JO TAMBÉ HI ERA

Jo també hi era. Hi vaig anar amb una amiga meva. Ens va tocar a Pontons, enmig de camps. Era un dels trams que s'havia de cobrir. Sort que ens vam portar la carmanyola.

El que més em va agradar va ser l'ambient festiu, senzill, auster... Com són els ambients de la nostra terra. Ah, i casolà, molt casolà. Potser seria aquesta la qualificació que millor s'hi escau. Per cert, amb una combinació molt catalana: de distensió i d'anar per feina. Érem allà per a aconseguir un objectiu clar i això ningú no ho va perdre de vista. 

I ara? Quan tot just falta un dia per a trobar-nos a la foto de família, potser és hora de recuperar l'esperit de la via. Llavors ens vam donar les mans per a dibuixar el contorn del nostre país. Ara ens hem de donar les mans perquè la consulta sigui possible i així, com diu la cançó, "el cercle refarem i potser serà més gran".

ÚLTIMS MOMENTS

No sé si us ha passat mai això de viure "últims moments" amb molta intensitat. Moments especials perquè així, de la mateixa manera, en les condicions de l'ara, amb el mateix regust, amb la mateixa olor ja no es donaran mai més. És difícil d'explicar. Ho sento. Les paraules se'm queden curtes. 

Aquests moments últims són també els que crec que estem vivint pel que fa a la relació amb l'estat espanyol. D'una banda, són moments d'enyorança per allò que hem compartit junts, que hem projectat, que hem realitzat... Són moments difícils perquè hi apareixen els retrets estèrils, els greuges comparatius, els malentesos crònics...

Però també són moments de respirar fons, d'obrir els ulls de bat a bat i de mirar cap endavant i de no perdre el pas de la nova vida que germina, que brolla tota nova, tota radiant. 

Vull estrenar una Catalunya independent, la meva, la teva i la nostra. Preciós, no creieu?

DELIRIS CORRUPTES

Sembla que el president del govern espanyol ens vol comprar per trenta monedes d'or, a fi d'evitar la consulta. Ara que som a prop de Setmana Santa, la cosa fins i tot quadra. Només espero que aquestes promeses no ens enlluernin i acabem acceptant la "mordida" de Rajoy. D'altra banda, això de la corruptela, el xantatge i el suborn, als del PP, els va com anell al dit.

I és que no sé on anirem a parar amb tants despropòsits d'aquest govern perquè avui n'he sentit un darrere l'altre: com ara el del ministre Montoro, desacreditant els informes de Càritas sobre la pobresa perquè no reflecteixen la realitat. 

Com es pot dir això quan cada dia hi ha més gent estrangera i autòctona que truca a les portes d'aquesta organització per a rebre aliments? Només es poden fer aquestes afirmacions des del desconeixement delirant de la situació d'exclusió social que pateixen moltes persones, i des de l'arrogància més insultant, de la qual ja n'he fet esment en altres ocasions.

Per això, encara que hem repeteixo, ho reitero: hem de poder decidir, per honestedat i realisme.

LA VIOLÈNCIA MAI ÉS LEGÍTIMA

Des de quan hi ha una possible violència legítima pel poble català? La violència no hauria de ser mai legítima. A mi no se m'acudiria mai dir que hi ha una violència legitima per al poble espanyol. Però és clar, jo no sóc la versió femenina del Sr. Aleix Vidal Quadras. 

Sóc senzillament una veu anònima que es fa paraula escrita des d'una profunda estimació vers la gent del nostre poble i els que hi viuen, fins i tot el Sr. Aleix Vidal Quadras. Entenc que hi pot haver maneres de pensar diferents, fins i tot, radicalment diferents, infinitament diferents, si voleu. Però no m'empasso que aquestes diferències ens portin a usar la violència. 

Sóc ingènua? Idealista? Somniadora? Peace and love? Potser sí. Però prefereixo moure'm en aquest terreny i no pas en el de la violència que engendra violència. 

Precisament, com que crec que un altre tipus de relacions són possibles, m'entesto a donar raons per a fer la consulta. I aviat arribaré al centenar. Aquesta és la raó d'avui: poder decidir pacíficament el futur del meu poble.

I SI ENS DEIXEM DE MIRAR EL MELIC

Després d'una jornada de treball especialment intensa, em vull relaxar una mica. I escriure aquestes ratlles m'ajuda a desconnectar. Almenys a no mirar-me tant el melic.

I què us explicaré avui? Us diré que hi ha persones a la nostra terra que se sacrifiquen pels altres. O millor, en la línia de l'altre dia, que s'embruten pels altres. Avui he conegut el cas de dues famílies de dues localitats ben diferents que es fan càrrec del menjador escolar d'uns companys de classe dels seus fills i que volen mantenir l'anonimat.

Aquesta actitud m'ha arribat molt endins. És això significatiu per a la causa catalana? Doncs no ho sé. Només ser que mai ningú no els triarà com a catalans de l'any, però que amb el seu gest senzill, desapercebut ajuden a altres catalans a tirar endavant. 

I això és fer país. Un país solidari, amb amplitud de mires. I ara que me n'adono: deixar de mirar-se el melic pot ser una altra bona raó per a fer la consulta, oi?

EMBRUTAR-NOS PER LA CAUSA

La raó d'aquest matí -continuo recuperant les endarrerides- pot xocar d'entrada: EMBRUTAR-SE. També podríem dir "pringar-se", encara que la paraula sigui més heterodoxa des del punt de vista lingüístic. De manera fina, ja ens ha sortit moltes vegades. Potser l'expressió més adequada seria la d'implicar-se. 

Però EMBRUTAR-SE té unes connotacions diferents i més compromeses, m'atreviria a dir. Perquè ens podem implicar des de l'escenari, des del faristol, des dels mitjans de comunicació, des del face... Des d'una certa distància, en definitiva. Però si trepitgem les cantonades dels nostres carrers, a voltes plenes de gent que demana, o si baixem als camins plens de fang amb el que això suposa de brutícia, de pudor, de suor que fa tirar enrera... Des de la proximitat, vull dir, les coses canvien radicalment.

Crec que ens hem d'embrutar amb i per Catalunya fins a empastifar-nos la pell i l'ànima, tot i que per alguns siguem uns "pringats" amb olor de consulta.

LA CAUSA CATALANA: UNA GRAN ARCA DE NOÉ

La raó d'aquesta tarda no la inspira la meva neboda, sinó algú que qualifica les meves publicacions en aquests termes: "T'excedeixes massa en la publicació d missatges inproductius per la causa catalana..." La reprodueixo amb l'ortografia original. 

Bé, una bona crítica. Hauríem d'esbrinar, però, que és la improductivitat en la causa catalana. I si hi ha improductivitat i de quina mena de causa catalana parlem. 

I començo a imaginar-ne la causa catalana com una gran arca de Noé on hi caben parelles de bestiar molt diverses. Excessives? Improductives? Chi lo sà! No m'atreviria mai a dir-vos si el que dieu o penseu és inútil. Sóc contrària al pensament únic. Crec fermament que cadascú té alguna cosa valuosa a aportar. Tots em mereixeu un gran respecte, encara que pensem diferent. 

Així doncs, agraeixo profundament el comentari crític. Al cap i a la fi, m'ha ajudat a excedir-me un altre cop. I, creieu-me, en els meus ambients mai pensarien que sóc dona d'excessos. Per això, guardeu-me el secret.