AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. Avui us torno a parlar jo mateixa, la genuïna Agnès Armengol Altayó que, des de finals de maig us acompanyo en aquesta aventura com a tal, tot i que la cosa ve de més lluny, concretament del 16 de desembre.
Una aventura que, de fet, ja ha caducat -ja hem celebrat el procés participatiu, ja hem votat-, però que encara em veig en cor de continuar, en l'avinentesa que no hem arribat a les 329 raons promeses. Aquesta és la que en fa 290. Sembla mentida.
I en aquest post no penso criticar ningú. Crec que d'ara en endavant ja no ho faré més. No cal. Som prou grans per a sentir, veure, entendre i interpretar cadascuna de les opinions dels defensors i dels detractors de la independència de Catalunya. Ara... Tampoc ho puc prometre perquè n'hi ha cada un... que fa encendre i riure.
Sí que m'agradaria continuar aportant les raons que crec necessàries perquè el procés que hem encetat de manera ferma i decidida cap al nostre alliberament arribi a bon terme de la manera més eficaç possible. Tenint en compte sempre i en tot el bé del nostre poble, del poble que està en tots i en cadascú de nosaltres.
I començo per una de les raons més òbvies i demanades per la societat civil: la unitat dels partits i les entitats per a tirar endavant. Si dic que és necessària, em direu que sóc recurrent i poc original. I m'és igual. Mai he estat original, sincrètica, sí, tot el que vulgueu i no me'n penedeixo, per cert.
I què és la unitat? Una bona pregunta. Però, tot i que sóc literata, no penso fer ni reproduir cap de les mil definicions que podeu trobar als diccionaris i a la xarxa. Us diré. en primer lloc, secondo me, el que no és. Unitat no vol dir uniformitat, no vol dir que tots pensem el mateix, diem el mateix i fem el mateix.
Unitat vol dir desvetllar i reunir el millor de nosaltres mateixos -qualitats, aptituds, habilitats, potencialitats- per a posar-ho al servei del bé comú. Unitat és comunió -de ment i de cor- des de la pluralitat. Unitat és donar-se les mans per a reforçar el full de ruta comú, comú, no particular ni partidista.
Noia, clàssica, clàssica. I, doncs, no us he dit que oggi come oggi us parlava la més genuïna Agnès Armengol, sabadellenca de cap a peus, catalanista fins a la mèdula, catòlica convençuda. Amb l'empenta de les dones del XIX que ja la voldrien algunes del XXI. Però conservadora en els plantejaments. Tot i que... capaç de ser generosa i de cedir per a un bé millor.
I no penso dir res més, no cal. S'entén bé, no? Sí que m'agradaria acabar amb un trosset d'una sardana que vaig escriure: "Dansa de Castellterçol". Perquè de manera popular, festiva i jovenívola, segons l'època, és clar, ens convida a fer la cadena que ens unirà amb amoretes i somriures dolços. Ecco, la revolució dels somriures ja estava inventada.
Fem la cadena
que ens unirà.Una aventura que, de fet, ja ha caducat -ja hem celebrat el procés participatiu, ja hem votat-, però que encara em veig en cor de continuar, en l'avinentesa que no hem arribat a les 329 raons promeses. Aquesta és la que en fa 290. Sembla mentida.
I en aquest post no penso criticar ningú. Crec que d'ara en endavant ja no ho faré més. No cal. Som prou grans per a sentir, veure, entendre i interpretar cadascuna de les opinions dels defensors i dels detractors de la independència de Catalunya. Ara... Tampoc ho puc prometre perquè n'hi ha cada un... que fa encendre i riure.
Sí que m'agradaria continuar aportant les raons que crec necessàries perquè el procés que hem encetat de manera ferma i decidida cap al nostre alliberament arribi a bon terme de la manera més eficaç possible. Tenint en compte sempre i en tot el bé del nostre poble, del poble que està en tots i en cadascú de nosaltres.
I començo per una de les raons més òbvies i demanades per la societat civil: la unitat dels partits i les entitats per a tirar endavant. Si dic que és necessària, em direu que sóc recurrent i poc original. I m'és igual. Mai he estat original, sincrètica, sí, tot el que vulgueu i no me'n penedeixo, per cert.
 |
| Assaig de la V de Girona - Fonsu Mateu |
Unitat vol dir desvetllar i reunir el millor de nosaltres mateixos -qualitats, aptituds, habilitats, potencialitats- per a posar-ho al servei del bé comú. Unitat és comunió -de ment i de cor- des de la pluralitat. Unitat és donar-se les mans per a reforçar el full de ruta comú, comú, no particular ni partidista.
Noia, clàssica, clàssica. I, doncs, no us he dit que oggi come oggi us parlava la més genuïna Agnès Armengol, sabadellenca de cap a peus, catalanista fins a la mèdula, catòlica convençuda. Amb l'empenta de les dones del XIX que ja la voldrien algunes del XXI. Però conservadora en els plantejaments. Tot i que... capaç de ser generosa i de cedir per a un bé millor.
I no penso dir res més, no cal. S'entén bé, no? Sí que m'agradaria acabar amb un trosset d'una sardana que vaig escriure: "Dansa de Castellterçol". Perquè de manera popular, festiva i jovenívola, segons l'època, és clar, ens convida a fer la cadena que ens unirà amb amoretes i somriures dolços. Ecco, la revolució dels somriures ja estava inventada.
Fem la cadena
Tira-li, tira-li la pedreta
tira-li, tira-li dreta al cor,
cada pedreta és una amoreta,
cada amoreta un somriure dolç.
Fem la cadena
oidà!
Fem la cadena
que ens encadena;
fem la cadena
oidà!
Fem la cadena
que ens unirà.
D'amoretes vaig fatal, perquè us he d'enganyar... Demà parlarem de la dolçor, tant o més necessària que la unitat per a construir el país nou. No falteu a la cita.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada