EL CASTELL: UN VALOR EN SI MATEIX

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. El valor és el protagonista del post d'aquest vespre. És la meva aportació castellera en aquest triduum singular des de la força, l'equilibri i el seny d'unes paraules que combinen la mesura i l'atreviment. I tot perquè el 9 de novembre volem fer realitat una utopia: senzillament poder votar per a decidir si volem ser un estat i un estat independent.

Valor per què i per a què? Perquè val la pena conjugar braços, espatlles, cintures i peus per a aconseguir construir un nou de vuit o un tres de nou amb folre i manilles. Valor perquè el compromís amb la terra comporta tenacitat, lluita constant, creativitat i coraggio que dirien els italians. Sí, aquesta paraula expressa, tot i la limitació, força bé el que vull dir.

I encara diria que en si mateix el castell és un valor, no només perquè estigui catalogat per la Unesco com a patrimoni cultural immaterial de la humanitat, sinó perquè reflecteix el que és el poble català en la seva essència més genuïna. 

Però Agnès, toca de peus a terra, que tots els catalans no som pas castellers. Doncs no, certament, però tots, nascuts aquí o allà, som hereus d'una promesa de futur: aixecar la nostra pàtria perquè sigui coneguda i estimada pel que és: lloc d'acollida de les diferències que es "carreguen" i es "descarreguen".

Demà direm al món que el 9 de novembre volem votar. Ho direm amb castells aixecats a diverses ciutats europees i dels Països catalans. La cita és a les 12 del migdia. Gràcies a tots els qui ho fareu possible. #CatalansWantToVote. 

Per cert, serà Pentecosta, festa grossa de l'esperit. Així m'ho van ensenyar a l'escola. Així és que si per damunt dels castells veieu planejar coloms, no us estranyeu. Perquè el cel que pot esperar està del nostre costat. Paraula d'Agnès Armengol, àlies Nou Novembre. Bona diada castellera!!! 

EL CASTELL, EQUILIBRI D'UNA BELLESA EFÍMERA

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. Avui toca parlar d'equilibri, dintre d'aquesta mena de triduum casteller. Perquè volem votar el 9 de novembre. I ho volem fer des de la justa mesura de força, valor i seny. No sé què us assembla, però a mi em sona bé aquesta darrera frase com a definició d'equilibri.

Mesures, pesos, balances... Són paraules que em venen al cap per a referir-m'hi. No així uniformitat. Aconseguir carregar un castell és fer junts alguna cosa, fer pinya, concretament, perquè la construcció s'alci harmoniosament. Harmonia, heus aquí un altre sinònim i, ai, m'ha marxat del cap. Ah, sí, bellesa. 

Un castell que es carrega i es descarrega mostra la bellesa efímera d'un esforç creador que va més enllà d'una torre humana. Per això, quan a vegades expliquem als foranis que els castells són torres humanes, sempre tinc la sensació que ens quedem curts. I és que el llenguatge té els seus límits. 

També evocaria el que és un castell el ritme, el compàs de cada peu ben posat, de cada braç ben travat, de cada espatlla ben disposada a acollir el que escala. I encara parlaria de concentració, d'estar pel que s'ha d'estar sense distraccions ni dispersions.

I em ve al cap, per acabar-ho d'arrodonir, ja sabeu que sóc molt bíblica, aquella paràbola de construir la casa sobre roca o sobre sorra. Arriben les tempestes i el vent fort i aquella casa s'ensorra o bé resisteix els embats, si té ben posats els fonaments, com els castells, com el país. 

Una Catalunya que es "carrega" mostra la bellesa continuada d'un esforç creador que va més enllà d'una quimera. Jo vull col.laborar perquè això sigui possible, amb l'equilibri de la que sap que tota sola no vaig enlloc, que necessito de la força dels meus companys de camí per a fer-ho possible. El primer pas, que ens deixin votar: #CatalansWantToVote. 

VOLEM VOTAR AMB FORÇA, EQUILIBRI, VALOR I SENY

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. A la web d'Òmnium cultural podem llegir: El proper 8 de juny més de 5.000 persones alçaran castells humans de forma simultània en vuit capitals europees i en moltes altres poblacions per dir al món que els catalans volem decidir lliurement el nostre futur com a poble. A les 12 del migdia (hora catalana), més de 70 colles castelleres desplegaran pancartes amb un lema democràtic, directe i clar: #CatalansWantToVote.

Els castellers tenen un lema: Força, Equilibri, Valor i Seny. I a aquests quatre mots penso dedicar les publicacions d'aquests dies. Encara que us soni a antic, farem una mena de triduum fins arribar a la festa del diumenge, que també és Pentecosta. Recordeu que sóc una dona del XIX que va estudiar a les escolàpies de Sabadell i, en fi... Sigueu benvolents.

La paraula força a voltes no ens sona massa bé, però si pensem en els nostres avantpassats, ens adonarem que estaven molt acostumats a fer feines ben dures, al camp, a les fàbriques... I nosaltres avui, som hereus d'aquest força que ja no és només bruta, sinó que suma voluntats, estratègies, projectes, tradicions per aconseguir un objectiu ben clar: poder votar el 9 de novembre i decidir així què volem ser i com ho volem ser.

A mi i a molts ja no ens fa por el que pensin i el que diguin perquè, a més de la força de sumar, també hem anat forjant aquests darrers temps una força interior que és difícil d'explicar en paraules, però que parteix de convenciments profunds. Altres cops n'he parlat i no em cansaré de fer-ho: m'estic referint a la força de la llibertat interior, de la serenitat, d'un espai que res ni ningú no pot violar. És gairebé sagrat? Doncs una mica, sí. 

Hem de ser forts! No amb una força que destrueixi, que agredeixi, feta d'odi i de ràbia. Aquest tipus de força ni convenç ni dura i deixar buidor per dins. M'estic referint a la fortalesa que des de dins del castell s'expressa cap enfora amb un esclat d'equilibri, valor i seny, dels quals n'aniré parlant. 

I, ara que ho penso, les escolàpies em van ensenyar que la fortalesa era un dels dons de l'Esperit que allibera el cor humà del temor, del desànim i de la incertesa. Ecco, doncs, a veure si el de dalt ens tira un cable, i la consulta va endavant. No sé si és molt ortodoxa aquesta petició, però.... Chi lo sà!

MILLORS MOMENTS: ESCRIURE M'ENCANTA

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. Avui el cansament i problemes de salut del meu pare m'han fet triar un dels millors moments d'aquesta aventura de donar 329 raons per a poder fer la consulta. Així que us deixo amb aquest post referit al català. El dedico, un cop més, al Jaume Sastre que continua morint a si mateix per la llengua. Tan de bo el cor, les orelles i les mans del president Bauzá s'obrin per acollir la seva petició de diàleg.

Sempre m'ha agradat molt escriure. De petita, passada la febre de voler ser com una cantant italiana famosa de l'època, vaig dir que seria escriptora. Després, a mida que vaig anar creixent, es va anar dibuixant, d'una manera més clara, en l'horitzó de la vida la vocació de periodista.

M'estimo la meva llengua materna, a mos llavis més dolça que la mel, com diria Verdaguer. No renego de fer servir el castellà quan és necessari. Però no vull que a cop de sentències m'arribi a sentir estrangera en terra pròpia. 

Des de la senzillesa i la serenitat, ja sabeu que m'encanta, avui se'm torna a remoure la vocació infantil de cantant. I tararejo ben alt, ben fort: endarrere aquesta gent tan ufana i tan superba.

EL CEL POT ESPERAR I... NO PASSA RES

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. Les declaracions del premi internacional Catalunya 2014, el bisbe anglicà Desmond Tutu, inspiren el post d'avui: "Escòcia votarà si vol romandre al Regne Unit, i el cel no s’ha esberlat, oi?”. I encara “quan us desperteu del referèndum català el cel encara estarà al seu lloc”.

Fenomenal! És clar que sí. I és que el cel pot esperar. Sembla que demanem un impossible, que les coses no puguin ser d'una altra manera. I resulta que al llarg de la història de la humanitat hi ha hagut maneres de fer tan diverses, de colors tan variats, de gustos tan diferents, de sons tan peculiars... I unes han anat bé i d'altres no i s'han canviat i no tenim perquè caure en certs excessos i errors i...

Un cel de molts colors - Carme Rosanas

Eixamplem el cor, respirem a fons i fem un exercici d'autoconvenciment. Sí, demanar poder decidir sobre el nostre futur és normal i no passa res, voler que la nostra sigui una pàtria de ple dret és normalitzar el país i no passa res, tenir el català com a llengua vehicular sense que ningú ens hagi de dir en quina mesura el podem fer servir és lògic i no passa res... 

No ens deixem enredar, bloquegem les manipulacions, a vegades sota capa de bé. Volem el millor, l'excel.lència, the best, lo mejor -a veure si així ho entenen- per a Catalunya. I Catalunya no és una entel.lèquia mental que s'han inventat quatre eixalabrats que criden in-inde-independència. No, som molts i serem encara més si no ens deixen manifestar públicament els nostres anhels de llibertat. 

