TOT ACOMIADANT RAJOY

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. Hi ha una dita castellana que diu que "el mejor desprecio es no hacer aprecio". I ara, que és apunt d'arribar Rajoy a la nostra terra, la podem posar en pràctica d'allò més. I no és que tornem menyspreu per menyspreu -seria poc cristià, per a mi, ja ho sabeu-. 

En primer lloc, perquè, en tot cas, hi ha una desproporció de menyspreus en joc: el de l'Espanya de Rajoy envers Catalunya ha estat i és infinitament més gran que el que puguem mostrar els catalans envers aquesta visita. 

En segon lloc, perquè, dintre tot, li hem de donar les gràcies: els seus atacs continuats i les seves amenaces revestides de legalitat han estat revulsiu pels catalans -augmentant la desafecció a tot el que vingués d'Espanya i engreixant el nombre d'independentistes- i antídot pels espanyols -a hores d'ara, amb més o menys grau de perplexitat, llur resignació, per la separació de Catalunya, és més que evident-.

Silueta - Mats Gustafson

Així és que esperem Rajoy, no amb els braços oberts, mancarebbe, no som massoquistes, ni amb curiositat -"aunque la mona se vista de seda, mona se queda"-; sí amb un cert estoicisme tenyit de vigilància i elegància; i amb la intuició d'un inici de comiat, que serà una mica llarg (any i mig per la declaració i el que duri la negociació), però irreversible. "No hay marcha atrás", ara no, ja no. 

Així és que la nostra, Sr. Rajoy, és una benvinguda que conté en si mateixa un adéu per sempre. I encara que estem desitjant que el bye bye sigui ja ben aviat definitiu, la recança, almenys una micona i ara personalitzo, m'envaeix altra vegada perquè els comiats em costen molt -hi ha una porció de dolor inevitable-, que hi farem!

També les esperes allargaçades perquè arribi el nostre alliberament em fan basarda... Entre tant, lo sappiate benissimo... Viurem lliures o morirem. I enmig de recances, de basardes, d'adéus per sempre, de menyspreus i de ferides... una i altra vegada som convidats a esperar contra tota esperança i a fer nostres els mots de la cançó:

I esperem, ben segur que esperem. 

És l'espera dels que no ens aturarem 

fins que no calgui dir, no és això.