CATALUNYA, EL PAÍS MÉS SOBIRANÍSSIM

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. Els inscrits a la "V" de la Diada ja han superat la xifra de l'any passat. Han arxivat la querella de Manos limpias contra Forcadell. I els partidaris de la independència d'Escòcia superen els qui no ho són. Avui toca pujar l'autoestima. Prou d'autocastigar-nos. D'aquí aquesta pluja de bones notícies pel sobiranisme. 

El mateix dia que el president espanyol Rajoy declara que ho té tot preparat per a frenar el 9 de novembre. Quina por! Realment en fa perquè les persones que es mouen sempre en el terreny de les negacions i les amenaces i que no saps massa a què s'estan referint quan les emeten fan un cert respecte. Et poden sortir pel lloc menys pensat.

Els que sí sortirem per a inundar els carrers de Barcelona serem els milers de ciutadans catalans que no ens volem quedar amb els braços creuats i volem posar el nostre petit granet d'arena perquè la "V" sigui possible. Perquè volem dir a Espanya i al món sencer que no ens conformem a seguir com fins ara. Volem votar! 

I ho volem fer perquè les fronteres es decideixen a les urnes, manllevant la frase de la presidenta d'Omnium Cultural, Muriel Casals. Fronteres territorials, perquè d'altres tipus les decidim en la ment i en el cor i... en la violència de les paraules i les armes, desgraciadament. En alguns casos són anteriors a aquestes geogràfiques, les provoquen o les destrueixen. Serà per aquest motiu que els mossos d'esquadra fan cursos de tàctiques de guerra, com titula avui en portada El Mundo?

Ara és l'hora de ser bona notícia per a la nostra estimada Catalunya, perquè volem que sigui un país sobirà, el més sobiraníssim de tots. Un país lliure d'amenaces, de coaccions, de negativitats. Ara és l'hora de recordar que el poble persisteix en tots nosaltres, en cada un de nosaltres, i que tot allò que hem fet i tot allò que hem desitjat és l'essència mateixa del poble indestructible. 

ANATEMA SIT! PERÒ... QUI SÓN ELS HERETGES?

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. És la mar de graciós! Ara que, segons alguns, l'Església ha de vetllar més que mai per no ser clericalista i no voler influir en unes determinades opcions polítiques o per mantenir la necessària autonomia entre el món religiós i el món civil i polític, doncs hi ha governs i partits que es dediquen a anatemitzar els altres. Hem canviat els papers?

El govern espanyol censura la presentació de Victus a Holanda, la Camacho demana que es prenguin represàl.lies contra el bisbe de Solsona. Tenim en marxa una nova generació d'inquisidors? Jo marxo, que sí, "que me apeo, que no cuenten conmigo". Amb aquesta Espanya de la intransigència, que de tan exagerada, ratlla el surrealisme esperpèntic, no hi vull tenir tracte, cap ni un.

Però si tu ets molt pacient i conciliadora i serena i... Tan de bo! És que ja no puc més: prou condemnes, prou judicis temeraris, prou imposicions. Decididament, Agnès, les companyies que freqüentes no et convenen. Ja sóc grandeta, fa temps que penso i reflexiono i estimo des del que crec i el que sento. I crec i sento que amb actituds dictatorials no s'arriba enlloc, ans al contrari, es destrueix el camí fet. I això, sí que em dol i molt.

I, a més, em fa ràbia -avui m'han aconsellat que no em contingués- perquè ja prou que ens ha costat als cristians -i no ho hem pas aconseguit- desfer-nos de certes actituds retrògrades vinculades a l'Església, com perquè ara aquests catòlics de "boquilla" ens diguin el que és políticament correcte o incorrecte des del punt de vista del cristianisme.

El Papa deia ahir mateix que l'Església ha de canviar. I ho crec fermament, sempre ens hem de convertir, ens hem d'acostar més als pobres, als que pateixen, als que es troben sols, al món obrer, al món de la cultura... No per a dir el que fan ben fet del que no, sinó per a caminar al seu costat, per aprendre de tot allò de positiu que ens aporten, per escoltar... per acompanyar i per a callar.

Nosaltres, jo... no creiem en un poder polític cristià vencedor. Nosaltres, jo... apostem per col.laborar colze a colze amb les dones i els homes de bona voluntat en la construcció d'un món més humà, més fratern... Sense imposar res. No a cops de creu, Déu meu, quina contradicció el just mort com els injustos i ara ens hem de dedicar a carregar els altres amb farcells pesats?

Anatema sit, Sr. Rajoy? Anatema sit, Sra. Camacho? En realitat? Qui són els heretges? Em fan una mica de pena, només una mica per arrogants i petulants. A vostès els diria: "no saben el que fan", vostès mateixos d'excomuniquen d'aquesta societat catalana que vol llibertat. I als meus compatriotes... que ens estimem els uns als altres. Crec que pot ser molt alternatiu en aquests temps tan convulsos i apassionants, però, que vivim. 

Ara és l'hora de rescatar les arrels del nostre poble, també les cristianes, des de la valoració del millor que hem sabut aportar. Ara és l'hora de recordar que el poble persisteix en els carrers amb empedrat antic, en el pont i en l'església que han conegut tota la gent del poble, en tot allò que remembra el passat amb un esforç vigorosament actual.

EL POBLE PERSISTEIX EN NOSALTRES

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. Ara que faig una mica de vacances del Diari gran, em sento una mica més lliure per a enfocar el post d'una altra manera. Tonteries, Agnès, perquè cada dia el fas com et sembla. No posis excuses de mal pagador, com se sol dir. Bé, era una manera d'arrencar. Avui estic un xic romàntica i mandrosa i xardorosa...

Mentre escric aquestes ratlles, tinc de fons la cançó de la Diada, inspirada en el poema de Miquel Martí i Pol. Preciosa. Us convido a fer el mateix, mentre llegiu... M'agradaria, precisament, comentar una de les frases de poema i cançó: Ara és l'hora de dir que el poble persisteix en tots nosaltres, en cadascú de nosaltres.

No, no patiu, que no penso fer un comentari de text al "uso", sinó simplement compartir els mots potser inconnexos que em venen al cap i em baixen al cor i no sé si deixar fluir o reprimir... Reprimir? Però jo sí que us vull escriure. I tant. Crec que ja no puc deixar de fer-ho! 

Quina responsabilitat més gran aquesta de ser el poble que persisteix en cadascú de nosaltres. I qui som nosaltres? Qui sóc jo? D'on vinc? On vaig? Quan deixaré de ser poble que persisteix perquè la germana mort em vindrà a buscar? Preguntes moltes... respostes poques, certeses encara menys... 

De fet diria que som dones i homes irrepetibles, únics en el món, la meva fe així m'ho ensenya, creats a imatge i semblança de Déu. Dones i homes que anem tirant com podem, a les palpentes, que la marrem una i altra vegada, que rebem crítiques d'aquí i d'allà -i aquests dies masses, hem nascut per a defensar-nos, com diu algun autor?-, que som diferents tot i que si ens posem a gratar tenim tantes coses compartides: un teixit de coincidències?

I nosaltres, dones i homes del poble català, que l'11 de setembre assaltarem Barcelona per a cridar llibertat, participem de tot això i de molt més... I ara no, ara ja no podem callar aquest amor per la terra de naixement o d'adopció, perquè en la terra estimem el nostres pares, el veí, el germà, el marit, els amics, els fills... Que només el petons ens tapin la boca! (he robat la foto d'un altre perfil).

Ara és l'hora de dir ben fort, ben alt que la terra som nosaltres, que el poble persisteix en tots nosaltres, en cadascun de nosaltres. Fins i tot en les noies que estimen per primer cop. Una mica com jo mateixa, en un cert sentit. A fora... plou...

FEM UN SALT PER LA LLIBERTAT

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. Em penso que m'agradaria molt poder desaparèixer del mapa català i espanyol durant uns dies i desconnectar de tants despropòsits com ens arriben. Potser no és per tant, però des que ahir vaig conèixer aquesta iniciativa que tot seguit presento i comento sí que m'agafen ganes d'enlairar-me cel amunt i guaitar des d'allà, amb una certa distància, tot el que passa en aquesta porció del planeta terra que és la Catalunya annexionada a una Espanya que es resisteix i molt a "soltar amarras".

Potser perquè el cognom Rosset evoca gent propera de Matadepera, potser perquè és ben curiosa la iniciativa, potser perquè avui he llegit a El País que tot això de l'independentisme és una estratègia de les elits econòmiques catalanes, i això d'elit m'ha transportat a les altures... o per què m'ha fet una certa gràcia l'enquesta de 13 tv sobre si la gent arriscaria la vida per Espanya... El cas és que el projecte Stratos eye, un salt per la llibertat, m'ha empès a voler també enlairar-me i saltar per la llibertat.

