QUAN JA NO QUEDA... TINC GANA

Quan ja no queda... Només recordo aquests mots del llarg missatge d'un cartell escrit a mà que una parella jove tenia arran dels genolls en el passadís que porta al metro d'una de les entrades de Plaça Catalunya.

No queda... No els queda menjar? No els queda on anar a demanar una feina, un lloc per viure? Crec que amor sí que els quedava perquè estaven ben abraçats i repenjats l'un amb l'altre tot mirant-se. Potser perquè mirar els peus dels qui passàvem amb presses pel davant era massa vergonyós. 

I és que la vergonya que sento de pertànyer a un estat que és incapaç de generar expectatives de futur per als joves crec que una molt bona raó per a fer la consulta. 

Potser és una mica egoista, això que diré, però no vull passar més la vergonya de no saber cap a on mirar quan caminant pels passadissos del metro em trobi amb algú, jove o gran, amb un rètol escrit a mà com aquest: TINC GANA.

ARROGÀNCIA POLÌTICA

Llegint el que heu anat publicant al llarg del dia m'he fet una idea de per on van els trets i m'he quedat molt parada, de debò. Cada vegada estic més convençuda que hi ha un abisme creixent entre els partits polítics i els ciutadans. O almenys entre una manera de fer política que s'hauria de reinventar i uns polítics que haurien de canviar de xip.

Recordo que vaig viure molt en primera persona l'ebullició dels anys 80 com a conseqüència del retorn de les llibertats. El meu pare es va afiliar a un sindicat i a un partit polític i jo m'ho mirava amb un interès creixent. Tenia moltes ganes d'esmerçar la meva vida a la denúncia social, deia llavors, era l'època de Solidarnosc a Polònia. En algun moment vaig pensar dedicar-me a la política. Després em vaig inclinar pel periodisme. 

Ha plogut força des de llavors. El panorama actual és molt estrany: partits que aboguen per la consulta, però que voten al costat del que diu que una Catalunya independent vagaria per l'espai eternament, ministres que ens escanyen una i altra vegada des de la més absoluta arrogància. 

Què hem de fer? La meva resposta la deixo per demà. I és que cada dia em surt més llarg això. Només una cosa. Per què redimonis el PP s'entesta a apel.lar a Déu en el seu discurs? Com s'atreveix a dir-li el que ha de fer? No sé pas de quina poma hauran menjat els seus dirigents, però cada vegada es retraten més, no?

GENERACIÓ ORFE

Mai no hagués pensat que em trobaria corregint una carta de comiat, no laboral, és d'una altra mena, d'una persona molt estimada, de la meva millor amiga, per ser exactes. M'encanta escriure i per sort o per desgràcia m'ha tocat en diverses ocasions revisar escrits que s'havien de llegir o de publicar, no només meus sinó d'altres. 

No sé si us ha passat que, de sobte, tot allò sobre el que tenies posat un munt de seguretats, d'estabilitats... es va desfent progressivament. I encara que t'entestis en no voler veure-ho, en dissimular-ho, en mirar cap a una altra banda... doncs no te'n surts perquè hi ha coses que no tenen volta de fulla, como solem dir.

Cada vegada estic més convençuda que formo part d'una "generació orfe", no de pare i mare, no. És una orfandat d'un altre tipus. Em passo la vida fent dol de pèrdues tan estimades... És difícil d'explicar. Molts cops ja he escrit que la vida és bella i ho crec fermament, perquè la bellesa conté en si mateixa l'enyorança d'una plenitud que aquí no podem trobar del tot. 

Com m'estic enrotllant i això que estava espessa... Paciència! Per cert, enyoro una Catalunya lliure, per tant, bella. I això ja és una bona raó per a fer la consulta, oi? I tant que sí.

GRÀCIES PELS SEGLES DELS SEGLES

Si hem de vagar per l'espai pels segles dels segles, com ha pronosticat un fals profeta, fem-ho al més genuí estil català. El poeta ja fa temps que cantava: "més lluny, hem d'anar més lluny..." No sabíem, però, que aquest "lluny" era tan lluny.

També dèiem, i diem encara misteriosament quan ens trobem molt bé, que som a la glòria. No pensàvem, però, que el setè cel fos cosa exclusiva de la Catalunya independent.

Somni o al.lucinació, l'oracle del profeta de calamitats Margallo ens ha deixat bocabadats i alhora descansats perquè, francament, no sé vosaltres, però jo prefereixo mil vegades haver-me de passejar pel Cel amb Déu del bracet que cremar-me per sempre més a les calderes de Pere Botero. 

I ara que me n'adono: si l'eternitat és una Catalunya independent, encara li haurem de donar les gràcies a aquest singular profeta. Unes gràcies, és clar, pels segles dels segles. Amén.

JA PERÒ ENCARA NO

Quin dia tan fantàstic el d'avui! En tot es respira la primavera que dintre de poc ha d'arribar! És com si es comencés a sentir una flaire de temps nous. Com si s'albirés un nou infantament.

La bellesa amagada malda per esclatar, per fer-se omnipresent arreu. La bellesa, ja ho vaig compartir, és expressió de la veritat i la bondat. Sembla mentida, però, amb la de falsedats que hem de combatre i la de trampes que hem de sortejar.

Passarà el mateix amb el nostre petit país que es debat entre el ja i l'encara no? Entre el potser sí, i el sí rotund, sense dubtes ni recances ni pors... Vull pensar que sí.

Perquè som hereus d'una promesa de llibertat amagada que malda per esclatar, per fer-se omnipresent arreu. Una bona raó per a fer la consulta, oi? La que en fa 84.

CADA DIA ÉS NOU

És el meu dia, és el nostre dia, dones d'arreu del món! Del Tercer, del Quart i del Primer món. Dones del camp, del mar i de la ciutat, dels pobles... Dones de terres llunyanes que porteu el pes del treball, però de debò, perquè la família surti endavant. Dones que també salteu tanques de moltes menes: geogràfiques, socials i existencials...

No som ni millors ni pitjors que ningú, som senzillament dones que maldem per obrir-nos pas en una societat que es creu cada cop més igualitària, quan de fet és en moltes més ocasions cada vegada més discriminatòria. Com cantava la Marina Rossell, "Sóc una dona, res més que una dona, no seré mai un carabiner". Quina por, d'altra banda! 

Avui acabo citant una de les meves preferides: dona, jueva, mística, que travessa el anys més obscurs i buits del segle XX: "Estic tan agraïda per aquesta vida, sento el meu creixement, els meus errors, les meves petiteses, cada dia és nou, però també conec les meves possibilitats".

Apa, doncs! Coneguem les nostres possibilitats perquè tot és encara per fer, tot és possible i la vida és "bella", "bellíssima"!

ZOMBIS O "LOS OTROS"

"Una entrevista de zombis" seria la de Rajoy amb Mas si no parlessin de la consulta. Així l'ha qualitat el segon. No sé si seria de zombis o d'extraterrestres, però estrany segur que ho seria. Tot i que respassant el discurs del president del govern espanyol en el debat sobre l'estat almenys una mica fora d'aquest món, sí que se'l veu, no? Fora del món o submergit en un altre món. 

Però és l'únic zombi? No. Crec que assistim a una progressiva desconnexió entre els ciutadans i els líders polítics, i els partits en general. Perquè els zombis abunden en la política espanyola i catalana del moment. Zombis preocupats per la seva imatge personal, zombis que no admeten la més mínima dissidència, zombis que fitxen candidats a tort i a dret... 

En fi... Avui em separo una mica del meu discurs habitual perquè això dels zombis m'ha fet gràcia i una mica de por, també. Encara que donant-li voltes a tot plegat potser els zombis som nosaltres que mirem a l'esquerra i a la dreta passant pel centre i no ens hi acabem de reconèixer. Serem potser una reencarnació de "los otros" i no ens hi hem assabentat?