amb el nom d'Otger Cataló, va ser acompanyat d'una estelada construïda amb globus. I tot això ho podem veure amb els nostres propis ulls.

Fer un salt per la llibertat de Catalunya és un "más difícil todavía"? És difícil, però possible, és a tocar, és a les nostres mans. Saltem del nostre món tancat, de les nostres pors, a la terra que ens sosté i ens alimenta, a la terra del dia a dia. No ho diguem de boquilla o de patilla, com diu un amic, siguem coherents de veritat, almenys per una vegada... El projecte bé s'ho val! 

Ara és l'hora de fer una salt per la llibertat! I el podem fer sense necessitat de prendre molta carrerilla o d'anar-nos-en a la muntanya més alta del país. Només cal que ens hi decidim fermament. De moment, participant a la Via Catalana 2014. Saltem fins a Barcelona per a construir entre tots la "V". Fem-ho tots junts i deixem-nos d'històries que ens divideixen i ens separen. 

Ah, i cantem plegats que veiem ja nous estels de forma clara, estels que en noves banderes cosirem, i tot i que primer cal acabar la feina ens n'estem enamorant ja de valent. Jo ja n'estic enamorada de Catalunya. Però voldria fer meves les paraules del poeta de Burjassot i estimar-la encara de manera tan colpidora: Que jo me muir d'amor per tu (Vicent Andrés Estellés, 1924-1993).

LA CASTA DELS MON -TORO SURT AL "RUEDO"

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ.  No és que entengui massa de toros, vaja ni poc ni molt, però a casa seguíem les curses de braus. Seria perquè el meu pare és navarrès i... Per tant, una mica familiaritzada amb el ritual i l'argot de les "corridas" sí que ho estava. I avui el voldria recordar: per a "entrar a matar"? Tangiblement, no sé, però virtualment, la temptació m'assetja.

Ja ensumeu que no vaig d'existencial o de happyflowers en el post. Canvio de registre. Sempre va bé. I vés per on he d'acabar d'omplir el paràgraf perquè almenys, segons els meus esquemes, ha de tenir tres ratlles, sinó queda malament. I ja les passo. Punt i apart.

Ahir "Mon-Toro", Mon-Toro de tot espanyol que se precie, és clar. Va comparèixer al "ruedo" de la plaça de braus del Congrés dels Diputats per a fer de portaveu del gran consell dels toros que governen actualment el Regne d'Espanya. I bàsicament ho va fer, segons el guió més que establert, parlant de l'afer de l'any, o sigui, de l'adulteri destapat a principis d'estiu entre el torero Pujol i l'independentisme sobiranista, malalt d'un amor cec al servei dels seus interessos més baixos i perversos.

Només cal observar el cap del representant de la casta dels Mon-Toro per a adonar-se del seu "señorío", de la seva "bravura", del seu "porte" de toro d'una espanyolitat a prova dels Miura, dels Osborne... No sé, són els noms que se m'acudeixen. Ah, i també escoltar els seus brams calculadament articulats per a l'ocasió...

Llàstima que les curses de braus estiguin prohibides a Catalunya, perquè l'11 de setembre n'haguéssim pogut fer una de ben singular, al carrer mateix, convertint la "V" en una improvisat "ruedo". Llavors ens hauríem torejat els Mon-Toro i tots els de la seva casta a poc a poc, amb canvis de "tercio" onejant estelades. No amb "capotes" ni espases, ni amb cavalls ni amb banderilles, sinó amb les mil dagues que la "ganadería pepera" té en el seu propi si: made in Bárcenas, Gürtel, Matas... Tot "Marca España". Faltaria plus.

Ara és l'hora! No d'obtenir "las orejas y el rabo" per la "faena" ben feta, sinó de demostrar que el sobiranisme del nostre poble no és marca Pujol. Llavors potser sí que la casta dels Mon-Toro s'haurà d'empassar la seva pròpia sang, com fan els toros per a alliberar-se de l'estrès que els provoca la mort imminent. Brutal, no? "Como la vida misma". 

PARAULES I AMORS MISTERIOSOS

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. Podria ser que el meu post d'avui resultés una miqueta més feixuc, però em sento amb una certa obligació "moral" d'escriure'l. De tota manera, us prometo que al final faré alguna de les meves i m'acomiadaré amb una petita declaració amorosa envers Catalunya.