Ahir es va presentar el vídeo final d'aquest repte singular. En què ha consistit? Tot va començar amb un treball de recerca que va donar lloc, posteriorment, a enlairar un playmòbil amb una estelada fins a l'estratosfera des del camp de fútbol de Cardona per a gravar des d'allà imatges de la terra. El ninot, batejat amb el nom d'Otger Cataló, va ser acompanyat d'una estelada construïda amb globus. I tot això ho podem veure amb els nostres propis ulls.

Fer un salt per la llibertat de Catalunya és un "más difícil todavía"? És difícil, però possible, és a tocar, és a les nostres mans. Saltem del nostre món tancat, de les nostres pors, a la terra que ens sosté i ens alimenta, a la terra del dia a dia. No ho diguem de boquilla o de patilla, com diu un amic, siguem coherents de veritat, almenys per una vegada... El projecte bé s'ho val! 

Ara és l'hora de fer una salt per la llibertat! I el podem fer sense necessitat de prendre molta carrerilla o d'anar-nos-en a la muntanya més alta del país. Només cal que ens hi decidim fermament. De moment, participant a la Via Catalana 2014. Saltem fins a Barcelona per a construir entre tots la "V". Fem-ho tots junts i deixem-nos d'històries que ens divideixen i ens separen. 

Ah, i cantem plegats que veiem ja nous estels de forma clara, estels que en noves banderes cosirem, i tot i que primer cal acabar la feina ens n'estem enamorant ja de valent. Jo ja n'estic enamorada de Catalunya. Però voldria fer meves les paraules del poeta de Burjassot i estimar-la encara de manera tan colpidora: Que jo me muir d'amor per tu (Vicent Andrés Estellés, 1924-1993).

LA CASTA DELS MON -TORO SURT AL "RUEDO"

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ.  No és que entengui massa de toros, vaja ni poc ni molt, però a casa seguíem les curses de braus. Seria perquè el meu pare és navarrès i... Per tant, una mica familiaritzada amb el ritual i l'argot de les "corridas" sí que ho estava. I avui el voldria recordar: per a "entrar a matar"? Tangiblement, no sé, però virtualment, la temptació m'assetja.

Ja ensumeu que no vaig d'existencial o de happyflowers en el post. Canvio de registre. Sempre va bé. I vés per on he d'acabar d'omplir el paràgraf perquè almenys, segons els meus esquemes, ha de tenir tres ratlles, sinó queda malament. I ja les passo. Punt i apart.

Ahir "Mon-Toro", Mon-Toro de tot espanyol que se precie, és clar. Va comparèixer al "ruedo" de la plaça de braus del Congrés dels Diputats per a fer de portaveu del gran consell dels toros que governen actualment el Regne d'Espanya. I bàsicament ho va fer, segons el guió més que establert, parlant de l'afer de l'any, o sigui, de l'adulteri destapat a principis d'estiu entre el torero Pujol i l'independentisme sobiranista, malalt d'un amor cec al servei dels seus interessos més baixos i perversos.

Només cal observar el cap del representant de la casta dels Mon-Toro per a adonar-se del seu "señorío", de la seva "bravura", del seu "porte" de toro d'una espanyolitat a prova dels Miura, dels Osborne... No sé, són els noms que se m'acudeixen. Ah, i també escoltar els seus brams calculadament articulats per a l'ocasió...

Llàstima que les curses de braus estiguin prohibides a Catalunya, perquè l'11 de setembre n'haguéssim pogut fer una de ben singular, al carrer mateix, convertint la "V" en una improvisat "ruedo". Llavors ens hauríem torejat els Mon-Toro i tots els de la seva casta a poc a poc, amb canvis de "tercio" onejant estelades. No amb "capotes" ni espases, ni amb cavalls ni amb banderilles, sinó amb les mil dagues que la "ganadería pepera" té en el seu propi si: made in Bárcenas, Gürtel, Matas... Tot "Marca España". Faltaria plus.

Ara és l'hora! No d'obtenir "las orejas y el rabo" per la "faena" ben feta, sinó de demostrar que el sobiranisme del nostre poble no és marca Pujol. Llavors potser sí que la casta dels Mon-Toro s'haurà d'empassar la seva pròpia sang, com fan els toros per a alliberar-se de l'estrès que els provoca la mort imminent. Brutal, no? "Como la vida misma". 

