SE BUSCA A MARIANO, ALICIA...

...AL BORDE DE UN ATAQUE DE NERVIOS

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. "Querellas, malversación, prevaricación..." I què més? Què més? Ràbia desfermada, rossec que devora per dins, ganes d'engegar-ho tot a rodar, ciberatacs -la guerra de les galàxies es queda curta-. Això també. D'una banda...

De l'altra... Seguretat i aplom, gràcia d'estat -tinc una companya que hi creu molt en aquest tipus de "gràcia" que assisteix les persones amb una certa responsabilitat quan s'han d'enfrontar a situacions especialment delicades-, serenitat. Això també...

I, al carrer, la gent pregunta, sobretot aquells que per circumstàncies diverses no han anat a votar. I que ara es convencen, per les evidències, que això de la independència va en serio, molt en serio. I volen saber què passarà. M'hi he trobat avui, que m'he passejat per un racó de Barcelona, amb vàries persones així. I, és clar, una no és adivina... faltaria plus.

El president Mas ha mogut fitxa amb tota solemnitat. Roda de premsa... Expressant el seu full de ruta, amb el qual hi podem estar més o menys d'acord, però no podem negar que improvisar no improvisa. Els altres partits proconsulta es comencen a posicionar, però tots, dintre del que cap, amb una certa prudència, amb la intuïció que no la poden pifiar com quan es va canviar la consulta pel procés participatiu. 

La porcellana esquerdada, sí, ma no trencada. Ja sabeu que m'agrada més la metàfora, molt bíblica per cert, de la terrissa Portem el tresor de la Catalunya lliure i sobirana en vasos de terrissa, que és més basta que la porcellana, però també és més nostra.

Personalment, el que em crida l'atenció és la no reacció del Rajoy. D'aquí el títol: "Se busca". Hem sentit a la Soraya -que fa una cara de pomes agres...-. I a la pobre Alícia -que s'ha quedat més sola que la una, "al borde de un ataque de nervios"-. I el Mariano? Què fa? Què pensa? On és? Abandonarà la nau del seu tan estimat estat espanyol a la seva sort per a no ofegar-se en el propi naufragi que ell tot solet s'ha muntat?

Dov'è sei, mio caro? -és una expressió, perquè d'estimat niente far niente-. Potser és a la consulta d'un dels mestres de la sospita, papa Freud, per a psicoanalitzar-se en l'intent d'entendre's a si mateix com a un dels artífexs de la independència catalana. Encara li haurem de donar les gràcies, figurati.

I don't know. El que està clar és que se li està acabant això d'amagar-se darrera la legalitat i els tribunals. Noi, has de donar la cara, t'agradi o no. I si a tu, la gràcia d'estat aquesta de la qual parlava al principi, no t'assisteix és que segurament no hauries de passar al capdavant del que queda d'Espanya, si no vols que realment s'acabi d'enfonsar i t'hagin de jutjar a tu, sí a tu, per incompliment dels teus deures com a suposat capità del vaixell.

De l'altre partit, fins ara majoritari... crec que la carta escrita ahir pel Quico Romeu a Pedro Sánchez és suficientment il.luminadora i explícita a propòsit de les propostes del líder del PSOE. I, com diu ell, si ja hi ha algú que n'ha parlat, i bé, no cal repetir el que s'ha dit. Vi racomando, ragazzi: Llegiu-la.

   

Nosaltres, com diria Justo Molinero, a "lo nuestro". Poc a poc i bona lletra. Calma en el tarannà, serietat en les propostes, pedagogia en les motivacions, el desenvolupament i el desenllaç. Tant ad intra -hem de convèncer encara molts catalans- com ad extra -hem de conquerir l'Europa de la Unió-. 

I, sobretot, revolucionaris en els somriures. Això sí, això sempre. La nostra alegria ningú no ens la prendrà.