Una premissa

En diverses ocasions, de manera més o menys explícita, he deixat traspuar les meves creences religioses. I la vostra acceptació, a poc a poc, ha fet que anés expressant sense por i amb més contundència, allò que dóna sentit a la meva vida i que, en el meu cas, m'ha portat a fer una opció força compromesa amb la fe cristiana (ara parla, és clar, l'alter ego de l'Agnès Armengol). Sempre des del respecte i procurant buscar punts de contacte amb els eventuals lectors.

Un article

Doncs precisament d'això és del que voldria parlar. Perquè ahir va sortir publicat un article a la Vanguardia, El risc d'un nou "integralisme catòlic" i el dret a decidir, signat per mossèn Salvador Pie Ninot, rector de la Parròquia de Santa Maria del Mar de Barcelona i professor molt expert en eclesiologia, entre d'altres qüestions teològiques. Amb un prestigi intel.lectual més que notable en els cercles eclesials, per cert. A mi em va donar classe fa més de 20 anys enrere.

En primer lloc, li agraeixo la seva valentia a tirar-se a la piscina de tot aquest mundillo dels cristians i el dret a decidir, tot i que discrepi en algunes de les seves afirmacions que a continuació enumeraré ajudada dels comentaris que ha generat el seu article. 

Mossèn Pie manlleva una expressió italiana, ha estat durant força temps professor d'una de les més prestigioses universitats pontifícies de Roma, la Gregoriana, el que anomena l'integralisme catòlic, per a descriure "el risc d'alguns nous moviments catòlics que, intentant superar els clàssics nacionalcatolicisme, cristians pel socialisme, fonamentalisme, Tea Party..., busquen una nova articulació, com més integradora millor, entre la fe cristiana i una opció política concreta, però resten sovint abocats a confondre-les en una espècie de religió civil per a tothom!"

Unes opinions

Quan vaig llegir l'escrit, tot i que no formo part d'aquests moviments que esmenta, vaig pensar que potser jo seria un clar exponent d'aquest integralisme catòlic. I no vaig saber què fer, si plorar o riure. És un dir, ja m'enteneu. Però, llegint més detingudament aquesta definició, rectifico perquè en el meu cas diria que cerco, més que integració, alguns punts de contacte entre la fe cristiana, que, d'altra banda, és a les arrels de l'Europa que coneixem avui i, per tant, de Catalunya, i una part de la societat civil catalana, perquè sé que hi ha una altra part que pensa diferent i perquè un i altre sector defensen les seves conviccions en opcions polítiques molt i molt diverses. Per tant, no hi ha una única opció política, com observen alguns dels comentaristes.

Religió civil? Doncs sobre això no sabria massa què dir. Repetiria el que ell mateix afirma i que és doctrina social de l'Església: que cal preservar la necessària autonomia del món civil i polític. Faltaria més. Però hi ha cristians, per fortuna, implicats en aquest món civil i polític -amb més o menys praxi religiosa- que, tot i observant aquesta autonomia, ho fan des de les seves creences. I que, en la mesura que resulten incoherents a les mateixes -cas família Pujol-, ens escandalitzen. O en la mesura que sí ho són, ens fan treure el barret -cas Arcadi Oliveres-.

Fonamentalment, però, el meu desacord estaria amb un implícit que que sorgeix en llegir l'article: el d'haver obviat en la seva exposició els altres cristians, els qui no estan d'acord amb el dret a decidir, la qual cosa és molt legítima, només faltaria. Però que semblarien quedar legitimats. I això, objectivament parlant, és inacceptable perquè les mostres d'integralisme catòlic en els catòlics nacionalistes espanyols són més que notables. I, dicho sea de paso, a aquest intregralisme catòlic espanyol, com ja he escrit en altres ocasions, hi han contribuït, i de quina manera, i encara ho fan, els mitjans de comunicació de la Conferència Episcopal Espanyola.

No em voldria allargar més. Obligació moral acomplerta. Des del respecte i l'estima al meu professor que, dit sigui de pas, va tenir un paper molt actiu en els Jocs olímpics de Barcelona, com a rector del centre Abraham, escenari de celebracions ecumèniques i interreligioses que van mostrar el bon fer de l'Església catalana.

Un amor misteriós

I ara m'acomiado, de part de l'Agnès. I ho faig a l'estil de com solia els anys que vaig ser directora d'un programa religiós catòlic en una emissora municipal -amb la qual hi va haver sempre molt bon rotllo-. Les paraules no són exactament meves, però la cua final sí.

Veus una mare que acarona entre els seus braços un fill menut. Sens dubte, amor misteriós. Com es miren aquells dos que en el metro parlen baixet i pels ulls volen arribar al fons de l'altre. Amor misteriós. Un cooperant ajuda a un home a caminar; li va explotar una mina fa tres mesos. Amor misteriós. I ho fan des del que són i senten i creuen, sense fer teories integralistes catòliques o musulmanes o jueves o anarquistes...

I l'amor a Catalunya, la nostra pàtria aimada, no és potser amor misteriós? Perquè no sé si hi ha un misteri més gran que participar de les ganes d'un poble de voler decidir quin és el destí que es vol donar a si mateix. Ara és l'hora! I per a tu? Quins són els teus amors misteriosos, quin és el més misteriós de tots ? Ho saps?

NO DEIXEM QUE ENS PRENGUIN CATALUNYA

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. Els mitjans "afectos al régimen" diuen que ens ho prendran tot, exagero... Potser. Ens roben els símbols, l'honestedat dels qui ens lideren... Violen les lleis que encara ni hem aprovat. Ens amenacen, ens ridiculitzen, ens utilitzen... Ah, i ens agredeixen amb violència per a fer ostentació d'una impotència estèril carregada de sense sentit i d'odi. 

Altres mitjans, no tan afectos, insisteixen matxaconament en el compliment de la legalitat. De quina? De la que ens esclavitza? De la que ens tapona la boca i ens momifica de dalt a baix? Això no és per a mi, ni per a la Catalunya que somnio. I, mireu que, per formació i deformació, sóc una mica legalista, però en aquest cas... no, ho sento, de cap de les maneres.

I ja sé que tot això estava més que cantat, dat i beneït, però quan arriba... sempre ens agafa una mica desprevinguts, oi? Almenys aquesta és la meva experiència. I el recurs fàcil és respondre-hi amb la mateixa moneda. I la ment ja sap que no ha de ser així. I que ens hem d'aixecar, si ens tiren per terra i ens trepitgen, i mantenir-nos dempeus amb l'elegància i l'austeritat de la Catalunya neta i carregada de raó. 

Us he de confessar que avui l'Agnès està com el dia o, millor, el cor de l'Agnès està com la nit passada, inquiet i xafogós, xardorós... Aquesta paraula la vaig reaprendre ahir al vespre i us la comparteixo perquè sí, per pura gratuïtat, pel plaer de fer-vos un regal magnífic en la nostra llengua estimada, tal com me'l van fer a mi, sense saber-ho, segurament, qui me'l feia.

Un xic misteriós, tot això... Com la vida que se'ns dóna, com aquest temps diferent que a voltes no sabem com gestionar, però que és el nostre, no un altre. Apassionant, ple de canvis: d'època, de paradigmes, de desconeguts que es van fent diàfans... Apa noia! Tornes a estar existencial. Sí. Ja sabeu que de tant en tant m'agafa aquesta dèria. 

I que quan això passa pujo de puntetes les escales fins a les golfes, vaig directe al bagul dels tresors, remeno i remeno fins a trobar una expressió de la meva amiga Etty que acompanyi el que sento i sóc. I, a més, m'atreveixo a fer l'aplicació al nostre país:

La vida -de la nostra Catalunya- és tan curiosa, sorprenent i infinitament rica en matisos! A cada revolt del seu camí s'obre una vista completament diferent. La majoria de les persones té al cap idees convencionals sobre aquesta vida. Hem de tenir el coratge d'abandonar-les, d'atrevir-nos a donar el gran salt al món i llavors sí que la vida -del nostre país- es torna infinitament rica i abundant, fins i tot en els seus dolors més profunds.

Ara és l'hora! Com deia el savi, hi ha ha un temps per a cada cosa: un temps d'infantar i un temps de morir, un temps de plantar i un temps de collir, un temps de guerra i un temps de pau. Un temps de dir sí i un altre sí. Ara és l'hora de no deixar que ens prenguin Catalunya!

DO IT: CATALUNYA TÉ MANIA DE LLIBERTAT

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. Encara que la guàrdia civil ens robi les estelades o que el Millo punxi el globus vaticinant una baixa participació a la Via Catalana. Encara que la Soraya decreti la suspensió de la llei de consultes abans que el Parlament l'hagi aprovat o que el Junqueras sigui una mena d'Sherk a la catalana, segons alguns periodistes de pacotilla... Catalunya té mania de llibertat!

I per si de cas algú ho posa en qüestió, el consell assessor del centre de RTVE a Sant Cugat no en té cap dubte. Per aquest motiu, ha atorgat el premi Miramar a l'spot Eleutheromania, que promociona la independència, produït per quatre estudiants de la Pompeu Fabra. Us el recomano vivament. I ja podeu pensar que aquest és el pretext per al meu post d'avui. Doncs sí.

Catalunya té una malaltia que es diu eleutheromania i que consisteix en un intens i irrefrenable desig de llibertat. O sigui, que els catalans som uns eleutheronòmans o maníacs de llibertat fins al final, sempre i en tot. I ja no podem parar, és un desig irrefrenable que cap teràpia pot mitigar o aturar.

I com són els eleutheronòmans? Doncs són persones disposades a perdre els nòvios i les nòvies, la família, la feina, fins i tot el seny. Homes i dones capaços d'estar dies sense menjar, de quedar-se glaçats en un banc del parc, d'anar a la presó, de suportar humiliacions i burles i de rebre com a càstig-premi, l'aïllament.

I tot i que les possibilitats puguin semblar ínfimes, en intentar-ho ja no es poden aturar, i la sensació que s'experimenta és incomparablement millor que cap altra que es pugui imaginar. Per això, els maníacs catalans d'alliberament tenen com a objectiu contagiar als altres la seva malaltia. El missatge, claríssim: Do it! fins al final: Freedom from Catalonia.

Fes-ho! En primer lloc, és imprescindible tenir un cens de maníacs de llibertat. Així és que si encara no t'has inscrit a la Via Catalana 2014, fes-ho! Serà una bona manera de saber quants som i poder establir si ens trobem davant d'una pandèmia d'eleutheromania o encara no.  

En segon lloc, si vols saber si ets candidat a ser maníac de la llibertat per a Catalunya, només cal que contestis aquest petit test:

• Estàs disposat a lluitar fins al final perquè es pugui celebrar la consulta?
• Vols que Catalunya esdevingui un estat?
• Vols que aquest estat sigui independent?

En tercer lloc, convé que registris en una pauta la teva capacitat de resistència a la provocació, al patiment i al desànim, i la teva disposició A estimar Catalunya amb tot el cor i amb tota l'ànima. El camí que hem encetat és una cursa de fons, així és que cal dosificar bé les forces per a no defallir en l'intent i arribar fins a la meta.

El proper 11 de setembre serà la prova de foc per l'afluència massiva d'eleutherònoms a Barcelona a fi de reproduir la "V" de voluntat, victòria i votació. Et perdràs aquest esdeveniment únic en la història del país? Jo no. Per res del món. Perquè sóc una maníaca  catalana irrefrenable i contagiosa de llibertat. I tu? Do it!

BLANC SOBRE NEGRE: MÉS QUE UNA BANDERA

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. Avui he tornat a fer de les meves per la xarxa, interessada pel següent titular: Ja són 20 les poblacions que penjaran la bandera negra aquesta diada. Des de fa uns dies que m'havia cridat l'atenció això de la bandera negra i no sabia de què es tractava. Així és que m'he tornat tafanera durant una bona estona i he anat navegant d'una referència a una altra. 

La Bandera de Santa Eulàlia i la Bandera Negra

Ja us aniré procurant els enllaços que m'han semblat més adequats per a cada qüestió, però deixeu-me que faci les meves peculiars interpretacions de tot plegat. Unes aportacions que van, ja ho intuïu, en la meva línia i que m'emociona fer-vos-les arribar cada vegada més sense embuts, perquè ja sabeu, com bonament em plau de vestir-me (parafrasejant un vers de Martí i Pol).

Sí que voldria començar citant unes paraules, potser una mica queixoses, però que expressen perfectament la meva ignorància sobre el tema. Ho recullo de la web, www.11setembre1714.org, que pretén homenatjar els militars catalans que moriren per aconseguir la llibertat de Catalunya i donar a conèixer una de les batalles més salvatges, brutals i sanguinàries del segle XVIII, la de l'11 de setembre de 1714. Sempre referint-se a la Bandera de Santa Eulàlia, es diu: 

Malgrat ser un símbol místico-religios de transcendental significació per a la Ciutat de Barcelona i pel conjunt de la Nació Catalana, l'actual classe política catalana, amb la connivència dels cercles acadèmics oficials, l'han relegat a la marginalitat (...). Era una bandera reverenciada en extrem, que només era treta de la Casa de la Ciutat en casos de perill extrem.

I és clar, l'actual Bandera Negra, oficialitzada pel Museu d'història de Catalunya, ja no té representada a la Santa patrona de Barcelona, però sí la creu en forma d'aspa que dóna lloc al nom de creu de Santa Eulàlia. I a mi m'ha semblat fantàstic, què voleu que us digui, perquè m'ha ajudat a acostar-me a tot un univers conegut i desconegut alhora. E questo come si mangia, carissima? Com es pot. Anem a pams. 

Sobre el conegut
Que podeu trobar un munt d'informació pel que fa a la passió o llegenda que explica el martiri de Santa Eulàlia. Us recomano la de la Parròquia de Santa Eulàlia de Provençana perquè és fàcil i amena de llegir. Què en destacaria? Allà vaig.

L'Imperi romà decreta l'enèsima persecució dels cristians i Eulàlia, una adolescent entusiasta i apassionada, moguda per un amor "extrem" per Jesucrist, marxa cap a Barcelona, hi ha qui diu que des de Sarrià. Se'n va a veure el jutge i li retreu l'arrogància amb la qual fa patir i martiritza als seus companys de fe.

Després de tot un estira i arronsa, la noia pateix unes quantes tortures i, al final, és condemnada a morir crucificada despullada del tot (li havien arrencat fins i tot les ungles i cremat els pits). Desenllaç preciós, dintre de les crueltats que pateix: una nevada cobreix el seu cos nu i mor "amb un somriure que acarona els cors dels qui la ploren".

Sobre el desconegut
Doncs que aquesta Bandera fos una de les relíquies més venerades de la ciutat de Barcelona. Ni idea. I és que de la nostra història en sabem ben poc, o en sé ben poc.

Més aviat, el que em venen al cap són un munt de preguntes: què dir del disseny actual que recull el símbol del martiri cristià, la creu, en la qual hi conflueixen dues "V". I de l'estel que l'acompanya? I del color negre, evocador del dol, que fa de fons? Aquests blancs sobre negres, què voldran dir?

I més que respostes, us deixo amb els suggeriments interpretatius "made in Agnès Armengol" que segur que no els trobeu enlloc més. Són denominació d'origen, per tant. Dels quals, per cert, podeu pensar el que volgueu, bandejar o abraçar. Sou completa i escandalosament lliures. Atenció.

Interpretacions

Blanc sobre negre. Poc blanc. La vida triomfa sobre la mort, aplicat a persones i a col.lectivitats de persones, a nacions... Es pot donar la vida per la pàtria? No només es pot, sinó que molts avantpassats nostres ho han fet. I hi ha moltes maneres de portar-ho a terme, cruentament, ras i curt, o sent objecte de descrèdit, de calúmnies i de difamacions, d'arraconaments, d'oblits, a poc a poc.

Blanc sobre negre. Molt de negre, molt de dol, de dolor, de plors i de penes. Som un poble fet a cops de derrotes? Si féssim una consulta i coneguéssim la nostra història, hauríem de votar no pas Sí + Sí, sinó un cinc cents mil "sís". I això ens fa i ens ha de fer més humils. La vulnerabilitat no és gens dolenta. És la mestra de la vida que ens vacuna contra l'arrogància dels que es creuen sempre guanyadors. Però de què? O de qui?

Blanc sobre negre. La llibertat i l'entrega de la vida van del bracet. La creu remet a les arrels del nostre poble que ni podem, ni hem de voler oblidar perquè ens donen una consistència ferma que res ni ningú pot fer trontollar. La llibertat apunta al futur desconegut, a allò que volem aconseguir, que és a tocar. Us imagineu poder recórrer amb la punta dels dits el contorn de Catalunya com qui frega el cos del seu estimat sense deixar-se ni un de sol dels seus racons. Alarma vermella, Agnès, que la cosa puja de to! Seran les hormones...

Jutge pervers
Bromes a part, i posats a somniar. Sabeu com comença Eulàlia els seus retrets a l'autoritat que ordena el martiri dels cristians? Doncs així: «Jutge pervers, ¿per què t’asseus amb aquesta altivesa, sense témer Déu altíssim i veritable que està damunt de tots els teus emperadors i de tu mateix? I, si ella, que era santa, ho va dir, no podrem repetir tots els patriotes si arribem a sentir del constitucional que la llei de consultes no val: "Jutges perversos..."

Però és clar, això són només elucubracions d'una tarda d'estiu de finals d'agost agitada i una mica "pazza" (boja).