I el cel, malgrat tot, seguirà al seu lloc, no s'esberlarà ni s'haurà mogut. I ara, si us acosteu, us diré un secret: en aquest cel, el cel en el qual jo crec, hi tenim un molt bona aliada que no fa soroll, que espera pacient, que ens esguarda amb ulls compassius, que ens pica l'ullet i que amb una rialla quasi imperceptible no para de repetir: Per Catalunya estimada que vejam regenerada. Qui serà?

"ÁMONOS PA ESPAÑA, MANOLO"

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. Ámonos pa España era la frase que corria aquest matí pel Baix Llobregat després de l'anunci de l'abdicació de Juan Carlos de Borbón.

Alguns se n'havien assabentat tot escoltant Radio Teletaxi, "lo nuestro". I, és clar, els deu haver semblat que "algo de lo nuestro" és a punt d'esfumar-se... I tal com estan els ànims per aquestes latituds, la cambrera d'una granja li deia a un taxista, mentre es prenia el cafè: Ámonos pa España, Manolo", i deixa't estar d'històries.

No penso opinar sobre el fins ara rei Juan Carlos, hi ha un bon grapat d'espanyols que volen passar pàgina. Hi ha els qui diuen que s'hauria de votar monarquia si, monarquia no. Allà ells, no és ja la nostra guerra. Crec que els reis i les reines són espècies en extinció perquè els contes de "Sisí emperatriz" fa temps que són això, contes.

La vida és dura i la realitat del que suposa tenir un rei està més que descrita des de fa milers d'anys: prendrà els nostres fills perquè facin les seves guerres, els farà esclaus; també prendrà les nostres filles perquè el serveixin al seu caprici; i els nostres béns, prendrà els nostres millors camps, els nostres estalvis per a donar-los als seus gendres corruptes i sense escrúpols... 

A més, com deia el savi, Vanitat i més vanitat, tot és efímer, tot és en va. Així és que, ara més que mai, som cridats a viure la serenitat del present. Nosaltres no en volem de reis. I, si algú els enyorava, sempre poden creuar la frontera, com el Manolo.

LA VIDA EN 38 CONTENIDORS

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. Espigolant d'aquí i d'allà, el tema estrella continua essent avui el de Can Vies. Una actualitat mirada des d'amunt i des d'avall, des de l'esquerra i des de la dreta, ah, i en diagonal, també. Les perspectives són tantes i tan variades que, a hores d'ara, l'origen de les protestes, l'enderrocament d'un centre social okupat al barri de Sants, no sé pas si ja es té massa en compte. 

Ens hem acostumat a sentir parlar d'encaputxats vinguts de no sé on, de policia nacional fent nit a Calella, d'uns tinents d'alcaldes que ara reculen i ara amenacen, d'uns mossos d'esquadra que no l'encerten i d'uns veïns mediatitzats que han de suportar els aldarulls una i altra vegada...

I jo, és clar, també vull dir la meva. Us imagineu que faríeu ara mateix si us diguessin que us han tocat 38.000 euros a la loteria o que algú us els ha deixat en herència, així de cop, "sin comerlo ni beberlo"? No sé pas que faríeu, que faria, que faríem: guardar-los, per si les coses es posen pitjor, saldar alguns deutes que no poden esperar, organitzar unes bones vacances ara que s'acosta l'estiu...

Foc 4 - Lluís Albert

El que segurament no faríem és fer un donatiu a l'ajuntament de Barcelona perquè reposi els 38 contenidors cremats la nit passada a al barri de Sants. Diuen que és una de les poques administracions públiques que no està en crisi, d'altra banda. 

Doncs pensant en l'ajuntament potser no que no donaríem els 38.000 euros, però... Quantes famílies han menjat d'aquests 38 contenidors directa o indirectament fins abans d'ahir? Què, ens fa fàstic això que dic? Ens regira l'estómac, potser? És el que hi ha. Hi ha persones la vida de les quals depèn dels contenidors d'escombraries de les nostres ciutats i pobles. No hauria de ser així, certament, però és la crua realitat.

Així que el que toca és aturar tanta violència gratuïta -no porta enlloc, només n'engendra més, i és excusa pels qui diuen que aquí hi ha tan mal ambient- i pensar que només per salvar la vida que està en joc en 38 contenidors, ja val la pena canviar el foc del carrer per una espelma a Santa Rita, patrona dels impossibles.