PERQUÈ ANEU OBRINT BOCA

I avui... Doncs acabo de tenir una idea fantàstica. Quan ja estava a punt d'anar a dormir sense acomiadar-me, pocavergonya..., ha aparegut la mussa i m'ha inspirat això. Entre nosaltres, la mussa sou tots vosaltres, els complaents i els crítics, tots. Al gra, Nou Novembre. 

Doncs bé, perquè aneu obrint boca amb el segon dels factors ambientals que des de dins fan pupa al procés pel dret a decidir, la "noche oscura", us deixo amb un fragment del poema místic de Juan de Yepes, alies sant Joan de la Creu, que porta per títol aquestes mateixes paraules. Bé, per ser exactes: "Noche oscura del alma".

En una noche escura,

con ansias en amores inflamada,

¡oh dichosa ventura!,

salí sin ser notada,

estando ya mi casa sosegada.

¡Oh noche, que guiaste;

oh noche amable más que el alborada

oh noche que juntaste

Amado con amada,

amada, con el Amado transformada!

És un poema d'amor total que no té res a envejar a la poesia eròtica d'avui, d'ahir i demà. Si teniu ocasió, busqueu-lo i sobretot llegiu-lo sencer. Ara hem diran que sóc poc respectuosa amb el text, però no, no, de cap manera. És molt bonic. De fet, l'experiència mística d'unió amb Déu és molt provocadora, sensual i... profunda. 

La imatge d'avui li he robat a l'aquarel.lista Elisenda Ortega. Són les mateixes floretes amb les quals il.lustra el poesa de Joan de la Creu, del qual, comenta:

"Va escriure aquesta bonica poesia durant el captiveri que va patir, al 1577, per culpa de les seves idees reformistes. El "Cántico espiritual" es considerada la seva obra mes important, i es durant el seu empresonament que va ser capaç de sentir i expressar com la seva ànima abandonava el cos i es fonia amb la Font originaria de tot".

Ja ho veieu, sóc incorregible! I això que ni bona nit us volia dir. Per cert, també m'ha donat per la poesia. Algun dia us en parlaré. Petonets!

EL CAOS: UNA PORTA A LA NOVA CREACIÓ

Caos, "noche oscura" i ocàs. Tatatxan, tatxan... Us presento les qüestions ambientals que esmentava. Factors que no són cossos estranys a mode de meteorits que impacten en el procés pel dret a decidir des de fora, sinó reaccions internes del procés en si mateix que generen un ambient enrarit.

En un sentit negatiu, quan pensem en el caos ens venen al cap imatges com el desordre, la confusió, la por i la desorientació. Però donant-li una miqueta la volta, en un sentit positiu, és allò que precedeix el naixement de quelcom nou i diferent. 


Fent una mena de síntesi, podríem dir, ja sabeu que sóc molt bíblica, que el caos evoca la travessia pel desert del poble hebreu. I el desert ens parla de prova, però també de naixement d'un nou poble. En definitiva, podem viure la situació crítica en la qual es troba el procés pel dret a decidir com una oportunitat i albada d'una nova creació. 

Aquests dies en tenim un exemple clar, claríssim de caos: la crema de la bandera espanyola a l'ajuntament de Terrassa. I també tenim un exemple clar, claríssim de quelcom nou i diferent: el perdó demanat per la persona implicada i sobretot la raó fonamental del mateix.

"He fet mal al procés". Doncs sí, noi, per això el tenim malaltó... Encara que la febre ha baixat un xic i ja fa millor cara. Demà noche oscura! Tindrà por el procés de la foscor? Espero que no, perquè altrament les constants vitals es veuran alterades. 

PROU BROGIT, ÉS LA RONDA DE NIT

Com que encara tenim el procés pel dret a decidir en "quarantena", situació crítica o amb les constants vitals dèbils, avui, si us assembla, el deixem reposar... Menda lerenda també estic morta!!! 

Demà encara em proposo fer-vos cinc cèntims de tres qüestions ambientals que poden afectar la recuperació del nostre malalt. Per, després, arribar a esbrossar les tres actituds fonamentals de les quals us parlava: "sinceració" (paraula que no trobareu al diccionari, però que és de vital importància), lucidesa o discerniment, i creativitat.

I ara, marxo de puntetes de l'habitació del malalt per no fer soroll. El procés pel dret a decidir s'ha adormit. I ara que estic a l'habitació del costat a punt d'aclucar els ulls, surto el balcó per a contemplar els estels i els canto als meus veïns aquesta cançó. Us la dedico: 

Pst! Prou brogit, és la ronda de nit! 

Pst! Prou brogit, és la ronda de nit! 

Tothom comenci a fer silenci. 

Prou brogit, és la ronda de nit!

CONSTANTS VITALS DEL PROCÉS

Quin és l'estat de salut del procés pel dret a decidir? Quantes pulsacions té per minut? Quines crisis travessa? Té febre alta? Pateix d'hipertensió? Avui us proposo analitzar això i molt més, des de la meva òptica peculiar, és clar. 

Parlàvem ahir de situació crítica. Permeteu-me esbrossar algunes premisses importantíssimes, que podrien fins i tot esdevenir punts de partida irrenunciables de la qüestió que ens ocupa: 

1. El procés pel dret a decidir té sentit només des del convenciment clar i distint que els habitants de Catalunya tenim el dret a pronunciar-nos sobre el destí que volem donar a la nostra vinculació o no vinculació al territori espanyol.

2. El procés pel dret a decidir té llums -capacitat de mobilització social, de generar projectes engrescadors- i ombres -lluites de poder i atomització de les propostes- en el seu interior. 

3. El procés pel dret a decidir es podrà veure intermitentment aturat per l'incompliment de plaços i vies, però el grau de conscienciació sobre l'oportunitat i la bonesa del mateix anirà creixent de tal manera que tard o d'hora s'haurà de consultar als ciutadans de Catalunya sobre la qüestió plantejada en la primera de les premisses. 

REFUNDAR-ME I REFUNDAR-SE

Ens trobem en una situació crítica pel que fa a la consulta i al procés d'independència en si mateix. Ens convenen tres actituds fonamentals per a seguir endavant "y no morir en el intento": sinceritat, lucidesa i... una molt bona dosi de creativitat.

Em disposo a començar una sèrie de reflexions, una mica a l'estil d'altres ocasions. Les faig a títol personal. No estic a les ordres de cap partit polític. Em considero, en aquest sentit, lliure d'expressar el que veig, conec, crec i estimo. Una mica com el colom del meu perfil. Sóc conscient dels meus prejudicis i manies, això també és veritat, perquè la neutralitat o l'objectivitat no existeixen. N'estic més que convençuda.

En aquest sentit, la meva intenció no és convertir ningú, sinó oferir allò que penso. Per a mi és un exercici tan terapèutic escriure una estona cada dia. És una mena de superació de mi mateixa i en un terreny tan diferent al de la meva rutina diària. Si sabéssiu... I potser sabeu més del que jo em penso, oi? 

Gràcies per la paciència, per la lectura, pels comentaris, pels silencis, pels crits. Em fan molt de bé, em fan sentir viva. I ja sabeu que la vida, encara que els núvols l'assetgin, è piu bella di quello che possiamo imagginare. È bellissima. S'entén bé. 

En dues paraules: m'estic refundant. Quelcom que potser hauria de fer el procés pel dret a decidir: refundar-se. Una opció que no descartaria pas.

UNA VEU QUE CRIDA EN EL DESERT

Hi ha moltes veus que criden aquests dies. I no pas per a dir paraules boniques, que deixen bon regust al qui les senten, dites sempre en el moment oportú i amb la intenció de fer el bé... Més aviat, tot el contrari. 

Les veus que criden són d'esquerres, de dretes, de centre, d'aquí, d'allà i de molt enllà. I una de les paraules que tothom es posa a la boca per a criticar els altres és aquesta: oligarquia. Es veu que està de moda. 

En la meva ignorància, he hagut de buscar al diccionari què significa: es tracta d'un petit grup que governa en funció de la seva posició política, familiar, econòmica... I ho fa des d'un cert exclusivisme i prepotència. 

Doncs jo voldria fugir dels exclusivismes i de les prepotències. I encara que pugui semblar una veu que crida en el desert, continuo creient que he de poder decidir què vull per a la meva estimada Catalunya. O és que l'oligarquia del Reial Club de Polo de Barcelona és ara qui ha de governar els nostres cors?

TREBALL DIGNE EN UNA CATALUNYA DE TOTS

Celebrem la festa dels treballadors. I tots ho som, d'una manera o altre. Treballem per terra, mar i aire. Amb el cap, el cor, els braços, les mans, les espatlles regalimant de suor... Amb tot el que tenim i tot el que som. Amb més o menys vocació respecte allò que fem, amb més o menys bona gana i motivació, amb un alt grau de compromís, en ocasions. 

Som amants de la feina ben feta. Sense nosaltres el món no evolucionaria. I d'això n'hem d'estar plenament convençuts. Però em miro la tele, els diaris... I a vegades que una té la sensació que hi ha gent que es burla de nosaltres i es queda tan panxa. Almenys és el que sembla. 

I aquests que ho fan resulta que governen el que ells anomenen "la España de todos". Qui són "todos"? Jo, tu, nosaltres... Persones anònimes que treballem de sol a sol per a veure com els recursos per al nostre país, Catalunya, mai no arriben, sempre es retarden. 

I és que nosaltres som beneficiaris d'un deute impagable. Prou de mentides. No volem que "la España de unos cuantos" creixi amb el sacrifici de catalans escanyats, que, a més, ens hem de sentir una i mil vegades que no som solidaris, que som egoistes. 

Diuen que el treball ens ha de dignificar com a éssers humans. I això és el que volem i això és el que reinvindiquem avui: feina per a tothom en una Catalunya, ara sí, de tots!