AMB EL COR A LA MÀ

Els complexos sovint ens traeixen, disfressen el nostre ésser més profund, ens fan posar màscares que amaguen el que realment som. També fan que ens passem la vida jutjant els altres, criticant-los perquè no fan les coses com nosaltres creiem que s'haurien de fer. Quan de fet, allò mateix que rebutgem és el nostre propi complex que veiem reflectit en el que és diferent de mi.

I si canvio la mirada sobre mi mateixa i sobre els companys de camí que la vida m'ha donat? I si aquesta nova manera de contemplar ens porta no a condemnar, sinó a perdonar-me i a perdonar el que és diferent de mi perquè té un tresor amagat? 

Dedico aquestes paraules a tots aquells que no penseu com jo i que ho feu des de la sinceritat i amb el cor a la mà.

CONTINUO SOMNIANT

Avui continuo somniant... I vols dir que això és una bona raó per a poder fer la consulta? Pensareu alguns. Doncs bé, almenys és una bona raó per a tenir esperança i creure que podem construir un país que s'allunyi de certs tics malaltissos que ara mateix ens ofeguen.

I somnio, per tant, que serem capaços de desfer-nos de les grandeses que exalcen només a un pocs i menyspreen a molts. Somnio que mai més no m'hauré de justificar per què sóc d'aquí. Somnio que seré capaç d'expressar el que sóc i el que sento i el que estimo sense complexos.

UN ALTRE MÓN ÉS POSSIBLE?

Un altre món és possible? Si entre tots busquem el bé comú i el construïm amb la nostra implicació i les ganes de millorar-lo, i tant que és possible. Ara mateix la veïna del pis de dalt està tocant el piano, concretament el Cant dels ocells. Està assajant, aquesta és la veritat. I ara sento la melodia del Titànic. 

Preciós, tot plegat. I em trasllado a aquest món nou on hi haurà exclosos, ni plors, ni mal... Ideal? Utòpic? I què té a veure tot plegat amb el dret a decidir? Diran sobretot els meus detractors. Doncs té a veure amb el futur, amb un demà no imposat sinó triat. Un món de somni? Potser sí, potser no.

ESCRIURE M'ENCANTA

Sempre m'ha agradat molt escriure. De petita, passada la febre de voler ser com una cantant italiana famosa de l'època, vaig dir que seria escriptora. Després, a mida que vaig anar creixent, es va anar dibuixant, d'una manera més clara, en l'horitzó de la vida la vocació de periodista.

M'estimo la meva llengua materna, a mos llavis més dolça que la mel, com diria Verdaguer. No renego de fer servir el castellà quan és necessari. Però no vull que a cop de sentències m'arribi a sentir estrangera en terra pròpia. 

Des de la senzillesa i la serenitat, ja sabeu que m'encanta, avui se'm torna a remoure la vocació infantil de cantant. I tararejo ben alt, ben fort: endarrere aquesta gent tan ufana i tan superba.

ESTIMAR: L'AUTÈNTIC PROBLEMA

Quan parlem del dret a decidir i d'una identitat que ens configura de cap a a peus no diem pas que ens considerem els millors o que siguem descendents d'una mena de raça pura superior, intocable, no.

La meva mare és de Barcelona i el meu pare d'un poble a prop de Pamplona. A casa sempre, tota la vida, hem parlat en català, sense cap dificultat. El meu pare el va aprendre des que es va instal.lar aquí en temps de la dictadura. 

Els pares no pensen com jo. I això ni per a mi ni per a ells no implica cap dificultat de relació. Perquè ens estimem. En canvi, amb tots aquells que s'esmercen a repetir des de la política, des dels mitjans de comunicació i ara des dels tribunals que a Catalunya la llengua és un problema sí que hi ha dificultats de relació perquè no m'estimen tal com sóc. I aquí sí que rau un autèntic problema.

MIRAR MÉS ENLLÀ

Sortir per a mirar més enllà del que visc en el meu petit, petitíssim món que m'he forjat. Mirar més enllà, no de qualsevol manera, és clar, sinó amb una identitat, amb una nacionalitat pròpia, definida, reconeguda. Perquè no puc, no podem renunciar a les nostres arrels.

Som ciutadans del món, però tocant de peus a terra. Una altra bona raó per a exercir el dret a decidir: no haver de renunciar a uns orígens que ens configuren de cap a peus. Som i volem ser catalans universals. Dit d'una altra manera: arrelats allà on som, oberts a tot el món.

GRÀCIES A TOTS!

Això de donar de gràcies és una altra molt bona raó per a poder fer la consulta. Perquè voldrà dir que amb l'esforç i la constància de molta gent anònima haurem pogut arribar fins aquí.

I donar gràcies és sortir d'una mateixa, reconèixer que no ho puc tot, que no sóc autosuficient. Donar gràcies vol dir fer un petit reconeixement a tots aquells que ens han precedit, a tots aquells que ens han deixat per herència una pàtria, una llengua i una fe. MOLTES GRÀCIES A TOTS!

Avui us deixo amb un il.lustrador que no para de donar gràcies en el seu bloc i que retrata una avantpassada nostra.