PARAULES I AMORS MISTERIOSOS

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. Podria ser que el meu post d'avui resultés una miqueta més feixuc, però em sento amb una certa obligació "moral" d'escriure'l. De tota manera, us prometo que al final faré alguna de les meves i m'acomiadaré amb una petita declaració amorosa envers Catalunya.

Una premissa

En diverses ocasions, de manera més o menys explícita, he deixat traspuar les meves creences religioses. I la vostra acceptació, a poc a poc, ha fet que anés expressant sense por i amb més contundència, allò que dóna sentit a la meva vida i que, en el meu cas, m'ha portat a fer una opció força compromesa amb la fe cristiana (ara parla, és clar, l'alter ego de l'Agnès Armengol). Sempre des del respecte i procurant buscar punts de contacte amb els eventuals lectors.

Un article

Doncs precisament d'això és del que voldria parlar. Perquè ahir va sortir publicat un article a la Vanguardia, El risc d'un nou "integralisme catòlic" i el dret a decidir, signat per mossèn Salvador Pie Ninot, rector de la Parròquia de Santa Maria del Mar de Barcelona i professor molt expert en eclesiologia, entre d'altres qüestions teològiques. Amb un prestigi intel.lectual més que notable en els cercles eclesials, per cert. A mi em va donar classe fa més de 20 anys enrere.

En primer lloc, li agraeixo la seva valentia a tirar-se a la piscina de tot aquest mundillo dels cristians i el dret a decidir, tot i que discrepi en algunes de les seves afirmacions que a continuació enumeraré ajudada dels comentaris que ha generat el seu article. 

Mossèn Pie manlleva una expressió italiana, ha estat durant força temps professor d'una de les més prestigioses universitats pontifícies de Roma, la Gregoriana, el que anomena l'integralisme catòlic, per a descriure "el risc d'alguns nous moviments catòlics que, intentant superar els clàssics nacionalcatolicisme, cristians pel socialisme, fonamentalisme, Tea Party..., busquen una nova articulació, com més integradora millor, entre la fe cristiana i una opció política concreta, però resten sovint abocats a confondre-les en una espècie de religió civil per a tothom!"

Unes opinions

Quan vaig llegir l'escrit, tot i que no formo part d'aquests moviments que esmenta, vaig pensar que potser jo seria un clar exponent d'aquest integralisme catòlic. I no vaig saber què fer, si plorar o riure. És un dir, ja m'enteneu. Però, llegint més detingudament aquesta definició, rectifico perquè en el meu cas diria que cerco, més que integració, alguns punts de contacte entre la fe cristiana, que, d'altra banda, és a les arrels de l'Europa que coneixem avui i, per tant, de Catalunya, i una part de la societat civil catalana, perquè sé que hi ha una altra part que pensa diferent i perquè un i altre sector defensen les seves conviccions en opcions polítiques molt i molt diverses. Per tant, no hi ha una única opció política, com observen alguns dels comentaristes.

Religió civil? Doncs sobre això no sabria massa què dir. Repetiria el que ell mateix afirma i que és doctrina social de l'Església: que cal preservar la necessària autonomia del món civil i polític. Faltaria més. Però hi ha cristians, per fortuna, implicats en aquest món civil i polític -amb més o menys praxi religiosa- que, tot i observant aquesta autonomia, ho fan des de les seves creences. I que, en la mesura que resulten incoherents a les mateixes -cas família Pujol-, ens escandalitzen. O en la mesura que sí ho són, ens fan treure el barret -cas Arcadi Oliveres-.

Fonamentalment, però, el meu desacord estaria amb un implícit que que sorgeix en llegir l'article: el d'haver obviat en la seva exposició els altres cristians, els qui no estan d'acord amb el dret a decidir, la qual cosa és molt legítima, només faltaria. Però que semblarien quedar legitimats. I això, objectivament parlant, és inacceptable perquè les mostres d'integralisme catòlic en els catòlics nacionalistes espanyols són més que notables. I, dicho sea de paso, a aquest intregralisme catòlic espanyol, com ja he escrit en altres ocasions, hi han contribuït, i de quina manera, i encara ho fan, els mitjans de comunicació de la Conferència Episcopal Espanyola.

No em voldria allargar més. Obligació moral acomplerta. Des del respecte i l'estima al meu professor que, dit sigui de pas, va tenir un paper molt actiu en els Jocs olímpics de Barcelona, com a rector del centre Abraham, escenari de celebracions ecumèniques i interreligioses que van mostrar el bon fer de l'Església catalana.

Un amor misteriós

I ara m'acomiado, de part de l'Agnès. I ho faig a l'estil de com solia els anys que vaig ser directora d'un programa religiós catòlic en una emissora municipal -amb la qual hi va haver sempre molt bon rotllo-. Les paraules no són exactament meves, però la cua final sí.

Veus una mare que acarona entre els seus braços un fill menut. Sens dubte, amor misteriós. Com es miren aquells dos que en el metro parlen baixet i pels ulls volen arribar al fons de l'altre. Amor misteriós. Un cooperant ajuda a un home a caminar; li va explotar una mina fa tres mesos. Amor misteriós. I ho fan des del que són i senten i creuen, sense fer teories integralistes catòliques o musulmanes o jueves o anarquistes...

I l'amor a Catalunya, la nostra pàtria aimada, no és potser amor misteriós? Perquè no sé si hi ha un misteri més gran que participar de les ganes d'un poble de voler decidir quin és el destí que es vol donar a si mateix. Ara és l'hora! I per a tu? Quins són els teus amors misteriosos, quin és el més misteriós de tots ? Ho saps?

NO DEIXEM QUE ENS PRENGUIN CATALUNYA

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. Els mitjans "afectos al régimen" diuen que ens ho prendran tot, exagero... Potser. Ens roben els símbols, l'honestedat dels qui ens lideren... Violen les lleis que encara ni hem aprovat. Ens amenacen, ens ridiculitzen, ens utilitzen... Ah, i ens agredeixen amb violència per a fer ostentació d'una impotència estèril carregada de sense sentit i d'odi. 

Altres mitjans, no tan afectos, insisteixen matxaconament en el compliment de la legalitat. De quina? De la que ens esclavitza? De la que ens tapona la boca i ens momifica de dalt a baix? Això no és per a mi, ni per a la Catalunya que somnio. I, mireu que, per formació i deformació, sóc una mica legalista, però en aquest cas... no, ho sento, de cap de les maneres.

I ja sé que tot això estava més que cantat, dat i beneït, però quan arriba... sempre ens agafa una mica desprevinguts, oi? Almenys aquesta és la meva experiència. I el recurs fàcil és respondre-hi amb la mateixa moneda. I la ment ja sap que no ha de ser així. I que ens hem d'aixecar, si ens tiren per terra i ens trepitgen, i mantenir-nos dempeus amb l'elegància i l'austeritat de la Catalunya neta i carregada de raó. 

Us he de confessar que avui l'Agnès està com el dia o, millor, el cor de l'Agnès està com la nit passada, inquiet i xafogós, xardorós... Aquesta paraula la vaig reaprendre ahir al vespre i us la comparteixo perquè sí, per pura gratuïtat, pel plaer de fer-vos un regal magnífic en la nostra llengua estimada, tal com me'l van fer a mi, sense saber-ho, segurament, qui me'l feia.

Un xic misteriós, tot això... Com la vida que se'ns dóna, com aquest temps diferent que a voltes no sabem com gestionar, però que és el nostre, no un altre. Apassionant, ple de canvis: d'època, de paradigmes, de desconeguts que es van fent diàfans... Apa noia! Tornes a estar existencial. Sí. Ja sabeu que de tant en tant m'agafa aquesta dèria. 

I que quan això passa pujo de puntetes les escales fins a les golfes, vaig directe al bagul dels tresors, remeno i remeno fins a trobar una expressió de la meva amiga Etty que acompanyi el que sento i sóc. I, a més, m'atreveixo a fer l'aplicació al nostre país:

La vida -de la nostra Catalunya- és tan curiosa, sorprenent i infinitament rica en matisos! A cada revolt del seu camí s'obre una vista completament diferent. La majoria de les persones té al cap idees convencionals sobre aquesta vida. Hem de tenir el coratge d'abandonar-les, d'atrevir-nos a donar el gran salt al món i llavors sí que la vida -del nostre país- es torna infinitament rica i abundant, fins i tot en els seus dolors més profunds.

Ara és l'hora! Com deia el savi, hi ha ha un temps per a cada cosa: un temps d'infantar i un temps de morir, un temps de plantar i un temps de collir, un temps de guerra i un temps de pau. Un temps de dir sí i un altre sí. Ara és l'hora de no deixar que ens prenguin Catalunya!