CAL SORTIR AL CARRER

Interpretacions... No és gens fàcil saber què volem dir exactament quan cridem la paraula "independència". No és fàcil copsar el sentiment d'una marea de gent que es manifesta o aconsegueix resseguir el territori català amb una cadena humana.

No crec que a hores d'ara cap força política encerti a interpretar bé: malestar, llibertat, indignació, cansament, desig d'un projecte nou, diferent, engrescador. La societat civil parla, s'expressa, fa gestos...

Cal algú -partit, coalició, plataforma, procés, moviment- que interpreti bé, que ajudi a cristal.litzar anhels. I això, des d'un despatx no es fa. Cal sortir al carrer i veure, i sentir, i olorar i escoltar. Qui s'hi atreveix? És un repte. Dono gràcies per poder viure aquest moment en viu i en directe.

SOM PERSONES DE SENY I DE RAUXA

Podria dir que els accents que us comentava fa dos dies són els desitjos que he demanat als reis de l'Orient i que podeu llegir en la carta d'última hora d'ahir.

I aquesta cosa dels accents té molt a veure amb el nostre tarannà. Som persones de seny els catalans, i alhora de rauxa. I això ha fet que al llarg de la nostra història hagin sorgit artistes genials, extraordinaris, que no sempre han estat ben interpretats. I és que això de les interpretacions també té els seus més i els seus menys. Ja en parlarem.

Ara us convido a pujar al vaixell de les papallones gegants i a endinsar-nos en el mar de les emocions amb Dalí.

CARTA ALS REIS

Ahir us parlava d'accents en la mirada. I avui, a menys d'una hora de cloure aquest dia, els comparteixo en forma de petita carta als ses majestats de l'Orient.

Estimats reis savis,

Espero que encara hi sigui a temps i porteu per a mi i per a tot el poble català uns quants desitjos. En concret, tres. 

A Melcior li demano l'or de la transparència de la veritat que desterri la foscor de la mentida. A Gaspar, que porti l'encens amb el flaire d'una vida digna per a tothom que allunyi la tristor de la crisi més cruel. I a Baltassar, si no és massa atreviment, que ens regali la mirra amb els aromes de la plena llibertat i de la pau que allunyi l'entossudiment d'aqueslls que ens volen negar el dret a decidir.

Us demano molt?

MIRADES QUE NO JUTGEN

Voldria continuar parlant de mirades que no jutgen. Potser perquè en moltes ocasions al llarg dels meus 46 anys m'he sentit observada per la meva procedència catalana o perquè moltes vegades he hagut d'esforçar-me, fora de Catalunya, per a demostrar que no era cap "bitxo raro".

Exagero? No dic que no. Al cap i a la fi, a més de les arrels, de la família i de les altres mil històries que la vida ens va brindant, la meva manera de ser fa que miri amb uns accents determinats. Demà us els explico.

Les pintures que acompanyen la reflexió són d'un artista autòcton, d'en Carles Bellosta. Parlant de mirades, Venècia, així l'ha vista ell.

VISCA LA MIRADA QUE NO JUTJA

L'acostament a l'altre no és sempre fàcil. Ho sabem prou. Ho sé prou. I més si ets una mica tímida, com jo. Però val la pena voler mirar d'una altra manera.

A voltes tinc la impressió que als catalans no ens miren amb bons ulls. I no crec que sigui qüestió de manies això que dic. Ho he experimentat. I és clar jo no puc pretendre canviar els altres. Però sí que puc canviar la meva mirada. I encara que a vegades em senti ferida per la incomprensió i la impotència, sempre puc mirar amb senzillesa i veritat. Visca la mirada que no jutja!

REFER PONTS

Refer ponts, refer llaços, refer relacions, refer amors? És possible? Des de la confrontació i el trencament pot semblar impossible. Des de el diàleg i l'escolta, des de l'acostament pot ser possible.

Tinc un amic català a Cuba, molt lluny, però ahir vaig fer precisament aquest exercici de refer l'amor. Li vaig dir que l'estimava molt i això que fa força temps que no l'he vist, però era el seu sant i vaig sentir unes ganes enormes d'estrenye'l entre els braços. Només vaig poder escriure un breu correu electrònic per dir-li, senzillament: "T'estimo molt". I ell m'ha contestat aquest matí: "Jo també t'estimo molt". 

I han vingut a la meva ment i al meu cor les paraules d'un dels poemes d'amor i d'erotisme humano-diví més extraordinari que mai no he llegit del llibre bíblic del Càntic dels Càntics: 

Posa'm com un segell sobre el teu cor,

com un segell sobre el teu braç,

perquè l'amor és fort com la mort,

la passió, inexorable com l'abisme:

les seves flames són flames abrandades,

una flama divina.

Els mars profunds no podran apagar l'amor,

ni ofegar-lo les fonts dels oceans.

SUBLIM! Refem les nostres relacions i tot -fins la consulta- serà possible. I encara una recomanació. La traducció de Narcís Comadira i Narcís Ferrer a Fragmenta val molt la pena. 

Us deixo amb una il.lustració del llibre.

EL NOSTRE COR ÉS TRENCADÍS

Precisament la pau, de la qual ja n'hem parlat, és una de les bones raons per a donar suport a la consulta. Perquè ens cal molta pau dialèctica, sobretot. Les paraules fa més mal del que a voltes ens pensem.

Ens costa dir les coses sense ferir els altres o sense que ens sentim ferits per uns mots que potser tampoc tenien tanta intenció feridora, però així els percebem. I és que el nostre cor és trencadís i ens costa encaixar bé les peces quan l'hem de refer. O no?